Dia 1: L'arribada a Sofia
Ahir vam aterrar ja de negra nit a l'aeroport internacional de Sofia, construït als anys trenta del segle passat. És un aeroport petit, si el comparem amb altres instal·lacions de capitals europees. Actualment, prop de set milions de passatgers l'utilitzen cada any, cosa que el converteix en el principal aeroport del país. Només arribar, ja ens esperava la Tanya, la nostra guia local, que ens va conduir en autocar fins a l'hotel, situat al centre de la capital búlgara. Sofia té actualment més d'un milió dos-cents mil habitants, cosa que la converteix en la ciutat més gran de tot el país, a banda de ser el centre econòmic, administratiu i cultural de Bulgària. Segons la Tanya, entre Sofia i la seva àrea metropolitana es concentra gairebé una tercera part de la població de tot el país. Des del 1991, amb la caiguda del comunisme, Bulgària s'ha convertit en una república parlamentària. És membre de la Unió Europea, del Consell d'Europa i de l'OTAN.
A banda, Sofia és una de les capitals més antigues i més plenes d'història de tot Europa. Al llarg del temps, la ciutat ha tingut diferents noms, tot i que finalment es va imposar el de Sofia gràcies a l'església de Santa Sofia.
El primer dia a Bulgària ens hem llevat aviat i, després d'esmorzar, ens hem dirigit en autocar cap al Museu Nacional d'Història, ubicat al barri de Boyana, just a sota del mont Vitosha. Es tracta del museu més gran de tot el país i, sens dubte, un dels més importants de tota la zona dels Balcans. La Tanya ens explica que durant l'època comunista havia estat la residència del president. Aquest museu conté uns 650.000 objectes, dels quals només es mostra una desena part. L'espai més interessant és el dedicat a l'època tràcia i les antigues civilitzacions. Allà hem pogut contemplar la joia de la corona: el tresor de Panagyurishte. Es tracta d'un conjunt format per nou recipients d'or, alguns amb forma de cap humà, d'altres amb caps d'animals, amb un pes total superior als sis quilos. Està datat a finals del segle IV aC i s'atribueix a un monarca traci que algunes fonts identifiquen amb Seutes III.
El tresor del museu
La història del seu descobriment és molt curiosa. Ens l'ha explicat la Tanya. Resulta que el dia 8 de desembre del 1949, els germans Pavel, Petko i Mihail Deikov estaven cavant en un terreny per fer argila per a la fàbrica de teules de la localitat de Panagyurishte, on treballaven. I de sobte van sentir com una de les seves eines xocava contra un objecte massís. Els germans van extreure aquest primer recipient i el van netejar. Va ser llavors quan van comprovar que era d'or. Una estona després ja tenien les altres vuit peces que formen aquest fantàstic tresor d'or de 24 quirats.
Els germans van notificar la seva troballa a les autoritats locals, les quals van avisar els tècnics de l'Institut Nacional de Patrimoni de Bulgària, que van comprovar que es trobaven davant d'un descobriment excepcional. La Tanya ens ha explicat que els germans van ser reconeguts com uns herois, tant per les autoritats locals com per l'estat búlgar. I tot això gràcies a una troballa accidental que va donar molta més informació sobre la societat i l'art dels tracis. Actualment, aquest tresor és una de les mostres d'art traci més importants que existeixen.
Posteriorment, hem passejat per altres sales del museu, com la de la prehistòria i la medieval. I ens hem aturat en el naixement de l'escriptura ciríl·lica. La Tanya ens ha explicat que es va desenvolupar durant el Primer Imperi Búlgar gràcies als sants Cirili i Metodi i els seus deixebles. Actualment, és l'alfabet utilitzat a indrets com la mateixa Bulgària, Rússia, Ucraïna, Sèrbia, Bielorússia, Macedònia... Molta gent creu que l'origen d'aquest alfabet és rus. Per això, la Tanya ha sentenciat: "No em digueu que nosaltres escrivim com els russos, perquè són els russos els que escriuen com nosaltres". Patapam!
Una vegada fora del museu, hem agafat l'autocar per dirigir-nos a un dels plats forts del nostre viatge. Abans, però, hem hagut de recórrer els aproximadament 120 quilòmetres que separen Sofia del monestir de Rila. I, encara abans, hem parat a dinar en un restaurant que ens ha ofert plats típics tant de Bulgària com de la seva zona: carabassons fregits amb salsa de iogurt, amanida kiopolu i truita de riu a la planxa amb patates rústiques. I de postres? Naturalment, iogurt! Un fantàstic iogurt d'ovella amb melmelada.
En acabat, i amb la panxa ben plena, hem tornat a pujar al nostre autocar per dirigir-nos, ara sí, al monestir de Rila. És el més important de Bulgària. Va ser fundat al segle X per Joan de Rila. Està situat a la vall del riu de Rila i està reconegut com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
Un espai excepcional
La Tanya ens ha explicat que sant Joan de Rila va anar a viure com a ermità en aquella zona per dur a terme una existència de devoció i oració. I no se li va acudir cap altra cosa que entaforar-se i passar les hores dins del forat d'un arbre molt vell que tenia forma de taüt. Això va cridar l'atenció de molta gent, que l'anava a visitar. De fet, diu la llegenda que van ser ells qui van posar les bases d'aquest extraordinari monestir allà pel segle X.
