Dia 1: Nàpols, entre el caos i la fascinació
Ben aviat, els viatgers de Sàpiens i Tarannà ja hem arribat a l'aeroport de Nàpols-Capodichino. És tracta d'una instal·lació amb una història ben curiosa, ja que a principis del segle XX era una base militar que, amb el temps, va anar evolucionant fins a convertir-se en un dels principals aeroports comercials italians, només per sota del de Roma-Fuimicino i el de Milà-Malpensa, i molt a prop del de Milà-Linate i el de Venècia-Marco Polo. En tot cas, és el principal aeroport del sud d'Itàlia, amb una capacitat per a 10 milions de passatgers anuals.
I val a dir que, només sortir de l'aeroport, ja hem sentit una primera sensació que és present en qualsevol racó de Nàpols: la desorganització i el caos. I això que hem quedat en les millors mans possibles: el nostre guia de capçalera, en Martí Carbonell, i en Giuseppe, el guia napolità que ens acompanyarà durant els propers quatre dies de ruta per aquestes terres italianes.
Els escassos set quilòmetres de distància entre l'aeroport i la ciutat els hem fet amb en Claudio, el nostre conductor, intentant esquivar motos i cotxes que no respecten cap de les mínimes normes de circulació. Durant aquest trajecte, en Martí Carbonell ha aprofitat per fer-nos una ràpida incursió en la història de Nàpols, des d'un primer assentament anomenat Partènope, al segle IX abans de la nostra era, passant per la colonització grega del sud d'Itàlia, pel domini romà, pels bizantins, els normands, els francesos, els catalans..."El 1266, explica en Martí, Carles I d'Anjou va coronar-se com a primer rei de Nàpols, una dinastia que es mantindria fins al 1442, quan els catalanoaragonesos van prendre el poder". Una última dada: Nàpols va passar el 1503 a mans de Ferran el Catòlic, després d'un temps novament en poder dels francesos, i durant aquest període va continuar gaudint d'un gran auge econòmic i es va convertir en un dels punts de referència del Mediterrani".
En Giuseppe, el nostre guia napolità, ha pres llavors la paraula per explicar-nos que Nàpols, amb més de 900.000 habitants (tres milions si comptem tota la seva àrea metropolitana), és la tercera ciutat més poblada d'Itàlia, rere Roma i Milà. Però, tot i així, avui el seu nom està lligat a la decadència. Segurament, en això, no hi ajuda gens el caos que regna entre els seus carrers. Però per a en Giuseppe el problema va començar amb la reunificació italiana de Garibaldi. Segons ell, "Nàpols en aquell moment era la capital d'un regne. Amb el procés de la unificació aquest estatus es va perdre i això va fer molt mal. També és ben veritat que Nàpols és una ciutat plena de problemes i amb enormes diferències socials. Però, ara, gràcies al turisme vivim una època esplendorosa", ha afegit en Giuseppe.
Nàpols des de les altures
I ha estat precisament des de l'autocar des d'on hem fet la nostra primera aproximació a Nàpols. Així, hem pogut veure la plaça Garibaldi (la més gran de la ciutat amb més de 65.000 metres quadrats), la impressionant avinguda Umberto I (el Rectifilo per als napolitans), la Universitat de Nàpols Federico II (la universitat laica més antiga de tot Itàlia, amb 800 anys), la plaça de l'Ajuntament, el passeig marítim o la plaça dels Màrtirs Napolitans (dedicada als membres de la resistència italiana contra els nazis, els partisans).
Encara amb l'autocar, ens hem dirigit al punt més alt de la ciutat per contemplar una vista impressionant de tota la badia de Nàpols, amb l'imponent Vesuvi al fons, que hem pogut contemplar malgrat un temps força ennuvolat. Tal com ens ha explicat en Giuseppe, "Nàpols es troba molt a prop dels Camps Flegreus, una zona volcànica on hi ha uns quants cràters apagats que s'han convertit en llacs". Però, atenció, perquè també ens explica que sovint encara se senten petits tremolors!
Des d'aquest indret tan especial també es veu l'estadi de la Società Sportiva Calcio Napoli, des del novembre del 2025 batejat com a Estadi Diego Armando Maradona. Aquest jugador de futbol és una figura venerada a la ciutat. De fet, passejant els pròxims dies pels seus carrers ens trobarem nombroses referències a l'astre argentí, fins i tot, altars. I és que Maradona és més que un sant per als napolitans. En aquest sentit, en Giuseppe ens ha explicat que "Maradona, després de sant Gener, és el segon patró de la ciutat i els napolitans el considerem un Déu". I ens recorda que Nàpols es va endeutar per poder pagar el milionari traspàs al FC Barcelona per poder comptar amb els serveis del Pelusa, "però gràcies a ell el nostre equip va guanyar la seva primera lliga de la història". També ens relata que Maradona "es va negar a jugar amb la Juventus de Torí, del poderós nord d'Itàlia, i això els del sud ho expliquem amb orgull".
