El segon viatge a Sardenya, dia a dia

L’1 d’octubre al migdia i, després d’un vol de puntualitat suïssa, aterrava a l’aeroport de Càller acompanyada de vint-i-cinc lectors i subscriptors de la revista. Començava, oficialment, el segon viatge SÀPIENS a Sardenya. Les presentacions que pertocaven, és clar, les havíem fet unes hores abans a Barcelona, on s’havien retrobat lectors que ja havien viatjat amb nosaltres en ocasions anteriors i d’altres que s’estrenaven. M’ha semblat curiós comprovar que, entre els repetidors, s’ha establert com una mena de codi intern entre ells: “Nosaltres ens vam trobar a Viena 3, us en recordeu? Amb vosaltres vam coincidir a Normandia 2, o era Atapuerca 1?” De fet, dos dels lectors, la Isabel de Mataró i en Xavier d’Andorra, ens han seguit a les quatre destinacions que els hem proposat.

Ja dins l’autobús que ens havia de portar a l’Hotel Regina Margherita, el guia de l’agència Tarannà, Jordi Pla, ens ha explicat tots els detalls logístics i l’historiador Martí Carbonell ha començat a esbossar-nos unes primeres pinzellades de la història de Sardenya i, més concretament, del que seria el nostre objectiu principal del viatge: resseguir els escenaris més importants dels catalans a l’illa. Una presència que va començar el segle XIV amb la conquesta de Jaume II el Just i que acabaria després de la guerra de Successió al segle XVIII.

Mentre Carbonell ens explicava els nombrosos cognoms (Fois, Garau, Aymerich…) i topònims (Montserrato, Palau, Teulada, Bonaria…) sards que tenen un origen català, hem arribat a l’hotel. Després d’un check in ràpid, ens hem dirigit cap al menjador per degustar la nostra primera aproximació a la cuina sarda del viatge: la fregola, una mena de pasta de sèmola torrada amb safrà, similar al cuscús.

La col·legiata de Santa Anna
La tarda estava dedicada a conèixer Càller i, amb aquesta finalitat, cadascun de nosaltres amb la seva ràdioguia ens hem posat a caminar en direcció a la col·legiata de Santa Anna, que presideix el popular barri de Stampace. Ens acompanyava en Martí, és clar, però en aquesta ocasió també s’hi ha afegit la Manuela –una “guia silenciosa”, que en diuen. Des de l’agència Tarannà ja ens havien comentat que, en algunes destinacions, és obligatori contractar els serveis dels guies locals, encara que el seu paper sigui absolutament prescindible. En qualsevol cas, la Manuela no ha estat una “guia muda”, sinó que ha afegit algunes curiositats a l’explicació d’en Martí.

Després de Santa Anna, hem pujat fins a la torre de l’Elefant, que deu el seu nom a un elefantó de pedra que es pot contemplar en una de les seves parets i que fou un símbol dels pisans. Es veu que a les portes de la torre es mostraven els caps tallats dels presoners que havien estat executats a la propera plaça Carlo Alberto.

Una bandera catalana amb cinc barres vermelles
La visita més esperada de la tarda, però, era l’entrada a la catedral barroca de Santa Maria i Santa Cecília, on hi ha el mausoleu de Martí el Jove, fill del rei Martí l’Humà, que va morir a Càller poc després de guanyar la batalla de Sanluri davant Guillem d’Arborea i el seu exèrcit de mercenaris. Alguns lectors es preguntaven per què en l’escut del sepulcre hi havia cinc barres vermelles en lloc de quatre; Carbonell ens ha explicat que, a l’època medieval, la bandera catalana es representava indistintament de les dues maneres. L’altre punt d’interès de la catedral és la cripta dels màrtirs, excavada a la roca i que conté 179 nínxols de presumptes relíquies de nombrosos sants trobats en els cementiris paleocristians de Càller. El sostre de la cripta està decorat amb més de 500 rosetons fets pels millors mestres sicilians.

Aquest tomb pel barri antic no podia obviar el Palazzo Regio, seu de la Prefectura i del Consell Provincial de Càller –administrativament seria l’equivalent a una de les nostres diputacions. El palau reial va ser construït en època pisana i és d’una sumptuositat imponent: escales de marbre, làmpades en forma d’aranya amb vidres de Murano, retrats de tots els virreis i una majestuosa sala d’audiències. 

