Dia 1: La Casbah i l'Alger francès
L'arribada a Alger va ser molt plàcida. La primera sorpresa va ser veure l'aeroport internacional de la capital algeriana especialment buit. Tot i que es tracta d'un aeroport que anualment pot absorbir al voltant de 22 milions de passatgers, gràcies als seus vols directes a nombrosos destins d'Europa, Àsia, Àfrica i l'Amèrica del Nord, ahir a la nit hi havia molt poca gent, la qual cosa ens va permetre passar els estrictes controls d'entrada al país amb força agilitat.
Aquest aeroport, situat a una quinzena de quilòmetres de la capital, va ser batejat l'any 1980 amb el nom de Houari Boumedienne, coincidint amb el segon aniversari de la seva mort. Boumedienne ha estat una figura indiscutible de la història recent d'Algèria. Militar de carrera, va ser un dels dirigents del Front d'Alliberament Nacional (FLN) en la guerra d'independència contra França (1954-1962), de la qual aquests dies parlarem extensament. I, després de la independència, l'any 1965, es va convertir en president del país mitjançant un cop d'estat.
De fet, l'arribada va ser tan tranquil·la –contra totes les prediccions possibles– que per primera vegada en la història dels viatges Sàpiens-Tarannà (i ja en són una desena ben llarga!) els viatgers vam haver d'esperar breument en Martí Carbonell, historiador menorquí i el nostre guia per terres algerianes, i l'Amine, el representant de l'agència local, que conjuntament amb l'Omar, ens acompanyaran durant aquests quatre dies de viatge.
En el curt trajecte amb autobús fins a l'hotel només hi va haver temps per recordar alguns consells pràctics respecte el viatge, ja que Algèria és un país poc turístic, i una recomanació per part d'en Martí: "A Algèria tot flueix, però passen coses que no podreu entendre, ni que mai entendreu". I, dit i fet, el primer exemple d'aquesta teoria arribava pocs minuts després: la policia ens impedia aparcar l'autobús davant de l'hotel perquè havia de passar la comitiva del president del país, Abdelmadjid Tebboune. Dormir en un establiment a prop del palau presidencial té aquestes coses.
Un rusc d'abelles
El primer dia a Alger, com no podia ser d'una altra manera, ha començat amb una visita a la Casbah, situada a la part antiga de la ciutat, creada entre els segles IX i X i declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO. L'autobús ens ha deixat a una plaça presidida per l'escultura de Barba-rossa, l'almirall otomà que va liderar el corsarisme al Mediterrani durant el segle XVI, però també, just al davant de la cèntrica presó de Serkadji, "on van ser torturats molts algerians i francesos defensors de la independència", segons ens ha explicat en Martí. Fruit d'aquesta repressió, diversos detinguts van desaparèixer sense deixar rastre.
Malgrat que la temperatura ha estat molt agradable durant tot el dia, hem buscat una ombra per sentir una primera explicació magistral del nostre guia dedicada a la geografia del país. En aquest àmbit, Algèria té diversos rècords: és el desè país més gran del món i el que té més costa del Mediterrani, i un 85% del seu territori és desert. I, si això ja ens ha semblat molt, encara ens hem sorprès més quan ens ha assegurat que el Sàhara avança cap al sud 150 metres de mitjana l'any. Un augment de la desertització que és conseqüència del canvi climàtic, però també d'una decisió dels francesos que en certes terres "van deixar de cultivar mill per plantar-hi cacauers".
No hem necessitat caminar gaire per adonar-nos que es tracta d'un barri antic, de carrers estrets, costeruts i laberíntics, com "un rusc d'abelles"; i la veritable ànima de la capital algeriana. Una zona força degradada, però encantadora i màgica per aquest mateix motiu. La gastronomia també explica la història d'un país i per això ens hem aturat un instant per tastar la karantita, una pasta de cigrons amb beixamel, un plat molt calòric i considerat el fast food més popular d'Algèria.
I, poc després, hem entrat a la casa del fuster Khaled, la qual ens ha permès veure l'estructura d'un habitatge algerià i des del terrat contemplar unes vistes espectaculars de l'abadia d'Alger. A la terrassa, la família hi ha instal·lat un petit bar improvisat, una novetat molt recent que se suma a les primeres botigues de records que comencen a aparèixer pels carrers de la ciutat. Algèria no nega el turisme, però sí que el limita perquè considera que és "una nova forma de colonialisme" que els podria fer perdre la seva essència.
Just quan els nens començaven a sortir de l'escola, hem arribat a la mesquita de Sidi Ramdan, que data d'època medieval i podria ser una de les mesquites més antigues d'Alger. En aquest temple, dedicat a un ermità i savi musulmà, hi van a resar "persones que pateixen o les seves famílies". Un edifici caracteritzat pel silenci i que, des de l'esapi designat a les dones, hem admirat amb el més absolut respecte.
Aleshores, tot baixant una mica més, hem arribat a la Casbah Mitjana, on ens hem aturat davant un altre edifici religiós: l'antiga sinagoga. En aquest barri, segons que ha explicat en Martí, s'hi van establir molts dels jueus catalans expulsats de Catalunya entre els segles XIV i XV i, durant molts anys, en aquest edifici, s'hi van poder sentir càntics en català. Però, a partir del 1962, després de la independència del país, els jueus van començar a marxar, fins que fa ben poc, amb l'inici de la guerra a Gaza, van ser expulsats del país definitivament.
