Dotzenes d’enormes pilars amb forma de T, alguns de més de deu tones de pes, ricament decorats amb relleus esculpits d’animals salvatges i altres figures, s’eleven cap al cel i formen estructures circulars d’una mida sorprenent, datades amb certesa pels volts del 9600 aC. Això significa que els recintes de Göbekli Tepe són l’exemple més antic de construccions monumentals del qual tenim constància, bastits cinc mil anys abans dels primers passos de la cultura sumèria a Mesopotàmia, i més de sis mil anys abans que Stonehenge a les illes Britàniques i els orígens de la civilització de l’antic Egipte.
Els especialistes no se’n saben avenir: l’antiguitat d’aquestes construccions extraordinàries posa en qüestió tot el que es creia fins ara sobre el neolític
Però fins no fa gaires anys, el que avui és un dels jaciments arqueològics més importants del món va passar perfectament desapercebut. Göbekli Tepe, que en turc vol dir ‘turó panxut’, no era més que una petita protuberància sobre el terreny àrid del sud-est de Turquia, prop de la frontera amb Síria. L’any 1963 un equip d’arqueòlegs de la Universitat de Chicago que feia prospeccions a la zona van concloure que es tractava d’un cementiri d’època bizantina, i no hi van esmerçar ni cinc minuts de feina amb la pala. Van haver de passar encara trenta anys perquè un vell pastor kurd ensopegués amb una pedra que li va cridar l’atenció. La va treure de la sorra, i la seva forma oblonga i polida el va portar a avisar les autoritats.
Feina assegurada per tota la vida
Klaus Schmidt, de l’Institut Alemany d’Arqueologia, va ser l’afortunat que va rebre l’encàrrec de dirigir les excavacions. Ell ja sospitava que sota la panxa d’aquell turó hi havia alguna cosa extraordinària: “Vaig saber que, si obria la terra en aquell indret, m’hi passaria la resta de la meva vida”, diu. No anava errat. El que encara no coneixia era l’abast de la troballa. Perquè avui, després de vint anys de treballs que només han revelat un deu per cent dels seus noranta mil metres quadrats, aquest jaciment està obligant els estudiosos a replantejar tot el que es creia sobre la manera com va sorgir la civilització. El que de moment ha sortit a la llum ja ha donat peu a una teoria tan extraordinària com controvertida: Göbekli Tepe podria haver estat un complex cerimonial, el nucli d’un centre religiós que hauria atret pelegrins d’una amplíssima zona al seu voltant.
I per què és tan extraordinari, això? Doncs perquè en l’època en què es va construir els humans encara vivien majoritàriament en petits grups nòmades que es desplaçaven constantment per buscar aliments, mitjançant la caça i la recol·lecció de fruits i llavors silvestres, tot i que ja estaven començant a fer els primers assajos de conreu de cereals. Les seves eines i els seus atuells eren de pedra, encara no treballaven la ceràmica ni els metalls, no coneixien la roda ni tenien animals de càrrega, i encara faltaven més de sis mil anys per a la invenció de l’escriptura. Tot i això, van bastir aquestes estructures i les van decorar amb unes escultures que revelen un univers simbòlic riquíssim.
Tot plegat representa un terrabastall considerable en l’estudi d’allò que Gordon Childe, un dels teòrics més influents en l’arqueologia del segle XX, va batejar a la dècada del 1920 com a revolució neolítica. Segons ell, el progressiu escalfament del clima després de la darrera edat glacial, fa uns 10.000 anys, hauria provocat un sobtat atac de geni en l’espècie humana, que hauria començat a conrear els camps per obtenir aliments a l’àrea de l’Orient Pròxim. Això al seu torn hauria provocat que abandonessin el nomadisme i construïssin les primeres viles sedentàries, i d’aquesta espurna hauria sorgit la civilització. El canvi econòmic i tecnològic es trobaria a la base de formes socials més complexes i, al capdavall, del sorgiment de la religió. Aquesta teoria, que ha estat criticada per antiquada i poc científica, sorprenentment encara funciona en molts àmbits com a marc de referència.
