Dia 1. Una ciutat, dos continents
Després de tres hores tranquil·les de vol, el tercer grup de viatgers Sàpiens-Tarannà hem arribat a Istanbul. "Benvinguts a la capital de Turquia i del trànsit!", ens ha saludat en Can, el nostre guia turc en aquesta aventura. I, efectivament, la intensitat de cotxes s'ha fet notar ben aviat. Ara bé, el temps que hem necessitat per arribar des de l'aeroport fins al centre de la ciutat ha estat ben aprofitat. L'historiador Martí Carbonell, guia d'aquest viatge, ens ha fet una síntesi de la història de la ciutat, l'única situada entre dos continents, Europa i Àsia, i, amb 20 milions d'habitants, també una de les més densament poblades.
"Els primers que van posar nom a la ciutat van ser els grecs, que la van anomenar Ligos; després, va ser batejada com a Bizanci; a continuació, l'emperador romà Constantí el Gran la va anomenar Constantinoble, i, finalment, abans de la conquesta, els turcs la van convertir en Istanbul, que vol dir 'cap a la ciutat'", ens ha explicat en Martí. Quatre noms per a una ciutat que ha estat capital de tres imperis. De fet, de la història extensa de la ciutat, cal destacar-ne tres dates clau: 667 aC, quan els colons grecs la van fundar; 1453, l'any que va caure en mans dels otomans (una data molt celebrada pel govern de l'actual president, Recep Tayyip Erdoğan), i 1923, quan es crea la república de Turquia gràcies a Mustafa Kemal Atatürk.
Per la seva banda, en Can ens comenta les condicions de vida de l'actual societat turca. "Després de la pandèmia de covid, la classe mitjana ha desaparegut i les diferències socials s'han accentuat", assegura. Els que tenen més dificultats, segons ens explica, són els joves, que tenen problemes per comprar o llogar un habitatge i per trobar feina –hi ha un 27% d'atur en aquesta franja de la vida. Però, sobretot, ens impacta una dada: "Aquí, l'edat de jubilació són els quaranta anys". Una decisió política, perquè la majoria de vots a favor d'Erdogan provenen de les zones rurals i de la gent gran, però econòmicament molt poc sostenible. Per cert, un president que ostenta el poder del país des de fa vint-i-tres anys quan, segons la Constitució, els mandats només poden de ser de deu anys com a màxim.
El palau dels darrers sultans
Després de dinar a un restaurant sota el pont de Gàlata, que conclou amb un baclaua (dolç elaborat amb capes fines de pasta fil·lo, nous, festucs i una mica de mel), comencem les visites a la ciutat. La primera parada la fem al palau de Dolmabahçe, construït entre el 1843 i el 1853 pel sultà Abdülmecit I i llar dels darrers sultans. L'arquitectura del complex combina estils europeus com el barroc, el rococó i el neoclàssic amb elements otomans tradicionals.
Té centenars d'habitacions i de sales, diversos hammams, una espectacular escala imperial i un saló de recepcions que ens deixa bocabadats, sobretot per l'enorme aranya de cristall de Bohèmia que la presideix. Segons en Can, la més pesant del món! I, encara que estan a punt de tancar, aprofitem els darrers minuts de la visita per fer-nos una foto de grup sota una de les portes del palau que dona al Bòsfor, estret que separa la part europea de Turquia (la Trakya) de la part asiàtica (l'Anatòlia), i connecta la mar de Màrmara amb la mar Negra. Tot un espectacle!
La tomba mausoleu de Barba-rossa
Per evitar quedar novament engolits pel trànsit, caminem uns vint minuts fins a arribar a la tomba mausoleu de Barba-rossa. A la plaça, presidida per una escultura del corsari, en Martí ens resumeix la biografia dels dos germans: Aruj Reis –que va arribar a ser bei d'Alger i va jugar un paper clau en l'establiment del domini otomà a la regió– i del seu germà Hayreddin. Junts van començar com a corsaris al Mediterrani, operant principalment des del nord d'Àfrica. A la mort del primer en un combat contra les tropes espanyoles a l'actual Algèria, Hayreddin va agafar-ne el relleu.
"Les primeres accions que va fer Barba-rossa contra la costa catalana i valenciana eren més aviat rapinyes. El 1527 va atacar l'Empordà i el nord de Barcelona; el 1529, Oliva –per alliberar-ne els moriscos–, Formentera, Salou…". Però quan Carles V va conquerir Tunis el 1535 per tal de frenar l'expansió otomana, Barba-rossa va decidir preparar un atac per sorpresa "en el territori més desprotegit i proper a Alger: la localitat menorquina de Maó". "Una incursió que va acabar amb més d'un miler de menorquins morts i tota la ciutat destrossada", segons el nostre guia, que és d'aquelles terres. Però, també és cert que la història es pot analitzar des de diversos punts de vista i "mentre que per a nosaltres Barba-rossa és un corsari amb pocs escrúpols, aquí es considera un heroi", puntualitza.