La ciutat dels mil patrons
De nou al centre de la ciutat, hem abandonat l'autobús i hem començat a estirar les cames. El recorregut enmig del brogit ens ha portat fins al principal centre de culte de la ciutat, la catedral de Santa Maria (Duomo de santa Maria Assunta), inaugurada el 1313, en època dels Anjou, i amb elements neogòtics barrejats amb trets renaixentistes i barrocs. Un cop dins hem fet una visita obligada: la capella de Sant Gener (Cappella di San Gennaro), el sant patró de la ciutat. Bé, aquí potser hauríem de matisar-ho, ja que sant Gener és el patró més important (amb permís, com hem vist, de Maradona), però no l'únic, ja que Nàpols té cinquanta-un patrons, a més de dues-centes esglésies. Sant Gener, que va ser bisbe de Benevent, va morir martiritzat l'any 305, en temps de l'emperador Dioclecià. Resulta que el bisbe va anar a interessar-se per uns detinguts cristians a prop de Nàpols. Com no podia ser d'una altra manera, Gener va ser detingut, jutjat i condemnat a mort per no voler abjurar de la seva religió. I com va morir l'avui patró de Nàpols? Primer el van cremar viu i el van llançar a les feres, però miraculosament va sobreviure. Llavors, els romans li van tallar el cap i van acabar, finalment, amb la seva vida.
Precisament, dins de la capella que porta el seu nom hi ha dues ampolletes amb la sang del sant. I, tal com ens ha explicat en Giuseppe, tres vegades a l'any –al gener, al maig i, sobretot, el 19 de setembre, aniversari del seu martiri– els fidels napolitans esperen que es produeixi el miracle. Esperen que aquell líquid de color vermell es liqüi. Si ho fa, la multitud crida "prodigi", "prodigi". I, si no ho fa, tots marxen convençuts que una desgràcia s'abatrà sobre la ciutat. "L'última vegada que no es va liquar va ser l'any de la covid", rebla en Giuseppe. Casualitat? Com que aquest any 2025 la sang es va liquar, en Giuseppe ens ha dit que podem estar ben tranquils, ja que no hi haurà ni epidèmies ni cap erupció del Vesuvi inesperada. La veritat és que ens hem quedat molt més tranquils!
L'aturada per dinar ha estat més que gratificant. I és que la gastronomia de Nàpols mai decep. Ni per la seva qualitat ni per la seva contundència. A veure si ho explico bé: bruschette de pomodori, pasta amb formatge provolo i una salsitxa acompanyada de friarielli. Friarielli? No l'havia tastat mai. Segons em diu en Giuseppe, es tracta d'una mena de bròquil amb un regust amarg molt típic de la Campània que ha sorprès tots els viatgers de Sàpiens i Tarannà. A mi personalment m'ha semblat espinacs amb un toc amarg.
Després de dinar hem passat per davant de diversos edificis imponents, entre els quals, el monestir de Santa Clara (Santa Chiara), que va ser construït per ordre de Sança de Mallorca, la filla del rei Jaume II de Mallorca, i Esclarmonda de Foix, neta del rei conqueridor Jaume I i de Violant d'Hongria i dona del monarca de Nàpols Robert I.
Poc després hem arribat a la basílica de Sant Domènec (Basílica di Santo Domenico Maggiore); concretament, a la sagristia, on hem pogut veure els sepulcres de quaranta-quatre persones vinculades a la noblesa catalana del segle XV. Inicialment, estaven enterrats a la cripta, però van ser traslladats a la sagristia a causa d'un incendi. Tot i que alguns viatgers han buscat amb la mirada el sepulcre del rei Alfons el Magnànim, no l'han trobat. Per què? Doncs perquè ja no és aquí. Ho ha explicat molt bé en Martí: "Les despulles d'Alfons el Magnànim, mort el 1458 a Nàpols, van ser dipositades primer a la capella de Sant Miquel, després en aquesta sagristia i dos-cents anys després van ser traslladades al monestir de Poblet, espai que el rei havia indicat en el seu testament".
Dins d'aquest espai tan màgic, en Martí ens ha fet un repàs de la conquesta catalana de Nàpols, el 1442. El nostre guia de capçalera ens ha llegit fragments de les Cròniques d'aquesta gesta i ens ha explicat detalls d'una conquesta que es va allargar anys i panys i que va comportar, fins i tot, una important derrota naval a la batalla de Ponça del 1435 contra un estol de francesos, genovesos, milanesos i forces del Papa. Molts nobles van ser fets presoners, fins i tot el rei Alfons, que va passar una bona temporada a la presó fins que va ser alliberat després de pagar un altíssim rescat. Però la seva persistència va acabar donant els seus fruits i, el febrer del 1443, Alfons el Magnànim va entrar victoriós a Nàpols, ciutat que ja no abandonaria mai més.