La casa d'Ali la Pointe
Quan hem arribat davant, tothom que havia vist la pel·lícula La batalla d'Alger, obra del director italià Gillo Pontecorvo, l'ha reconeguda de seguida: la casa d'Ali Ammar, més conegut com a Ali la Pointe. Un habitatge que avui és quelcom més que un espai de memòria, és també un símbol nacional. Qui va ser un dels principals líders del Front Nacional d'Alliberament (FNL) a Alger va ser localitzat pels paracaigudistes francesos en aquesta casa i, després de no voler rendir-se, va ser assassinat en aquesta casa junt amb unes quantes persones més. Els efectes de l'explosició, avui, encara es poden veure de forma ben evident. I, envoltats per les fotos dels màrtirs, en Martí ens ha explicat el procés d'independència del país que "va començar el 1830, el mateix moment en què els francesos van entrar a Alger, i va acabar el 1962, encara que l'independetisme més bel·ligerant va sorgir en els anys vint".
I des de la casa d'Ali ens hem dirigit a la magnífica mesquita de Ketchaoua o dels tres minarets, un edifici d'estil otomà amb influències neomorisques, construït al segle XVII i restaurat recentment gràcies al finançament del govern de Recep Tayyip Erdoğan, en el marc de la creixent influència turca al món musulmà i, especialment, als antics territoris de l'imperi otomà. Un temple que, a partir del 1832, inici de l'època colonial, va ser assignat al culte catòlic i es va convertir durant més de cent trenta anys en la catedral de Sant Felip.
Corsaris a la vista!
A la tarda, el bus ens ha deixat la plaça dels Màrtirs, on hi havia l'antiga ciutat fenícia, un espai obert pels ocupants francesos per facilitar el control militar sobre la població algeriana i evitar els constants incidents que esclataven als carrerons estrets de la Casbah. La plaça concentra alguns dels grans símbols històrics de la ciutat: dues de les mesquites més importants i antigues d'Alger –la Gran Mesquita i la Mesquita del Divendres–, així com diversos edificis colonials monumentals, entre els quals destaca l'antiga Cambra de Comerç.
La protagonista de la tarda havia de ser la zona francesa de la ciutat, però abans hem entrat novament a la Casbah per visitar el palau Dar Mustapha Pacha. Una visita que ha estat possible gràcies als contactes de l'agència de turisme local, ja que mitja hora abans de l'horari oficial ja estava tancat. Algèria és així! I, realment, ha valgut molt la pena, ja que era impossible d'imaginar que darrere una porta relativament modesta d'un carreró hi hagués un palau construït al segle XVI, enorme –marcat per dos patis– i amb parets i terres carregats de rajoles. Encara que avui acull el museu de la miniatura i la cal·ligrafia d'Alger, aquest escenari ha estat ideal perquè en Martí ens fes adonar d'alguns detalls dels habitatges algerians: "totes les cases estan molt tancades vers el seu interior, a la façana hi ha poques finestres i són altes, la llum i l'aire entren pel pati interior i les portes de les cases d'un mateix carrer mai no estan l'una davant de l'altra per preservar la intimitat".
A continuació, i un altre cop fora del barri antic, ens hem dirigit cap a la zona pesquera, coneguda com la Pêcherie. I, en aquest punt i vigilats per un policia –els agents que ens han acompanyat a la Casbah eren més discrets–, els corsaris han entrat en escena. En Martí ens ha explicat que, durant segles, aquest va ser un dels punts on arribaven i es venien els esclaus i captius procedents de les nombroses ràtzies que els corsaris musulmans amb base a Alger feien contra les costes mediterrànies cristianes entre els segles XVI i XVIII. El negoci dels captius va esdevenir extraordinàriament lucratiu durant l'època moderna i va generar tota una economia del rescat que afectava milers de famílies de banda i banda de la Mediterrània.
La por dels atacs corsaris va marcar durant generacions moltes poblacions costaneres dels Països Catalans. De fet, van crear-se ordes religiosos especialitzats a reunir diners i negociar l'alliberament dels captius, com ara els mercedaris i els trinitaris. Frares i religiosos recorrien pobles i ciutats fent col·lectes per pagar rescats i intentar retornar els presoners a casa –evidentment, quedant-se una comissió.
Entre moltes històries de captius que es coneixen, en Martí n'ha destacat tres. En primer lloc, la de Josep Moranta, un frare dominic de Gandia que va ser capturat durant una ràtzia i traslladat a Alger. Va passar sis o set anys captiu i, davant la impossibilitat que arribessin els diners del rescat, va acabar convertint-se a l'islam per obtenir una mica més de llibertat i millors condicions de vida. Temps després, però, ja malalt i conscient que s'acostava la mort, es va penedir de la conversió i va tornar públicament al cristianisme. Les autoritats algerianes el van condemnar aleshores a morir a la foguera per apostasia. Però també ens ha parlat dels infortunis de l'escriptor Miguel de Cervantes, que va intentar escapar-se diverses vegades, i del menorquí Josep Cardona, pres i després acusat de bruixeria.
Això és Àfrica?
