Dia 1. Cap a Sicília!
Quan ens hem trobat a l'aeroport de Barcelona per viatjar cap a Sicília, de seguida he vist cares conegudes entre els assistents a aquesta nova sortida. D'altres, no. Però, totes elles, persones d'arreu del país apassionades per la cultura i pel desig de saber més coses sobre l'illa de Sicília i la seva relació històrica amb els catalans.
Aquest és el desè viatge organitzat per l'agència Tarannà i Sàpiens a diferents llocs d'Europa i del món: Viena, Atapuerca, Normandia, Sardenya, Malta, Grècia, Roma, Mèxic, el País Basc i Sicília. Deu viatges i més de 800 persones apuntades que han gaudit d'aquestes experiències. I, precisament, la sortida d'avui és la que ha aglutinat més gent. Cinc viatges i 125 persones. Comencem el segon viatge a Sicília!
Els jutges assassinats
A l'hora prevista hem aterrat a l'aeroport de Palerm, batejat com a aeroport Falcone-Borsellino, en homenatge a dos jutges (Giovanni Falcone i Paolo Borsellino) assassinats per la màfia l'any 1992. Precisament, aquests dos magistrats es van especialitzar a perseguir els delictes de la Cosa Nostra Siciliana. Els dos van ser protagonistes del gran procés judicial de mitjans dels anys vuitanta del segle passat que va acabar portant a la presó centenars de persones relacionades amb la Cosa Nostra.
Falcone va ser assassinat el 23 de maig de 1992, juntament amb la seva dona i tres escortes, mitjançant una càrrega explosiva situada sota l'autovia que uneix la ciutat de Palerm amb el seu aeroport. Només dos mesos després li va tocar el torn a Borsellino, assassinat al centre de Palerm per l'explosió d'una càrrega de dinamita. Amb ell van perdre la vida els seus cinc escortes.
L'aeroport Falcone-Borsellino és el més important de Sicília, amb més de cinc milions de passatgers anuals.
Palerm, la ciutat més especial
Poc després de l'arribada, ja hem pujat a l'autobús que ens ha portat cap a l'hotel. Només arrencar, el nostre guia, el professor menorquí Martí Carbonell, ens ha començat a instruir sobre el viatge. Ja sabem que el Martí no desaprofita cap moment per donar-nos informació, i els trasllats en autocar són una ocasió molt idònia. "Abans que els grecs, els fenicis van arribar a aquesta illa i es van establir en punts de la costa occidental com Palerm. Posteriorment, les naus gregues van permetre portar gent que es va establir en colònies com Naxos, Catània, Siracusa o Agrigent. Un temps després van ser els romans els qui van colonitzar l'illa i van deixar per a la posteritat testimonis tan potents com la Villa Casale a la Piazza Armerina", ens comenta el Martí.
Però la cosa no acaba aquí: "segles després vindrien els vàndals, els bizantins, els musulmans, els normands, els Hohenstaufen (els emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic), els Anjou…". I aquí s'atura –al segle XIII, poc abans de la irrupció dels catalans del rei Pere el Gran a l'illa–, amb la promesa que aquesta tarda ens donarà tota la informació que té sobre un fet cabdal en la història d'aquesta illa (i, de retruc, de Catalunya): les Vespres Sicilianes.
1) Ja estem passejant pels carrers de Palerm! Els viatgers del segon viatge Sàpiens-Tarannà hem arribat fa un parell d'hores a Sicília. Durant els propers dies resseguirem la petja dels més de quatre segles de presència catalana a l'illa. #SàpiensSicília@TarannaViajespic.twitter.com/I7dk1oURB0
— Sapiens.cat (@sapienscat) May 15, 2024
Un palau a cada cantonada
Només sortir de l'hotel ja ens trobem la Bibiana, que serà la nostra guia local. Ella i el Martí ens acompanyen en la nostra primera passejada pel centre històric de Palerm. Realment, la magnífica ubicació del nostre hotel (al rovell de l'ou, per dir-ho d'una manera gràfica) ens ajuda molt a començar a prendre el pols a una ciutat on és possible trobar-te un palau a cada cantonada. Segons ens explica la Bibiana, n'hi ha més de 400, així com al voltant de 150 esglésies i més de 100 oratoris.
Després de deixar enrere la Mura delle Cattive (el passeig de les Vídues) i aturar-nos un moment al davant de l'església barroca de Santa Teresa alla Calsa, passem molt a prop del Palazzo Tomasi di Lampedusa, precisament el lloc on va viure aquest cèlebre escriptor italià, autor de la gran novel·la Il Gattopardo. És una de les grans obres de la literatura universal, que tracta les turbulències revolucionàries de la Itàlia de la segona meitat del segle XIX i en què es descriuen el caràcter sicilià i la transició entre un ordre antic i el nou.
Després ens hem dirigit a l'església de Santa Maria de la Pietat i al Palau Abatellis. Aquest edifici va ser bastit al segle XV i és un dels millors exemples d'arquitectura gòtica catalana a Sicília.