L'última visita de la tarda ha estat un altre plat fort: la capella de Sant Sever (Capella Sansevero), un dels edificis més misteriosos de Nàpols i un dels seus millors museus. Aquí hem pogut veure-hi obres mestres com el Crist velat, de Giuseppe Sanmartino, una obra excepcional sobretot pel vel de marbre situat sobre el cos mort de Crist.
També hem pogut veure altres obres impactants, de les quals en destacaria dues: La modèstia amb vel, d'Antonio Corradini, el pioner de l'anomenat estil 'velato', i El desengany, de Francesco Queirolo, que és molt senzilla d'identificar perquè es tracta d'un home tapat per una xarxa espectacular.
I ha estat a l'interior d'aquest indret on en Giuseppe ens ha descobert el promotor de la capella: Raimondo di Sangro, setè príncep de Sansevero, un home amb una alta capacitat per imaginar i, alhora, divulgador maçònic i alquimista. Però, per damunt de tot, creador de dos ginys anatòmics que es poden contemplar al soterrani de l'edifici. Es tracta de dos esquelets humans, un home i una dona, que mostren el sistema circulatori humà, així com algunes de les seves vísceres.
Un gran final per aquest primer dia de contacte amb Nàpols. Una ciutat amb un passat esplendorós, marcat encara avui per la tradició i la religió. Abans d'acomiadar-se, en Giuseppe ens n'ha fet una molt bona definició: "Nàpols és un teatre a l'aire lliure". Un teatre caòtic, tot sigui dit.
1) El tercer grup de viatgers de Sàpiens i @TarannaViajes ja hem arribat a Nàpols. Durant quatre dies resseguirem la història d'aquesta ciutat tan vital, tan caòtica i tan plena d'història #SàpiensNàpols pic.twitter.com/SU0WVF4shw
— Sapiens.cat (@sapienscat) October 15, 2025
Dia 2: una jornada dedicada a l'arqueologia
Un article antic al Sàpiens (de novembre del 2009!) explica la catàstrofe de Pompeia minut a minut. L'autora del reportatge, la periodista Sònia Casas, comença així el seu relat: "Poc podien imaginar-se els ciutadans de Pompeia que aquell matí de l'any 79 el sol havia sortit per darrera vegada a la ciutat. Feia dies que petites tremolors de terra sacsejaven la badia de Nàpols, però els pompeians estaven avesats a aquella mena d'ensurts. Només feia disset anys que un fort terratrèmol havia destruït bona part dels edificis de la ciutat i l'any 79 les tasques de reconstrucció encara no havien acabat del tot.
Desenes d'artesans treballaven encara en la restauració de temples, termes, mosaics i frescos esquerdats mentre les vies principals quedaven col·lapsades, com era costum, per una munió de gent i carruatges. Concorreguda, rica i cosmopolita, la Colonia Veneria Cornelia Pompeii de l'any 79 tenia un cens d'entre dotze i vint mil habitants al qual calia afegir els centenars de visitants que cada dia acudien a la ciutat a fer negoci o simplement a divertir-se".
Aquell terrible 24 d'octubre de l'any 79, el cel de Pompeia era clar. Malgrat l'olor de sofre, res feia pensar que, justament aquell matí, quan la gent estava treballant, el Vesuvi, aquella muntanya que cada dia veien a l'horitzó, explotaria i provocaria un bolet de gasos, cendra i materials. L'erupció va durar vint-i-quatre hores. Passat aquest temps, Pompeia ja no es veia: havia quedat coberta per una capa de cendres d'entre set i vuit metres de mitjana.
L'únic testimoni directe que tenim de l'erupció és la carta que Plini el Jove va enviar a l'historiador Tàcit. Plini, que aleshores tenia disset anys, es trobava a la badia de Nàpols amb la seva mare per visitar el seu oncle, el famós erudit naturalista i màxima autoritat de la regió, Plini el Vell. La família descansava a Misenum, a una trentena de quilòmetres del Vesuvi, quan "el 24 d'agost de l'any 79, cap a l'hora setena (l'equivalent a la nostra una del migdia) a la meva mare li va cridar l'atenció un núvol d'una mida i una forma poc corrents [...]. El seu aspecte es pot descriure com el d'un pi perquè s'elevava a una gran altura en una mena de tronc que després es dividia en unes branques, formant la copa de l'arbre. Alguns cops semblava blanc i d'altres, fosc i brut", descriu Plini.
Tot és impressionant a Pompeia. Els esgarrifosos relats del passat i la història que avui es pot palpar en el jaciment gràcies a la seva extraordinària conservació. I Pompeia ha estat el protagonista indiscutible d'aquesta segona jornada del nostre viatge per terres de la Campània. Des del meu punt de vista és una de les coses més extraordinàries que es poden veure al món sencer. No debades, el seu recinte arqueològic, juntament amb el d'Herculà, són Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, ja que "constitueixen un testimoni complet i vivent de la societat i de la vida quotidiana en un moment precís del passat i no tenen equivalent enlloc del món".