A continuació hem seguit el bulevard Che Guevara –el guerriller cubà va visitar Algèria els anys 1963 i 1965– i hem arribat fins a la plaça Port Saïd, l'espai de trobada dels joves algerians i "el punt zero de la ciutat a partir de l'ocupació francesa". Els autòctons, però, coneixen aquest espai simplement com "l'Square". Els elements són els típics d'una plaça francesa: un quiosc, edificis blancs de persianes mallorquines i porxos a la planta baixa, una opera i un cafè, concretament, el Gran Cafè –avui anomenat Tantonville. Un establiment clarament de tipus parisenc i visitat per tots els famosos que venien a la ciutat, com Charlie Chaplin, que estiuejava a Alger, i Marilyn Monroe. Però també és el cafè que l'escriptora Maite Salord va escollir com a escenari de la seva novel·la El país de l'altra riba (ed. Proa) i que el nostre guia recomana amb entusiasme. Tots ens l'apuntem com a lectura obligatòria.
Durant l'estona que hem recorregut les grans avingudes colonials i hem admirat la monumentalitat de la seva arquitectura haussmanniana –l'estil urbanístic que va transformar París a la segona meitat del segle XIX–, el xoc se'ns ha fet evident. Aquí, a diferència de l'antiga metròpolis, l'arquitectura francesa contrasta amb la roba estesa als balcons, els aires condiconats de les façanes i les botigues de gel·labes.
I, abans de marxar cap a l'hotel, encara hem passat per dos edificis emblemàtics més. Per una banda, el Milk Bar Café, un local convertit ja en símbol tràgic de la història contemporània d'Algèria. Aquí va tenir lloc, el 30 de setembre de 1956, un dels atemptats més impactants de la guerra d'independència, recreat magistralment a La batalla d'Alger. Una militant del Front d'Alliberament Nacional hi va col·locar una bomba en plena hora punta. L'explosió va causar tres morts i desenes de ferits i va marcar un punt d'inflexió en l'escalada de violència del conflicte. I, per altra banda, la Grande Poste (l'oficina de correus), un edifici construït el 1910, d'estil neomorisc i molt emblemàtic.
Dia 2: De sorpresa en sorpresa
El segon dia en terres algerianes no podria haver estat més complet. Només amb quatre ingredients –un palau, una església, un museu i un jardí– hem gaudit d'un menú ideal, interessant i divers. La primera parada ha estat al Palau del Rais, també conegut com a Bastió 23, un conjunt d'edificis d'estil otomà construït a partir del 1576, quan el governador Ramdan Pasha va fer aixecar una torre defensiva i una bateria militar per protegir la ciutat de possibles atacs marítims.
Amb el temps, però, aquella petita posició fortificada es va transformar en un complex de vint-i-tres palaus (la veritat és que de fora no sembla tan gran) i residències vinculades a figures tan decisives –i alhora tan funestes per a la història de les costes catalanes– com el corsari Barba-rossa. Considerat un autèntic heroi a Algèria, tot i que va sembrar el terror a bona part del Mediterrani occidental durant el segle XVI.
Si el palau Dar Mustapha Pacha, que ahir vam visitar a la Casbah, ja ens va semblar impressionant, aquest encara ha provocat més exclamacions. Les rajoles ornamenten la major part d'habitacions de l'edifici, entre les quals el rebedor, el pati central, la cuina, l'himam o l'harem. "A Algèria arribava molta rajola italiana, però després també catalana, valenciana i majòlica, fàcil d'identificar perquè és blanca i blava", ens ha explicat en Martí.
En un dels patis del Palau dels Rais també s'ha resolt un misteri. Quin ús podien tenir barres de ferro, cobertes de fusta, i situades entre columna i columna? "Són per resistir els moviments sísmics", ha revelat en Martí després de sentir diverses teories. Alger es troba en una zona tectònicament molt activa. El darrer terratrèmol important va ser el 2003. Va provocar molts anys i fins i tot es va sentir a Menorca, situada a 322 quilòmetres, on també van patir les conseqüències d'un tsunami.
Hug de Montcada contra Barba-rossa
Aprofitant que en un dels palaus també hi ha un centre d'interpretació del corsarisme, el nostre historiador i guia de capçalera ens ha presentat un nou personatge: Hug de Montcada, nascut al regne de València el 1476 i fill d'una família noble catalana. La seva carrera política, militar i diplomàtica va ser llarga –va formar part de la cort del papa Borja i va lluitar en nom de Carles I–, però sempre ha estat lligada a Barba-rossa i al desastre naval del 1519.
Com que des d'Alger salpaven els corsaris que assolaven regularment les costes catalanes, valencianes i balears, Montcada va organitzar una expedició per atacar la ciutat, però desconeixia la poca profunditat del port, i moltes embarcacions es van enfonsar i d'altres van quedar destrossades. Dels set mil o vuit mil homes que formaven l'expedició, més de la meitat van morir ofegats. La resta van ser atacats pels homes de Barba-rossa, i prop de dos mil soldats van acabar capturats i venuts com a esclaus. Un desastre que va malmetre molt la reputació d'Hug de Montcada.
I, abans de marxar, en Martí es ha recomanat tastar un dolç, bé, "un molt molt dolç" típicament algerià; el Kalb el louz. Són unes postres que es fan amb pasta d'ametlla, amarada generosament de mel i xarop. No apta per a diabètics! Però que, consumida en proporcions petites i acompanyada d'un te, ha rebut més comentaris positius que negatius.
Una imatge negra
Novament dalt del bus, hem continuat la ruta i hem passat pel barri Bab El-Oued, inicialment habitat per emigrants menorquins, on en Martí ens ha comentat que a Menorca encara es conserva l'expressió "ser un babeloued" per referir-se a un infant entremaliat.