El record de les Vespres
Tot i els palaus, tot i les esglésies que trobem constantment, el principal encant de Palerm està en els carrers, amb les façanes deteriorades i amb un gran ambient. La Bibiana, la nostra guia, ho té clar: "Palerm és la ciutat més bonica del món. I el millor és el seu ambient. A Palerm la gent no parla, la gent crida!". I, certament, en dono fe.
Enmig d'aquest ambient hem arribat a la Piazza d'Aragó, el lloc que, segons la Bibiana, està a l'epicentre de la "movida palermitana". I, d'allà, a la Piazza Croce dei Vespri, que duu aquest nom precisament en record de la revolta coneguda com les Vespres Sicilianes. I allà la Bibiana ens ensenya un edifici impressionant, el Palau de Valguarnera-Gangi, on Luchino Visconti va gravar l'emblemàtic ball entre Claudia Cardinale i Alain Delon, d'Il Gattopardo.
I és justament després d'això que el Martí ens llegeix alguns fragments de la crònica de Bernat Desclot. Endevineu quins, no? Els que fan referència a les Vespres Sicilianes.
Els francesos i els cigrons
Aproximadament al mig d'aquesta plaça hi ha una creu sobre el lloc on la Bibiana ens diu que es van enterrar els primers soldats francesos que van ser assassinats durant la revolta. "I això que l'aixecament no es va produir ben bé aquí, sinó en un indret proper, a l'església de l'Esperit Sant. Aparentment, tot va començar quan uns soldats francesos van maltractar una dona siciliana a la sortida de missa. Aquesta humiliació se sumava als abusos generals als quals els partidaris dels Anjou sotmetien la població local des que s'havien fet amos i senyors de l'illa. En dos dies va haver-hi uns 2.000 morts, la majoria francesos".
Segons es diu, "enmig d'aquelles matances, els sicilians podien saber si algú era francès simplement fent-li dir una paraula: ciciri ('cigró'). Aparentment, era impossible que un francès la pronunciés bé. Encara que li anés la vida". Aquesta revolta de les Vespres Sicilianes contra l'ocupació francesa va acabar amb la intervenció del rei català Pere II el Gran, que al final conqueriria l'illa.
Una altra visita interessant ha estat l'església de Sant'Anna della Misericordia, un vast edifici destruït diverses vegades per terratrèmols, fins a acabar adquirint la imponent presència actual.
Les cadenes dels catalans
Abans d'arribar a l'hotel, on ens espera la conferència sobre Pere el Gran i la conquesta de Sicília, ens hem aturat a l'església de Sant Francesc d'Assís, un edifici gòtic construït pels primers franciscans que van arribar a Palerm, al Palau de la Inquisició, als jardins Garibaldi (on destaca un ficus enorme que va ser plantat el 1860, l'any de la independència) i l'església de Santa Maria de les Cadenes. La denominació deles Cadenes, explica el Martí, "prové de la llegenda segons la qual just al costat de l'església hi havia uns presoners catalans que estaven encadenats i que pregaven a la mare de Déu de Gràcia. I, justament, un 8 de setembre (festivitat de la mare de Déu) un raig de sol va fondre les cadenes i els va alliberar". Miracle!
Dia 2. Sobredosi de bellesa
La primera visita del nostre segon dia a Palerm ha estat el Palau dels Normands, també conegut amb el nom de Palau Reial i que va ser un centre de govern durant els anys de la presència catalana a l'illa. Després de creuar la porta dedicada a Carles V, ens hem quedat mirant una curiosa estàtua de marbre blanc d'un nadó en posició fetal ubicada al centre del pati. Personalment, m'ha costat d'entendre què volia dir. Per sort, tots hem pogut llegir el text que ens ha resolt el dubte: es tracta d'una obra de l'artista Jago titulada Look down, i que vol reivindicar que dirigim la mirada cap als més fràgils. Moltes gràcies per l'explicació!
I d'observar el nadó de marbre blanc amb la mirada cap avall hem passat en pocs segons a mirar cap amunt, cap a la capella Palatina, un espai que, segons la meva amiga, la directora de Sàpiens, Clàudia Pujol, "és un dels llocs espirituals més bonics del món". Bastida al segle XII per ordre de Roger II, és una perfecta unió de les cultures bizantina, llatina i àrab.
Realment hi ha tanta bellesa per tot arreu, que no sabem on mirar. Al sostre, amb els mocàrabs (i les seves semblances amb les estalactites naturals); als frescos de la nau major, ple d'escenes de l'Antic Testament; al cor, amb les escenes de la vida de Crist... Per cert, que el seu Crist en Majestat (no ho confonguem amb un pantocràtor!) té algunes similituds amb el de Sant Climent de Taüll. Ara bé, el sicilià és una mica més ros que el pirinenc. En aquest indret, el Martí i la Bibiana, els nostres guies, ens fan veure els nombrosos escuts amb les quatre barres catalanes que hi ha en aquestes parets.
Quan sortim de la capella Palatina no podem pujar fins al pis superior del palau, on hi ha la Sala Pompeiana o la Sala Elcore. Aquesta darrera és la seu del Parlament sicilià i avui dijous tenen ple. De fet, aquest és un dels parlaments més antics del món. No debades va començar la seva activitat el 1130. Actualment, està format per noranta diputats elegits per sufragi universal per un període de cinc anys i està dominat pels partits de dreta i extrema dreta.
