Dia 1. Polignano a Mare, un poble de postal
Quan encara era negra nit, els viatgers del tercer viatge Sàpiens-Tarannà a la Pulla ens hem reunit a l'aeroport de Barcelona. A part d'un comentari gens políticament correcte del pilot sobre la necessitat d'ampliar les instal·lacions aeroportuàries si es vol garantir la puntualitat dels vols, el trajecte s'ha produït sense incidents i a dos quarts d'onze del matí hem aterrat a Bari. Un aeroport inaugurat el 1930 i relativament petit, tot i ser un dels principals centres de connexió del sud d'Itàlia. Situat a només vuit quilòmetres del centre de la ciutat, gestiona cada any milions de passatgers i connecta Bari amb una munió de destinacions europees, del nord d'Àfrica i dels Estats Units.
Només sortir de l'aeroport, ja ens hem trobat amb el nostre guia de capçalera, l'historiador Martí Carbonell. Amb ell hem pujat a l'autobús, conduït per l'Angelo, que ens ha portat a Polignano a Mare, una de les poblacions més espectaculars de la costa adriàtica i que es troba a una quarantena escassa de quilòmetres al sud de la capital de la Pulla. Com no podia ser d'una altra manera, en Martí ha aprofitat el trajecte per fer-nos una breu introducció a la història d'aquesta zona del sud d'Itàlia, una terra de trobada entre Occident i Orient i farcida de camps de vinyes i oliveres.
"Habitada des de la més remota antiguitat, la Pulla va rebre la influència de les colònies gregues i, més tard, va quedar integrada dins l'imperi romà, que no va desaprofitar ni la fertilitat de les seves terres ni la seva posició estratègica. Fins al port de Bríndisi arribaven dues de les grans vies de comunicació de l'imperi: la via Trajana i la via Àpia", ha explicat en Martí. Després de la caiguda de Roma, van arribar els bizantins, que van deixar una forta petjada; els llombards, els àrabs i els normands. I, tot seguit, "la casa Hohenstaufen, que, amb l'emperador Frederic II, la zona va viure una etapa de gran esplendor".
Però els temps de bonança no duren per sempre i, després de la casa Hohenstaufen, va arribar la dinastia dels Anjou, que els italians del sud recorden de forma nefasta. Després de les Vespres Sicilianes, els Anjou van perdre l'illa de Sicília, que va passar a mans de Pere II el Gran; però la Pulla no es va integrar a la corona catalanoaragonesa fins a la conquesta de Nàpols per part d'Alfons IV el Magnànim, el 1442. I, a partir d'aleshores, la Pulla va veure passar per les seves terres molts mercaders, soldats, nobles i comerciants catalans. D'alguns d'ells, en parlarem els propers dies.
Cases blanques sobre els penya-segats
Quasi al punt del migdia hem arribat a Polignano a Mare, una vila d'uns 18.000 habitants, actualment molt turística i amb orígens romans. És un poble que sembla haver estat construït per contemplar el mar: cases blanquíssimes que es repengen orgulloses sobre els penya-segats i carrerons estrets i irregulars que acaben en miradors impressionants.
Primer hem fet una minipassejada, durant la qual hem baixat fins a la Lama Monachile, una cala molt petita que està encaixada entre dos grans murs de roca. I, després, hem anat a dinar: un entrant, format per capollo de Martina Franca –embotit típic de la regió de la Pulla i conegut en el Regne de Nàpols des del segle XVIII– i burrata –formatge en forma de farcell també propi d'aquesta zona d'Itàlia–, i un filet de llobarro i verdures. Un àpat que ens ha ajudat a agafar forces i no caure vençuts per la son.
A primera hora de la tarda, acompanyats de la Valeria, la nostra guia en aquesta població, hem començat una visita pel nucli antic de la ciutat: una àrea de carrers estrets i laberíntics. La primera parada ha estat a la Porta Grande, que antigament havia estat l'entrada al nucli històric de la ciutat i que ens remet el passat fortificat de Polignano. Durant segles, per entrar a la ciutat, s'havia de passar per sota d'aquest arc, que estava protegit per un fossat i un pont llevadís.