El nostre destí és la basílica de Nostra Senyora d'Àfrica, el primer edifici que veien els navegants que s'acostaven a la ciutat. Això fins la creació el 2012 de la Gran Mesquita, situada a l'altre extrem de la badia d'Alger. Un edifici molt fàcil d'identificar a llarga distància perquè té el minaret més alt del món. I, avui, es veia perfectament.
Nostra Senyora d'Àfrica va ser construïda entre el 1858 i el 1872 gràcies, sobretot, a les donacions dels colons europeus establerts a Algèria. D'estil neobizantí, destaca per la gran cúpula rodona, pels mosaics de l'interior i per un emplaçament privilegiat damunt la Mediterrània. Aquest temple, a més, "està encarat amb una basílica bessona situada al costat nord de la Mediterrània: Nostra Senyora de Marsella".
Dins de la basílica, ens han sorprès diversos elements. En primer lloc, la vestimenta de la Mare de Déu i el rostre enfosquit. Només gràcies a les postals de la botiga de records hem pogut confirmar la fesomia femenina de la imatge. En segon lloc, la gran quantitat de plaques, algunes amb noms catalans, com Riera i Melià, que cobreixen les parets del temple. Són textos que agraeixen favors concedits per la Mare de Déu.
I, finalment, ens ha captivat la frase situada a l'absis que resumeix perfectament l'esperit del lloc: "Notre-Dame d'Afrique, priez pour nous et pour les musulmans" ('Nostra Senyora d'Àfrica, pregueu per nosaltres i pels musulmans'). Una sentència que marca la voluntat de convivència religiosa del poble algerià. Un sentiment que es va poder comprovar ara fa uns mesos quan el papa Lleó XIV va visitar la ciutat i els carrers es van omplir de banderes grogues i blanques, quan només un 1% dels algerians són cristians.
En aquest viatge, el pontífex, de l'orde dels agustins, també va aprofitar per visitar els llocs on va viure Agustí d'Hipona, bisbe d'aquesta ciutat d'Algèria, protagonista de l'expansió del cristianisme a l'Àfrica i un referent espiritual. De fet, el sant és una de les figures representada a les pintures de l'absis, on també es pot veure un perfil d'Alger amb el Monuments als Màrtirs, detall que va ser afegit bastants anys més tard de la seva creació.
Artistes catalans afincats a Algèria
A la tarda, després de dinar a l'Hotel Ralf, el nostre centre neuràlgic durant aquests quatre dies, ens hem dirigit al Museu Nacional de Belles Arts d'Alger. En un moment de la ruta, ens Martí també ens ha indicat la casa on va viure l'escriptor Albert Camus i el camí que condueix a la "cova de Cervantes", on, segons la tradició, l'autor d'El Quixot podria haver-se amagat durant un dels cinc intents de fugida que va protagonitzar al llarg dels set anys que va passar captiu a Alger. Una teoria que alimenta la llegenda i les visites, però que el nostre guia no sembla aprovar gaire.
El Museu Nacional de Belles Arts d'Alger, inaugurat l'any 1930, conserva avui més de vuit mil obres entre pintures, gravats, escultures i ceràmiques. Malgrat que la seva imatge exterior no està gaire cuidada i que el projecte museogràfic és una mica caòtic, hi podem veure obres d'Henri Matisse, Claude Monet, Eugène Delacroix, Pierre-Auguste Renoir, Paul Gauguin o Pablo Picasso. Això sí, totes considerades menors.
Però si hem fet parada en aquest centre, no ha estat per aquests quadres, ni per la seva espectacular terrassa, sinó per retre homenatge a diversos artistes catalans que van viure a Alger. En primer lloc, Josep Sintes, nascut a Alaior el 1832 i emigrat de ben petit a Alger. Va ser director d'aquest museu i va protagonitzar diverses exposicions a l'estranger. Per altra banda, Alfred Figueras Sanmartí, nascut a Sant Fruitós de Bages. Va residir a la capital algeriana entre 1925 i 1930 fugint de la dictadura de Primo de Rivera, i era molt amic d'Albert Camus i de Le Corbusier, que li va fer una casa a Catalunya.
I, en tercer lloc, Rafael Tona, exiliat primer per la dictadura de Primo de Rivera i després pel franquisme. Finalment, també hem admirat una escultura d'Aristide Maillol i un quatre del pintor nord-català Hyacinthe Rigaud.
L'arbre de Tarzan
Per arribar a la darrera destinació de la tarda, els jardins d'Essai ('Els jardins d'assaig'), fins a l'inici del segle XX, el jardí botànic més gran del món, només hem hagut de travessar una avinguda. "Té una extensió de 35 hectàrees, va ser creat el 1832 i es va ubicar als afores d'Alger, però avui és el pulmó verd de la ciutat", ha explicat en Martí, i també ens ha justificat el seu nom: "França pretenia agrupar espècies de les seves colònies, climatitzar-les i portar-les cap a Europa".
El jardí, que aplega més de 13.000 espècies, està clarament dividit en tres parts; una zona d'estil francès, fàcil d'identificar pels camins amples, grans i ordenats; una d'estil renaixentista italià, i, per acabar, una d'estil anglès. Això fa que en aquest espai hi convisquin espècies que en altres llocs del món no ho farien, com plataners, canyes de bambú, palmeres, cocoters i impressionants dragos canaris, que actualment es troben afectats per un bacteri. Un jardí ben singular en un país de clima mediterrani, però amb un 85 % del territori completament desèrtic.
