A Mèxic es duu a terme una guerra —o molt més que una guerra— des que el 2007 el president Felipe Calderón va encetar la que avui en dia es coneix com la guerra contra el narco. Una polèmica i gegantina operació militar que ha causat més de trenta mil víctimes mortals i tota una sèrie de conseqüències polítiques, socials i econòmiques l’impacte de les quals encara és força difícil de mesurar.
L’any 1914, l’aprovació de la Llei Harrison als Estats Units va prohibir el consum d’opi, morfina, heroïna i cocaïna sense recepta mèdica a tot el territori i va obligar els fabricants i els dispensadors d’aquestes substàncies a estar inscrits en un registre administratiu. Aquesta llei va ser un dels factors que va donar ales a la producció i el tràfic de substàncies psicoactives al país veí, Mèxic, on fins aleshores havia estat un negoci gairebé inexistent.
Font de finançament polític
L’altre factor va ser el convuls escenari polític mexicà. El 1910 havia esclatat el procés revolucionari que va escapçar el règim de Porfirio Díaz i va donar pas a una llarga etapa d’inestabilitat política, entre revoltes agràries, pressions internacionals i pugnes polítiques i militars per aconseguir el poder. Aquest període només es va tancar amb l’aprovació de la Constitució el 1917 i amb l’assassinat del líder del moviment camperol Emiliano Zapata el 1919, sota la presidència de Venustiano Carranza.
Durant aquest període, el tràfic no solament es va convertir en la fórmula més habitual d’enriquir-se personalment, sinó també en un instrument per finançar campanyes polítiques i accions militars. S’establia així un lligam importantíssim per entendre la vinculació entre el poder polític, sobretot en l’àmbit local, i el tràfic de drogues, que s’ha mantingut pràcticament —amb models diferents— fins als nostres dies.
El PRI era tolerant amb els traficants sempre que es dediquessin a l’exportació
L’any 1946, el Partido Revolucionario Institucional (PRI) va unificar en una sola força política totes les tendències revolucionàries i es va consolidar en el sistema polític nascut de la Revolució. Durant aquesta fase, les normes eren molt clares: mentre els traficants es dediquessin fonamentalment a l’exportació, el nivell de tolerància de les autoritats seria alt —en molts casos, de veritable col·laboració. Així, tot i les campanyes de destrucció de cultius engegades periòdicament per les autoritats a partir dels anys quaranta, i impulsades i parcialment finançades per Washington, la convivència pacífica entre amplis sectors de la política mexicana i les organitzacions de traficants eren la tònica habitual.
La situació va canviar a partir dels anys seixanta, quan la creixent demanda del mercat nord-americà va provocar un augment del tràfic i, en paral·lel, un canvi d’actitud de la Casa Blanca. Amb els presidents Nixon i Reagan, la lluita contra el narcotràfic va esdevenir prioritària en la política exterior dels EUA. En aquest nou context, el Govern mexicà no va tenir més remei que augmentar la repressió amb diverses operacions d’abast estatal, que van representar la incautació d’importants quantitats de substàncies i la destrucció de cultius, però que alhora van significar una reorganització dels grups de narcotraficants i un augment considerable en el seu ús de la violència.
Dels set càrtels que operen actualment al país —Juárez, Golfo, Tijuana, Colima, Sinaloa, Milenio i Oaxaca—, només dos existien com a tals a l’inici dels anys setanta: el del Golfo, creat en els anys quaranta per Juan Nepomuceno Guerra, i el d’Oaxaca, que traficava sobretot amb marihuana. La resta de càrtels es van consolidar a partir dels anys noranta com a resultat de l’augment de l’activitatcriminal i de successives escissions i aliances dels càrtels existents. En aquest context, dos factors semblen haver tingut un paper determinant. Per una banda, l’afebliment dels càrtels colombians a partir de la mort del poderosíssim narcotraficant Pablo Escobar, el 1993. Aquest fet va significar la ruptura del monopoli colombià en el proveïment del mercat nord-americà pel que feia a la cocaïna i, en conseqüència, va desencadenar una ofensiva de les organitzacions criminals mexicanes per ocupar aquell important espai de mercat.
L’altre factor determinant va ser la fi del monopoli polític del PRI: quan l’any 2000 Vicente Fox, líder del Partido de Accion Nacional (PAN), va guanyar les eleccions presidencials, Mèxic va viure un veritable trasbals en el sis tema polític i, en conseqüència, també en les relacions entre narcotraficants i política. Una redefinició que, lluny d’efectuar-se de manera pacífica, malauradament es duu a terme a través d’un ús destacat de la violència.
En un context de violència creixent (execucions massives, decapitacions, augment de la inseguretat ciutadana...), l’estratègia de xoc llançada per Felipe Calderón el 2007 —deu mil soldats i una agressiva campanya de premsa, ràdio i televisió— finalment ha acabat per tenir resultats molt ambigus i, encara ara, força difícils de valorar.
A l’espera de resultats
La guerra contra el narco ha evidenciat com subsisteixen importants vincles entre els criminals i els aparells polítics i policials, circumstància que fa extremadament difícil qualsevol intervenció únicament militar. I, per altra banda, l’escapçament d’alguns dels importants càrtels ha desencadenat una guerra interna entre les organitzacions criminals que té costos molt alts per a la població civil. No solament és a Mèxic on es troba la ciutat més violenta del món (Ciudad Juárez, punt de pas fonamental de tot el tràfic cap als EUA), sinó que la presència dels càrtels s’ha estès ja fins a trenta dels trenta-dos estats mexicans.
Finalment, el Govern de Calderón jugà també la carta de la cooperació amb el Govern dels EUA. El 2008 fou signat l’anomenat Plan Mérida, un tractat de seguretat que preveu un finançament important per part de l’Administració nord-americana, de prop de 1.600 milions de dòlars. Tanmateix, el Pla encara no ha donat els resultats esperats, mentre la implicació nord-americana (i, més en general, la militarització del conflicte) ha aixecat crítiques importants, tant pel que fa a una temuda limitació de les prerrogatives nacionals com per posar substancialment en perill el respecte dels drets humans en el país.
- Astorga, Luís. Seguridad, traficantes y militares. El poder en la sombra. Barcelona: tusquets, 2007.
Aquest article es va publicar en el número 103 del Sàpiens (maig 2011)