Els espais i els edificis que componen aquest enorme complex de més de vuit mil metres quadrats són l'església de la Nativitat, la torre Hrelyova, els museus i la fleca del monestir. Però allò que fa que sigui un dels llocs més visitats de Bulgària són les excepcionals pintures de la seva església, datades a mitjan segle XIX. No hi ha un espai, per petit que sigui, sense pintar. Així, podien aprendre els principals episodis de les vides dels sants, els seus miracles, els seus martiris... Hi podem veure baralles entre àngels i dimonis, Jesús renyant pecadors i monstres demoníacs que volen emportar-se persones de bé cap a les tenebres de l'infern. Una de les escenes més impactants de tot el recinte és la que fa referència al judici final, en què un drac amb una boca gegantina engoleix els pecadors, mentre que les persones bondadoses van cap al cel a viure l'eternitat en pau.
La Tanya també ens ha fet veure la tomba de Borís III, el rei de Bulgària entre 1918 i 1943. El seu regnat va començar amb l'abdicació del seu pare, Ferran I, després de la derrota búlgara a la Primera Guerra Mundial. El seu regnat va incloure part de la Segona Guerra Mundial, un conflicte en què Bulgària va participar del costat dels nazis alemanys. Va morir misteriosament l'any 1943, després d'una reunió amb Hitler. De fet, algunes fonts defensen que va ser enverinat pels nazis. Aquest home, que inicialment era catòlic, es va convertir a l'església ortodoxa. Aquesta és una de les raons per les quals està enterrat a l'església de la Nativitat de Rila.
Després de visitar a fons el complex i de poder contemplar l'excepcional Creu de Rafail al museu del monestir, hem tornat a pujar a l'autocar per retornar a Sofia. Hem entrat a la capital pel barri de Lyulin, el més gran de Sofia i on viuen majoritàriament treballadors. La Tanya ens ha fet notar el lamentable estat dels blocs de pisos de l'època comunista (quan tots els treballadors tenien un habitatge). Avui, la imatge és la d'uns edificis que cauen a trossos. També és interessant veure aquesta altra cara de les capitals que visitem. Arribats a l'hotel, hem tingut una estona de temps lliure fins a l'hora de sopar en un restaurant del centre històric. Demà tenim moltes més coses a visitar, tant a Sofia com a l'antiga capital de Veliko Tarnovo.
Dia 2: De Sofia a Veliko Tarnovo
Després d'esmorzar, i quan encara no fa massa calor, hem caminat a través dels carrers empedrats del centre de Sofia. Després de passar per davant del monument d'homenatge a Vasil Levski –l'ideòleg i lluitador en la revolta búlgara contra l'imperi otomà–, el nostre primer objectiu ha estat Alexandre Nevski, una de les catedrals ortodoxes més imponents del món i seu del patriarcat de Bulgària. D'estil neobizantí, aquesta església es va construir entre els anys 1902 i 1914 en homenatge als soldats de l'exèrcit rus que van morir en el transcurs de la guerra entre els turcs i els russos del 1877-1878, que va acabar amb l'alliberament de Bulgària del jou otomà.
L'edifici ocupa una àrea superior als tres mil metres quadrats i té una capacitat per a més de dues mil persones. Amb planta de creu llatina, té cinc naus amb diverses cúpules i semicúpules. Entre totes elles, hi destaca la cúpula central, daurada, de prop de 50 metres d'alçària.
El seu espectacular interior està bellament decorat amb marbre de diferents colors procedents d'Itàlia i amb ònix (un mineral, varietat d'àgata) del Brasil. Destaca especialment el seu altar central, amb un baldaquí amb quatre columnes principals, arcs, voltes i un capitell amb ònix i alabastre vermell i verd, amb la butaca de l'arquebisbe, el púlpit i el tron reial.
Com a curiositat, hi destaquen les relíquies d'Alexandre Nevski, el patriarca que dona nom a la catedral. Sembla que es tracta d'una costella del personatge, tot i que, diuen, fa falta una mica d'imaginació per poder-ho assegurar.
Poc després d'aquesta visita, ens hem dirigit a Santa Sofia. Aquesta església, fundada al segle VI per l'emperador bizantí Justinià I sobre dues esglésies anteriors, va donar nom a la ciutat a l'edat mitjana. Profusament modificada a causa de les nombroses destruccions que ha patit, actualment té una planta basilical amb dues torres, una cúpula i tres altars.
Poc després, hem passat per davant de l'anomenada església russa de Sant Nicolau. Preciosa! Aquest edifici va ser bastit per treballadors russos a Bulgària després de la donació dels terrenys per part de l'estat búlgar, tal com ens explica la nostra guia, la Tanya.