Ara bé, si un exemplar del jardí atreu totes les mirades i càmeres mòbils és l'anomenat arbre d'en Tarzan, un espectacular ficus que va ser batejat així perquè en aquest racó s'hi va rodar el 1932 la primera pel·lícula del rei de la selva. I amb el record de Johnny Weismuller, campió olímpic de natació reconvertit en actor, saltant de liana en liana i entonant el seu cèlebre crit selvàtic, hem tornat cap a l'hotel.
Dia 3: L'Algèria més romana
Tot feia pensar que seria una nit assedegada, però no ho ha estat. La shajshuja –nom difícil de pronunciar i de recordar– que vam provar ahir a l'hora de sopar no ha tingut conseqüències greus. Es tracta d'un plat típicament algerià fet de trossos de rougag (pa pla, fi i rodó) barrejat amb marqa, un estofat de verdures i cigrons i condimentat amb diverses espècies, especialment bitxo. Un plat calòric que ens va fer pujar els colors de cop.
A dos quarts de nou del matí, hem pujat a l'autobús per dirigir-nos cap a l'oest d'Alger, seguint la línia de la Mediterrània, i hem aprofitat el trajecte per resoldre alguns dubtes que havien quedat pendents, entre els quals, per què els francesos colons que van arribar a la metròpoli després del 1962, any de la independència, van ser anomenats pied-noir. "Una de les versions assegura que era el color de les botes dels militars francesos, una teoria encara mai confirmada", segons en Martí.
El paisatge sorprèn: turons verdíssims, camps de conreu, hivernacles i extensions de vinya demostren que el litoral d'aquest país és molt fèrtil i per això diverses potències, amb la fi del corsarisme com a excusa, van intentar conquerir-lo. Però també ens crida l'atenció el munt de cases que hi ha a mig construir, per a la qual cosa el nostre guia també té resposta: "Aquí això és habitual ja que d'aquesta manera no paguen el certificat de final d'obra ni han de donar d'alta l'habitatge de serveis com l'aigua i la llum".
Una cúpula feta pedra a pedra
Des de ben lluny, perquè és una construcció que domina tota la plana, ja veiem el nostre destí: el Mausoleu Reial de Mauritània. Un nom que no fa referència al país, sinó a la Mauretania Cesariense, província romana que s'estenia des del riu Moulouya fins al centre d'Algèria. La seva capital era Cesarea (actual Cherchell, o Sersell).
Ara bé, aquesta construcció també és coneguda popularment i erròniament, com la Tomba de la Cristiana. Es tracta d'un monument funerari colossal, de prop de 32 metres d'alçària i 60 metres de diàmetre, envoltat per una seixantena de semicolumnes amb capitells jònics que va ser construït per acollir les despulles de l'elit reial númida, tribus seminòmades que vivien en aquesta zona en el segle III aC. A part de la forma circular, ens crida l'atenció la coberta: una cúpula de pedra seca. Pedres i més pedres col·locades com si fossin una partida de Tetris.
Segons que ens ha remarcat en Martí, d'aquest tipus de tombes només n'hi ha una trentena al nord d'Àfrica, ja que els númides eren seminòmades i no han deixat cap llegat monumental. La tradició sosté que en el seu interior hi van ser enterrats el rei Juba II i la seva esposa, Cleòpatra Selene, filla ni més ni menys que de la reina Cleòpatra i del general romà Marc Antoni. Ningú, però, no ho ha pogut demostrar mai: a l'interior del mausoleu no s'hi han trobat restes humanes ni riqueses. I no és pas que no s'hagi intentat; fins i tot els otomans van fer explotar una bomba per aconseguir accedir-hi.
En Martí també ens ha explicat que les primeres excavacions científiques d'aquest espai les va impulsar l'arqueòleg i antropòleg Gabriel Camps, nascut a Algèria en una família d'origen menorquí. Professor de prehistòria a la Universitat d'Alger, Camps va ser el primer investigador que va estudiar de manera sistemàtica la cultura númida, fonamental per entendre la història antiga del nord d'Àfrica.
La primera capital d'Algèria
De nou dalt de l'autobús, ens hem dirigit a la ciutat de Cherchell, considerada la primera capital d'Algèria. Només arribar, hem entrat al Museu Arqueològic, construït pels francesos el 1908. Un espai petit que aplega diversos tresors de quan la ciutat era romana: escultures, busts, mosaics que mostren escenes agrícoles i figures femenines, màscares i quatre bucranis (caps d'animals de marbre que es posaven a la part alta dels temples, símbol de poder de l'emperador).
A la sortida del museu, hem tingut l'oportunitat de provar un tros de pizza carré. Malgrat que comparteixen nom, no té res a veure amb les que es fan a l'altra banda de la Mediterrània. La pizza algeriana està formada per una massa gruixuda, suau i cruixent gràcies a l'ús de sèmola. Està generosament coberta amb salsa de tomàquet, olives negres i, de vegades, anxoves o bitxos; tot, amb julivert pel damunt.
I, entre mos i mos, el nostre historiador de capçalera ens ha explicat la ràtzia catalana que va viure Cherchell l'agost del 1398. El rei Martí l'Humà, amb el suport del papa d'Avinyó, va organitzar una expedició militar contra aquesta ciutat algeriana, des de la qual operaven els corsaris nord-africans que atacaven regularment les costes de la Corona d'Aragó i capturaven mariners i mercaders.