Abans d'arribar a l'hotel, en Can encara ens fa veure que Istanbul té dues característiques més que no podem oblidar: és coneguda com la ciutat dels gats; n'hi ha arreu, fins i tot un parell es passegen alegrament pel menjador de l'hotel, i és una ciutat plena de mesquites. N'hi ha més de 2.300 a tot Istanbul i els seus minarets perfilen la silueta urbana de la ciutat. "Com que per als musulmans és obligatori resar cinc vegades al dia, sempre i arreu se senten les crides a la pregària", ens explica. Esperem que la primera, a les cinc del matí, no ens trenqui el son.
El viatgers del tercer grup Sàpiens-Tarannà acabem d'arribar a Istanbul, la ciutat que ha estat capital de tres imperis. pic.twitter.com/b3Ar8CXblF
— Sapiens.cat (@sapienscat) May 13, 2025
Dia 2. Dues mesquites i dos jardins
Comencem la jornada del tercer viatge Sàpiens-Tarannà amb la certesa que avui trobarem més seguretat als carrers d'Istanbul perquè la imminent reunió entre Volodímir Zelenski, president d'Ucraïna, i Vladímir Putin, president de Rússia, per arribar a un acord de pau a la guerra que enfronta aquests dos països des del 2022, sembla confirmar-se segons els mitjans nacionals.
Lluny de la política internacional, però, en Can, el nostre guia local, aprofita el camí cap al centre de la "ciutat antiga" per explicar-nos alguna curiositat més sobre la cultura turca. Concretament, en fa una classe sobre els casaments: "El primer pas és demanar la mà a la família de la noia. La família del noi es presenta a casa d'ella amb bombons i flors. La futura núvia serveix cafè turc, però una de les tasses, amb molta sal. Si el promès se l'acaba vol dir que serà un marit amb molta paciència".
Després se celebra la cerimònia en un gran hotel, on tots els convidats han de regalar com a mínim un gram d'or o més a la parella. "En un país amb tanta inflació com és Turquia, aquest metall preciós s'ha convertit en l'única garantia", ens explica. També es regala una moneda d'or als nens que són circumcidats. I afegeix: "per aquest motiu, a Istanbul, hi ha tantes joieries", com comprovarem a la tarda en el Gran Basar.
La primera mesquita
Amb aquestes explicacions arribem fins a la nostra primera visita d'un dia que es preveu dens: la mesquita Sultà Ahmed, però també coneguda popularment com a Blava –el color del jardí del paradís. L'elegància dels minarets, la cúpula de quaranta-tres metres d'alçària, les més de 20.000 rajoles blaves d'Iznik (actual Nicea) i les 260 finestres que deixen passar la llum natural ens deixen meravellats. Com a totes les mesquites, abans d'entrar ens descalcem i les dones ens cobrim el cap.
La principal raresa arquitectònica d'aquest edifici construït el 1616 és que té sis minarets –la torre des d'on el muetzí antigament realitzava la crida a l'oració–, quan la majoria en tenen dos o quatre, "fet que, al seu moment, va generar una gran polèmica perquè només la mesquita de la Meca en tenia sis i el sultà va haver de finançar un setè minaret a la ciutat sagrada per resoldre-ho", comenta en Can.
El nostre guia també aprofita aquesta visita per fer-nos una lliçó accelerada sobre la fe i la pràctica de l'islam. Entre altres coses ens recorda els cinc pilars d'aquesta religió: la professió de fe, la pregària ritual (cinc vegades al dia), l'almoina, el pelegrinatge i el dejuni durant el mes de ramadà.
L'espectacular Santa Sofia
A continuació, creuem la plaça i entrem a Santa Sofia, edifici dedicat a la divina saviesa. El temple es va començar a construir el 537 i es va inaugurar només cinc anys després, gràcies a la tasca de deu mil esclaus. Considerada una de les meravelles del món, Santa Sofia té dues particularitats més: "ha estat església ortodoxa, temple catòlic, mesquita i museu". "Aquesta penúltima decisió la va prendre el 2020 el president Erdogan per guanyar vots dels sectors més conservadors, però va canviar d'opinió quan va saber els diners que es perdien en entrades", segons explica en Can. I és l'únic edifici religiós en què apareixen representats Al·là, Mahoma, Jesucrist i Maria, la Mare de Déu, encara que aquesta actualment està tapada.