El dia de Pere el Gran
El contrast de l'interior amb l'exterior és molt gran. Després d'haver contemplat aquell nivell de majestuositat, una vegada tornem a xafar el carrer, ens tornem a trobar amb edificis molt deteriorats. Enmig dels conductors que no respecten ni una sola de les lleis de la conducció, acabem arribant al davant del Palau Sclafani, un dels més antics de la ciutat. Va ser construït el 1330 per la família del mateix nom i, posteriorment, en temps del rei Alfons IV el Magnànim, convertit en hospital. Avui és propietat de l'Exèrcit italià.
Si mirem bé la façana, podem veure-hi l'escut de la família, amb dues garses. I, per damunt l'àliga, el símbol de Sicília, acompanyat de les quatre barres de la Corona catalanoaragonesa. La Bibiana, la nostra guia, ens explica que aquest palau tan impressionant es va construir en només un any, a causa d'una aposta entre el cap de la família Sclafani i un cunyat seu.
I, d'aquí, fins a la catedral, el lloc on, el 9 de novembre de 1282, Pere el Gran va ser coronat rei de Sicília. Vista des de fora és una meravella. El Martí ens recorda que a l'interior hi ha les tombes d'alguns nobles catalans d'aquell període i d'alguns virreis. Aquest és el lloc de culte més important de tota la ciutat, a més de ser un lloc sagrat per als devots de santa Rosalia, la patrona de Palerm.
I, d'un lloc tan simbòlic i tan grandiloqüent, ens dirigim a un indret molt més mundà: el mercat de Capo, conegut com el mercat del poble per ser molt popular i poc turístic. Mig amagada entre les parades, descobrim l'església de la Mercè, fundada pels pares mercedaris al segle XV. Els mercedaris, a més de fer vots de castedat, obediència i pietat, es dedicaven al rescat de captius cristians a mans dels musulmans. Aquest orde, fins a finals del segle XVIII, va aconseguir alliberar més de 60.000 captius a les terres de l'Islam. Avui en dia, els membres de l'orde de la Mercè es dediquen a l'assistència als més necessitats; a persones que, segons ells, són un altre tipus de captius (presos, drogoaddictes, marginats...). Tenim el privilegi que ens obren l'església especialment per a nosaltres. Moltes gràcies!
La font de les Quatre Cantonades
Més tard arribem a Quattro Canti, un dels espais més especials de Palerm, on hi ha l'encreuament de les dues vies principals de la ciutat: Via Vittorio Emanuele i Via Maqueda. I per què es coneix amb aquest nom tan original de Quatre Cantonades? Doncs perquè el flanquegen els quatre palaus barrocs còncaus que formen la plaça.
En aquests moments som en el que podríem anomenar el centre de la ciutat. El rovell de l'ou, vaja. A pocs metres d'allà, hi ha un dels monuments més fotografiats de tot Sicília: la Fontana della Vergogna, una immensa font feta amb marbre de Carrara bellament treballat amb múltiples al·legories mitològiques. El seu emplaçament original era a la residència de l'aristòcrata Pedro de Toledo a Florència. Segons ens explica la nostra guia, la Bibiana, una vegada Don Pedro va morir, va ser comprada pel Senat de Palerm. "És clar que desmuntar-la en més de sis-centes peces, traslladar-la en vaixell i muntar-la de nou, l'any 1573, a l'emplaçament on ara ens trobem, va costar una autèntica fortuna!".
La Bibiana ens comenta que "els més puritans de la ciutat, com les monges dels convents de la vora, es van escandalitzar pels nus de les escultures de la font i van decidir atacar-les". I, com que no s'atrevien a tocar els genitals dels personatges d'aquestes escultures, van optar per trencar-los el nas. Els nassos van ser restaurants i avui es poden veure les estàtues completes.
El Cervantes de Santa Eulàlia
Aquest ha estat un matí ben aprofitat. I encara, abans d'anar a dinar, visitem l'església de Santa Eulàlia dels Catalans, construïda en època del rei Pere el Gran, i avui seu de… l'Institut Cervantes. El Martí ens explica que "després que un terratrèmol la deixés molt malmesa i sense campanar, es va decidir dessacralitzar-la. I allà on hi havia els frescos de santa Eulàlia i els de la mare de Déu de Montserrat –que, per sort, es conserven al Museu Diocesà de Palerm– hi ha una pintura de Miquel Barceló!". Només sortir de l'església, ens trobem la plaça del Garraffello, que és on antigament hi havia la llotja dels catalans i on es van establir els comerciants que venien del Principat.
Després de dinar alguns plats molt típics de Sicília, com la pasta amb ragù o els rotllets de peix espasa, pugem a l'autocar. Farem un tomb que ens permetrà gaudir d'una visita panoràmica des del casc antic fins a la zona dels teatres, situats a la part més nova de Palerm. Entre tots ells cal fer menció del Teatre Politeama, que va ser bastit entre el 1867 i el 1874. D'estil neoclàssic i inspirat en els edificis de Pompeia, destaca la seva original forma de ferradura.