La petjada de Sant Jordi
La propera visita del matí ha estat a l'església de Sant Jordi. Es tracta d'un edifici molt particular, ja que està ubicat al mig d'una rotonda. Es tracta de l'edifici més antic de Bulgària, del segle IV, en temps de l'emperador Constantí el Gran. Bastit amb maó romà, en el seu interior hi destaquen el Crist Pantocràtor de la cúpula, així com un fris amb una vintena de retrats de profetes i un altre que en conté una quinzena. Sembla que des del moment de la seva construcció està dedicada a sant Jordi. Recordem qui era aquest sant tan especial per als catalans (i també per als búlgars). Si anem a les dades històriques, en podem dir poca cosa. Segons la llegenda, va néixer a Lydda, a Palestina, cap a l'any 270 i va ser martiritzat a Nicomèdia, el 303. La llegenda també ens explica que Jordi era fill d'un noble persa, Geronci, i d'una dama palestina, Policrònia. Educat com a cristià, el jove va formar part de la milícia romana.
Quan l'emperador romà Dioclecià va proclamar l'edicte que obligava a rendir culte al déu Apol·lo, Jordi va renegar de soldat, va repartir les seves riqueses entre els pobres i es va enfrontar al poder romà, raó per la qual va ser empresonat i martiritzat. I és en aquest punt que el relat es comença a embolicar. Segons els autors, el martiri de Jordi es va allargar set anys i, durant aquest període, el màrtir hauria mort i ressuscitat fins a tres vegades: cremat, tallat en dos per una roda d'espases i enverinat per un mag. Afegeixen que, entre resurrecció i resurrecció, els turments que patia eren innombrables: cops amb malls de ferro, graelles roents, sandàlies amb claus, plom fos i pedres sobre el cap, columnes sobre el cos... Pel que ens diuen, a Jordi encara li hauria sobrat temps –i forces– per anar fent miracles a tort i a dret.
Finalment, sí, va morir decapitat, però abans encara va poder veure com els seus botxins eren devorats per un foc celestial. Actualment, sant Jordi és patró de diverses nacions i territoris, com Catalunya, Portugal, Anglaterra o Aragó, i també de ciutats com Istanbul, Beirut, Nàpols, Hannover, Venècia, Ferrara, Càceres o Alcoi. A Bulgària, tal com ha explicat la Tanya, la nostra guia, és el patró de les forces armades. A diferència de Catalunya, a Bulgària –afegeix la Tanya– Sant Jordi se celebra el 6 de maig, un dia festiu en què la tradició és menjar corder.
Les meravelles d'Arbanasi
Posteriorment, hem pujat a l'autocar per desfer els 245 quilòmetres que separen Sofia de la petita població d'Arbanasi, situada molt a prop de Veliko Tarnovo. Antany, Arbanasi era un centre on vivien importants nobles búlgars. Situada sobre un turó, Arbanasi és un veritable tresor ple de joies arquitectòniques del Renaixement nacional búlgar. Hi destaquen els seus jardins, els seus carrers estrets i empedrats, les seves espectaculars esglésies ortodoxes i les omnipresents cases senyorials. Al llarg del segle XVIII, Arbanasi va ser un important centre comercial. Avui en dia només en queda el regust, en el que és un fabulós museu a l'aire lliure, amb una arquitectura que ens transporta al Renaixement nacional búlgar.
Després de dinar shopska (amanida de tomàquet, cogombre, pebrot, ceba i formatge) i kavarma (pollastre amb samfaina) i una més que recomanable síndria, hem visitat l'església de la Nativitat de Crist, amb les seves impressionants pintures. Construïda a finals del segle XVI, des de l'exterior sembla un temple modest, amb teulada de fusta i parets de pedra, però quan penetres en el seu interior la percepció canvia. Impressionant! Tot, absolutament tot, està pintat: les parets i el sostre. Hi predominen escenes de la vida de Crist, amb la Nativitat, l'arribada de Jesús al temple, l'entrada a Jerusalem, el Sant Sopar, el petó de Judes o el descens de la creu. Un dels frescos més impactants és el que fa referència al Judici Final. Una menció especial mereix l'anomenada Roda de la vida, una pintura al·legòrica sobre el pas del temps i la condició humana, situada en una de les parets laterals de l'església. El fresc mostra les diverses etapes de la vida humana: des de la innocència de la infància, l'energia de la joventut, el poder de la maduresa i la decadència de la vellesa, fins a arribar al final inevitable, la mort, que és la culminació de tot el cicle de la vida.