L’última parada de la tarda ha estat al bastió de Saint Remy, una de les fortificacions més importants de la capital sarda i que exerceix de mirador de la ciutat.

La conquesta catalana de Sardenya
I com en tots els viatges SÀPIENS, hem reservat una estona abans de sopar perquè els fes una xerrada d’alguna temàtica relacionada amb el que anàvem a veure. En aquesta ocasió m’he centrat a explicar la conquesta catalana de Sardenya per part de Jaume II el Just (1324) fins a la mort de Martí el Jove (1409). Vuitanta-cinc anys de guerres entre els catalans, els genovesos i els pisans pel control d’una illa absolutament estratègica, tant des del punt de vista comercial com militar. 

Pels comentaris posteriors, el que més els ha interessat és demuntar-los el tòpic que els catalans no som genèticament pacífics, ni hem estat històricament uns angelets, sinó que hem estat un poble tan violent com els altres. I també els ha semblat suggeridora la llegenda sarda que explica que, poc abans de morir, Martí el Jove va viure una setmana d’amor desenfrenat amb una bella donzella sarda, la família de la qual havia estat assassinada pels soldats del futur successor de la corona catalanoaragonesa. Les fonts afirmen que el fill de Martí l’Humà va morir de febres, però bé, les febres poden tenir molts orígens, penso jo, i no només les produeixen la malària…

Conspiracions imaginàries a banda, el primer dia ha acabat amb un sopar pantagruèlic –no, no exagero amb l’adjectiu– al restaurant Su Cumbido, especialitzat en cuina sarda: taula d’embotits i formatges, malloreddus alla campi danese (és un tipus de pasta deliciós), porc rostit amb patates rostides, dolços sards regats amb vi moscatell. I a sobre en Martí m’ha convençut que havia de tastar el mirto rosso, un licor sard molt popular. En fi… Demà, més.

El segon dia del viatge SÀPIENS ha començat amb una visita matinera al monestir de Bonaria, el principal temple religiós de Sardenya. Va ser en aquest punt, situat dalt d’un turó, on, en el segle XIV, Alfons el Benigne va situar les seves tropes per iniciar l’assalt a Càller, fins aleshores bastió dels pisans. A banda de les referències a la conquesta catalana de la ciutat, el nostre guia, Martí Carbonell, ens ha explicat per què al monestir de Bonaria trobarem nombroses representacions d’una marededéu amb el seu fill en braços, acompanyada d'un vaixell i d’una enigmàtica capsa. Vull pensar que només els viatgers SÀPIENS, que han pogut escoltar les explicacions del guia, podran resoldre el misteri.

El monestir de Bonaria

L’origen de la bandera sarda
Una vegada deixada enrere la ciutat de Càller, Carbonell ha aprofitat l’hora que teníem d’autobús fins a Sant Joan de Sinis per fer-nos una lliçó magistral a l’instant de la història de Sardenya, des del paleolític superior, on s’han trobat restes de les primeres ocupacions, fins a l’actualitat. I, és clar, ha començat explicant la importància estratègica d’aquell enclavament des de l’antiguitat. Ciceró ja parlava d’aquella illa mediterrània com “la mamella i el graner de Roma”. No us estranyi, doncs, que els romans s’hi estiguessin durant set segles! Una altra ocupació prolongada en el temps seria la dels catalans, entre el segle XIV i el XVIII. I, enmig, hi passarien els vàndals, els musulmans, els bizantins, i, a l’alta edat mitjana, l’illa es dividiria en quatre regnes independents. 

De fet, una de les hipòtesis més plausibles de l’origen de la bandera sarda (ja ho sabeu, una creu de Sant Jordi i quatre caps) és que podria representar els quatre governants dels quatre estats independents. Per si algun dels lectors no tenia present la bandera en qüestió, el guia de Tarannà, Jordi Pla, n’ha desplegada una dins de l’autobús. Carbonell ens ha comentat “que no hi ha una única versió de la bandera i que podem trobar caps que miren a la dreta, caps que miren a l’esquerra, caps amb barba, caps embenats, caps coronats…”. D’aquí ve que no hi hagi una única interpretació del seu significat i que s’hagin generat confusions, malentesos i, fins i tot, conflictes al llarg de la història.