De moment no hi ha cap prova que l’indret tingués un ús residencial: podria haver estat un santuari religiós 5.000 anys abans dels primers temples mesopotamis
Però Göbekli Tepe posa tot això en qüestió. Sembla evident que aquells petits grups nòmades de caçadors recol·lectors van ser capaços d’unir-se per crear grans estructures fixes, i van invertir esforços considerables a alimentar un conjunt de constructors i d’artistes (i potser de “sacerdots”) que les fessin possibles. Una feina tan immensa i amb tasques tan especialitzades devia requerir qui la dirigís, però de moment no hi ha proves de cap jerarquia social: ni àrees de residència destinades als més poderosos, ni rics enterraments que demostrin l’existència d’una elit, ni signes que hi hagués privilegiats amb una millor dieta...
De debò que aquí no hi vivia ningú?
De fet, la teoria principal de Klaus Schmidt sobre el caràcter religiós del lloc es basa sobretot en l’absència de proves del seu ús residencial. “No hi hem trobat restes de fogars, ni hi hem trobat dipòsits d’escombraries. Tampoc no hi ha fonts d’aigua a la rodalia. Göbekli Tepe era un santuari”, afirma. Altres especialistes, com Ian Hodder o Edward Banning (de les universitats de Stanford i de Toronto), qüestionen aquesta rotunditat i es pregunten si potser encara hi ha restes d’una vila en algun punt no excavat, o si els mateixos tancats megalítics no haurien estat habitatges. Però un altre problema és que, de moment, aquest és un jaciment únic: abans de Göbekli Tepe, els humans feien figuretes d’argila, i potser feien petites piles de pedra per utilitzar-les com a refugi o com a santuari; i després, encara trigarien un munt d’anys a bastir edificacions sofisticades. Faltava més d’un miler d’anys per a que apareguessin les muralles de Jericó, que fins ara es consideraven la construcció monumental més antiga de la humanitat. I el primer gran temple que podem considerar com a tal seria bastit cinc mil anys després, al sud de l’Iraq.
Göbekli Tepe és un jaciment únic, doncs, però no és la primera evidència que fa trontollar la vella noció de la revolució neolítica. El descobriment a l’Orient Pròxim de la cultura natufiana, que era sedentària però depenia fonamentalment de les activitats de caça i recol·lecció, i que mostra un augment dramàtic en l’activitat artística i simbòlica, ja va invertir els termes de l’equació de la teoria més acceptada, i va postular l’agricultura com a resultat i no com a causa del desenvolupament de la civilització. L’arqueòleg francès Jacques Cauvin va anar més enllà quan va afirmar que el simbolisme i la cultura van ser uns elements clau en la formació de comunitats permanents. Les creences compartides eren la base sobre la qual es construïen les identitats grupals, basades en una cosmovisió determinada. “L’origen dels déus es troba en l’origen de l’agricultura”, va dir Cauvin. I Schimdt creu que Göbekli Tepe n’és una bona prova.
Un cop d’ull a la meravella
El jaciment mostra un mínim de dues fases històriques. L’estrat més profund, que els arqueòlegs identifiquen amb el número III, data del desè mil·lenni aC i és el que mostra l’arquitectura monumental de grans cercles fets amb pilars de grans dimensions en forma de T. L’estrat número II, del novè mil·lenni aC, consisteix en edificacions rectangulars més senzilles, que sovint només presenten dos pilars centrals més petits, o cap ni un. I l’estrat número I correspon a la superfície del turó. Les exploracions amb georadar han revelat que els tancats megalítics es troben arreu del jaciment i no solament en una part concreta. Se n’han identificat més d’una desena, i es creu que n’hi podria haver com a mínim deu més encara per localitzar, ja que el radar no detecta estructures a gran profunditat, i les diverses fases de construcció sobreposades van donar lloc a un turó artificial de quinze metres d’alt. Perquè sembla, i aquest és un altre gran misteri, que després d’un temps d’ús, els cercles s’omplien ràpidament i de manera intencionada amb materials de rebuig...
Va ser aquí on van començar les activitats que van dur a la domesticació de plantes (blat, ordi, lli, cigró, pèsol, llentia) i animals (vaca, cabra, ovella, porc, cavall), centre de tota una nova estratègia econòmica de subsistència, però també a la domesticació d’altres factors com el foc (que duria a la producció de ceràmica i a la metal·lúrgia), l’aigua (amb l’aprofitament de les fonts i les tècniques d’irrigació) i fins i tot les institucions socials (amb l’aparició de comunitats més àmplies, relacionades pel principi del parentiu extens). Per això es considera que el Creixent Fèrtil és el bressol de la civilització.