La història viva de Veliko Tarnovo
Inicialment, havíem de visitar l'interior d'una de les cases més emblemàtiques del poble, avui convertida en museu. Es tractava de la casa Konstantsalieva, que havia estat la llar d'un comerciant amb molt poder econòmic i que avui ens mostra com era la vida en aquest indret en èpoques passades. Però no ha pogut ser, ja que la casa està en obres, així que hem pujat a l'autocar per dirigir-nos al principal objectiu d'avui: Veliko Tarnovo, una de les ciutats amb més història de tot Bulgària. Poblada des de l'època neolítica, posteriorment hi van passar tracis, romans i bizantins, fins a convertir-se, més tard, en un dels principals centres religiosos, comercials i culturals de l'Europa oriental. En aquest sentit, la ciutat ha jugat un paper molt important en la història de la nació búlgara. No debades, aquí es va redactar la Constitució del 1879 i el 1908 s'hi va proclamar la independència de Bulgària.
És coneguda a Bulgària com la ciutat dels tsars, i en destaca clarament el casc antic, situat entre set turons. Després de la conferència, hem passejat per l'emblemàtic carrer Gurko, un dels llocs més pintorescos de la ciutat, amb les seves cases de dos o tres pisos, amb teulades vermelles i balcons de fusta. Moltes tenen una ubicació molt especial sobre el riu Yantra.
La Tanya ens ha fet aturar diverses vegades perquè des d'aquest punt hi ha una visió espectacular sobre el pont Stambolov i el monument dels Assènides, situat en una petita illa del riu Yantra i visible des de tot el casc antic. Precisament, aquest imponent pont comunica el centre històric amb el monument dels Assènides. Es tracta d'un pont fet de metall i pedra que es va construir a finals del segle XIX. Les baranes del pont són ornamentades i les vistes, espectaculars. Travessant el pont, hem arribat al monument, una construcció gegantina bastida el 1985 per commemorar els 800 anys de la revolta dels germans Assèn, fundadors del Segon Imperi Búlgar. El monument honra els quatre germans amb una espasa al centre que representa el poder dels búlgars. Al seu voltant hi destaquen quatre imponents estàtues eqüestres, mentre que la base del monument té la forma d'una estrella.
Després de la caminada, hem anat a reposar forces amb un més que bon sopar: una amanida caprese, porc a la brasa i gelat de vainilla. Fins demà!
1) El segon dia del viatge #SàpiensBulgària comença a la catedral Alexander Nevski de Sofia. Aquesta imponent edificació d'estil neo-bizantí compta amb una cúpula daurada de més de 50 metres d'altura i és visible des de tota la ciutat. pic.twitter.com/CcnDF4KsOj
— Sapiens.cat (@sapienscat) July 8, 2025
Dia 3: el centre polític de Bulgària
Després d'esmorzar a l'hotel, hem sortit ben d'hora per evitar al màxim la calor d'aquests dies. I ho hem aconseguit a mitges, tot sigui dit. Malgrat que hem estat dels primers a arribar al nostre objectiu, el sol ha picat fort. I què hem anat a veure? La fortalesa medieval de Tsarevets, situada sobre un turó del mateix nom i envoltada pel riu Yantra.
Aquí, en època medieval, hi havia el palau reial, el centre del poder polític durant el Segon Imperi Búlgar (1185-1393). Aquesta talaia estava defensada per dos quilòmetres d'enormes murs, que en alguns llocs superaven els tres metres de gruix, amb diverses torres de vigilància. En el seu interior, a banda del Palau Reial i tots els seus edificis residencials i administratius, hi destacava l'església del Patriarcat Búlgar, situada en el punt més alt. Avui l'església, com la resta del complex, està força reconstruïda. I, com posa èmfasi el Martí Carbonell, el nostre guia de capçalera, reconstituïda, no restaurada! A l'interior de l'església es poden veure uns frescos que criden molt l'atenció. La Tanya, la nostra guia, ens explica que l'any 1981, coincidint amb el 1.300è aniversari del naixement de Bulgària, el govern comunista va encarregar a un jove artista unes pintures sense que pogués fer cap referència ni a l'església ni al cristianisme. Val a dir que no ho van aconseguir, ja que, amagades sota segones lectures, aquestes referències existeixen. Ara bé, entre els viatgers de Sàpiens i Tarannà hi ha hagut gairebé unanimitat: aquestes pintures modernes no han agradat. Queda dit!
A la part sud de la ciutadella destaca la torre reconstruïda de Balduí. El nom recorda l'emperador bizantí Balduí I de Constantinoble, que va participar en la Quarta Croada. Va ser coronat emperador a principis del segle XIII i va rebre Constantinoble i una part de Tràcia. Tal com ens explica la Tanya, en guerra contra grecs i búlgars, va ser finalment derrotat a la batalla d'Adrianòpolis del 14 d'abril del 1205 i els seus enemics el van empresonar precisament aquí, en aquesta torre. Va morir al cap de pocs mesos, assassinat, segons algunes fonts. Altres diuen que es va suïcidar. Qui tindrà raó?
Un altre dels punts emblemàtics d'aquesta fortalesa és la Roca de les Execucions. Es tracta d'un penya-segat sobre el riu que era el lloc escollit per executar els criminals. I com se'ls matava? Molt senzill: se'ls llançava al buit des de les alçades fins al riu Yantra. Aquesta manera d'actuar servia tant per castigar com per atemorir. Realment, no havia de fer gaire gràcia!