Sant Joan de Sinis
La segona parada del dia ha estat a la basílica de Sant Joan de Sinis, un bell edifici paleocristià construït al costat d’un petit poblet de pescadors, des d’on hem començat una agradable caminada fins a la torre de Sant Joan, exemple dels centenars de torres catalanoaragoneses que es van construir a les costes de Sardenya –i de Catalunya– per protegir-se dels corsaris. Segons Carbonell, “després d’un temps en què la corona catalananoaragonesa i la monarquia hispànica havien descuidat les seves possessions mediterrànies perquè tenien l’ull posat a Amèrica, els atacs de l’Imperi otomà del segle XVI van obligar-los a tornar a prestar atenció al Mediterrani. Un prestar atenció que es va traduir a fortificar les seves costes”.

Els culorgioni
De nou a l’autobús i abans de parar a dinar al restaurant Cocco i Dessi, d’Oristany, el nostre guia ens ha fet una introducció a la cuina sarda. El que més ens ha cridat l’atenció no han estat ni els culorgioni (una mena de raviolis triangulars farcits de bledes i mató), ni les seadas (pasta de full fregida, amb formatge pecorino dins i mel per fora), sinó el casu marsu, un formatge… amb cucs vius! Bé, en realitat la seva venda està prohibida a l’illa per motius sanitaris, però a les zones rurals, o si tens amics sards, segur que trobes la manera de poder-lo degustar.

La digestió –que no incloïa casu marsu, per sort– l’hem feta tot passejant per la ciutat d’Oristany, amb una història molt lligada a la família dels Arborea, clau per entendre la història de la conquesta catalana de Sardenya. Avui queda poca cosa d’aquella època. L’element més emblemàtic és la torre de Marià II i la plaça d’Eleonor d’Arborea, on destaca una gran escultura de qui fou una jutgessa d’Arborea des de l’any 1383 fins a la seva mort el 1404. Eleonor va promulgar la Carta de Logu, considerada un dels primers exemples de Constitució al món.

La catedral de Santa Maria
Abans de pujar a l’autobús, encara hem tingut temps de veure la catedral de Santa Maria i que en Martí ens expliqués que Oristany està agermanada amb Ciutadella de Menorca, i que la relació entre aquesta vila sarda i els menorquins té a veure amb una de les seves principals festes, la Sartiglia. Estem parlant d’un torneig eqüestre que se celebra des de l’època medieval i que té moltes similituds amb l’ensortilla, l’acte més esperat i espectacular de les festes de Sant Joan de Ciutadella. Si no n’heu sentit a parlar mai, us convido que poseu Sartiglia al navegador de Google i en mireu algun vídeo. És impressionant.

Sant Antine
La darrera parada del dia ha estat a mig camí entre Oristany i l’Alguer, concretament, al jaciment arqueològic de Sant Antine, construït pels nuràgics –la primera gran civilització que s’establí a l’illa de Sardenya– entre l’edat del bronze i la del ferro. Per a la majoria de nosaltres, era la primera vegada que entràvem dins d’un recinte d’aquesta tipologia i hem quedat impactats per les elevades torres (centrals i laterals), per les parets externes de forma corba, pels passadissos llargs i les escales rudimentàries i helicoidals a través de les quals podien accedir al pis superior. Alguns lectors m’han suggerit que a SÀPIENS hem de publicar algun reportatge sobre la civilització nuràgica.

La posta de sol rere l’imponent complex arqueològic ens ha deixat a tots plegats hipnotitzats. Però el dia no s’acabaria aquí, encara, sinó a l’Alguer, prenent-nos una copa de fil’u e ferru, una mena de destil·lat d’orujo de més de 60º, que sembla que ho mata tot, fins i tot, els cucs del casu marsu. Avui convido jo.

La tercera jornada del viatge SÀPIENS que coorganitzem amb l’agència Tarannà ha començat amb un passeig pel front marítim de l’Alguer fins arribar a la catedral de Santa Maria Immaculada. Després de creuar un pòrtic neoclàssic amb columnes dòriques, hem accedit a l’interior de l’església per tal de poder visitar la capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat –amb una rèplica de la Moreneta inclosa!–, abans que comencés la missa de 9 dels diumenges. 

Si l’entrada principal de la catedral, que es troba a la petita plaça del Duomo, és neoclàssica, la part del darrere de l’església, amb el seu característic campanar, forma part de la primera fase de la construcció de l’edifici i manté l’estil gòtic tardà.