Però abans d'arribar a Pompeia amb el nostre autobús, en Martí ens ha parlat de nou de la figura d'Alfons el Magnànim, el monarca "que va liderar el canvi de la Catalunya medieval a la Catalunya moderna i que va deixar una empremta forta als espais de la Mediterrània que va conquerir".
El fill del primer Trastàmara
Alfons va ser el fill primogènit de Ferran d'Antequera, el primer monarca Trastàmara i vencedor indiscutible del Compromís de Casp, i la seva muller, Elionor d'Alburquerque, coneguda com la Rica Hembra a causa de les seves grans riqueses i del patrimoni que posseïa tant a la Corona de Castella com a la d'Aragó. Tal com ha comentat en Martí, "des de petit, Alfons ja va mostrar un tarannà guerrer i aventurer, però també certa sensibilitat artística". És important destacar que l'any 1415 Alfons va ser casat amb la seva cosina Maria, la filla del rei de Castella. Alfons sempre va valorar políticament la seva dona, però mai es va sentir atret per ella en l'àmbit íntim. La parella no va tenir fills, tot i que Alfons sí que va tenir descendència amb altres dones. Des del principi del seu regnat, aquest monarca va mirar cap a la Mediterrània i va mostrar un enorme interès per la política exterior. El seu gran objectiu va ser la conquesta de Nàpols, una ciutat molt important des dels punts de vista geoestratègic i comercial.
El 1420, la reina Joana II, que llavors governava el Regne de Nàpols i que no tenia descendència, el va adoptar com a futur hereu. Però amb el temps, la seva relació es va anar deteriorant i va acabar de la pitjor manera possible: amb una guerra entre Alfons el Magnànim i la dinastia francesa dels Anjou. Inicialment, el rei català va ser derrotat i fins i tot empresonat, però posteriorment, el 1442, va conquerir el regne. Segons el nostre guia, "Alfons el Magnànim va governar amb mà de ferro, però també va exercir un to conciliador, perquè no volia ser vist com un conqueridor".
I el Martí ha continuat explicant que durant els anys que Alfons el Magnànim va regnar des de Nàpols –mentrestant, Catalunya era governada per la seva esposa, Maria de Castella– "va convertir el castell Nou en un palau renaixentista i Nàpols va esdevenir un centre del renaixement i de l'humanisme".
La descoberta de Pompeia
En arribar a les portes de Pompeia, el nostre guia local, en Giuseppe, ens ha explicat la singularitat històrica del jaciment, "una ciutat arqueològica que cada any és visitada per més de quatre milions de turistes i que ocupa seixanta-sis hectàrees, de les quals només n'han estat excavades quaranta-vuit, ja que en aquest moment l'objectiu principal és preservar les zones descobertes".
En Giuseppe ens ha comentat que abans de l'arribada dels romans, aquesta porció de la península Itàlica va estar habitada pels etruscs i més tard pels samnites que, barrejats, van originar el poble dels campanis. Pel que fa a Pompeia, aquesta ciutat no va passar a formar part de la república romana fins a l'any 310 abans de la nostra era. Llavors, els ciutadans més rics que arribaven de la capital van començar a construir grans domus en aquesta zona que ben aviat i, segons una comparativa amb l'actualitat feta pel nostre guia, "es va convertir en Las Vegas romanes perquè hi havia joc i prostitució".
"Curiosament, però, els romans ignoraven que la ciutat estava al costat d'un volcà molt perillós, ja que feia vuit-cents anys que estava apagat, però sí que sabien que estaven en una àrea volcànica, ja que la terra donava un bon vi i feien servir les pedres volcàniques per a la construcció d'habitatges", ha relatat en Giuseppe.
La confusió sobre el desastre
Abans de començar la visita, en Giuseppe també ens ha explicat un parell de coses que han generat confusió al llarg de la història. La primera és que Pompeia va quedar recoberta de cendra, no pas de lava. I la segona és que, gairebé amb tota seguretat la destrucció de la ciutat es va produir el 24 d'octubre i no el 24 d'agost, com es deia fins fa relativament poc. "Hi ha diverses pistes que expliquen aquesta nova data: per exemple, la carta de Plini el Jove on explica els fets, i també que les víctimes anaven abrigades, que s'han trobat castanyes i magranes (fruites gens estivals) o que ja s'havia fet la verema".
Hem començat la visita al teatre romà, construït al segle II abans de la nostra era, quan la ciutat encara no era romana, i posteriorment reformat profusament a l'època de l'emperador August. Com a curiositat, encara es poden veure els números de les butaques. Després hem passejat per diversos carrers empedrats i hem pogut entrar a algunes domus i a comerços i tavernes. Els establiments més importants de la ciutat pel que fa a la vida quotidiana, però, eren els forns de pa, l'aliment bàsic dels ciutadans sense recursos. Segons en Giuseppe, "els forns de Pompeia, com els de tot Roma, estaven oberts les 24 hores al dia i, gràcies a això, avui podem calcular la població d'una ciutat".