El recorregut ens ha conduït fins a la plaça Vittorio Emanuele II, un dels punts neuràlgics del centre. Aquí hi destaca l'església de Santa Maria Assunta, un temple d'origen medieval que fins a principis del segle XIX va ser una catedral. L'edifici actual és el resultat de diferents transformacions, però encara permet entendre la importància que va tenir la religió en la configuració urbana d'aquesta localitat. En el seu interior, hem vist un majestuós orgue barroc i les obres de l'escultor Stefano da Putignano –especialment, un pessebre i una imatge de sant Vito, patró de Polignano a Mare.
Volare, oh oh oh
A continuació, hem caminat sense pressa per tot l'entramat de carrers estrets, petites places, escales i cases blanques. "Els habitatges d'aquesta zona estaven coberts de calç blanca perquè aquest material era considerat un desinfectant natural, molt útil en temps d'epidèmies", ens explica la Valeria. I, des de diversos miradors, hem contemplat el penya-segat de més de vint-i-cinc metres que aguanta la ciutat i les grutes naturals (n'hi ha una setantena!) que s'han format a sota com a conseqüència de l'embat de les ones. Aquesta, és sens dubte, la imatge més icònica de la ciutat i la que totes les postals reprodueixen. Sí, a Polignano a Mare encara venen postals! Però, veient com d'agitat està el mar, sobretot, ens sorprèn que cada any es facin concursos de salts des dels balcons de les cases que donen al mar.
Aquesta localitat pintoresca també és famosa per un altre tema: els fragments de poesia que es poden llegir per diversos indrets. Aquesta iniciativa cultural va ser obra d'Ezio Guido Lupori, un amant de la literatura que va anar a viure a Polignano a principis dels anys vuitanta del segle passat i que va omplir els racons de la ciutat amb versos d'autors com Rabindranath Tagore, Mark Twain, Jim Morrison o el gran Pablo Neruda.
Durant la ruta, la guia ens ha demanat que ens fixéssim en els balcons, en molts dels quals es poden veure pomos, peces fetes de ceràmica en forma d'una poncella de flor que està a punt d'obrir-se. Representen la primavera, la vida nova, la fertilitat, la prosperitat i la bona sort. Solen estar envoltats de fulles i avui dia es fabriquen en una gran varietat de colors brillants.
Finalment, hem creuat el pont i hem arribat fins a la l'estàtua dedicada a Domenico Modugno, el cantant i compositor italià famós arreu del món per la cançó 'Nel blu, dipinto di blu' (a casa nostra coneguda com a Volare). "Modugno, que va morir el 1994, era natural d'aquesta ciutat i es va fer famós perquè cantava de forma molt teatral, amb els braços oberts –com mostra l'escultura– i molt lentament", ens ha explicat la Valeria. La lletra de la cançó fins i tot engalana un dels carrers més comercials de la ciutat. A mitja tarda, hem tornat cap a Bari.
Dia 2. Matera, una ciutat de pel·lícula
A les nou del matí en punt, hem sortit amb l'autocar en direcció a Matera, una vila situada a una cinquantena de quilòmetres de Bari. Durant el trajecte, d'una hora de durada aproximadament, en Martí ens ha explicat les principals característiques de la Pulla: una regió del sud d'Itàlia que ocupa 20.000 km2, completament plana i habitada per 3,9 milions d'habitants, 300.000 dels quals viuen a Bari, la capital.
També ha fet un repàs dels principals punts de l'economia de la Pulla, una àrea on l'agricultura, especialment l'olivera i la vinya, continua tenint un pes força important. I ho ha fet amb dades, ja que en aquesta zona avui en dia es produeix gairebé un 80% de l'oli d'oliva del país. Però, segons explica en Martí, estan passant uns temps molt difícils a causa d'un bacteri, la Xylella fastidiosa, que ha destruït centenars d'oliveres, com podem comprovar en els camps que veiem a cada costat de la carretera.