Els secrets de les tombes tràcies
Aquesta ha estat la nostra última visita en aquesta magnífica ciutat, abans de pujar a l'autocar per seguir la nostra ruta cap a la ciutat de Kazanlak, un altre dels punts forts del nostre viatge per terres búlgares. Kazanlak està situada a l'est de l'anomenada Vall de les Roses. Abans, però, ens hem aturat a Shipka, coneguda, entre altres coses, per la seva situació estratègica en diverses batalles del passat. La Tanya ens explica que el pas de Shipka és un pas de muntanya a través dels Balcans que va tenir un paper fonamental en la guerra russoturca del 1877-1878. Recordem que una de les raons d'aquest conflicte era l'aspiració russa d'aconseguir una sortida cap al mar Mediterrani i, també, ajudar els pobles de la zona a espolsar-se el domini dels otomans.
A Shipka hem visitat el temple Memorial del Naixement de Crist, conegut popularment com l'Església Russa perquè va ser construïda a finals del segle XIX per commemorar la victòria russa en la guerra contra els otomans de 1877-1878, cosa que va permetre la independència de Bulgària. L'Església Russa és un edifici molt esvelt i ple de colors, entre els quals destaquen el vermell, el blanc i el daurat de les seves cúpules, i amb un campanar que s'aixeca més de cinquanta metres sobre el terra i que compta amb una dotzena de campanes fetes a partir de les bales, bombes i altres metalls recollits a causa de la guerra. Com a curiositat, només dir que la més gran de totes elles pesa més de 12 tones! A l'interior de la seva cripta hi ha 17 sarcòfags de pedra que contenen les restes de caiguts durant el conflicte.
Posteriorment ens hem desplaçat per visitar una tomba tràcia molt especial: es tracta del mausoleu del rei Seutes III. El Martí ens ha explicat que els tracis eren un poble indoeuropeu que, des de la part oriental, va arribar a Bulgària cap a l'any 2000 aC. No es tractava d'un estat unitari, sinó d'una cultura organitzada en diferents tribus. I cada tribu tenia el seu propi sistema de govern i de control del territori.
La tomba de Seutes III és un dels millors conjunts sepulcrals dels tracis. Consta de dues antecambres (una de rectangular i l'altra, circular) i una cambra mortuòria relativament gran i amb aparença de sarcòfag. Aquesta tomba destaca perquè en el seu interior es va trobar un veritable tresor, format per un extens aixovar funerari amb peces d'or, plata i bronze, màscares, un bust de bronze de Seutes III, una magnífica corona d'or...
Com que hem quedat amb bon regust de boca amb aquesta tomba, n'hem anat a visitar una altra, també molt important. Una joia reconeguda com a Patrimoni de la Humanitat. Bé, en realitat la tomba original està tancada al públic per tal de protegir-la, però al costat s'ha construït una rèplica exacta que és la que tots els viatgers de Sàpiens i Tarannà hem visitat. Es tracta d'una construcció feta amb maons, seguint la tècnica tolos, és a dir, una falsa volta realitzada per la superposició de diversos conjunts de pedres. És un tipus de construcció típic a la Mediterrània oriental i a la part occidental d'Àsia. El monument, que es remunta al segle IV abans de Crist, està format per un petit passadís i una cambra funerària de forma rodona. Tant el passadís com la cambra estan profusament decorats amb diversos frescos. Els més destacats fan referència al comiat d'una parella que munta a cavall i a les abraçades d'una altra parella enmig d'un banquet funerari. Aquestes són, de molt, les pintures més ben conservades del període hel·lenístic a Bulgària.
El país de les roses
Poc després hem arribat a la ciutat de Kazanlak. El seu nom està lligat al de les roses. De fet, tota la ciutat fa olor d'aquesta flor. La collita de roses i, sobretot, la posterior producció de l'oli de roses és la principal activitat productiva de Kazanlak. La gran majoria de l'oli de roses es destina a l'exportació. No debades, Bulgària és el principal productor d'oli de roses del món. Segons ens ha explicat la Tanya, el moment ideal per visitar la ciutat (i el conjunt de la vall) és al maig, quan els rosers floreixen. Malgrat venir-hi dos mesos més tard, tot és espectacular.
Després de dinar una amanida acompanyada de patanik i uns pebrots farcits d'arròs i carn, ens hem pres una copeta de licor de roses. I tot seguit hem anat a fer una volta pels carrers del centre de la ciutat i, aquells que han volgut, a comprar oli de roses i oli d'espígol al centre europeu de la producció d'aquests dos productes. Una mica més tard ja tornàvem a ser dins de l'autobús per recórrer el parell d'hores que ens separaven de Plovdiv, la segona ciutat de Bulgària pel que fa a població i la més important des del punt de vista cultural.