La propera visita ha estat a les termes, les quals no es van arribar a estrenar mai, ja que, quan el Vesuvi va explotar, les termes encara no s'havien posat en funcionament. Durant el recorregut hem pogut veure diverses fonts (cal tenir en compte que a Pompeia se n'han recuperat més de 40, i totes són diferents), atès que a la seva època eren punts de trobada per a la gent. També hem pogut contemplar una pintada que, en realitat, era propaganda electoral. Aquest fet té molta gràcia, ja que els grafits eren una eina de primer ordre de la campanya dels candidats. Normalment, primer s'emblanquinaven les parets amb calç i després es pintaven el nom i els lemes del candidat amb lletres negres i vermelles. I també les sigles OVF (oro vos faciatis, 'us demano que ho feu'), que vindria a ser el nostre Vota a... Aquests grafits podien anar firmats pel seu autor i també hi acostumaven a haver amenaces per a qui l'esborrés, com, per exemple, "així li agafi un mal de panxa a qui esborri això". Sensacional!
Quan les cames ja ens començaven a defallir a causa de la caminada sobre els carrers empedrats de Pompeia, en Giuseppe i en Martí ens han proposat d'anar a la Casa de Vetti, que havia estat propietat de dos germans lliberts que es van enriquir enormement com a comerciants. I just a l'entrada d'aquesta domus i ha una de les imatges més icòniques de Pompeia, el fresc del déu Príap, amb el seu gran penis, pesant-lo amb una bossa plena de monedes, símbol de la riquesa i la fecunditat.
I, finalment, hem entrat a un prostíbul on encara és possible veure-hi les pintades eròtiques a les parets, "un catàleg de posicions sexuals molt necessari, ja que sovint la prostituta no dominava l'idioma", segons en Giuseppe.
Herculà, la petita (però no per això menys fascinant) Pompeia
Després de dinar una frittura mixta, uns paccheri alla nerano i una fantàstica delícia de llimona, ens hem dirigit amb l'autocar fins a l'entrada d'Herculà, una ciutat costanera situada a uns 10 quilòmetres de Nàpols, a la falda occidental del Vesuvi. Aquell dia de l'any 79 dC la vida dels seus 5.000 habitants va canviar per sempre més, a causa d'una forta erupció de cendres volcàniques, gasos tòxics i partícules incandescents. Però això no va acabar aquí, ja que després encara hi va haver unes pluges torrencials que van fer córrer rius de fang que, en assecar-se, van quedar durs com una pedra i van segellar la ciutat sota una capa de quinze metres. L'erupció, com a Pompeia, havia estat precedida de terratrèmols i glopades de fum durant les hores prèvies. Però, en poca estona, la lava i la cendra van aturar el temps. Als punts més afectats per les partícules incandescents, on la temperatura havia estat més alta, els objectes van quedar calcinats; en altres llocs, on les cendres no eren tan calentes, les restes orgàniques es van torrar o assecar, i finalment, en d'altres, només van quedar atrapades al fang. Per això el llogarret d'Herculaneum es va conservar en unes condicions excepcionals durant disset segles, molt millor, fins i tot, que a Pompeia.
Una de les coses que més impacta en visitar aquest jaciment, molt més petit que Pompeia, són els cossos que es van trobar en els magatzems de la platja, on es van amagar principalment esclaus per protegir-se de l'allau. I també els mosaics i les pintures d'algunes cases, els missatges de les parets (sobre temes com el preu del vi) i les termes. "En aquest espai els romans es rentaven, però també socialitzaven", ha explicat en Giuseppe.
Poc abans que el jaciment tanqués les portes, hem tornat a pujar a l'autocar per tornar a Nàpols; una ciutat permanentment col·lapsada per un trànsit intens i caòtic. Com que l'estona és llarga, en Martí, sempre diligent, ha aprofitat per llegir-nos una dotzena dels 11.000 grafits que es conserven a Pompeia. Missatges com "vam venir amb nostàlgia però ets molt brut", segurament escrit per un turista romà que no va quedar satisfet, o "Cèsar ets un imbècil", el més reproduït. Com diu Maria Coll, cap de redacció de Sàpiens, "hi ha coses que per molt que passin els segles no canvien".
Dia 3: Descobrint l'illa verda
Ischia, amb Capri i Procida, formen el trio d'illes que hi ha al golf de Nàpols. Ischia és la més poblada de totes tres (té uns 60.000 habitants), la més gran quant a superfície (47 km2, una mica més que la meitat de Formentera, però amb sis vegades més de població) i la de paisatge més exuberant; per això és coneguda com l'illa verda. Però també és la més desconeguda de totes tres i la menys visitada pels turistes catalans, malgrat els poderosos lligams històrics amb casa nostra.
Per arribar-hi hem hagut de pujar a un ferri que en cosa de tres quarts d'hora ens ha deixat a les portes de la ciutat que té el mateix nom de l'illa i que fa de capital. Abans, però, hem pogut gaudir d'una visió diferent de Nàpols, la que hom pot copsar des del mar.