Però aquest procés de neolitització no va ser ni ràpid ni homogeni. Va estar marcat per una gran variabilitat geogràfica, i va durar més de catorze mil anys, des de les primeres mutacions menors en l'epopaleolític primerrenc (21000 aC), quan els grups humans van començar a créixer, fins a l’aparició completa del que s’anomena el “paquet neolític” pels volts del 7000 aC.
En aquest context, les troballes més antigues de Göbekli Tepe s’enquadren en el període anomenat neolític preceràmic a (del 9800 al 8900 aC, aproximadament). En aquest moment apareix la primera sedentarització i ja existia una agricultura predomèstica, amb la recollida intensiva de cereals silvestres. Augmenta la cohesió social, apareix una certa especialització tecnològica i tenim proves d’intercanvis de béns a llarga distància.
La capa més recent de Göbekli Tepe correspon al neolític preceràmic B (del 8900 al 7000 aC). Hi ha una clara continuïtat amb el període anterior, però coincidint amb una millora climàtica considerable, l’agricultura i la ramaderia es desenvolupen plenament (tot i que encara és força important el pes de les activitats de caça i recol·lecció). L’augment de la complexitat social és evident, amb un creixement notable de la mida de les comunitats.
De moment s’han excavat set estructures, anomenades de la A a la G en ordre de la seva descoberta. Les quatre primeres són grans cercles monumentals, d’entre deu i vint metres de diàmetre, amb pilars d’una alçària mitjana de tres metres i mig. Les altres tres són estructures rectangulars més petites, i els pilars fan metre i mig de mitjana. Totes estan bastides amb pedra calcària de gran resistència (de la mateixa mena que la dels blocs de la piràmide de Kheops, per exemple), que va ser extreta en una pedrera a uns cent metres de distància. De moment no s’ha trobat cap prova que les estructures tinguessin sostre, però és una hipòtesi que no es pot descartar i que, com tantes altres incògnites, haurà d’esperar que avanci l’excavació.
Els grans pilars de les estructures més antigues estan interconnectats amb parets i bancs de pedra. Els decorenrelleus d’animals variats, sempre salvatges. Al tancat A, hi abunden els motius amb serps; al B, la guineu hi és l’animal predominant, i al C, el senglar; mentre que al D hi ha guineus, serps, escorpins, voltors, senglars, gaseles, urs (l’avantpassat salvatge de la vaca), ases salvatges i un gran carnívor, a més d’ocells com garses, ibis, ànecs i cigonyes. En alguns casos els pilars, i especialment els dos centrals de cada sala, mostren braços i mans antropomòrfiques que indiquen que es tracta de figures humanes estilitzades. L’alt grau d’abstracció i l’absència de rostres, que les fa impersonals, porten els investigadors a suposar que representen éssers propis d’una esfera transcendent. Són evidentment diferents d’altres exemples escultòrics de la mateixa època, que mostren trets més naturalistes. La conclusió és que els pilars sense rostre no són fruit de la incapacitat dels “artistes”, sinó que són volgudament anònims i misteriosos.
Els alts pilars centrals tenen braços i mans, però no rostres: semblen éssers propis d’una esfera transcendent, reunits amb un propòsit que només podem imaginar
La nombrosa presència als relleus d’animals perillosos i temibles, i, significativament, d’ocells carronyaires, ha portat Schmidt a aventurar la hipòtesi que Göbekli Tepe pogués ser un indret sagrat relacionat amb l’esfera de la mort. De moment només s’hi han localitzat restes escasses d’ossos humans, potser perquè encara no s’ha trobat l’espai reservat a la necròpoli, o potser perquè després dels rituals la gent se’ls emportava cap a casa per incorporar-los al seu culte dels avantpassats. Però sí que s’hi han trobat moltíssimes restes de corbs: més de la meitat d’ossos d’ocells pertanyen a còrvids, mentre que als jaciments residencials no acostumen a passar del deu per cent. Això significa que l’hàbitat era especialment atractiu per a aquests ocells, cèlebres necròfags. No podem descartar que els bancs de l’interior de les estructures fossin utilitzats per dipositar-hi els morts, perquè els cadàvers fossin excarnats pels animals salvatges. Aquestes pràctiques estarien amb sintonia amb els rituals funeraris que es consideren comuns en diversos jaciments del neolític preceràmic a l’Orient Pròxim, i que incloïen l’excarnació dels cadàvers, la reobertura de tombes i el modelat amb guix a les calaveres d’alguns individus seleccionats per fer-los una cara nova, potser com a part d’un culte als ancestres.