L'estol va sortir dels ports de Barcelona i València i es va reunir a Eivissa abans de travessar la Mediterrània. El 27 d'agost del 1398, una setantena de vaixells amb més de 7.500 homes van desembarcar per sorpresa a la ciutat i hi van executar un atac fulminant. Bona part de Cherchell va quedar destruïda i 2.500 habitants van ser capturats i embarcats cap als mercats d'esclaus de Mallorca, Barcelona i València. L'acció va ser considerada tan reeixida, des dels punts de vista polític i econòmic, que es va repetir dos anys més.
Després d'aquestes explicacions, hem fet una passejada per Cherchell, ciutat fundada pels fenicis i convertida més tard en una de les grans ciutats romanes del nord d'Àfrica. Avui, però, es tracta d'una població tranquil·la d'uns 25.000 habitants que combina edificis moderns, façanes colonials franceses i vestigis dispersos del seu passat esplendorós. Ara bé, com hem pogut comprovar al llarg de la ruta, en època romana Cherchell era una ciutat rica i sofisticada, equipada amb un teatre –situat al barri del Mercadal, nom català–, unes termes, un aqüeducte de quaranta quilòmetres –un dels més llargs que es conserven– i un temple d'Agust, convertit en mesquita. Una zona avui molt concorreguda, especialment per homes, ja que el divendres és el dia festiu als països de tradició musulmana.
Tipasa i Camus
Tot seguit, hem anat a Tipasa per visitar un dels conjunts romans més impressionants del nord d'Àfrica. Abans, però, hem fet parada en un restaurant del port, on hem dinat peix acabat de pescar i hem tastat el Hamoud, una popular beguda gasosa algeriana, dolça i sorprenentment refrescant.
Tipasa va ser fundada pels fenicis al segle VI aC i convertida posteriorment en una gran ciutat romana. Va arribar a tenir més de 20.000 habitants i va esdevenir un important centre comercial i cultural de la costa nord-africana. Malgrat que ha viscut molts períodes de degradació –els algerians tenen el costum de visitar el jaciment els dies festius i passar-hi el dia–, el jaciment continua impressionant.
Durant tres hores hem passejat per aquest jaciment espectacular des del vessant arqueològic, però, sobretot, impactant degut a la seva ubicació. Les estructures de pedra sofreixen el pas del temps en un marc inigualable: amb el blau del mar agitat de fons i abraçades pel verd de la vegetació mediterrània.
Hem caminat pel cardo maximus, encara perfectament pavimentat amb grans lloses de pedra; hem visitat l'amfiteatre –construït aprofitant el desnivell natural del terreny, on fa gairebé dos mil anys se celebraven combats de gladiadors i espectacles amb animals–, el nimfeu –una monumental font dedicada a les nimfes, les divinitats de l'aigua en la tradició romana– i la Gran Basílica Cristiana, de tres naus i tres altars. I, finalment, hem acabat a la zona industrial de la ciutat i a l'àrea de les domus, on alguna encara conserva els mosaics originals.
Malgrat la durada de l'excursió, només hem visitat una part del jaciment. Per exemple, no hem arribat fins a l'església de Santa Salsa de Tipasa. Segons ens explica en Martí, "aquesta noia va convertir-se al cristianisme i quan la seva família va assabentar-se'n li van tallar el cap, que van tirar al mar". I, segons explica el miracle, aquest sempre tornava a la costa per molt lluny que anessin per desfer-se'n.
Ara bé, un dels moments més emotius de la tarda s'ha produït davant de l'estela que recorda la figura de l'escriptor Albert Camus, de família menorquina. En aquest paratge, davant del mar i del mont Le Chenoua, el premi Nobel de Literatura trobava la inspiració i la calma necessària per escriure. A la pedra s'hi pot llegir una citació extreta de Noces à Tipasa: "Je comprends ici ce qu'on appelle gloire: le droit d'aimer sans mesure" ('Aquí entenc allò que s'anomena glòria: el dret d'estimar sense mesura').
En aquest escenari, Camus hi va escriure textos com Retorn a Tipasa, del qual en Martí ha llegit un fragment: "Al migdia, sobre els vessants mig sorrencs i coberts d'heliòtrops com per una escuma que haurien deixat en retirar-se les onades furioses dels últims dies, mirava el mar, que a aquella hora tot just s'agitava amb un moviment fatigat, i calmava aquella doble set que no es pot enganyar gaire temps sense que l'ésser s'assequi, vull dir estimar i admirar. No ser estimat és només mala sort; no estimar és desgràcia. Avui dia tots morim d'aquesta desgràcia. Perquè la sang, els odis, descarnen el cor; la prolongada reivindicació de la justícia i esgota l'amor que, tanmateix, la va fer néixer".
Camus ha estat considerat un dels grans intel·lectuals del segle XX. Sovint vinculat a l'existencialisme –al costat del seu amic i després rival Jean-Paul Sartre–, va deixar obres fonamentals com La Pesta o L'estranger. Durant la guerra d'independència algeriana, Camus va quedar atrapat entre dos mons. Va condemnar tant la repressió francesa com la violència del moviment independentista, i va defensar sense èxit una convivència entre les diferents comunitats del país. Aquesta posició intermèdia li va valer crítiques ferotges de totes bandes. En els moments més tensos del conflicte va pronunciar una frase que es faria famosa: "Entre la justícia i la meva mare, trio la meva mare".