I sense esperar-nos gaire ens hem dirigit al plat fort de la jornada d'avui, cap a aquella impressionant fortificació coneguda com a Castello Aragonese. Allà, en Martí Carbonell ens ha explicat la importància d'aquesta construcció, els orígens remots de la qual es remunten a l'any 474 abans de la nostra era i que s'aixeca sobre un illot nascut a causa d'una erupció volcànica produïda fa centenars de milers d'anys. Després d'aquells primers grecs, les successives fortaleses van estar ocupades per romans, normands, genovesos, sueus, francesos, napolitans, catalans...
Però el castell com el coneixem avui va ser bastit per Alfons el Magnànim. En Martí ens relata que "el rei va estar a Ischia tres vegades: el 1421, quan va arribar a Nàpols per primera vegada; el 1423, quan va ser expulsat de Nàpols i va triar aquesta fortalesa per refugiar-s'hi, i, finalment, el 1441, quan va preparar des d'aquí la conquesta definitiva de la ciutat". I va ser llavors que Alfons es va proposar remodelar el castell per convertir-lo en la punta de llança de la conquesta de Nàpols. I aquell 26 de febrer del 1443, el Magnànim va sortir precisament d'Ischia per entrar a Nàpols i convertir-lo en el centre de la seva Corona.
Tot allò que fa referència a aquest castell és fascinant. Per exemple, per accedir-hi cal travessar un pont de pedra i un ampli túnel que et deixa dins de la part alta d'un recinte en el qual el castell era només una part del conjunt de la fortalesa, ja que també hi havia diverses esglésies, una presó, un hospital i també un cementiri. En definitiva, en el seu interior hi havia un poble amb tots els ets i uts. Un poble protegit dels atacs dels enemics per unes muralles poderoses, però també per les roques i el mar. Durant l'època de domini català, segons en Giuseppe, aquest espai va arribar a acollir uns 4.000 homes, alguns dels quals anaven acompanyats de les seves famílies.
La veritat és que tots i totes hem quedat fascinats. En Giuseppe afegeix que aquesta barreja de roca natural, arquitectura defensiva i espais subterranis converteixen el Castello Aragonese en un magnífic exemple del que van ser les primeres fortificacions modernes. Els murs que segueixen les formes de la roca oferien una protecció perfecta contra l'artilleria i també contra els habituals atacs pirates de l'època. "Aquest castell era gairebé inexpugnable. Mireu aquestes claraboies del sostre, ha dit en Giuseppe. No podies passar per aquí sota sense que els defensors et llancessin aigua bullent, pedres o peix calent". Peix calent?, preguntem. "Sí, perquè s'enganxava a la pell, desmoralitzava els soldats enemics, generava una olor desagradable… Tot el que fos per dificultar l'assalt".
Propietat privada
Actualment Alfons el Magnànim ja no és el propietari del castell, sinó que ho és la família Mattera, que el 1912 el va comprar quan tot estava en ruïnes. En Giuseppe ens ha explicat que el periodista Nicola Mattera "el va adquirir a l'estat italià per 25.000 lires, i avui en dia acull un hotel de luxe i s'hi fan exposicions, concerts i casaments, entre altres actes". I, encara, "el dia 26 de juliol, diada de santa Anna, patrona de l'illa, les embarcacions la rodegen i de la zona més alta es llancen focs d'artifici".
Una part indispensable del recinte és la catedral de l'Assumpció (catedrale dell'Assunta), un temple d'estil predominantment barroc que avui està sense sostre. Però la visita val la pena encara que només sigui per contemplar la seva cripta, bastida entre els segles XI i XII i a la qual s'accedeix per una doble rampa de graons. En aquesta cripta, hi van ser enterrades al llarg de la història diverses figures destacades de la noblesa local i avui encara es conserven set capelles amb diferents fragments de pintures.
Un altre dels punts de la visita d'avui ha estat l'antic monestir de Santa Maria de la Consolació (Santa Maria della Consolazione) i el seu curiós putridarium. Les cadires de pedra amb un forat al mig situades en aquest espai eren el lloc on es posaven els cossos de les religioses mortes fins que, passat un temps, només en quedaven els ossos, els quals eren traslladats a l'ossera. A més, "la resta de germanes de la comunitat havien de resar davant dels cossos en descomposició de les seves companyes difuntes i així s'acostumaven a la mort", segons en Giuseppe.
Una illa volcànica
L'hora de dinar ens ha permès descansar i recuperar forces. I tant que les hem recuperat: amanida de pop i patata, scialatelli amb gambes –pasta fresca molt tradicional en aquesta regió– i un tros de caprese de xocolata, postres típiques d'Ischia. Amb la panxa plena hem tornat a pujar a l'autocar per fer una visita panoràmica per l'illa. Les cases blanques de coberta plana taquen tots els vessants de terra verda, característica d'aquestes zones volcàniques.