Cal afegir el fet sorprenent que les estructures fossin enterrades al cap d’un cert temps. Schmidt apunta que el material de rebuig que els omple (bàsicament trossos de pedra de mida inferior a un puny i fragments d’os animal), és molt homogeni i no presenta capes successives, com seria el cas si haguessin estat arrossegats per la pluja i el vent. Això sembla indicar que els tancats es van reomplir de manera ràpida i intencionada, com si es tractés d’un enterrament. Com que el mateix procés es detecta a totes les construccions, sembla que aquest ritual final formava part de la concepció i el significat dels mateixos cercles.
Una cultura sofisticada i compartida
Certament, i més enllà de la hipòtesi funerària, s’ha identificat un conjunt comú de símbols en la cultura material d’una gran àrea prop de l’Eufrates i el Tigris, en jaciments que mostren assentaments complexos amb edificis comunals. Les eines i els estris trobats sovint estan decorats amb animals i símbols semblants als de Göbekli Tepe. També tenim els pilars amb forma de T de Nevali Çori, i pilars més petits a Sefer Tepe, Karahan Tepe i Hamzan Tepe, jaciments encara no excavats a fons. Tot plegat demostraria que en temps tan antics ja hi havia un món simbòlic de gran riquesa, que seria la cristal·lització de determinades creences compartides. Són proves evidents de l’existència d’una comunitat ritual, i d’un sistema per conservar coneixements culturals molt anterior a la invenció de l’escriptura. Segons Trevor Watkins, de la Universitat d’Edimburg, en aquest moment la ment humana va arribar al punt evolutiu que li va permetre per primer cop formular i articular una visió del món en la qual l’individu se situava en relació amb els seus congèneres i amb el món natural que l’envoltava, i començava a imaginar l’univers que s’estenia més enllà dels seus sentits: el reialme del sobrenatural.
La revolució dela consciència simbòlica
Durant el neolític preceràmic, doncs, s’hauria produït una certa revolució de la consciència, amb l’aparició d’un nou simbolisme que s’aplicaria al llenguatge, a l’arquitectura, a l’urbanisme incipient i a les pràctiques funeràries. Van néixer noves idees sistemàtiques i ordenades que es podien compartir en comunitat i transmetre a les noves generacions, generant cultura immaterial i material.
No se sap per què, però Göbekli Tepe va ser colgat sota terra i abandonat pels volts de l’any 8000 aC: això ha permès que arribés gairebé intacte fins als nostres dies
Schmidt creu que bandes nòmades provinents de centenars de quilòmetres a la rodona ja sovintejaven l’indret de Göbekli Tepe per celebrar-hi rituals i festins molt abans que les primeres pedres fossin tallades. Segons ell, el propòsit religiós del centre està implícit en la seva mida i en la seva localització. “La gent no mou pedres de deu tones perquè sí”, afirma, “i els santuaris estan situats sovint lluny de l’àmbit mundà dels qui hi acudeixen”. Fossin com fossin els rituals misteriosos que aquelles pedres van presenciar, sembla que van acabar sobtadament (i definitivament) pels volts del 8000 aC, quan tot l’indret va ser colgat sota terra intencionadament, a parer de Schmidt. Després d’un llarg declivi, evident en el fet que les construccions van anar disminuint en mida i en qualitat d’execució, sembla clar que els devots van perdre la motivació, les capacitats o els recursos per mantenir l’indret.
Potser es va produir un cert procés de desintegració social i un retorn a les comunitats més petites, atribuïbles a factors com un canvi climàtic, una pressió demogràfica creixent, un descens en la producció d’aliments o potser fins i tot l’augment de la violència entre grups. Sota la runa va quedar aquella cultura tan estranya, que avui ens interpel·la amb els seus misteris. La història de la civilització va seguir el seu curs, oblidant potser que va ser precisament allà, a Göbekli Tepe, on una de les primeres guspires de l’esperit humà n’havia encès la torxa.
Aquest article és exclusiu per a subscriptors
Suma't a Sàpiens i llegeix tots els articles sense limitacions