El català a l’​Alguer
Deambulant pels carrers del casc antic de l’Alguer, hem pogut contemplar les façanes de diferents palaus (el Ferrara, el Serra, el Cívic…) i adonar-nos que la toponímia dels carrers és bilingüe (català i italià), però que les traduccions són absolutament arbitràries. El nostre guia, l’historiador Martí Carbonell, ha aprofitat per donar-nos unes dades actualitzades sobre la realitat de la nostra llengua a l’Alguer.

Si fa unes quantes dècades el català era l’idioma majoritari a la ciutat, des del final de la Segona Guerra Mundial i fins avui, la transmissió de pares a fills ha anat a la baixa. “No hi ha un únic motiu, ha comentat Carbonell, sinó la suma d’uns quants: la fortalesa de l’italià, l’arribada massiva del turisme, la forta emigració provinent de la península Itàlica. Per no parlar que l’alguerès no s’ensenya a les escoles i que no hi ha mitjans de comunicació en aquesta llengua”. Certament, les dades dels darrers informes no són encoratjadores: el 14% de la població utilitza l’alguerès com a llengua habitual, enfront d’un 83% que s’expressa en italià i un 3% que parla sard.

Mentre en Martí ens comentava que, parant l’oïda pel carrer, era molt difícil sentir-hi parlar català, se’ns ha aturat davant de les dependències del Museu Diocesà –on acabavèm de fer la visita– una de les poques excepcions: un senyor gran que parlava alguerès i que semblava disposat a practicar-lo amb nosaltres. Entre moltes altres històries, ens ha explicat que, tant a l’Alguer com a tota l’illa de Sardenya, als catalans ens coneixen com a “escarabats” perquè “vam ser uns invasors”. No ens en dóna més detalls, però dedueixo que està parlant del temps del rei Pere el Cerimoniós, quan després d’haver conquerit la ciutat, a mitjan segle XIV, en va expulsar tota la població autòctona i la va repoblar amb catalans, en el que va ser un genocidi en tota regla.

D’aquest episodi, ens n’ha parlat Carlo Sechi, el director de l’Obra Cultural de l’Alguer, una entitat que des de l’any 1985 fa una gran tasca per la defensa de la catalanitat de l’Alguer i la continuïtat de la seva llengua. Sechi, que va ser síndic (alcalde) de la ciutat, ha tingut l’amabilitat de rebre el grup de viatgers SÀPIENS-Tarannà i de fer un exhaustiu repàs de les relacions catalanoalguereses des del segle XIV fins avui. Un moment clau de la represa de relacions va ser, precisament, durant la Renaixença, quan en els Jocs Florals van començar-hi a participar poetes algueresos.

La biblioteca més gran en llengua catalana
Hem acabat la visita a la seu de l’Obra Cultural de l’Alguer amb una degustació de productes sards (vins, formatges i embotits) i els hem regalat uns quants exemplars de les nostres revistes (SÀPIENS, Petit SÀPIENS, Descobrir, Cuina…) per a la seva biblioteca, la més gran en llengua catalana de tot Itàlia. Sechi ens ha acomiadat amb la petició de fer arribar a tothom el missatge que “a l’Alguer, s’hi ha d’anar encara que només sigui una vegada a la vida, com fan els musulmans amb la Meca”.

Les Coves de Neptú
A la tarda, acompanyats d’un agradable ventet de llebeig, hem salpat del port de l’Alguer en direcció a les Coves de Neptú. Es tracta d’un trajecte d’uns 45 minuts de durada, al llarg del qual es pot gaudir d’uns paisatges impressionants i d’altres curiositats, que el nostre guia ens anava detallant: “Ara deixem enrere el poble de Fertillia, que van construir els feixistes”; “a mà dreta veureu el llatzeret, una mena de fortalesa sanitària on havien de fer quarantenes persones o mercaderies procedents d’un país amb epidèmia”; “a davant comença el Parc Natural de Porto Conte”; “fixeu-vos amb la Roca Foradada”… Amb tantes explicacions, el trajecte s’ha fet relativament curt i, quan creuàvem la passarel·la, gairebé podíem sentir-nos com Carles Albert o Víctor Manuel, futurs reis de Sardenya i d’Itàlia, respectivament, quan les van visitar en el segle XVIII.

De nou a l’Alguer, hem aprofitat el vespre per fer un darrer tomb per les muralles i ens hem instal·lat en una de les terrasses del front marítim per contemplar la posta de sol amb una deliciosa Ichnusa (marca de cervesa que pren l’antic nom grec de l’illa de Sardenya) a la mà. Màgic!