Després de descansar una mica a l'hotel, hem sortit per anar a fer un tomb pel barri de Kapana, el més modern de Plovdiv i també el més emergent. Els seus carrers, estrets i laberíntics, estan plens de botigues, bars i restaurants amb molta vida. Es diu que el nom de Kapana procedeix de la paraula trampa, ja que antigament era habitual entrar-hi amb diners i sortir-ne sense res a la butxaca a causa dels interessants productes que s'hi venien. De fet, encara queden alguns noms de carrers que fan referència a l'època en què aquest barri estava ple d'artesans que creaven els més variats productes (el de l'Or, el del Ferro, el de les Modistes...).
El barri sencer es va cremar en l'incendi del 1906, per la qual cosa les cases que veiem ara no són les originals de fusta, sinó una reconstrucció feta amb molt de gust. Quan Plovdiv va ser Capital Europea de la Cultura el 2019, es va invertir molt en el barri, fent-hi alguns carrers de vianants i convertint-lo en la joia actual: un dels barris de referència, no només d'aquesta ciutat, sinó de tot Bulgària.
1) A primera hora del matí del tercer dia, els viatgers de #SàpiensBulgària visitem la imponent fortalesa de Tsarevets, al capdamunt de Veliko Tarnovo. Justament aquí, a l'època medieval, hi va haver el centre de poder polític a Bulgària. pic.twitter.com/jQ0ZKfIzqk
— Sapiens.cat (@sapienscat) July 9, 2025
Dia 4: La capital cultural de Bulgària
Avui és el nostre segon dia a Plovdiv, una població de prop de 400.000 habitants, que arriba fins als 700.000 si comptem tota la seva àrea metropolitana. Aquest fet la converteix en la segona ciutat més poblada de Bulgària. Tot i que al llarg de la seva història ha tingut una dotzena de noms diferents, des del segle XV ja va adoptar l'actual, Plovdiv. És una de les ciutats més antigues del continent europeu: els seus orígens es remunten a l'època micènica. L'any 342 aC va ser conquerida per Filip II de Macedònia, pare del famós Alexandre el Gran.
Posteriorment va passar a mans dels reis de Tràcia, i més endavant va formar part de l'imperi romà. No va ser fins al segle IX que s'incorporà al regne de Bulgària. Encara més endavant formaria part de l'Imperi Romà d'Orient, com tota la zona, i de l'imperi otomà. Plovdiv va ser un dels centres més importants del moviment de resistència búlgar, fins que, l'any 1878, va ser alliberada dels otomans.
Com a curiositat, un dels seus personatges il·lustres té un fort lligam amb Barcelona i Catalunya. Es tracta del futbolista Hristo Stòitxkov, nascut el 8 de febrer de 1966 en aquesta ciutat. Els seus primers passos com a futbolista els va fer al club Maritsa Plovdiv. El 1985 va ser traspassat al club més important de Bulgària, el CSKA Sofia, i el 1990 va ser fitxat pel FC Barcelona, club amb el qual guanyaria quatre lligues, tres Supercopes, una Supercopa d'Europa i, el que és més important, la primera Copa d'Europa del Barça, el 20 de maig de 1992 a l'estadi de Wembley, en un disputadíssim partit contra la Sampdoria italiana.
Stòitxkov, que individualment va guanyar la Bota d'Or i la Pilota d'Or, es va convertir en un emblema del Barça i en un dels millors jugadors de la seva història, indiscutible en l'anomenat Dream Team, l'equip dirigit per Johan Cruyff.
Més enllà de Stòitxkov i altres personatges il·lustres, com el Gran Mestre d'Escacs Nikola Padevski, Plovdiv és una veritable joia encara no descoberta pel turisme de masses, amb un envejable conjunt patrimonial.
Un teatre excepcional
Aquest matí hem sortit de l'hotel acompanyats del Martí i de la Tanya. El canvi de temps ha estat evident: la calor intensa dels dies passats ha desaparegut. En dirigir-nos cap al centre històric, hem passat pel costat de l'estadi romà, construït en temps de l'emperador Adrià, quan la ciutat s'anomenava Filipòpolis. Es tracta d'un emperador que no es va distingir per les conquestes militars, sinó per una tasca de contenció a diferents indrets d'un imperi enorme, amb fortificacions permanents als llocs més difícils de defensar. La seva obra més coneguda és l'anomenat Mur d'Adrià, bastit a la llavors província romana de Britània. Era una imponent fortificació defensiva que cobria des del mar del Nord fins al fiord de Solway, al mar d'Irlanda.
Tornant a Plovdiv i al seu estadi, cal dir que només se n'ha recuperat i reconstruït una part petita. Originalment feia 250 metres de llarg per més de 50 d'ample, amb una capacitat superior als 30.000 espectadors, que podien seure en seients de marbre. Les autoritats, com solia passar, tenien reservats els millors seients, amb una visió perfecta.
Ben a prop de l'estadi es pot visitar una altra de les joies romanes de la localitat: el fòrum. Parlem d'un espai enorme, de més de 20 hectàrees, de les quals ja se n'han excavat 11, fet que el converteix en el fòrum romà més gran de Bulgària. El seu descobriment és molt curiós: l'any 1971 les seves ruïnes van emergir mentre s'estava construint una oficina de correus. Va ser bastit al segle I durant el regnat de Vespasià, l'emperador que ha passat a la història per haver construït el Colosseu de Roma com a símbol de la seva victòria sobre l'aristocràcia romana.