Mentre la mesquita Blava està extremament ben cuidada, no ens fa la mateixa impressió quan entrem a Santa Sofia. Les humitats són evidents. En Martí Carbonell ens assegura que les tasques de restauració són constants, però no és fàcil conservar un edifici tan antic i que s'ha mantingut ferm després de patir més de sis-cents terratrèmols de diversa intensitat, el darrer fa escassament unes setmanes. De fet, algunes columnes s'observen perillosament inclinades.
Els secrets dels harems
A cinc minuts a peu de Santa Sofia, hi ha el Palau de Topkapi, residència dels sultans otomans durant gairebé quatre-cents anys, i un lloc on es prenien decisions que afectaven tot el món conegut. El complex consta d'un conjunt d'edificis, pavellons, jardins, patis, escola… i és una demostració del refinament de la cort turca. Seguim el nostre guia i veiem que ens condueix directament a l'harem, que, literalment, significa 'lloc inviolable'.
Encara que moltes de les històries que s'expliquen d'aquest espai secret no són certes, algunes sí que ens criden l'atenció. "Aquí hi van viure entre quatre-centes i sis-centes dones", ens explica en Can. Eren noies que havien estat adquirides en terres conquerides i després, per la seva bellesa o exotisme, convertides en concubines del sultà. De fet, eren esclavitzades i no podien sortir de l'harem soles –sempre eren vigilades per eunucs de raça negra.
Ens passegem pels jardins, els patis, les cambres de bany, l'habitació del sultà, la sala del tresor i les estances de la mare del sultà, posició de màxim poder que totes les noies de l'harem desitjaven. Així, "la majoria de les mares dels sultans eren estrangeres, d'aquesta manera s'asseguraven que cap altra família de l'imperi no fos una amenaça per als otomans". En el bany de la mare ens sorprèn una reixa: "Amb aquesta protecció s'impedia que fos assassinada en un moment vulnerable", comenta el nostre guia, la qual cosa demostra les gelosies i traïcions que es vivien entre aquestes parets.
El bosc inundat
Després de dinar al restaurant Nuz, que ha acabat amb unes postres de festucs anomenat "fang del paradís", ens dirigim a una de les visites més esperades del viatge, la cisterna subterrània o cisterna basílica, feta construir al segle VI per l'emperador Justinià per guardar-hi l'aigua (podia arribar a emmagatzemar-ne 80.000 metres cúbics). Aigua que no es feia servir per al consum, sinó per regar els jardins del palau.
Una construcció avui emblemàtica d'Istanbul que no va ser descoberta fins al segle XVI i que fins a la República no es va poder visitar. La sala mesura 140 x 170 metres i el sostre està sostingut per un total de 336 columnes, els capitells de les quals procedeixen de temples en ruïnes. Són com troncs d'arbres en un immens bosc inundat. Alguns dels visitants llancen monedes a les aigües estancades com si estiguéssim davant de la romana Fontana di Trevi.
En Can ens adverteix que dues columnes del fons de la cisterna tenen de base el cap esculpit de Medusa, una figura mítica grega amb serps al cap que podia petrificar qui la mirés directament als ulls. I també ens recorda que ha estat l'escenari d'algunes pel·lícules conegudes, com Des de Rússia amb amor, protagonitzada per James Bond (Sean Connery), i Inferno, basada en les novel·les de Dan Brown, i interpretada per Tom Hanks.
I, finalment, acabem la jornada al Gran Basar, situat al centre de la "ciutat antiga", on es poden comprar des d'estores, teteres, joies, records de Turquia... però també un munt d'objectes de marca, sobretot roba i sabates esportives, teòricament "originals". Ens passegem per aquest espai perquè es tracta del mercat més antic del món, data del 1461, i, possiblement, amb més de quatre mil botigues i trenta-vuit carrers, un dels més grans del món. Un lloc ideal per assajar l'art del regateig, que a Turquia ja forma part de la seva cultura.
Comencem la segona jornada del viatge Sàpiens-Tarannà a Istanbul visitant la mesquita Blava , construïda al segle XVI. Els sis minarets i les 20.000 rajoles blaves, el color del jardi del paradís, la converteixen en un edifici espectacular. pic.twitter.com/zlvYbI4lIy
— Sapiens.cat (@sapienscat) May 14, 2025
Dia 3. Istanbul per terra i per mar
Comencem el tercer dia del viatge Sàpiens-Tarannà immersos en el dens trànsit d'Istanbul –això ja no és cap novetat. Avui, però, estem alleugerits perquè sembla que la policia no tallarà carrers cèntrics per l'arribada de les delegacions de Rússia i Ucraïna que busquen un acord de pau. Encara que tots desitgem que la guerra s'acabi, realment ens hauria complicat el dia.
