Ceuta i Melilla, un passadís entre dos mons

Espanyoles i africanes, aquestes dues ciutats autònomes representen un cas sui generis dins de l'Estat espanyol i de la mateixa Unió Europea. Una particularitat reforçada pels diferents grups de població que hi habiten, les demandes sobiranistes del Marroc i el fet d'haver-se erigit en porta d'entrada a Europa per a milers d'immigrants subsaharians.

En el segle XV, les monarquies espanyola i portuguesa intentaven concloure el procés de conquesta als darrers regnes d'al-Àndalus. El 1415 els portuguesos van obtenir Ceuta, al sud de l'estret de Gibraltar, i el 1492 els Reis Catòlics no solament prenien Granada sinó que van continuar la seva expansió cap a la costa nord-africana per instal·lar llocs militars que protegissin les costes andaluses de les incursions de pirates berberiscos. Només cinc anys després, el 1497, la Corona espanyola va conquerir la plaça de Melilla.

Nexe d'unió amb la península

Ceuta va passar a ser espanyola amb la unió dels regnes espanyol i lusità a l'empara de Felip II, condició que va mantenir quan el 1640 Portugal es va independitzar. Després del desastre colonial del 1898, la recuperació de l'antiga esplendor espanyola es va orientar cap al Marroc. Així va ser com entre el 1906 i el 1912 es va bastir el protectorat francoespanyol del Marroc i Ceuta i Melilla es van erigir com el nexe d'unió amb la Península.

Durant el protectorat la demografia de Ceuta i Melilla va mutar. Els militars continuaven sent el grup predominant, però cada vegada hi havia més població civil, principalment obrers i agricultors andalusos. Des del 1863, amb la creació dels ports francs, hi havia arribat també una important comunitat de jueus sefardites desitjosos d'aprofitar els avantatges comercials que implicava el nou estatus d'ambdues ciutats. Amb els mateixos objectius comercials, a partir del 1905 també hi va aparèixer una comunitat hindú provinent de Gibraltar. I a partir del 1911, les dues ciutats van acollir poblacions musulmanes que s'enrolaven a les Forces Regulars del Protectorat.

En els anys 80, el ràpid creixement de la població mahometana van derivar en discriminacions cap als musulmans. Després d'anys d'enfrontament, el Govern va resoldre concedir-los la nacionalitat espanyola. Va començar llavors una política d'harmònica cohabitació, que ha donat els seus fruits.

El marroc guanya terreny

Amb la independència del Marroc, el 1956, Ceuta i Melilla es van mantenir sota sobirania espanyola en virtut de la seva anterior pertinença a l'estat ibèric, mentre que Rabat es va bolcar en la recuperació de territoris: el 1958 van aconseguir la zona sud (Tarfaya) i el 1969 la colònia espanyola de Sidi Ifni. La Marxa Verda del 1975 va establir la presència marroquina al Sàhara Occidental, un procés inacabat.

Va ser a partir del 1961 quan el Marroc va plantejar les seves reivindicacions sobre Ceuta i Melilla. El 1966 el rei Hassan II va arribar a donar suport a les pretensions espanyoles sobre Gibraltar, afirmant que si el penyal era descolonitzat, Ceuta i Melilla havien de ser restituïdes al Marroc. Des de la darreria dels 70, el Marroc ha utilitzat les seves reivindicacions perquè Madrid donés suport a Rabat en la controvèrsia sahrauí, adduint que la presència espanyola a Ceuta i Melilla és anacrònica, un vestigi del colonialisme que ha fet de les dues ciutats uns "presidis ocupats", en termes marroquins.

La tensió bilateral va arribar al seu punt àlgid el juliol del 2002, quan el Marroc va ocupar l'illot de Perejil, a l'oest de Ceuta. Davant aquestes incessants reivindicacions del Marroc, la població de Ceuta i Melilla s'ha lamentat de l'abandonament del qual consideren que són objecte per part de Madrid, que tot i reconèixer l'espanyolitat dels dos enclavaments, han evitat fer qualsevol gest que pogués molestar Rabat. Només es va trencar aquesta norma no escrita durant la visita oficial del rei Joan Carles l'octubre del 2007. En el transcurs d'aquesta visita, va quedar clara la ferma adhesió de la població musulmana a l'Estat espanyol, allunyant qualsevol fantasma sobre eventuals reclamacions d'aquesta comunitat majoritària respecte dels seus llaços amb el Marroc.

Amb l'entrada d'Espanya a la UE el 1986, Ceuta i Melilla van passar a formar part de l'ens comunitari, però per preservar el seu caràcter de ports francs, els dos enclavaments van quedar exclosos de la unió duanera i de la política agrícola comuna. També estan exemptes d'IVA, encara que es beneficiïn dels fons estructurals europeus, que han tingut un important paper en el seu desenvolupament. L'adhesió d'Espanya als acords de Schengen el 1991 va significar que Madrid disposés d'una frontera exterior europea. Per mantenir les potents relacions comercials de Ceuta i Melilla amb el territori marroquí contigu, tradicionalment originàries d'una important activitat contrabandística, es va acordar una derogació del tractat als residents a les províncies de Tetuan i Nador perquè poguessin accedir sense visat a ambdues ciutats.

El diferencial econòmic entre Espanya i el Marroc ha incitat un nombre creixent de marroquins a instal·lar-se clandestinament a Ceuta i Melilla per treballar o arribar a la Península. A la immigració marroquina, s'hi ha sumat, des de la darreria dels noranta, l'arribada de subsaharians. S'estima que són uns 50.000 els immigrants clandestins que cada any intenten penetrar en els enclavaments.

L'espera al voltant de la tanca

Un cop arriben, són dirigits cap als centres d'estada temporal per examinar la seva situació. Davant la manca d'acords de readmissió amb els països d'origen, les ordres d'expulsió són difícils d'aplicar i, per tant, solen romandre a Europa. És així com els immigrants han continuat concentrant-se al voltant de les reixes de separació, esperant la seva oportunitat de travessar la frontera. La pressió migratòria és tal que la Unió Europea ha consentit que s'hi duguessin a terme importants inversions econòmiques per reforçar el perímetre: una doble tanca, l'elevació d'aquesta tanca a sis metres d'alçada des del 1995, sofisticats sistemes de videovigilància i radar, càmeres d'infrarojos... En va.

Abans de continuar llegint...

En temps de fake news, rigor i recerca són més necessaris que mai. Segueix descobrint la història amb Sàpiens: subscriu-t'hi aquí.