A banda de l'agricultura, l'altre gran motor econòmic de la Pulla és el turisme. Per bé que, durant dècades, a diferència d'altres zones del país, havia quedat bastant al marge d'aquesta activitat. Però, sobretot arran de la pandèmia de la covid-19, la Pulla ha emergit com una destinació clau del sud de l'estat italià. "La Pulla és actualment una regió de moda des del punt de vista turístic, però no és capaç de garantir el futur dels seus joves", ha destacat l'historiador.
De fet, avui en dia, un dels principals problemes d'aquesta zona és la despoblació, "provocada per la baixa natalitat, actualment situada en 1,1 fills per dona, i la immigració, que ja va començar al segle XIX, quan molts joves del sud d'Itàlia van marxar per cercar una nova vida al nord del país, a Suïssa o Alemanya o a països de l'altre costat de l'Atlàntic, com l'Argentina".
Un museu a l'aire lliure
Matera, amb poc més de seixanta mil habitants, és una veritable joia arquitectònica que sembla desafiar el pas del temps. Bastida sobre un barranc i dividida en dos barris històrics, els seus orígens neixen a la prehistòria. Per això, tal com ens recorda en Martí, té el privilegi de ser una de les ciutats actualment habitades més antigues del món. Els seus famosos sassi, declarats Patrimoni Mundial per la UNESCO el 1993, formen un laberint de carrers, esglésies i cases excavades a la roca que converteixen la ciutat en un indret extraordinari. Per aquest motiu, Matera també és coneguda com la ciutat subterrània.
La capital de la Basilicata és un veritable museu a l'aire lliure. Hem iniciat la ruta a la plaça Vittorio Veneto, l'espai amb més vida social de Matera, i allà hem tronat en Mario, el guia local que ens ha acompanyat al llarg de tota la jornada. Però allò que fa diferent aquest indret és que amaga en el seu subsol el Palombaro Lungo, una immensa cisterna subterrània construïda a finals del segle XIX per garantir l'abastiment d'aigua en una regió sense rius i marcada per l'escassetat. Una joia arquitectònica que té regulat el nombre de visites.
La plaça també és la porta d'entrada als dos antics barris històrics de Matera: el Sasso Caveoso i el Sasso Barisano. Aquests dos sassi (aquesta paraula significa 'pedra') acullen un conglomerat de coves, cases, carrerons i esglésies tan ben integrats a la roca que ens és realment complicat endevinar on acaba la natura i on comença l'acció de les persones.
Un espectacle enganyós
Encara que en Martí ens havia avisat, la sorpresa ens ha colpit en el primer mirador, des del qual hem pogut contemplar tota la ciutat antiga. "Matera és una ciutat estratificada, per aprofitar tot el territori i el desnivell, però Matera és molt més que una ciutat de coves habitades, és l'exemple d'un sistema urbà complex i d'una història de misèria", ha deixat clar.
A diverses botigues es veuen postals de com es vivia en aquest poble fins a la segona meitat del segle XX; imatges que són evidència de la història tràgica que ens explica en Martí: "Viure en aquestes cases cova, que avui ens semblen tan espectaculars, va ser durant molts segles un greu problema sanitari. A Matera hi havia una gran mortalitat infantil, la meitat dels nens no superava els deu anys, i, a finals del segle XIX, l'esperança de vida era de trenta-cinc anys". Fins al punt que, als anys cinquanta del segle XX, Matera va ser considerada "la vergonya d'Itàlia i d'Europa".
"La gent vivia sense aigua corrent ni ventilació i en unes condicions totalment insalubres. A més, les famílies compartien l'espai amb els animals. La humitat, la manca de llum i les malalties pulmonars formaven part de la vida quotidiana", explica en Martí. La situació era tan precària que el 1952 es va decidir desallotjar els barris de la zona antiga i milers de persones van passar a viure en pisos construïts a fora del centre. De fet, no va ser fins als anys noranta del segle passat, quan els barris antics deshabitats ja eren considerats una zona perillosa, que van permetre el retorn d'alguns veïns. Avui, hi viuen unes quatre mil persones i el 80% dels habitatges són de propietat pública.
