Què hauria passat si s'hagués trobat petroli en abundància al delta de l'Ebre

Arrossar al delta de l'Ebre
Arrossar al delta de l'Ebre Getty Images
Autor
Santiago Riera i Tuèbols

El fet històric

L'any 1973, quan els preus del petroli van pujar sensiblement i van provocar una greu crisi econòmica internacional, les prospeccions que es feien davant d'Amposta (el Montsià) van donar resultat. Aquell mateix any, segons l'historiador Francesc Cabana, es van produir unes 653.000 tones de cru, una quantitat, no obstant això, insuficient per a les necessitats energètiques estatals. Les concessions per a l'explotació –que va augmentar en els anys següents– van anar a mans de l'empresa angloholandesa Shell i d'algunes petrolieres americanes, amb la participació minoritària d'empreses espanyoles com Campsa.

La hipòtesi

Imaginem que les prospeccions petrolíferes que es van fer al delta de l'Ebre durant els anys setanta del segle passat haguessin donat un resultat més important. I que de resultes de la troballa, la producció de cru no tan sols servís per a satisfer les necessitats energètiques de Catalunya i de l'Estat espanyol, sinó que generés un excedent notable que permetés subministrar una part important de la demanda del mercat internacional, ajudant Europa, d'aquesta manera, a superar les greus crisis econòmiques que va patir durant aquells anys.

El desenllaç: la nació més potent d'Europa

Amb l'èxit de les prospeccions realitzades davant del delta de l'Ebre, la crisi energètica a Espanya i Catalunya quedava resolta. A partir d'aquest moment, es desviaren capitals cap al sector petrolier, s'augmentà la producció de cru i es va arribar a produir un excedent que es comercialitzà cap als països europeus. Catalunya va fer servir la troballa per a apropar-se al País Valencià, a les Balears i a l'Aragó a base de concedir aliances i permisos per tal de crear companyies extractores de l'or negre i repartir, assenyadament, els enormes beneficis que se n'obtenien. Per aquest camí es va refer la Corona d'Aragó amb el Principat al davant.

Els lligams amb la resta de l'Estat també van canviar, tot i que l'evolució va ser més laboriosa, però el diner és el diner i el Govern espanyol es va avenir a tot mentre tingués part del botí. D'aquesta manera, lentament, Catalunya va iniciar la conquesta del poder econòmic i polític d'un estat que, tot sigui dit, s'enriquia de manera desigual (l'ordre de puixança era: Tarragona, que va constituir-se com a capital tot desbancant Barcelona, Catalunya, Corona d'Aragó i, en darrer terme, Espanya). Finalment, quan els catalans van haver assumit els poders, preferiren manar l'Estat que no pas separar-se'n amb la independència.

Tarragona, capital

Així, Catalunya va esdevenir la nació més poderosa d'Europa. Les companyies estrangeres s'establiren, amb els seus consells directius i tècnics, en territori català, i això va donar un impuls complementari al desenvolupament econòmic. Els diners no hi cabien, a la caixa de la restaurada Generalitat. Tarragona va convertir-se en la capital i va multiplicar el nombre d'habitants per deu. La seva infraestructura comercial es convertí en gegantina: tres aeroports, línies fèrries soterrades i a flor de superfície, carreteres, autopistes, un aeròdrom d'helicòpters i, el més notable, un seguit de plataformes d'extracció que dibuixaven una línia contínua a l'horitzó. Ben aviat l'activitat petrolífera es va estendre per la costa: primer, les refineries, les factories i la indústria auxiliar formaren un cordó que unia Tarragona amb Barcelona, sense solució de continuïtat; després, la totalitat de la costa fins a Portbou va constituir una mostra de la puixança de Catalunya.

Tarragona es va convertir en la capital i va multiplicar per deu la seva població

Per tal que la platja no desaparegués del tot, la Generalitat va crear unes àrees d'esbarjo (de 100x30 metres), distanciades entre si 10 km; per a accedir-hi calia demanar l'autorització pertinent, i això es feia de tal manera que cada ciutadà, almenys un dia a l'any, tenia assegurat un seient a la platja. L'amplada de la franja industrial era, terra endins, de 10 km, la qual cosa va representar la fugida del turisme cap a l'interior del país. Tot amb tot, Catalunya havia aprofitat l'ocasió.

Aquest article es va publicar en el número 10 del Sàpiens (agost 2003)