L’estudi del llarg procés d’evolució que va propiciar l’aparició de la nostra espècie és una disciplina científica molt espinosa. Els avenços en el coneixement depenen de la localització i l’anàlisi de petits fragments fòssils, que amb la seva datació més o menys precisa configuren un trencaclosques mut. Un reguitzell de restes òssies sobre les quals s’han de bastir teories sempre provisionals, sempre parcials, pendents de noves troballes que confirmin el que es creu que va passar. O que ho qüestionin tot de dalt a baix, és clar. Aquest podria ser el cas de Dmanisi i els seus cinc individus, o almenys això és el que proposa l’equip que els ha analitzat. En un article recent publicat a la prestigiosa revista Science, David Lordkipanidze i els seus col·laboradors han aixecat la llebre amb una proposta prou revolucionària. Una “petita bomba” en el camp de la prehistòria, com ha dit un d’ells, Philip Rightmire, professor d’antropologia a la Universitat de Harvard.
Tot va començar al jaciment de Dmanisi, al Caucas georgià. Sota les ruïnes d’una vil·la medieval van aparèixer, a la dècada del 1980, abundants restes de fauna prehistòrica, de la primeria del període plistocè. Després hi van aparèixer estris de pedra de fabricació molt simple, més de tres mil, que palesaven la població d’homínids de la zona. Amb els anys, de sota terra va emergir un conjunt extraordinari de cinc cranis humans fòssils, amb els quals es va obrir una nova escletxa que ens fa retrocedir en el temps fins al pliocè superior, fa uns 1,8 milions d’anys. Es tracta de dos mascles adults, un mascle d’edat avançada (el vell de Dmanisi), una femella jove i un adolescent de sexe no determinat.
Lordkipanidze i el seu equip creuen que els homínids que ens van precedir no són de diverses espècies, sinó d’una sola
Aquells eren uns homínids d’un metre i mig d’alçada, amb una capacitat cranial de poc més de 600 centímetres cúbics (menys de la meitat que la nostra), amb un cos que de cintura en avall havia evolucionat per permetre’ls de caminar grans distàncies, però que de cintura en amunt encara era prou arcaic i els permetia enfilar-se als arbres amb facilitat. Després d’una llarga discussió acadèmica (alguns preferien classificar-los com una forma avançada d’Homo erectus, d’altres com una forma arcaica d’Homo ergaster), se’ls va batejar provisionalment com a Homo georgicus, i se’ls va considerar emparentats de prop amb l’Homo habilis africà.
Això ja va obligar a replantejar el panorama de les primeres migracions: demostrava que els nostres ancestres havien sortit d’Àfrica molt abans del que es creia, en un estadi evolutiu encara molt primitiu, i amb unes eines de pedra molt arcaiques [vegeu Sàpiens 61]. Des del bressol comú al continent africà, i forçats pel canvi de les condicions climàtiques, que va provocar una gran sequera, els homínids van començar a caminar a la recerca de terres més fecundes. Des de la vall del Rift van marxar nord enllà, i pels volts de fa dos milions d’anys es devien establir ja al Caucas, entre les mars Negra i Càspia, en el punt on es troben Europa i Àsia.
Un paradís amb molts perills
Una zona en aquell temps de clima temperat, amb vegetació densa i vida animal abundosa, entre el pas feixuc dels grans mamuts, amb més de quatre metres d’alçada, i la visió esfereïdora dels ullals dels felins de dents de sabre, sense oblidar la presència de rinoceronts, cérvols, hienes i cavalls. Havien passat uns 100.000 anys, i els homínids havien recorregut més de set mil quilòmetres. Aquells colons pioners van aprendre a incorporar novetats tècniques, com la selecció de minerals de gra fi per fabricar eines més eficients, i també van fer créixer una incipient vida social: la descoberta d’un crani d’ancià sense dents demostra que la comunitat en va tenir cura, i que algú li va mastegar el menjar, tot i que ja no era un individu productiu que contribuísa la supervivència del grup.
Així doncs, les teories vigents fins llavors havien de canviar: Dmanisi era la prova fefaent que la primera incursió dels homínids fora d’Àfrica no l’havia protagonitzada l’Homo ergaster, amb un cos evolucionat molt semblant al nostre i amb un cervell que ultrapassava els 800 cc, sinó una espècie molt semblant a l’Homo habilis, amb un cervell poc més gran que un ximpanzé, tot i que amb algunes característiques que anunciaven ja l’espècie posterior. Però ara l’equip de Dmanisi ha anat un pas més enllà. Presenten l’estudi detallat de l’anomenat crani 5, que pertany a un mascle adult i que està intacte i complet, amb la seva mandíbula. Aquest crani presenta unes particularitats que el separen de qualsevol fòssil conegut del gènere Homo. Mostra una capacitat cerebral petita, d’uns 545 cc, combinada amb una gran cara de mandíbula prominent i celles protuberants. Totes aquestes característiques porten els investigadors a establir paral·lelismes amb altres espècimens fòssils d’Homo ergaster i Homo erectus, però també amb l’Homo habilis i l’Homo rudolfensis, molt anteriors.