Aprofitem els darrers minuts de la visita per contemplar el mar, el mateix que normalment veiem des de l'altra riba. Un Mediterrani compartit per milions de persones i que actualment és una frontera, un espai d'anhels i de somnis. Cada any milers de joves algerians intenten creuar-lo i arribar a les illes Balears, un trajecte de 322 quilòmetres que malauradament no sempre acaba bé.
Dia 4: El poble dels menorquins
El quart dia del viatge a Algèria ha estat ben divers. Només al matí, hem recorregut des de la preshistòria fins al segle XIX. La primera parada ha estat a la catedral del Sagrat Cor d'Alger, situada en un barri francès. "Benvinguts a Ascó!", ha etzibat en Martí. I, certament, l'edifici consagrat el 1963, un any després de la independència, i dissenyat per Paul Herbe i Jean Le Couteur, sembla una xemeneia d'una central nuclear. Qui hi ha entrat assegura que és molt bonica i que la llum marca l'espai, però, des de fora –ja que es troba en fase de restauració– és més sorprenent que bella. I, el fet que just davant de la façana hi hagi una gasolinera, encara la fa més estrafolària.
A continuació, per arribar al Museu d'Antiguitats, hem travessat el Parc de la Llibertat, un espai completament conquerit per desenes de gats. A les societats islàmiques aquests animals són molt respectats perquè se'ls considera éssers purs i nets. De fet, s'afirma que el profeta Mahoma tenia una gran devoció per aquests animals i, fins i tot, tenia una gata preferida anomenada Muezza. És habitual trobar-ne a tot arreu: a dins de les mesquites i també als museus.
Al Museu d'Antiguitats hem pogut confirmar, com bé proclama en Martí, que els millors mosaics romans es troben a Àfrica. D'una col·lecció força extensa, dos ens criden especialment l'atenció: un que representa un metge que atén un pacient i un altre que mostra Oceanus, el déu de l'oceà, i les quatre nereides. A més, el centre també disposa de diverses peces de bronze perfectament conservades, entre les quals, un nen que abraça una àliga; el sarcòfag dedicat a la llegenda de Bel·lerofont, d'un detallisme extraordinari; làpides sefardites –una d'aquestes, del 1780, escrita en hebreu i en castellà– i tres contractes de compravenda escrits en copte i sobre fusta. Una meravella que ens ha arribat fins avui gràcies al clima sec del desert.
El Museu d'Art Islàmic l'hem recorregut en el temps lliure. Conserva una col·lecció molt valuosa que recorre segles d'història del Magrib i del món islàmic, amb ceràmiques, catifes, fusteries i objectes religiosos d'una gran delicadesa artística. Entre les peces més destacades hi ha els antics minbars de mesquita, els manuscrits corànics il·luminats, elements de la llar i diversos exemples d'artesania otomana.
Un museu i un palau
A continuació, ens hem dirigit al Museu Nacional del Bardo, un palau construït a finals del segle XVIII per un ric sultà de Tunísia. Aquest espai està format per dues parts ben diferenciades. Per una banda, el Museu de Prehistòria i Etnografia, creat el 1930 amb motiu del centenari de la colonització d'Algèria, però molt modernitzat. Aquesta visita ens ha permès descobrir una part del país que no veurem en aquest viatge –potser en un de proper– i els secrets que guarda el Sàhara algerià, com les pintures de Tassili n'Ajjer. Girafes, elefants o rinoceronts ens recorden que el desert que avui coneixem no ha estat sempre un mar de sorra.
Durant força estona ens hem quedat captivats per un vídeo dedicat a l'espai on s'han trobat les pintures –sorra rogenca, un cel immensament blau, unes muntanyes de formes espectaculars–, però també per les explicacions testimonials d'en Martí que es coneix perfectament la zona. Només se'ns ha resistit la imatge de les "vaques que ploren", segons alguns és la composició amb què es va inspirar Picasso per fer el Guernica. Ah, i òbviament, també hem vist reproduccions dels "caps rodons", figures humanes amb el cap desproporcionat. Algú poc informat ha volgut veure extraterrestres, però els especialistes interpreten que es tracta de persones disfressades participant en rituals, sovint vinculats a la fertilitat o a cerimònies espirituals.
I, per altra banda, només pujant una escala, hem accedit a l'antic palauet d'estiueig d'un bei d'Alger, una residència refinada construïda a finals del període otomà. Aquest palau, a diferència d'altres, conserva bona part del mobiliari original i permet endinsar-se en l'atmosfera elegant de les elits algerines dels segles XVIII i XIX. Hi ha salons decorats amb rajoles policromes, sostres de fusta pintada, làmpades de vidre, fonts interiors i una successió de patis i galeries que combinen influències otomanes, andalusines i magribines. Fins i tot en alguna habitació hem pogut veure alguns exemplars de rajoles d'oficis, una peculiar temàtica de la ceràmica catalana sorgida al segle XVII i que, fins al segle XIX, va derivar en els més variats motius i estils.