L'altre gran teatre és el Massimo. És el teatre d'òpera més gran de tot Itàlia i el tercer d'Europa. Dedicat al rei Víctor Manuel II, el seu escenari és tan gran que pot acollir fins a 700 actors! Segur que alguns ja l'havíem vist abans, atès que les últimes escenes de la pel·lícula El Padrí 3 es van rodar aquí. Aquelles que, naturalment, acaben en una matadissa i amb Al Pacino maleint la seva sort.
Amb la resta de la tarda lliure, el grup es divideix i cadascú tria fer el que més li ve de gust. A la nit, mentre sopem, ens expliquem allò que hem vist i ens mostrem les fotos de les nostres descobertes. Realment, aquests dos dies a Palerm s'han fet curts. I demà més d'un o una marxarà amb la idea que li caldrà tornar per acabar de veure una ciutat tan decadent com magnífica, tan sorollosa com impressionant.
2) El segon dia del segon viatge Sàpiens-Tarannà comença al Palau dels Normands, el centre de poder durant el període catalanoaragonès. El tresor del palau és la impressionant Capella Palatina, feta construir pel rei Roger II al segle XI, i plena d'or. #SàpiensSicíliapic.twitter.com/eJxlYj8kdd
— Sapiens.cat (@sapienscat) May 16, 2024
Dia 3. Al bressol de la Cosa Nostra
A les 8 del matí, i puntuals com un rellotge suís, hem pujat a l'autocar que ens ha de portar fins a Messina. Només sortir, el nostre guia, el Martí, aprofita el temps per explicar-nos que la Cosa Nostra (per dir-ho d'alguna manera, la màfia siciliana) va néixer precisament per on estem passant. Es tracta de l'anomenada Conca de l'Oro, l'àrea metropolitana de Palerm, on viuen més d'un milió de persones. "Ens hem de remuntar al segle XIX, quan la burgesia palermitana es guanyava la vida amb el conreu i la comercialització de cítrics, especialment, la llimona i la bergamota, un fruit de color verd pàl·lid procedent de l'Orient i que sembla que l'haurien dut els croats a Europa. Bona part dels excedents s'exportaven a l'Índia i a Anglaterra: la llimona, i sobretot la bergamota, eren molt apreciades per posar dins el te! Aquests cítrics també eren molt sol·licitats per la Royal Navy (la Marina Reial britànica) per prevenir l'escorbut en les llargues travessies marítimes".
El Martí explica que, durant la crisi econòmica que es va viure en els anys de la reunificació italiana (1848-1871), els robatoris en els camps de cítrics eren molt freqüents. Per evitar-los, els pagesos van muntar una espècie de sometents que, amb els anys, es convertirien en una organització que acabaria desafiant el mateix Estat italià: la Cosa Nostra.
I el que es va iniciar amb un negoci tan legal com la venda de cítrics, va continuar molts anys després amb el tràfic de droga. I, de fet, durant tot el segle XX la Cosa Nostra va tenir un paper protagonista a l'illa. "Arran de l'assassinat, el 1992, dels jutges antimàfia Giovanni Falcone i Paolo Borsellino, es va muntar una macrooperació judicial –curiosament anomenada Vespres Sicilianes– liderada per l'Exèrcit per eliminar els capos". El resultat va ser espectacular: més de tres mil persones, entre les quals hi havia des de polítics fins a empresaris, passant per banquers, bisbes i capellans, van ser acusades de col·laborar amb la Cosa Nostra. I aquí començaria el seu declivi.
"Avui continua existint, però té molta menys força. Bàsicament es dediquen a extorsionar empresaris hotelers. Per sort, ara, la majoria de la gent ho denuncia i els jutges ho aturen". No com abans, que hi havia la llei de l'omertà (la llei del silenci).
Paisatges de déus
Mentre el Martí continua amb les històries relacionades amb el crim organitzat, passem davant de l'indret en què, en un dia mínimament clar, veuríem les illes Eòlies. Són conegudes com les set perles de la Mediterrània (Lipari, Salina, Vulcano, Stromboli, Filicudi, Alcudi i Panarea) i són Patrimoni Mundial de la Unesco des de l'any 2000. Tot i que no les podem contemplar, el Martí ens explica que "la llegenda diu que se les coneix així a causa d'un déu grec, Eol, que era capaç de predir el temps observant la forma dels núvols de vapor que emergien dels volcans". I això era una cosa especialment important per a aquella gent que vivia bàsicament de la pesca. Per cert, avui hi ha dos volcans actius, Vulcano i Stromboli.
Després de passar molt a prop d'una ciutat amb el nom de Barcelona Pozzo di Gotto, que va ser fundada per pagesos catalans que van venir després de la victòria de Pere II el Gran, arribem a Messina. Aquesta és la tercera ciutat més gran de Sicília, després de Palerm i Catània, amb més de 250.000 habitants. Fundada pels grecs, ha tingut una importància estratègica cabdal al llarg de la història. Messina va patir un terrible terratrèmol el 1908 que la va destruir parcialment, i després, el 1943, durant la Segona Guerra Mundial, va ser víctima dels bombardejos nord-americans que volien ocupar l'illa. Avui ningú no ho diria. És una ciutat turística, amb un dels ports més importants de la Mediterrània occidental.