La primera visita és a la majestuosa mesquita de Solimà el Magnífic, el desè soldà de l'imperi otomà (1520-1566). En Martí Carbonell, el nostre guia, ens explica la història d'aquesta figura que va regnar en un moment de gran projecció dels otomans, però també va incentivar el corsarisme. De fet, els catalans no en tenim un bon record: "a causa de l'aliança turcofrancesa, Catalunya va acabar perdent un seguit de territoris del Rosselló. Per no parlar de les ràtzies que van dur a terme a la costa catalana i, sobretot, a les Illes".
Per la seva banda, en Can ens comenta els detalls d'aquesta mesquita, creada per Mimar Sinan, el gran arquitecte de l'imperi otomà que va morir als noranta-vuit anys. "El Gaudí dels otomans", afirma el nostre guia local. Aquest edifici inaugurat el 1557 es caracteritza per una cúpula de setanta-sis metres d'amplada –més gran que la de Santa Sofia–, dues-centes finestres i una acústica perfecta. A nosaltres, però, ens recorda la mesquita de Còrdova.
Després, i malgrat que ja no ens sembla gaire simpàtic, anem fins a la tomba de Solimà i de la seva família, concretament, el mausoleu de Roxelana (Hürrem Sultan), una antiga esclava que va convertir-se en la seva consellera i esposa legítima. Una visita que també esdevé ideal per parlar dels enterraments musulmans.
Piyale Paixà i l'atac contra Ciutadella
Si a la mesquita de Solimà el nombre de turistes ja ha baixat de forma exponencial, a la propera parada, la mesquita dedicada a Piyale Paixà, estem completament sols. En aquesta situació privilegiada, en Martí ens fa una lliçó sobre l'anomenat Any de sa Desgràcia, el més gran atac corsari en un territori dels Països Catalans.
El 1558, Paixà va liderar una gran ràtzia contra Ciutadella amb una flota de cent quaranta galeres i dotze mil soldats. "Menorca no estava en els objectius d'atac de l'aliança francoturca. De fet, França havia demanat a Solimà, a través de l'intermediari Piyale, que l'ajudés a recuperar Còrsega, en mans de l'imperi hispànic. Però l'almirall, en lloc de dirigir-se cap a territori cors, va atacar Menorca per sorpresa. Per què? Doncs perquè va acceptar un suborn de l'imperi hispànic que va canviar Còrsega per Menorca!", explica en Martí.
Després de diversos dies de setge a Ciutadella i tres dies d'atac, la ciutat va quedar completament devastada. "En aquest atac, sis mil persones –un 80% de la població de Menorca– van morir o van ser capturades com a esclaves i portades a Istanbul". Fins i tot el Papa va mostrar la seva indignació per aquella matança. Va ser tan gran la pèrdua que el rei hispànic Felip II va haver de repoblar l'illa amb catalans arribats de l'Empordà. Només uns pocs van aconseguir ser rescatats per ordes religiosos o per famílies adinerades uns anys després. Un fet que cada 9 de juliol és recordat solemnement a Ciutadella.
Abans de dinar, sota el pont de Gàlata, encara aprofitem una estona per fer una excursió amb vaixell pel Bòsfor, la qual cosa ens permet conèixer la ciutat des d'una altra perspectiva. I, durant l'àpat, els més valents s'atreveixen a provar salgam, una beguda feta de pastanaga morada i sal. Molta sal!
La mesquita Nova i el basar de les espècies
El darrer edifici religiós que visitem és la mesquita Nova, que es troba a tocar del pont de Gàlata, del mercat de les espècies i on hi havia antigament el barri jueu. La seva construcció va començar el 1597 per ordre de la sultana Safiye, la mare del sultà Mehmet III, fet que exemplifica el poder de les dones de palau. En aquest espai, en Can, ajudat per l'Emra, ens explica tots els moviments que fa un musulmà i una musulmana –són diferents– en el moment de resar.
En acabat, ens perdem pel basar de les espècies, un dels mercats més coneguts de la ciutat. El seu nom fa referència a les moltes espècies que, en el moment de la seva construcció, el 1664, arribaven d'Egipte. Té forma de ela, dos passadissos plens de botigues on es poden trobar espècies de mil colors, fruita seca, els tradicionals dolços turcs i objectes quotidians de llautó, ceràmica o fusta. Qualsevol cosa es pot trobar en aquest mercat i en els carrers pròxims. De fet, en aquest basar, on els turistes comparteixen espai amb els locals, ningú diria que la inflació del país és del 150%.