Al matí, a part de passejar pels carrers, també hem fet dues visites. En primer lloc, a la Casa Grotta del Vicinato, un habitatge museïtzat que ens ha permès comprovar com era la vida quotidiana. A la porta, en Mario també ens ha parlat del cuccù, un xiulet fet amb fang de Matera, amb forma de gall –animal que porta bona sort perquè anuncia l'arribada d'un dia nou–, pintat amb colors vius i que emet un so de dues tonalitats que recorda el cant del cucut.
I també hem visitat Santa Lucia alle Malve, considerada una de les esglésies rupestres més antigues de Matera. Encaixonat dins la roca, aquest temple de petites dimensions destaca perquè va ser ortodox, després cristià i, finalment, va esdevenir un habitatge. Però encara té una particularitat més: un cementiri a la teulada! A dins, es conserva una magnífica col·lecció de frescos bizantins, recuperats després d'una restauració de l'any 1977.
Quanta pasta!
Després de dinar strascinate (una pasta tradicional de la zona) amb grelos (fulles de nap), pebrot cruixent i molles de pa torrades, mandonguilles a l'estil de Matera i una fantàstica Tetta de la Monacca, un dolç tradicional italià farcit de crema (no apta per a diabètics), hem començat la visita del sassi ('barri') Barisano. Primer ens hem aturat davant de l'antic ajuntament de la ciutat, avui reconvertit en conservatori de música, i després hem resseguit la via del Duomo, fins a la plaça del mateix nom, per contemplar el principal edifici religiós de Matera: la catedral de Maria Santissima della Bruna i Sant Eustachio. Construïda al segle XIII sobre el punt més alt de la ciutat, domina els dos barris històrics dels sassi.
Un lloc tan espectacular com Matera, ple de carrerons, cases sobreposades i muntanyes feréstegues, és lògic que hagi estat escenari de nombroses pel·lícules, moltes d'elles sobre la vida de Jesús, ja que el color de la pedra de les cases i la seva dimensió recorda algunes localitats del Pròxim Orient. De les cent vint produccions filmades a aquesta localitat, en destaquen tres: L'Evangeli segons sant Mateu, de Pier Paolo Pasolini, de l'any 1964 (encara que tots vesteixin túniques resulta molt fàcil identificar la ciutat); La passió de Crist, de Mel Gibson, del 2004 (Jesús carrega la creu pels carrers de Matera) i Sin tiempo para morir (2021), dirigida per Cary Joji Fukunaga i protagonitzada per Daniel Craig en el seu comiat del personatge.
El protagonista del final del dia
Finalment, i abans que la pluja no fes acte de presència, hem tornat cap a Bari. I, un altre cop a l'hotel, hem ofert la tradicional conferència dels viatges Sàpiens-Tarannà, en aquest cas dedicada a Roger de Flor. Nascut a Bríndisi, a les terres de la Pulla, aquest monjo templer va comandar una de les infanteries més terribles de la història: la Companyia Catalana d'Orient, formada majoritàriament per almogàvers. Roger era fill d'un falconer del rei Manfred de Sicília i, de ben jove, va entrar a l'orde del Temple. Va esdevenir un navegant expert i va defensar Sant Joan d'Acre dels atacs dels musulmans.
Després, va ser acusat d'haver robat part dels tresors del temple. I, aleshores, es va convertir en pirata i va acabar comandant els almogàvers catalans. Per tal d'aturar les escomeses turques, van ser contractats per l'emperador de Bizanci. Va ser nomenat megaduc i, posteriorment, cèsar, i es va casar amb una princesa búlgara neboda de l'emperador Andrònic. Fins que va acabar esquarterat enmig d'un banquet. Els almogàvers van venjar la seva mort lluitant de forma acarnissada. Vuitanta anys després de la seva mort, Joanot Martorell va mitificar Roger de Roger amb la publicació de Tirant lo blanc i els homes de la Renaixença; molts segles més tard, van fer el mateix amb els almogàvers.
Dia 3. Una ciutat barroca i un poble de follets
Quan aquest matí hem sortit de l'hotel de Bari tots hem mirat el cel, perquè després d'una nit mullada, plovisquejava una mica, però també feia sol (tal com diu la cançó infantil). Hem pujat a l'autobús i hem iniciat la ruta cap a Lecce, una ciutat de prop de 100.000 habitants que és un centre administratiu i cultural de referència al sud d'Itàlia, amb un impressionant patrimoni artístic.