Encara més a prop de l'estadi llueix la mesquita Dzhumaia. Es tracta d'una imponent edificació aixecada pels invasors otomans després de conquerir el territori que avui coneixem com Bulgària. Inicialment en van construir una de més petita, però durant el regnat de Murat II, al segle XV, va ser substituïda per l'actual. L'edifici té unes dimensions extraordinàries, amb una sala de pregària de prop de 900 metres quadrats.
Després de pujar pels carrers empedrats i costeruts del nucli antic, hem arribat al veritable cor de la ciutat, on s'aixeca una de les grans joies del passat europeu: el teatre romà. És un dels teatres antics més ben conservats del món. Visitant-lo es pot fer un viatge a un passat fascinant. Amb una capacitat per a uns 7.000 espectadors (actualment en permet uns 2.000), va ser construït durant el regnat de l'emperador Trajà, que governà del 98 al 117 i va portar l'imperi romà a la seva màxima expansió.
Es tracta d'una planta semicircular, amb un diàmetre de més de 80 metres. D'una banda, hi ha l'escenari enorme; de l'altra, les grades a cel obert, orientades al sud, cap a l'antiga ciutat de Trimontium. Estan formades per 28 files en forma de ferradura, dividides en dos nivells.
La seva restauració és ben curiosa: no es tenia notícia de la seva existència fins que un corriment de terres als anys setanta del segle XX va deixar-ne a la vista algunes estructures. A partir d'aquell moment va començar una llarga i feixuga tasca de reconstrucció. Avui en dia és escenari de diversos concerts i espectacles culturals.
Quin monestir!
Tot baixant del teatre, hem visitat una església molt especial. El seu origen es remunta al segle IV, tot i que la construcció actual és del segle XVIII, amb destacades pintures murals del segle XIX. La Tanya ens explica que el seu creador va ser el mateix que va pintar els magnífics frescos del monestir de Rila. Va ser al segle XIX que se li canvià el nom original –església dels Quaranta Màrtirs– pel de Constantí i Elena, en homenatge a l'emperador Constantí el Gran i a la seva mare.
Encara hem tingut temps de visitar una de les cases renaixentistes més impressionants de Plovdiv: la Casa Hindliyan, que al segle XIX va ser propietat de Stepan Hindliyan, un ric comerciant d'origen armeni. Les nombroses sales amb mobiliari de l'època mostren el seu cosmopolitisme.
En sortir, hem anat a buscar l'autocar per abandonar momentàniament la capital cultural de Bulgària i fer els 30 quilòmetres fins al monestir de Bachkovo. Segons els entesos, és el segon monestir bizantí més important del país, després del de Rila. Banyat pel riu Chepelare, va ser fundat al segle XI per Gregory Pakourianos, un militar –probablement d'origen armeni– al servei dels emperadors bizantins.
Es tracta d'un monestir de planta quadrada amb dos patis separats per un edifici on hi havia el refectori (el menjador dels frares). Aquest espai, del segle XVIII, segueix els patrons del Renaixement Nacional Búlgar, i destaca pels seus frescos amb escenes de la vida de Crist i de la Bíblia.
La Tanya ens adverteix que el conjunt de Bachkovo no és l'original, ja que va ser destruït durant la invasió otomana. L'únic edifici primigeni que es conserva és l'ossari, situat fora del recinte del monestir.
Resultaria difícil triar entre aquest monestir i el de Rila. El que està clar és que tots dos són magnífics exemples del que pot descobrir qui visiti un país tan desconegut i ric en sorpreses com Bulgària. Amb aquest pensament, hem tornat cap a Plovdiv. Aquesta serà la nostra última nit a la ciutat.
1) El quart dia del viatge #Sàpiens Bulgària arriba als teatre romà de Plovdiv, del segle II i amb capacitat per a 7.000 espectadors. Actualment és un dels més ben conservats del món. pic.twitter.com/GjqXPWZ6K9
— Sapiens.cat (@sapienscat) July 10, 2025
Dia 5: Els ocells africans
Abans d’abandonar Plòvdiv, hem fet la darrera visita a la ciutat, concretament al museu que acull les restes de la Basílica episcopal de Filipòpolis (un dels noms antics de Plòvdiv). Tal com ha explicat el Martí, construïda a mitjans del segle IV, és l’edifici paleocristià més gran descobert a la zona dels Balcans. No debades, la seva longitud total és de prop de 90 metres de llarg per uns 40 d’ample.
Originàriament, el temple tenia una nau central i dues de laterals separades per columnes i pilars. Però, tal com destaca el Martí, “el més extraordinari són els mosaics que cobrien el terra del recinte, amb imatges de tot tipus de plantes i ocells. De fet, fins a 82 tipus diferents d’ocells”.