Messina és molt coneguda per l'estret d'aproximadament tres quilòmetres de llargària que separa l'illa de Sicília de la península Itàlica. Segons ens explica el Martí, hi ha hagut projectes per connectar-lo des de l'antiguitat, tot i que mai no s'han portat a la pràctica. "Al llarg dels segles hi ha hagut nombrosos intents, tots fallits. L'arribada al poder de la primera ministra, Giorgia Meloni, ha tornat a reobrir la qüestió, una vegada més. Ara hi ha sobre la taula un projecte faraònic d'un pont penjant de tres quilòmetres, amb una amplària d'uns setanta metres. Sis carrils. Una altura d'uns quatre-cents metres perquè hi puguin passar els vaixells per sota…".
El Martí ens dona una informació privilegiada: "el dilluns començaran les obres per fer aquest pont". El que no ens diu és quin dilluns ni de quin any!
Aquest enclavament tan estratègic va ser controlat (en plena guerra amb els francesos pel control de Sicília) per Pere II el Gran, després de l'anomenat combat de Nicòtena, que va tenir lloc l'11 d'octubre de 1282 entre l'esquadra catalana i un estol format per forces franceses, napolitanes i pisanes. Com gairebé en totes les batalles navals, es va acabar imposant l'almirall Roger de Llúria, cap de la flota catalana.
Les oracions del rei Pere
La primera visita a Messina, ja acompanyats de la Giovanna, la nostra guia local, és a la Santissima Annunziata dei Catalani, precisament, el primer lloc on el rei Pere II el Gran va anar a pregar després de desembarcar a l'illa. Aquesta església, del segle XII, va ser bastida sobre un antic temple pagà dedicat al déu Neptú, i és un molt bon exemple d'arquitectura arabonormanda. De fet, és una de les poques construccions de la zona que no es van veure afectades pel terratrèmol del 1908.
En sortir-ne, ens hem dirigit a la plaça de la Catedral, acompanyats del Martí i de la Giovanna. Ens han demanat que observem detingudament el campanar, on hi ha un impressionant rellotge acompanyat de diversos diorames. Al seu costat, 54 autòmats de bronze realitzen set representacions d'uns dotze minuts de durada. I, tot això, amb el rerefons musical de l'Ave Maria de Schubert. Impressionant!
En acabat, entrem dins la catedral, que conserva poques coses de l'original del segle XII després del terratrèmol del 1908 i dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial.
De nou a l'autocar per dirigir-nos a Taormina, on tenim previst dinar, el Martí i la Giovanna ens proposen d'aturar-nos en un mirador situat prop de l'església de Cristo Rei. Aquest temple octogonal està situat dalt d'un turó de la ciutat. "L'església presumeix de tenir la campana més gran d'Itàlia i de ser un lloc on va passar Ricard Cor de Lleó abans d'emprendre la tercera croada", ens explica la Giovanna.
Un paradís per al turisme
El trajecte entre Messina i Taormina és d'uns 45 minuts amb l'autocar, als quals hem de sumar uns 15 minuts més a bord d'una naveta, un bus interurbà que ens acaba de portar fins a l'entrada d'aquest poble tan pintoresc situat al cim de la roca del mont Taure. Ja ens esperen al restaurant Porta Messina, on ens entaulem tranquil·lament i assaborim uns deliciosos antipasti, unes pizzes i un parfait d'ametlles.
I, després de dinar, i potser per allò de cremar les calories, hem pujat fins al Teatro Antico, un dels més espectaculars de l'època hel·lenística, que va ser reconstruït posteriorment. Concretament, durant l'època romana, quan va ser utilitzat per fer-hi lluites de gladiadors. Originàriament, tenia una capacitat per a 5.000 espectadors, tal com ens explica l'Antonio, el nostre guia local de Taormina.
El teatre, de més de 100 metres de diàmetre, està format per nou seccions i envoltat per un doble pòrtic. Encara s'hi poden observar algunes de les columnes corínties del darrere de l'escenari. Aquesta meravellosa obra d'art actualment segueix acollint obres de teatre, concerts i, des del 1971 i de manera ininterrompuda, també un prestigiós festival de cinema. No debades, la seva acústica perfecta i les seves vistes privilegiades el converteixen en un lloc envejable per fer-hi qualsevol activitat cultural. Des d'allà, dominem la costa calabresa amb l'estret de Messina per una banda. I, per l'altra, la badia de Naxos i la ciutat de Taormina, i, si fa un dia clar, es pot veure el volcà Etna.
Quan ens dirigim al carrer principal de Taormina, el Corso Umberto, comprovem el que ja ens havien dit els nostres guies: és difícil caminar-hi de tanta gent que el visita, que hi passeja o que simplement vol comprar o prendre alguna cosa a la plaça IX Aprile o a la plaça Duomo, al costat de l'església de San Nicolò de Bari.
Després de totes aquestes emocions, i certament cansats, ens dirigim a Catània. Allà ens esperen un sopar típicament sicilià i el llit de la nostra habitació de l'hotel. Demà, més!