En Martí ha aprofitat una part del viatge de dues hores per explicar alguns personatges de la corona catalanoaragonesa que van tenir relació amb la Pulla. La primera protagonista ha estat Mafalda de Pulla, la filla d'un conqueridor normand que va ser nomenat duc de la Pulla. Mafalda es va casar amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer II, més conegut amb el nom de Cap d'Estopes. "Aquest va ser un dels primers vincles dinàstics entre el comtat de Barcelona i el sud d'Itàlia, molt abans de l'expansió catalana per la Mediterrània", ha afirmat.
Mafalda va tenir un fill, Ramon Berenguer III, que també va ser comte de Barcelona. Després de l'assassinat del seu marit, es va tornar a casar amb el vescomte Eimeric I de Narbona, amb qui va tenir sis fills més. Després de la mort del seu segon marit, va tornar a Catalunya i sembla que va morir al monestir de Sant Daniel de Girona l'any 1111. Va ser enterrada a la catedral d'aquesta ciutat al costat de Ramon Berenguer II. Una altra dona de la història de Catalunya que cal reivindicar!
El segon protagonista ha estat Galceran de Requesens, que va participar en les lluites polítiques i militars que van marcar la presència catalanoaragonesa a Itàlia. L'almirall Requesens va acumular títols i possessions al sud d'Itàlia. Va ser comte de Trivento i d'Avellino i va intervenir en les lluites pel control del regne de Nàpols. Precisament, Requesens va dirigir, l'any 1465, una gran operació militar contra l'illa d'Ischia, on s'havien refugiat partidaris dels seus enemics: els Anjou. I quinze anys més tard va tornar a ser protagonista d'una altra expedició militar decisiva: la que va fer possible que l'almirall Bernat de Vilamarí recuperés Òtranto, a la Pulla, després de l'ocupació otomana.
I, amb la vida desgranada d'aquestes dues figures, hem arribat a Lecce, una ciutat situada al cor de la península Salentina, a 10 quilòmetres de la mar Adriàtica i a 25 quilòmetres de la Jònica. Poden decidir on anar a banyar-se segons com bufa el vent! Una localitat coneguda pels seus edificis barrocs i anomenada la Florència del Sud, tot i que la semblança és força dubtosa.
La ciutat lasanya
Just baixar de l'autobús, ens hem trobat en Lorenzo, que avui ens ha fet de guia per Lecce. Segons ell, la ciutat és com "una lasanya" (una comparativa que patentarem entre els arqueòlegs), perquè té diverses capes: la romana –quan aquesta vila tenia el nom de Lupia–, la bizantina, la normanda, la dels angevins i la dels catalans. Però, va ser més tard que Lecce va viure una gran transformació. Entre els segles XVII i XVIII, arquitectes i artesans van convertir la pedra calcària local, tova i fàcil de treballar, en un exuberant univers de columnes, àngels, animals, plantes i figures mitològiques. Naixia així el barroc, una de les expressions artístiques més singulars del sud d'Itàlia.
Hem començat la visita a la Porta Napoli, una de les quatre portes d'entrada a la ciutat, en la qual destaca un arc monumental bastit al segle XVI per donar la benvinguda a l'emperador Carles I. Malgrat les dimensions de l'obertura, hem passat pel costat, ja que, segons en Lorenzo, qui el creua per sota perd totes les riqueses. Nosaltres no som tan supersticiosos com la gent de la Pulla, però el seguim sense protestar. Volem arribar a final de mes!
Des d'aquest punt, hem recorregut carrers plens d'esglésies –la ciutat en té prop d'un centenar, la majoria increïblement ornamentades– i diversos palaus. "Antigament, la importància d'una família s'identificava per la decoració dels balcons", ens ha explicat el guia. Durant la caminada, també ens ha explicat històries de la ciutat, algunes de ben curioses –com el bust d'un alcalde que va ser col·locat mirant una casa de barrets (el missatge no era subtil) o la festa de sant Oronzo, quan el bisbe de la zona i l'alcalde, des del balcó del seminari, llisten quines coses van bé i quines caldria millorar. "De vegades, acaben malament", ens ha advertit en Lorezo.
