Disseny als teus peus

Del terra d’una casa de l’Eixample barceloní a les botigues més exclusives. T’expliquem com s’han convertit en icones de moda els panots i els mosaics de rajoles que el modernisme va impulsar pel seu disseny original i econòmic

Mosaic de rajoles
Mosaic de rajoles Getty Images
1 de maig del 2018 a les 00:00
Autor
Trinitat Gilbert
Guardar a favorits

Diuen que els turistes són els que més aprecien les rajoles hidràuliques, mentre que els catalans les llencen a les escombraries. Cert o no, quan el brasiler Narlon Celio va comprar el pis on viu, al carrer de la Diputació de Barcelona, va tenir clar que no tocaria les rajoles hidràuliques situades al menjador, al vestíbul i a dues habitacions, totes de colors i dibuixos diferents.

En Narlon sap que les rajoles de casa seva van ser construïdes el 1898 per la casa Bulet, Cervera i Companyia. Li ho ha explicat el seu amic Jordi Griset, que és l’autor del llibre L’art del mosaic hidràulic a Catalunya (Viena edicions), volum que és considerat com la bíblia sobre el tema i que ha contribuït a revifar l’estima per aquest tipus de rajola.

A l’hora de recordar-ne els orígens, el delineant Jordi Griset explica que la primera rajola hidràulica es va fer a Itàlia a finals del segle XVIII amb l’objectiu d’imitar “el marbre de forma econòmica”. El marbre era un material desitjat però costós. Així que una manera de rebaixar-ne preus, sobretot en les obres menors, va ser omplir un motlle de fusta “amb ciment humit, amb base de calç i colpejar-lo amb una maça fins a compactar-lo. Després, s’hi afegia una pasta acolorida amb pols de granit i de marbre, se n’igualava la superfície i, finalment, es polia amb un brunyidor”. Ara bé, malgrat que els orígens són italians, Itàlia no va ser el país on la rajola hidràulica va destacar.

Les rajoles agafen volada

En canvi, a la vall del Roine, especialment a Vivièrs, a França, “una regió marcada per la presència de fàbriques de ciment”, diu Griset, la rajola hidràulica va agafar volada. Des de Vivièrs es creu que va entrar a l’Estat espanyol. “La primera referència és la presència de la casa La Progresiva, de Bilbao, a l’Exposició Internacional de Londres, el 1851”. Un any abans, se sap que a Madrid també hi havia una casa que en fabricava. De Barcelona, se sap quines eren les set cases més importants en la fabricació de la rajola hidràulica el 1890: Garreta Rivet i Cia; Butsems i Cia; Orsola, Sòla i Cia; Escofet; Teòtim Fortuny; Falcó i Vilella, i Mosaics Martí. I al tombant de segle, l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner ja les incorporava en els terres de les habitacions interiors d’alguns dels seus edificis, com la casa Lleó Morera, el Palau de la Música Catalana o l’institut Pere Mata de Reus.

Una feliç coincidència

Així doncs, els modernistes, amb la seva passió per les formes i els colors, hi apostaven perquè el terra els permetia via lliure a la seva imaginació i també, diguem-ho tot, abaratir costos perquè els materials eren econòmics. Ara bé, la rajola hidràulica no va ser un invent del modernisme, sinó que senzillament un i altre van coincidir en el temps. Amb tot, no deixa de ser una feliç coincidència, ja que avui dia tot el que està relacionat amb el modernisme atreu l’interès d’arreu. Un exemple: a la botiga de la Pedrera es poden adquirir rajoles hidràuliques, originals però remodelades, per 80€. Qui vulgui convertir la peça en una taula, pot fer-ho gràcies a unes potes de fusta, que es venen a part, i que valen 55€.

Si us acosteu a la Pedrera pel passeig de Gràcia, no deixeu de mirar el terra, ja que les rajoles hidràuliques que hi veureu estan basades en un disseny d’Antoni Gaudí. Tenen forma d’hexàgon i perfilen la forma d’un pop, un caragol i una estrella de mar. I si trenqueu per l’avinguda Diagonal, trepitjareu panots de la casa Escofet.

D’altra banda, a Manresa, Mosaics Martí ha recuperat la feina de l’avi i fundador de l’empresa, Bernat Martí, que es va formar al taller Escofet de Barcelona. Després de moltes sotragades històriques, que van resistir, els fills van decidir emmagatzemar el material per construir rajoles hidràuliques per la poca demanda. El 1980, aproximadament, recorden, els néts de Bernat Martí van treure la pols als motlles per fer-ne tal com ho feia l’avi, rajola a rajola. I l’èxit ha estat rotund.

La tècnica més fidel

Tant és així, que l’Eloi Ressinés, el dissenyador gràfic que ha reproduït els terres de rajoles en catifes de qualitat, assegura que l’empresa Mosaics Martí és la que treballa de forma més semblant a com es feia a l’època. Un temps que ja no queda enrere perquè el sentimentalisme i l’estima pel modernisme ha portat a revalorar el terra de ciment que es trepitja, ja sigui per mantenir-lo a terra o bé per posar-lo com a taula, joia, estalvis o catifa.