1) Ja hem arribat a Messina, la tercera ciutat de Sicília. La nostra primera parada la fem a l'església de l'Anunciació dels Catalans. Construïda al damunt d'un temple dedicat a Neptú, va ser el primer lloc on Pere el Gran va anar a pregar després de desembarcar a l'illa.… pic.twitter.com/NHIo6E5S0l
— Sapiens.cat (@sapienscat) May 17, 2024
Dia 4. Sota l'ombra del volcà invisible
Avui tampoc no hem pogut veure l'Etna, la muntanya més alta de Sicília, a més de ser un volcà en plena activitat. Les persones que la setmana passada van fer el primer viatge Sàpiens-Tarannà a l'illa van tenir el privilegi de poder-lo contemplar nevat i fumejant. La calitja no ens ho ha permès a nosaltres. Haurem de tornar! L'Etna és tant el volcà més gran de tot Europa com també la muntanya més elevada d'Itàlia (si exceptuem els Alps). Curiosament, ara és més alt que fa un temps. I, això, per què? Doncs perquè el 2021 va fer una erupció amb una quantitat tan gran de material volcànic que la seva alçària va augmentar uns 100 metres.
La primera ascensió registrada al cim d'aquest volcà és la del filòsof grec Empèdocles, cap al segle V abans de la nostra era. Segons sembla, el filòsof, tip de viure, s'hauria llançat pel cràter. I com ho sabem això? Doncs perquè diuen que es van trobar les seves sandàlies a prop del lloc dels fets.
Decebuts per no poder veure el volcà, hem pujat a l'autocar que ens portarà a Siracusa. El Martí ha aprofitat el trajecte per explicar-nos què va passar a Sicília després de les Vespres Sicilianes del 1282 i el desembarcament posterior de Pere II el Gran. I és que la cosa no s'acaba amb la victòria del monarca català i del seu gran almirall Roger de Llúria. A finals del segle XIII i el segle XIV, els descendents de Pere el Gran hauran de seguir barallant-se contra els papes i contra França per fer valer els seus drets sobre Sicília. "A partir del segle XV, amb la mort de Martí l'Humà i, per tant, amb la fi de la dinastia catalana i l'arribada de la castellana dels Trastàmara, els llaços no s'extingiran, sinó que cada vegada seran més estrets. I posteriorment l'imperi hispànic prendrà l'illa com un lloc estratègic i serà governada per virreis, alguns de catalans, fins a la guerra de Successió. Després, Sicília se la disputaran els Àustries i els Borbons fins a la reunificació italiana de Garibaldi".
L'illa tornarà a tenir una gran importància durant el període de la Segona Guerra Mundial perquè, precisament, aquest serà el lloc en què desembarcaran els aliats per atacar l'Europa en mans dels nazis i els feixistes.
Després de més de quatre-cents anys de contactes entre catalans i sicilians, és normal que el seu lèxic contingui molts catalanismes, sobretot en termes de comerç i de navegació. "Hem de pensar, explica el Martí, que el sicilià no és un dialecte, sinó una llengua, que es parla sobretot en els pobles de l'interior de l'illa, al sud de Calàbria i a la regió de l'Apúlia. Però la política d'absorció lingüística de l'Estat italià ha estat tan efectiva que ni els mateixos sicilians semblen tenir un interès especial per protegir-la". El Martí afegeix que els sicilians, malauradament, no van tenir un Pompeu Fabra o un Alcover Moll que en fes una gramàtica. Actualment, aquest idioma sobretot només té una utilització oral. L'Estat italià tampoc no l'ha dotat de cap mesura legal de protecció ni disposa d'un sistema educatiu perquè l'aprenguin els infants. El sicilià tampoc no té una literatura pròpia, cosa que ha provocat, segons el Martí, que cada vegada se senti menys.
I si la llengua no té suport social, tampoc no el té el petit moviment independentista. A diferència de les veïnes Sardenya o, sobretot, Còrsega, a Sicília l'independentisme és residual. El moviment independentista sicilià va aparèixer després de la Segona Guerra Mundial, comenta el Martí. "Alguns sicilians consideraven que, per fugir del feixisme, era millor tenir un estat propi. I, de fet, en la seva acta fundacional s'inspiraven, ni més ni menys, que en la revolta de les Vespres Sicilianes. Però molt ràpidament els grups nacionalistes es van dividir (una branca era netament independentista i una altra va seguir la línia autonomista) i, en els darrers cinquanta anys, han anat acumulant fracassos. Ara mateix no tenen ni cap líder fort ni la confiança de la població. Això sí, segueixen dividits".
Saragossa de Sicília
I amb tot aquest repàs, i gairebé sense adonar-nos-en, ja som a les portes de Siracusa, la quarta ciutat de Sicília. Aquesta ciutat, amb una antiguitat de 2.700 anys, va ser fundada per grecs i va acabar esdevenint una de les principals ciutats de la Mediterrània. Una ciutat que, a partir de finals del segle XII, va ser coneguda pels catalans com a Saragossa o Saragossa de Sicília.