La propera parada obligada ha estat a la plaça del Duomo ('de la Catedral'), construïda a partir del 1656 i un espai impressionant en el qual destaquen les façanes de santa Maria Assumpta, del palau episcopal i del seminari. El campanar de la catedral, de prop de setanta metres, domina orgullós la plaça i ofereix una magnífica panoràmica de la ciutat.
A continuació, hem fet parada a l'església de Santa Irene, exemple de l'anomenat barroc sobri o romà. Destaca per tenir una façana majestuosa, neta i proporcional i coronada per una lloba sota una alzina, escut de la ciutat. En el seu interior, hem pogut gaudir de diversos altars decorats centímetre a centímetre.
I, pocs metres més enllà, ja hem arribat a la basílica de Santa Croce, construïda entre el barri jueu i el barri grec, un dels símbols més importants de Lecce i emblema del barroc. La seva façana, concebuda com un homenatge als vencedors de la batalla de Lepant, és un festival de columnes, figures humanes i animals fantàstics, motius vegetals i rostres que semblen observar-nos des de la pedra. Aquesta església va tenir una construcció complicada i extensa, ja que les obres van començar el 1549 i van acabar el 1689.
Un extens catàleg d'estils artístics
Finalment, la ruta ha acabat a la plaça de Sant Oronzo, el punt neuràlgic de la ciutat i un espai que aglutina exemples d'estils artístics molt diversos: romà, renaixentista, barroc, modernista, feixista i contemporani. Tres elements són característics d'aquest espai. En primer lloc, la columna de sant Oronzo, erigida al segle XVII pels habitants de la ciutat, sobre una antiga columna romana, que volien agrair al sant el final d'una mortífera epidèmia de pesta. Dins de la columna destaca una estàtua de fusta del sant recoberta de coure.
En segon lloc, l'amfiteatre romà, de setanta metres de diàmetre i construït entre els segles I i II dC. Les restes van ser descobertes a principis del segle XX mentre es feien les obres d'un banc i, des de llavors, va canviar radicalment la fisonomia de la plaça. Tot i que fins avui només se n'ha excavat una part, ens permet imaginar les dimensions i la seva importància a l'època antiga. I el tercer element curiós és el mosaic de l'escut de la ciutat que hi ha al mig de la plaça. "Els estudiants, si volen aprovar els exàmens, mai trepitgen la lloba. I, un cop llicenciats, la venen a veure per aconseguir feina", ens ha explicat en Lorenzo. Ara ja no en tenim cap dubte, la gent de Lecce és realment molt supersticiosa.
L'art de la pedra seca
Després de dinar, hem recorregut dins de l'autobús els 115 quilòmetres que separen Lecce d'un dels nuclis més peculiars del sud d'Itàlia: Alberobello. Una estona que en Martí ha aprofitat per explicar-nos la vida d'un altre català que va tenir poder en aquesta terra: Bernat de Vilamarí. Era fill d'una nissaga de Palau-saverdera i, com Galceran, havia fet de la Mediterrània el seu escenari d'operacions.
Sota un núvol que amenaçava pluja –tot i que finalment s'ha comportat–, una fresca considerable i una esplèndida posta de sol –avui el canvi d'horari ha fet que perdéssim valuoses hores de llum–, hem arribat Alberobello, un poble de poc més de 10.000 habitants i famós pels trulli (trullo, en singular), declarats Patrimoni Mundial per la Unesco l'any 1996.
Però, què són els trulli? Són petites construccions de pedra seca aixecades sense cap mena de ciment ni morter i coronades per unes característiques teulades còniques. En Martí ens recorda les meravelles d'aquesta tècnica constructiva que s'aplica a diversos pobles d'Europa, també als Països Catalans: "és sostenible, respecta la biodiversitat i deixa passar l'aigua". Les parets acostumen a ser bastant gruixudes, i les obertures, petites, per aïllar de la calor, mentre que la inclinació de la coberta ajuda a protegir de la pluja, perquè facilita que l'aigua caigui cap a l'exterior.
