Ballant fins a la mort a Estrasburg

L’estiu del 1518, a Estrasburg, centenars de ciutadans es van posar a ballar. Sense música ni cap raó aparent, durant dies es movien de forma convulsa. Diverses persones van morir a causa de l’esforç i el cansament. No era pas el primer cas de coreomania, però sí el més ben documentat

Ballarins desenfrenats i acompanyats de músics a Molenbeeck (Bèlgica), quadre pintat per Pieter Brueghel el Jove, el 1592
Ballarins desenfrenats i acompanyats de músics a Molenbeeck (Bèlgica), quadre pintat per Pieter Brueghel el Jove, el 1592 Pictorical Press LTD

Escolta l'article ara…

0:00
1:33

De juliol a setembre del 1518, a Estrasburg, aleshores una ciutat lliure del Sacre Imperi Romanogermànic, es va produir una estranya situació: diversos ciutadans, sense raó aparent ni música, es van posar a ballar. La primera persona que va començar a moure l’esquelet va ser Troffea, una dona d’origen humil. Amb el pas dels dies, però, el nombre de ballarins anava augmentant. En una setmana, ja s’hi havien afegit més d’una trentena de persones, i a l’agost ja eren centenars.

De fet, el suposat ball eren convulsions. Els malalts, sense menjar ni beure durant dies, acabaven col·lapsant a terra, la majoria per atacs de cor o fruit de l’esgotament, i tot això mentre molts més continuaven movent el cos, sense ritme i sense coordinació; una escena estrambòtica i tètrica que ràpidament va fer aflorar en les ments preocupades diverses explicacions sobre el fenomen que estaven vivint.

Al principi, els ciutadans van cercar explicacions segons el coneixement que hi havia a l’època. “Maledicció divina!”, deien alguns. “Bruixeria!”, cridaven uns altres. El diagnòstic estava fet –que fos encertat o no, era una altra cosa–, així que s’hi va voler posar remei. En aquell moment, la teoria dels humors predominava, en el coneixement mèdic d’inicis del segle XVI. La salut d’un individu depenia de l’equilibri entre quatre temperaments: flegmàtic, colèric, sanguini i malenconiós. Així doncs, després d’haver descartat que la malaltia fos provocada per alguna conjunció astronòmica, es va determinar que els afectats patien un excés de sang calenta, fet que provocava la necessitat de moure el cos per expulsar aquesta calor.

En l’imaginari col·lectiu està instal·lada la idea que la medicina, per aquells temps, utilitzava les sagnies per a tot, i de fet era així, però hauria estat difícil posar les sangoneres a gent que no deixava de moure’s. Això hauria tingut sentit per equilibrar els humors, però van haver d’optar per una altra via més espectacular, en sentit literal. Per curar-se, els malalts havien de ballar fins que haguessin fet fora del cos el mal que portaven i s’acabessin curant. I on ho podien fer? Doncs en un escenari. Gràcies al gremi de fusters d’Estrasburg, es va aixecar una tarima perquè els malalts poguessin anar-hi a ballar. Ballaven acompanyats de músics professionals pagats pel govern local que tocaven de dia i de nit, i sota la mirada del públic, que havia de sentir com molts dels ballarins involuntaris demanaven ajuda.

Era evident que aquest mètode no donava resultat. No només això: empitjorava la patologia. El nombre d’afectats augmentava en sincronia amb les morts –uns cinccents–, així que les autoritats, desconcertades, van recórrer a una autoritat superior: la divina.

Van traslladar tots els ballarins al santuari de Sant Vito, lluny de la ciutat, i allà, en un entorn aïllat i tranquil, els malalts es van anar recuperant d’aquest episodi. Finalment, la temible plaga de ball va anar remetent i, a poc a poc, la normalitat va tornar a imposar-se. Sant Vito els havia deixat de castigar, i ningú en aquell moment sabia científicament què havia passat. Avui, a una persona molt moguda o nerviosa encara se li diu que té “el mal de sant Vito”.

Les teories que han anat sorgint al llarg dels anys també han assenyalat com a origen possible de l’epidèmia els fongs dels cereals i algun tipus de trastorn neurològic. L’any 2008, l’historiador britànic John C. Waller va assegurar que “possiblement, una temporada de fam extrema va poder provocar febres” i els moviments incontrolats. Encara és un misteri.

Ho sabies?
L'origen del conte del flautista d’Hamelín

La plaga de ball d’Estrasburg no va ser la primera. Un dels casos més antics que s’han pogut documentar data del 1020, a la ciutat alemanya de Bernburg, on el ball va afectar divuit pagesos que van dansar al voltant d’una església durant dies.

El 1237, més d’un centenar de nens de les ciutats germàniques d’Erfurt i Arnstadtvan van començar a ballar sense control; d’aquell episodi en va sorgir, possiblement, el conte del flautista d’Hamelín. El 1374, una epidèmia de ball també va abastar algunes ciutats de la Bèlgica actual, de França i de Luxemburg. Els segles següents, les coreomanies es van reproduir diverses vegades, al centre d’Europa. El darrer cas destacat al continent és el q

Per saber-ne més

Podeu trobar més informació d’aquest tema a A Time to Dance, a Time to Die: The Extraordinary Story of the Dancing Plague of 1518, de John Waller (Icon Books, 2008).

Aquest article es va publicar en el número 288 del Sàpiens (abril 2026)