Segons Ciceró, Siracusa era "la ciutat grega més gran i la més bonica de totes". No debades, al segle IV tenia més o menys la mateixa població que Atenes i els seus edificis destacaven sobre la resta. Actualment, és Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
La primera visió, un cop dins de la ciutat, és el peculiar santuari Madonna delle Lacrime, que els sicilians anomenen l'espremedora de llimones. Aquest edifici tan pintoresc (i tan lleig segons la Cristina, la nostra guia local a Siracusa) té l'origen en una imatge de la mare de Déu que es diu que es va posar a plorar entre el 29 d'agost i l'1 de setembre de 1953. Després que l'episcopat sicilià qualifiqués el fet de miracle, es va aixecar aquest santuari per preservar la imatge, coneguda com la Mare de Déu de les Llàgrimes.
Les pedreres de l'antiguitat
Tot seguit, ens hem dirigit cap al Parc Arqueològic de Neàpolis, el segon més gran de Sicília. Malgrat que podem contemplar-hi unes pedreres enormes, un dels teatres grecs més antics de la Mediterrània i un amfiteatre romà impressionant, la majoria de persones que hi venen es dirigeixen cap a l'Orella de Dionís! Es tracta d'una cova artificial calcària amb una forma i una acústica ben particulars. I enorme, amb 23 metres d'alçària i 65 metres de fondària.
Segons sembla, aquest nom li va donar el pintor Caravaggio l'any 1586. I la llegenda afirma que el tirà Dionís I de Siracusa, al segle IV aC, la feia servir com a presó. I la particularitat és que escoltava les converses dels presoners des d'un lloc amagat, gràcies a la gran acústica d'aquest espai. "Era una mena de Gran Hermano", comenta la Cristina, "però amb un final força més dràstic: aquells presoners que criticaven el tirà eren decapitats". Els viatgers de Sàpiens i Tarannà han gaudit tant d'aquesta cova que fins i tot s'han atrevit a cantar una cançó al seu interior. Una cançó molt especial per als catalans.
Una illa enmig de la ciutat
Després de la visita al Parc Arqueològic, ens hem dirigit a l'illa d'Ortígia, al casc antic de Siracusa, que té la particularitat de connectar amb la resta de la ciutat gràcies als seus ponts. El recorregut, que farem acompanyats de la nostra guia local, la Cristina, i el Martí, comença davant de les restes del teatre d'Apol·lo, el primer temple fet pels grecs a Sicília i el primer punt abans d'anar a dinar, que cal agafar forces.
Amb la panxa plena ens tornem a posar en marxa. I així passegem pels carrers que van poder veure l'actriu Monica Bellucci en el seu paper a la pel·lícula Malèna. La propera parada és l'edifici de l'Institut Nacional d'Art Dramàtic. I, d'allà, a la plaça Arquimedes, un veritable centre de poder català a la Siracusa del segle XIII, tal com encara es pot entreveure en els diversos palaus construïts amb l'estil del gòtic català, com el palau Lanza Bucceri, del 1300, o el palau Platamone, amb el seu espectacular rellotge. I, al mig de tot, la increïble font de Diana, creada per l'escultor Giulio Moschetti l'any 1906 i que representa la nimfa Aretusa protegida per la seva mare Diana, la deessa de la caça, mentre escapa del déu Alfeu, que l'assetja.
Una de les visites més destacades del dia serà el Palazzo Bellomo, del 1355, reconvertit en museu ja al segle XX i que actualment exposa pintures i escultures de diversos artistes. De fet, hi ha una sala dedicada a pintors catalans. Abans d'entrar-hi, el Martí ens explica que "Siracusa va ser una ciutat on es van establir molts mercaders catalans, valencians i mallorquins en els segles XV i XVI. A banda de la seva situació estratègica, a prop de l'estret de Messina, Siracusa té un port molt segur, molt tancat, i va esdevenir un enclavament clau per a l'expansió catalana per la Mediterrània". Però més enllà de la seva importància comercial, Siracusa també destacaria en els àmbits polític i diplomàtic, ja que també tindria un gran relleu polític i diplomàtic, perquè s'hi instal·laria un consolat de mar.
El museu conté una destacada col·lecció d'art medieval i modern. Els viatgers de Sàpiens-Tarannà també visitem la galeria dels pintors catalans, on hi ha el mausoleu d'Elionor d'Aragó, la filla de Pere III el Cerimoniós, així com nombroses mostres de ceràmica valenciana.
En el recorregut també passem per davant del Palau Borja, on van viure els familiars indirectes dels papes Calixt III i Alexandre VI, en els segles XVI i XVII. Recordem que els Borja, la família valenciana que va aconseguir tenir dos papes i diferents dirigents de la Roma de l'època, va ser el llinatge catalanoparlant amb més poder al llarg de la història.
Les coves del mar
La visita continua fins al Duomo, l'espectacular catedral de Siracusa. L'imponent aspecte barroc de la façana, d'estil barroc tardà o rococó, la pedra blanca, les enormes columnes dòriques originals, les finestres amb vitralls de color i el paviment de la plaça que reflecteix la llum del sol fan d'aquest indret un lloc molt especial.