Un llinatge únic?
La hipòtesi que ara proposa l’equip de Lordkipanidze és que totes les espècies d’homínids són en realitat una de sola. És a dir, que no hi va haver una evolució amb diverses espèciesdiferenciades entre si, sinó una sola línia continuada, amb diverses variants, que eventualment desembocaria en l’aparició de l’home modern. Que no van existir l’Homo habilis, l’Homo rudolfensis i l’Homo erectus, per esmentar tres de les espècies que fins avui conformen la classificació dels homínids, sinó un sol llinatge que ells anomenen Homo primerenc. Només es podrien identificar variants regionals o races d’aquest mateix llinatge, que hauria ocupat durant centenars de milers d’anys la pràctica totalitat dels continents africà i eurasiàtic.
La comunitat científica es mostra escèptica amb la teoria d’una espècie única al llarg de milions d’anys, i estesa a Àfrica, Europa i Àsia
Es basen en la constatació que a Dmanisi els cinc individus pertanyen al mateix estrat geològic i, per tant, a la mateixa època, però són molt diferents entre si. Com que segons ells no hi ha raons per considerar que al jaciment hi ha més d’una espècie, creuen que els cinc cranis demostren que dins d’una mateixa espècie hi pot haver una gran diferència entre els individus. La variabilitat que s’observa entre les restes fòssils de diversos indrets i cronologies seria únicament la variació natural que trobem en el si de qualsevol espècie, juntament amb el rastre dels seus canvis evolutius, i que en cap cas ens ha de portar a concloure que els individus pertanyen a espècies diferents.
Segons ells, la continuïtat morfològica (i, per tant, genètica) dels nostres ancestres a través de grans distàncies geogràfiques es pot explicar per la cooperació social dins del grup, que hauria propiciat una millor conservació de la població. A més, l’ampliació de l’alimentació amb el consum de carn, derivat de l’adaptació de noves eines, també hauria afavorit l’increment de les taxes de reproducció, supervivència i mobilitat. Així una sola espècie hauria pogut colonitzar territoris molt distants durant un llarguíssim període de temps.
Però la resposta dels seus col·legues davant de la hipòtesi de l’espècie única no s’ha fet esperar. L’escepticisme és la més suau, quan no la franca oposició, ja que són molts els que consideren que s’han excedit. És el cas de José María Bermúdez de Castro, codirector d’Atapuerca, que considera que es tracta d’una “gosadia molt gran” parlar d’un únic llinatge, i que les deduccions de l’estudi van “més enllà del que és raonable. Una cosa és avançar una hipòtesi, i una altra voler estendre les seves conclusions més enllà del seu jaciment”.
Dubtes raonables
Bermúdez indica que “els geòlegs no es posen d’acord sobre l’antiguitat dels estrats a Dmanisi”, cosa que posa en dubte la clau de volta de la teoria, que és considerar que els cinc individus pertanyen a una mateixa època. A més, fins i tot en el cas que fossin coetanis, apunta que “a l’indret haurien pogut conviure dues espècies o subespècies sense cap problema”. Per la seva banda, Juan Luis Arsuaga, també codirector d’Atapuerca, considera que “posar-ho tot al mateix sac implica estirar massa el xiclet”. Jordi Agustí, paleontòleg de l’IPHES que ha participat a les excavacions a Geòrgia i que ha escrit un llibre amb Lordkipanidze, és clarament partidari de mantenir els dos graus evolutius: “per mi Dmanisi representa una població transicional entre Homo habilis i Homo erectus. La frontera entre aquestes dues espècies s’esvaeix, com passa sovint en paleontologia. El que aquests cranis refuten és el model puntuacionista en l’evolució humana, almenys per aquest segment del procés: habilis i erectus passen a ser dos cronoespècies del mateix llinatge evolutiu”.
Jordi Agustí explica que "per mi Dmanisi representa una població transicional entre Homo habilis i Homo erectus. La frontera entre aquestes dues espècies s’esvaeix, com passa sovint en paleontologia"
Ara per ara, sembla que hi ha més dificultats per sostenir la teoria de l’espècie única que no pas per dubtar-ne. Potser els fòssils de Dmanisi pertanyen a membres de com a mínim dos grups d’homínids, i potser es van trobar separats per més de 10.000 anys de diferència, si no més. Caldrà esperar que noves dades i estudis ampliïn el nostre coneixement sobre el fascinant i llarguíssim procés d’hominització que va propiciar l’aparició de la nostra espècie. Sembla que, com passa gairebé sempre, la provisionalitat dels avenços científics és l’única certesa absoluta.
- Agustí, J; Jordkipanidze, D. Los primeros pobladores de Europa. Del Turkana al Cáucaso. Barcelona: RBA, 2012.
- Diversos autors. “A complete skull from Dmanisi and the evolutionary biology of early Homo”. A: revista Science, volum 342, octubre de 2013. www.sciencemag.org
Aquest article es va publicar en el número 139 del Sàpiens (febrer 2014)