L'origen d'aquestes construccions el trobem a l'edat mitjana, i amb el pas del temps s'han convertit en una característica de la Pulla en general i d'Alberobello en particular. Segons ens ha explicat la Valeria, la nostra guia en aquesta visita, "diu la llegenda que al segle XVII, els senyors de Conversano, amos d'aquestes terres, haurien impulsat aquestes construccions per no pagar els impostos que gravaven les construccions permanents. Com que els trulli s'aixecaven sense cap mena d'argamassa, les pedres es podien desmuntar fàcilment si arribaven els inspectors".
Abans de sentir aquesta història, però, en Martí ja ens havia advertit que no té cap mena de sentit, i que, a més, no és una notícia falsa antiga, sinó que és molt recent. Ara bé, quin sentit tenen aquestes construccions? "Tradicionalment, els habitants de la vall d'Itria aprofitaven per a la construcció la pedra calcària que retiraven dels camps per poder-los cultivar. Així, els trulli van començar sent magatzems o refugis temporals abans de convertir-se també en habitatges", ens ha assegurat. Avui, n'hi ha uns 22.000 –i no se'n poden construir més–, però no tots estan en el mateix estat de conservació.
Hem iniciat la visita per la part residencial, tot i que actualment la majoria de trulli són habitatges turístics. També n'hi ha algun en venda pel mòdic preu de 400.000 euros. Això sí, aquest té tres teulades còniques, perquè, de trulli, n'hi ha de diverses mides. Després, hem continuat fins a Rione Monti; sens dubte, la zona més turística i també més cridanera de la vila. Es tracta d'un petit turó ple de centenars de trulli, la majoria convertits avui en botigues d'artesania, bars i restaurants. I hem arribat fins a l'església del poble, la cúpula de la qual és el trullo més alt que es conserva.
Derrota contra l'històric rival
De nou a l'autobús i durant el camí de tornada a Bari, en Martí encara ens ha explicat les vides de dos altres personatges de casa nostra que han estat importants a la Pulla. El primer, Ramon de Cardona, nascut a Bellpuig (Urgell) l'any 1467, que va ser virrei de Sicília i de Nàpols i que va liderar els exèrcits de la Santa Lliga en les guerres italianes. I, el fet més curiós: es va casar amb una filla de Galceran de Requesens, cosa que va permetre la unió de dues poderosíssimes famílies.
I, per acabar, Joan de Cardona i Requesens, baró de Sant Boi, que va protagonitzar també la presència catalana a la Mediterrània, ja que va participar en la defensa de Malta contra els otomans, el 1565, i en la batalla de Lepant, el 1571. Joan de Cardona va ser capità general de les galeres de Sicília i de Nàpols i virrei de Navarra. Va morir a Pamplona el 1609.
Un cop a l'hotel, hem sopat i ens hem instal·lat davant de la pantalla de televisió de la recepció per veure el primer clàssic de la temporada. La victòria del Barça davant del Madrid, l'etern rival, podria haver estat la cirereta d'una jornada formidable, però els homes de Hansi Flick ens han aigualit el final del dia.
Dia 4. Bari, una ciutat molt temperamental
El darrer dia a la Pulla el dediquem a la capital: Bari. És una ciutat de 350.000 habitants i la segona més important del sud d'Itàlia, després de Nàpols. És el centre econòmic, cultural i comercial de la seva zona d'influència, sobretot gràcies al seu port, que té importants relacions amb els Balcans, Grècia i el conjunt de la Mediterrània oriental.
Acompanyats de la Nicole, la nostra guia en aquesta ciutat, hem començat la visita per un dels carrers més encantadors de la ciutat: la strada Arco Basso, també coneguda popularment com Strada delle Orecchiette o de les nonas. En aquest carrer, les veïnes s'asseuen davant de les portes de les cases i elaboren pasta artesanal, sobretot l'especialitat de la zona: l'orecchhiette, una pasta petita, feta de sèmola de blat i aigua en forma d'orella. Una de les senyores és tan ràpida estirant la pasta i tallant-la amb un ganivet que arribem a patir pels seus dits!