Homenatge als màrtirs algerians
Després de dinar, hem visitat breument –just per fer la foto– un dels espais més emblemàtics per als algerians i un punt de referència de la silueta urbana d'Alger: el Monument als Màrtirs de la Independència. Va ser inaugurat l'any 1982, quan es commemoraven els vint anys de la independència, i representa un homenatge als algerians que van perdre la vida a la guerra d'alliberament contra els francesos. El monument consta de tres estructures de formigó en forma de fulles de palmera que es dirigeixen cap al cel, cosa que simbolitza la unitat del poble algerià i la seva capacitat de sacrifici.
La segona parada ha estat a la gran Djamaa el Djazaïr, la mesquita més gran de tot el continent africà i la tercera més gran del món, després de les de la Meca i Medina. Inaugurada el 2019, amb un cost astronòmic –més de mil milions de dòlars– i envoltada d'una notable polèmica política, és una obra arquitectònica colossal. L'edifici combina elements contemporanis amb d'altres que remeten clarament a la tradició islàmica: els grans arcs, les formes geomètriques i una decoració refinada i minuciosa.
Una mesquita que té diversos rècords Guinness: pot arribar a acollir 120.000 fidels, la sala d'oració principal té capacitat per a 37.000 persones i el minaret, amb els seus 265 metres d'alçària, és el més alt del món, per davant fins i tot del de la mesquita Hassan II del Marroc. Una grandària que, barrejada amb la modernitat, fa que a la majoria dels viatgers ens sembli poc acollidora. Massa freda.
Ara bé, l'experiència per a les dones del grup ha estat única i irrepetible. Malgrat que hi hem anat –tal com ens havien recomanat els guies– amb roba ampla i amb un mocador cobrint-nos el cap, el control ha estat tan rigorós que només dues han passat el tall de la discreció. La norma és tapar qualsevol forma femenina i amb aquesta intenció ens han posat tantes capes de roba –túniques fins als peus i de màniga llarga i mocadors enormes– que tenim la sensació d'anar disfressades. És el peatge que hem de pagar.
A l'interior, ens hem dirigit a la sala d'oració de les dones, situada al primer pis. Des d'allà, hem intentat veure la sala principal de la mesquita, però no està permès ni acostar-se a la barana. L'única cosa que es veu és un tros de llum del sostre. Ens hem assegut sobre les catifes i hem observat les algerianes: algunes resaven, d'altres xerraven o controlaven els infants, que estan separats de les dones (fins als sis o set anys els nens no acompanyen els pares a la sala dels homes). Al cap d'una estona, completament acalorades, hem sortit a fer una volta pel pati. Una experiència que ens ha fet sentir més a prop de les dones algerianes i viure en pròpia pell la discriminació que pateixen.
Una petita Menorca al nord d'Àfrica
De camí cap a l'aeroport, encara hem fet una última parada en un poble ben peculiar. Avui s'anomena Bordj El Kiffan, però abans de la independència del país era conegut com a Fort-de-l'Eau. Aquesta població manté un vincle profund amb Menorca, ja que, després de la conquesta francesa d'Algèria el 1830, centenars de famílies menorquines –sobretot de Maó i Sant Lluís– hi van emigrar buscant feina i una vida millor. La proximitat geogràfica i la greu crisi econòmica que travessava l'illa van afavorir aquell moviment migratori.
Els menorquins, durant molt de temps, havien viscut en bona part de la importació de blat estranger. "Compraven cereals arreu de la Mediterrània i els exportaven cap a Catalunya, França i Itàlia, cosa que era un negoci molt lucratiu. Però el 1820 un reial decret espanyol va prohibir la compra de blat estranger per afavorir el cereal castellà, i Menorca va entrar, lentament però inexorablement, en una profunda decadència", ens ha explicat en Martí.
Poc després, les crisis de subsistència ja eren severes i, amb els anys, la situació es va tornar insostenible. Moltes famílies menorquines van veure en l'Algèria acabada de conquerir pels francesos una oportunitat per començar de nou. Una comunitat que va ser molt ben acollida per la nova administració quan van adonar-se que no era fàcil captar colons i que els menorquins eren bons treballadors agrícoles.
Aquest poble va ser fundat per unes 450 famílies menorquines. Poc després, l'efecte crida hi va portar nous contingents d'illencs, que acabarien transformant profundament la fisonomia de la vila. Es dedicaven sobretot a la pesca, l'agricultura i la construcció, i durant dècades pels carrers de Fort-de-l'Eau s'hi va sentir parlar català menorquí –el que a Algèria anomenaven maonès– fins al punt que alguns viatgers descrivien el poble com "una petita Menorca al nord d'Àfrica".
Aquella comunitat va conservar durant generacions paraules, tradicions i costums catalans. Però la independència d'Algèria, el 1962, va provocar l'èxode de la majoria d'aquelles famílies, que van marxar cap a França. Tot i això, la memòria menorquina de Bordj El Kiffan encara perviu en documents, testimonis i records familiars. Avui, el poble no té cap element distintiu perquè sigui un reclam turístic. Per aquest motiu, la nostra arribada just a l'hora de la sortida de la mesquita ha generat força expectació. Homes i nens s'han acostat al grup per sentir les explicacions d'en Martí i intentar endevinar la nostra procedència.
I, abans d'anar cap a l'aeroport –on ens esperen vuit controls policials per poder sortir del país i una bona dosi de paciència–, encara ens hem aturat a degustar les broquetes algerianes, conegudes popularment com kefta. Consisteixen en trossos de carn (be, vedella, fetge...) barrejats amb espècies i cuits a la planxa. Molt bones!