Segons que ens ha explicat en Giuseppe, en els orígens d'aquesta illa hi ha una explosió volcànica procedent de l'interior de les aigües del mar, cosa que va acabar provocant-ne algunes particularitats. Per exemple, que la muntanya més alta d'Ischia –l'Epomeu– faci 789 metres d'altitud, que encara avui hi hagi periòdicament petits moviments de terra o que aquesta illa sigui coneguda pels seus banys termals. Precisament, una de les viles més conegudes per les seves aigües és Forio, que hem visitat. De fet, fins i tot, hem anat fins al capdamunt d'un penya-segat per contemplar les impressionants vistes cap al mar des de l'església del Socorso, el lloc triat per un bon nombre de parelles de l'illa per casar-se.
Abans de pujar al ferri que ens havia de tornar a Nàpols, encara hem sabut una altra curiositat: que la pel·lícula Cleòpatra, protagonitzada per Elisabeth Taylor i Richard Burton, es va gravar en part aquí, a Ischia. Tal com ho senten. L'haurem de tornar a veure!
1) El tercer dia del viatge #SàpiensNàpols comença dalt d'un ferri que ens ha de dur a l'illa d'Ischia, un indret amb molts lligams històrics amb Catalunya. És una illa amb una superfície més o menys la meitat que la de Formentera i poblada per més de seixanta mil persones pic.twitter.com/Of7hz57sE0
— Sapiens.cat (@sapienscat) October 17, 2025
Dia 4: Un viatge al cor de Nàpols
L'últim dia l'hem dedicat a resseguir el centre de Nàpols. La primera parada l'hem fet davant d'una de les seves fortaleses més imponents, el Castell de l'Ou (Castell dell'Ovo), que actualment està tancat perquè s'hi estan fent unes reformes. És el més antic de Nàpols, amb uns orígens a l'època romana. Durant els llargs segles de la seva existència ha estat reformat múltiples vegades i ha tingut diverses utilitats: presó, fortalesa defensiva, monestir, residència reial...
El seu curiós nom prové d'una llegenda que explica que el poeta Virgili va posar en els fonaments un ou per mantenir dreta tota la fortalesa. "En aquest castell, el 1458, també hi va morir Alfons el Magnànim", ens ha explicat en Martí Carbonell. I ha afegit: "Posteriorment, però, les seves restes van ser traslladades a l'església de Sant Miquel, després al temple de Sant Domènec i, finalment, com ell desitjava, al monestir de Poblet, d'on van desaparèixer el 1835".
El cafè dels intel·lectuals
La caminada ens ha portat fins a la plaça del Plebiscit, una de les més importants del centre de Nàpols. Segons en Giuseppe, "totes les ciutats italianes tenen la seva plaça del Plebiscit". Pregunta obligada, Giuseppe: "I què va ser això del Plebiscit?". "Van ser uns referèndums que es van celebrar durant el Risorgimento, el procés d'unificació d'Itàlia al segle XIX. En teoria, eren una expressió de la voluntat popular, però a la pràctica van ser fortament dirigits. No van ser lliures ni democràtics, però van servir per donar una aparença de legitimitat popular".
Des d'aquí hem contemplat, a la llunyania, el Castell de Sant Telm (Castel Sant'Elmo), situat al turó Vomero, des d'on es poden veure unes vistes espectaculars sobre la badia de Nàpols. Aquest castell és actualment un museu que exposa obres contemporànies i és l'escenari de concerts i actes culturals diversos. A la plaça també hem pogut observar des de fora el Palau Reial, bastit a partir del 1602 per acollir una visita del rei Felip III de Castella, que mai no es va produir. Aquest edifici va ser la residència dels reis de Nàpols i Sicília fins a la unificació italiana, el 1861. I, just a l'altre costat de la plaça, hi destaca l'església de Sant Francesc de Paula (Sant Francesco di Paola), un edifici neoclàssic de planta circular inspirat en el Panteó de Roma. L'element més destacat del temple és la seva imponent cúpula de 53 metre d'altura.
Ben a prop, a la plaça Trieste e Trento –també anomenada plaça de Sant Ferran, per l'església que la presideix–, en Giuseppe ens ha portat fins al Gran Caffè Gambrinus, el lloc on, des de mitjans del segle XIX, els intel·lectuals napolitans es trobaven per fer tertúlies. El guia ens ha explicat que el veritable espresso napolità se serveix amb la tassa molt calenta i acompanyat d'un got d'aigua". A més, ha continuat el guia, hi havia la tradició que la gent adinerada pagava dos cafès. Un per a consum propi i l'altre per a la gent sense recursos. Així, quan una persona pobra entrava en un cafè, si n'hi havia algun de pagat, se'l podia beure. Si no, se n'anava a provar sort en un altre establiment".