Després de travessar l'Arco Basso, ja hem vist el Castell Svevo, una impressionant talaia que controlava l'entrada de la ciutat antiga. L'edifici va ser construït en temps del rei normand Roger II, però va ser destruït tres dècades més tard pels mateixos habitants de la ciutat. Per això, va ser reconstruït al segle XIII per l'emperador Frederic II de Hohenstaufen. Finalment, durant el domini de la corona catalanoaragonesa sobre el Regne de Nàpols, el castell va adquirir una gran importància estratègica dins del sistema defensiu de la ciutat.
Dialecte o llengua?
A continuació, hem passat per diversos carrers fins a la catedral. Un recorregut que ha estat amanit per una discussió entre la Nicole i en Martí sobre què és una llengua i què és un dialecte. Els italians, que tenen una visió més centralista que la nostra, anomenen dialectes les llengües com el sard, el sicilià, el napolità o el llombard. I, per tant, per comparativa, també el català. Ha estat impossible fer-la canviar d'opinió.
Des de la plaça de la catedral de Sant Sabí, hem contemplat la façana de pedra blanca. Va ser construïda durant els últims anys del segle XII i els primers del XIII sobre les restes d'un antic temple bizantí. En Martí també ens recomana visitar l'interior de la basílica, que amaga dues sorpreses: un paviment de mosaic, que es remunta a l'època medieval, i una cripta, on es conserven les restes de sant Sabí.
La ruta ha continuat fins a la basílica de Sant Nicolau. Tot i que estan a prop, en un dels carrers hem pogut gaudir d'una escena molt italiana: una discussió veïnal acalorada entre una dona que cridava des d'una balcó i una altra que estava al carrer. Una demostració clara del temperament de la gent de Bari. No hem pogut deduir quin era el motiu de la disputa, ja que parlaven barés, la llengua de Bari, però semblava quasi de vida o mort.
La basílica de Sant Nicolau
Després de l'espectacle, hem arribat a un dels edificis més emblemàtics de Bari: la basílica de Sant Nicolau, dedicada al patró de la ciutat i considerada un dels grans exponents del romànic local. Aquesta església va començar a ser construïda a finals del segle XI, amb un objectiu ben lloable: acollir les restes del sant, que uns mariners molt valents s'havien endut de Myra, a l'actual Turquia.
Entrar en aquest edifici és deixar-se endur per la claredat de la pedra, per les seves columnes imponents, per la seva galeria superior arcada –des d'on les dones burgeses de la ciutat escoltaven missa sense ser vistes– i pel seu espectacular sostre de fusta daurada. La llum, que es filtra entre els arcs de mig punt, ens ha acompanyat fins al presbiteri, l'espai més venerat del temple, ja que allà, a la cripta, hi reposen les restes de sant Nicolau.
La Nicole ens ha explicat que sant Nicolau era un bisbe del segle IV que va dedicar tots els diners que tenia a ajudar els més necessitats. La llegenda narra que va ajudar un pare que no tenia diners per casar les seves tres filles. Com que la pobresa podia desembocar en la prostitució, Nicolau els va fer arribar d'amagat tres bosses d'or perquè poguessin pagar els dots respectius. Cada any, coincidint amb el 8 de maig, data de l'arribada de les relíquies a la ciutat, té lloc una de les festes més importants de la Pulla.
La façana marítima
La visita ha continuat fins a la plaça del Mercat i les muralles de la ciutat. Aquests murs de pedra imponents van protegir la ciutat durant segles tant dels atacs dels pirates com dels exèrcits enemics. Les muralles, situades molt a prop del mar, permeten descobrir una altra cara de la capital de la Pulla. Durant l'època medieval, aquest indret era un punt de connexió privilegiat entre Orient i Occident i, en aquest port –especialment, després de la conquesta de Nàpols per part d'Alfons el Magnànim–, hi arribaven els mercaders catalans.
Abans de tornar cap a l'hotel, encara hem passat per davant dels dos principals teatres de la ciutat: el Margherita i el Petruzzelli, el teatre més gran de la ciutat i la quarta òpera més gran d'Itàlia. Va ser construït al segle XIX, però el 1991 va patir un incendi i no va reobrir fins al 2009.