Posteriorment, arribem fins a la font d'Aretusa. Allà, la Cristina ens explica la llegenda segons la qual aquesta nimfa va ser convertida en font per escapar-se de l'assetjament del déu Alfeu. Aquest és el pas previ abans de l'última activitat del dia. Una activitat ben especial que ens donarà una nova perspectiva de Siracusa. I com ho fem? Amb un agradable passeig en barca. Des del mar veiem els principals monuments de la ciutat: la catedral i l'església de Santa Llúcia, la patrona de la ciutat; el Palazzo Veneziano i el Ponte Umberto, l'antiga presó borbònica, les muralles, el Forte Vigliena, el Castello Maniace… Però la millor part del viatge arriba quan entrem a la cova dels caputxins i a la cova de les estalactites, plena de ratpenats. Espectacular!
1) El quart dia del viatge Sàpiens-Tarannà comença a Siracusa, una ciutat fundada pels grecs al s. VIII aC. Va ser una urbs importantíssima de l'Antiguitat i un centre comercial clau. La primera parada és al Parc Arqueològic, que té unes pedreres impressionats i les… pic.twitter.com/Uyh2SjK07W
— Sapiens.cat (@sapienscat) May 18, 2024
Dia 5. L'últim matí a Catània
Després d'esmorzar al nostre hotel de Siracusa, hem pujat a l'autocar per dirigir-nos a Catània, la ciutat que visitarem fins a l'hora d'anar a l'aeroport per tornar a casa. Només arribar, l'Antonio, el nostre guia local, ens explica que la ciutat ha estat destruïda nou vegades per les erupcions de l'Etna. No completament, però sí en bona part. No ens ha d'estranyar, doncs, que les vies del tren passin a una altura prou prudencial per no ser víctimes de la lava del volcà. La ciutat ha patit nombroses tragèdies al llarg de la seva història. Tragèdies tant bèl·liques com naturals. Per això és tan important el text que hi ha sobre la porta Garibaldi de la ciutat: melhor de cinere surge ('de les cendres reneix millor').
La primera visita del dia la fem a la catedral de Santa Àgata, una basílica construïda originàriament a finals del segle XI sobre els antics banys termals romans. Tot i això, aquest edifici ha hagut de ser reconstruït diverses vegades al llarg de la història a causa de les múltiples catàstrofes naturals que ha patit la ciutat, i a les quals feia referència abans.
L'Antonio ens explica que la futura Santa Àgata va patir grans martiris a mans dels romans, i que ella va preferir perdre la vida abans que renunciar a la seva fe. Els catanesos són tan devots de santa Àgata que les pastisseries de la ciutat li han dedicat un pastís en forma de pit que es pot veure per tot el centre de la ciutat competint amb els tradicionals cannoli.
El més destacat de la catedral, a banda de les restes de la santa o de diversos membres de la família reial catalanoaragonesa, és la tomba de Vincenzo Bellini. Aquest compositor, conegut com el Cigne de Catània, és un dels autors d'òpera més importants de la història d'Itàlia, amb obres tan destacades com La Sonnambula o I Puritani.
Segons ens explica l'Antonio, "va morir l'any 1835. Hi ha persones que defensen que d'un virus intestinal, mentre que d'altres creuen que va ser enverinat. El cert és que els catanesos no van poder recuperar el seu cos fins quaranta anys després de la seva mort. I llavors el van enterrar a la catedral de la seva ciutat".
El castell i el Parlament
Sortint de la catedral, ens hem dirigit cap al castell. Per fer-ho, hem passat pels carrers més populars de Catània. Primer, pel mercat de peix, i després, per la zona d'oci de la joventut catanesa. I hem passat per la impressionant plaça Mazzini, plena de palaus, alguns de restaurats i d'altres, en força mal estat.
Finalment, arribem al castell d'Ursino, amb les seves vuit torres. Aquesta imponent fortalesa té una gran relació amb Catalunya, ja que, després de les Vespres Sicilianes, es va convertir en la seu del Parlament.
La passejada, després de passar pel barri jueu, per palaus com el Giovanni Verga (força deteriorat, tot sigui dit) i pel teatre Antico, arriba a la plaça Universitat, el lloc on, l'any 1434, el rei catalanoaragonès Alfons el Magnànim va crear la primera universitat de l'illa de Sicília.
Abans d'anar a buscar l'autocar que ens ha de dur a l'aeroport de Catània, em miro una vegada més la font monumental que hi ha a la plaça del Duomo. Bastida per l'arquitecte Giovanni Battista Vaccarini al segle XVIII, està coronada per un elefant de lava (l'emblema de Catània). A ell li demano poder veure amb més nitidesa la figura imponent de l'Etna la propera vegada que torni a Sicília.
I, ja dins de l'avió, mentre recorrem el cel en direcció a Barcelona, no em puc treure del cap la fantàstica frase que ens va deixar anar la Cristina, una de les nostres guies durant aquests dies a l'illa més gran del nostre mar: "Sicília no és el cul d'Itàlia, com diuen des de Milà, sinó el cor de la Mediterrània". En dono fe!
L'últim dia del segon viatge #SàpiensSicília se centra en la ciutat de Catània, famosa per les seves construccions de pedra volcànica. La catedral de Santa Àgata ha patit els efectes de diferents terratrèmols, per la qual cosa ha hagut de ser reconstruïda diverses vegades. pic.twitter.com/Dbws6DDof5
— Sapiens.cat (@sapienscat) May 19, 2024