Òpera i espaguetis
Aquest cafè està molt a prop del teatre San Carlo, del 1737, i per tant és un dels teatres d'òpera més antics i prestigiosos del món. De fet, es va inaugurar abans que llocs tan emblemàtics com la Scala de Milà o la Fenice de Venècia, i els experts en destaquen l'acústica excepcional. En Giuseppe ens explica una anècdota molt divertida segons la qual a l'esposa del rei Ferran de Borbó, Maria Carolina d'Àustria, li agradava molt l'òpera; per això, sovint hi anava amb el monarca, a qui no li agradava gens. I Ferran, avorrit, es passava l'estona menjant espaguetis amb les mans i fent tot tipus de sorolls des de la seva tribuna, cosa que feia avergonyir la reina, que va acabar per deixar d'anar a l'òpera.
En Giuseppe ha aprofitat aquesta llarga caminada pel centre de la ciutat per explicar-nos alguns elements culturals dels napolitans. En primer lloc, la seva llengua: "El napolità és una llengua no oficial, però que parla tothom i que ens identifica", ha deixat clar. En segon lloc, el secret per coure una pasta al dente: "Posar la pasta i la sal quan l'aigua bulli i retirar-la del foc quan falti un minut del temps que indica el paquet. I, sobretot, no posar-hi oli ni passar-la per aigua després de colar-la", dos pecats considerats capitals.
També, ens ha parlat de la importància de la cançó napolitana, de com prendre un cafè napolità sense escaldar-nos els llavis i de la tradició del pessebre, molt viva a Nàpols. Fins i tot existeix un carrer dedicat a aquesta tradició nadalenca.
El Castell Nou i la Rua Catalana
Després de visitar la fantàstica Galeria Umbert I, d'estil parisenc i construïda entre 1887 i 1890, amb quatre braços en creu, la volta de ferro i vidre i una impressionant cúpula central de 57 metres d'altura. I d'allà ens hem dirigit al Castell Nou (Castel Nuovo), conegut popularment com a Maschio Angioino (literalment, 'mascle angeví').
La construcció és de l'època de Carles I d'Anjou, el qual, quan es va cenyir la corona dels regnes de Nàpols i Sicília, l'any 1266, va traslladar la capital des de Palerm a Nàpols. Ara bé, el veritable responsable de la importància històrica d'aquest castell va ser el rei Alfons el Magnànim, que va instal·lar la seva cort en aquesta fortalesa i hi va viure de manera continuada. Va ser el Magnànim qui va restaurar el recinte i qui el va ampliar i restaurar. També és el responsable de la joia que és aquell magnífic doble arc de triomf fet de marbre de Carrara, construït per commemorar la conquesta de la ciutat, al mig del qual es pot veure l'escut de la corona catalanoaragonesa. De fet, les figures de l'arc presenten Alfons a l'altura d'un emperador romà que conquereix terres als seus enemics.
El Castell Nou és un exemple magnífic del gòtic català, amb la Sala dels Barons. En aquest indret, dissenyat per l'arquitecte mallorquí Guillem Sagrera, tothom mira el sostre a causa de la seva espectacular volta estrellada.
Posteriorment, l'any 1503, en aquest castell va ser capturat per les forces del Gran Capità el comte de Pallars Hug Roger III, que lluitava al costat dels francesos contra la monarquia de Ferran II el Catòlic. El vell comte va ser empresonat a les masmorres del castell i, posteriorment, carregat de cadenes, traslladat a Barcelona. I d'allà, al castell presó de Xàtiva, on va passar els últims cinc anys de la seva vida tancat a les fosques, sense mobilitat i sense contacte amb ningú. Fa uns anys es va trobar un document a la batllia de Xàtiva on es fixava la mort del comte de Pallars en el dia 26 de novembre de 1508. La troballa va permetre saber que Hug Roger III va morir per problemes de circulació i diabetis. A més, tenia plaques i úlceres a les cames a causa de les cadenes que el van estar lligant durant tot el temps de reclusió.
Després de deixar bocabadats el Castell Nou, ens hem endinsat per la Rua Catalana. "Es diu així perquè en aquest carrer, durant l'època medieval, hi vivien la majoria de comerciants i famílies catalans", segons en Martí. "De fet, el comerç entre Catalunya i Nàpols ja existia abans del regnat d'Alfons el Magnànim, però amb ell es va intensificar fins que la corona catalanoaragonesa es va unir amb la castellana i la preferència va passar a ser Amèrica".
I, per descansar de tanta passejada i per poder processar tota la informació d'un matí tan llarg, ens hem aturat en una trattoria. Allà, entre d'altres, hem dinat una selecció de pizzes napolitanes i un babà, unes postres fetes amb llevat i rom, originàries de França, que s'han convertit en un plat molt típic de la pastisseria napolitana. Un àpat perfecte per acomiadar-nos d'una ciutat carregada d'història i amb una fortíssima petjada catalana.
1) L'últim dia del viatge #SàpiensNàpols el dediquem a resseguir els seus principals monuments. I comencem pel Castell de l'Ou, el lloc on Alfons el Magnànim va instal·lar la seva primera cort i també l'indret on el rei va morir, el juny del 1458. pic.twitter.com/R4biN0LCId
— Sapiens.cat (@sapienscat) October 18, 2025