Allò més sorprenent és que la gran majoria de les aus representades no formen part de la fauna de Bulgària, sinó del nord del continent africà i, fins i tot, d’Etiòpia, Eritrea o el Sudan del Sud. Una altra característica molt destacada —tal com explica el Martí— és que el paó, que representa Crist, no mira els visitants, sinó que mira cap a Terra Santa.
Aquesta basílica va deixar de ser seu episcopal al segle VI a causa d’un terratrèmol, una catàstrofe que, paradoxalment, va ajudar a conservar els mosaics que avui hem pogut contemplar.
La Perla del Mar Negre
Des de Plòvdiv, ens hem dirigit fins a Burgàs, una ciutat situada a la costa del mar Negre. Amb més de 120.000 habitants, es tracta de la quarta ciutat de Bulgària, després de la capital, Sofia, Plòvdiv i Varna. És un gran centre turístic i té el segon port més important del país. A banda d’aeroport, Burgàs compta amb indústries petroquímiques i refineries de petroli.
La ciutat està envoltada per tres llacs i té un enorme parc públic que ressegueix la costa del mar Negre. És un indret realment espectacular, amb passejos plens d’arbres amb vistes al mar i amb edificis com el Summer Theatre o el Marine Casino, i escultures i monuments dedicats a poetes i herois locals, a lluitadors o, per exemple, al poeta Aleksandr Puixkin, considerat el pare de la literatura russa moderna.
Burgàs és coneguda popularment com “la perla del mar Negre”. Un mar molt tancat que té costa amb sis països diferents: Bulgària, Rússia, Ucraïna, Turquia, Geòrgia i Romania. Amb una superfície superior als 435.000 quilòmetres quadrats, la seva fondària màxima és de 2.212 metres. Tal com ens ha explicat la Tanya, a causa de l’arribada de diversos rius cabalosos, com el Danubi o el Dnièper, la salinitat de les seves aigües és molt baixa. I el seu color també és molt fosc. La Tanya ens ha comentat que hi ha diverses teories per explicar aquest fet, com les característiques particulars del seu fons marí o l’alt nombre de naufragis en l’antiguitat.
El centre històric d’aquesta ciutat és ple de carrers per a vianants envoltats de cases de finals del segle XIX. Hi destaquen l’avinguda Alexandrovska, la principal artèria de la ciutat, curulla de botigues, cafès i edificis d’estil neoclàssic, i el carrer Bogoridi, amb les seves botigues d’artesania, els seus restaurants i galeries, i que connecta directament amb la zona marítima.
L’església de Sant Ciril i Metodi és un dels símbols de la ciutat. Es tracta d’una catedral ortodoxa de principis del segle XX i d’estil neobizantí amb elements neoclàssics. Té tres naus i una gran cúpula central. A la façana, de pedra, hi destaquen els relleus i les columnes de marbre i, al seu interior, els vitralls i les peces de fusta tallada.
La ciutat de les esglésies bizantines
Demà, de bon matí, des de Burgàs pujarem a l’autobús per dirigir-nos a un nucli proper: Nessèbar. Es tracta d’una de les ciutats més turístiques de Bulgària i també una de les més antigues. El seu naixement es va produir a partir d’un assentament traci en el tercer mil·lenni abans de Crist, que a poc a poc es va acabar convertint en un important port comercial amb moneda pròpia. Del seu període hel·lenístic encara són visibles algunes parts de l’àgora, l’acròpoli, el temple d’Apol·lo, els banys i les muralles. Precisament, les primeres muralles les van aixecar els tracis. Amb posterioritat, després de la conquesta, els romans les van reforçar i hi van afegir torres.
Però, sens dubte, si alguna cosa destaca en aquesta població és l’elevat nombre d’esglésies bizantines, algunes ben conservades, altres en més mal estat. Destaca la del Crist Pantocràtor, amb una preciosa decoració exterior i interior. També destaca l’amagada església de Sant Esteve, que és ben bé un viatge en el temps. Els seus més de 250 murals i més de mil pintures són un espectacle.
Una altra de les coses imprescindibles a Nessèbar és passejar tranquil·lament pels seus carrers, on les esglésies es barregen amb les típiques cases de fusta del Renaixement búlgar.
En acabar aquesta visita, l’autobús ens esperarà per recórrer els prop de quatre-cents quilòmetres que ens separen de Sofia. Allà passarem la nit i l’endemà, diumenge, tindrem temps lliure per visitar allò que creguem convenient a la capital búlgara fins a l’hora d’anar cap a l’aeroport per tornar a casa. El viatge Sàpiens a Bulgària haurà finalitzat. Fins a la propera!
1) Abans de marxar de Plovdiv, en el cinquè dia del viatge #SàpiensBulgària, hem visitat la basílica episcopal de Filipòpolis, convertida avui en museu. Construïda a mitjan segle IV, es tracta de la basílica paleocristiana més gran de Bulgária. pic.twitter.com/GJplPXc4gy
— Sapiens.cat (@sapienscat) July 11, 2025