Els sumeris, els quals se sentien hereus d’una humanitat mítica, creien que hi havia una fissura en la seva història, un punt d’inflexió que els separava d’un temps millor. Això ho sabem gràcies a la Llista reial sumèria, una tauleta del segle XIV aC que descriu els regnats de tots els reis de Sumer, inclosos els deu primers, uns monarques d’origen mitològic anteriors a la història mateixa. El darrer d’aquests deu reis llegendaris va regnar, segons els sumeris, ni més ni menys que durant 36.000 anys i es deia Ziusudra. Segons un relat transmès de pares a fills, durant el llarg regnat de Ziusudra els déus van decidir exterminar la humanitat perquè segons ells "feien massa soroll" i un dels déus, Enlil, no podia dormir. Primer, van enviar unes quantes plagues (com curiosament passaria temps després a Egipte), però després van decidir enviar un diluvi. Sembla que una altra divinitat, Enki, déu de la saviesa i pare de la humanitat, no va estar-hi d’acord i va advertir Ziusudra del cataclisme. També li va ordenar de construir un vaixell i que hi embarqués la seva família i, també, una parella d’exemplars de tots els animals.
En efecte, Ziusudra és en realitat Noè, un personatge que, de fet, ha tingut molts noms. Els accadis, que vivien al nord dels sumeris i que són els avantpassats dels àrabs, l’anomenaven Atrahasis. Els assiris, el poble que va dominar tot el Pròxim Orient fins a Egipte entre el 824 aC i el 614 aC, l’anomenaven Utnapixtim. I els hebreus, un dels molts pobles sotmesos pels assiris, el van anomenar Noè i van narrar la seva epopeia a l’Antic Testament.
Una crescuda marítima del 10.000 AC
Es pot dir llavors que la història del diluvi només era un conte? L’arqueòleg britànic Leonard Woolley no ho creia així. Durant una excavació a la ciutat d’Ur l’any 1929, Woolley es va trobar amb una sorpresa, i és que va arribar un moment durant la perforació de terra en què només trobava fang al·luvial. Ni ell ni els seus ajudants s’ho podien explicar perquè tant en els estrats immediatament superiors com en els inferiors hi havia abundants restes arqueològiques. Podia ser que haguessin topat amb l’estrat corresponent a una gran inundació?
Depèn. Avui sabem que allò que Woolley va trobar era, efectivament, el sediment d’una inundació a la ciutat d’Ur. El que no sabem és si es va tractar d’una gran inundació o només d’una de les moltes que es van produir al llarg de la història mesopotàmica. I és que no tan sols Ur, sinó també les ciutats de Kix, Xuruppak, Lagaix, Nínive i Uruk van patir uns quants diluvis pel fet de trobar-se properes a les ribes del Tigris i l’Eufrates.El curs d’aquests dos rius tenia, a l’antiguitat, unes variacions incontrolables.
“Quan a les altures encara no hi havia res, només existia la terra i el mar, encara sense nom. És per això que la divinitat va decidir donar-los un món perquè poguessin existir. Després el va omplir amb vida i, finalment, va modelar els humans a partir d’argila...”. Aquesta és la descripció que els sumeris van fer de la creació de l’home per part de les divinitats Enki i Ninhursag. L’home va ser fet, doncs, a partir d’argila barrejada amb sang i carn divina, perquè l’home tingués cos i ànima “a imatge seva”.
Aquest primer home creat per les divinitats sumèries es deia Enkidu. La llegenda el descriu com un “salvatge”, un home primigeni que vivia en harmonia a la natura, corrent amb les gaseles, alimentant-se i bevent amb elles talment en una descripció del paradís. Però allò es va acabar quan Enkidu va conèixer una dona d’Uruk, ciutat representativa de la cultura urbana mesopotàmica. D’aquesta manera, segons el mite, el salvatge Enkidu no va poder tornar mai més al paradís i va ser integrat a la vida urbana.
Els jueus, poble pastor i seminòmada, van adaptar aquest relat en el seu llibre sagrat, com sabem. Per ells era incomprensible que algú volgués abandonar el paradís terrenal —el món salvatge, on animals i humans vivien en harmonia— per traslladar-se a la caòtica i pecaminosa vida urbana. Pels mesopotàmics, tanmateix, el significat era molt diferent: ningú que fos conscient dels avantatges que comportava habitar a la ciutat podia preferir viure com un animal.
A banda del futur Adam, Enkidu era també el company d’armes del rei mitològic Gilgameix, protagonista del principal poema èpic sumeri. Gilgameix era el rei de la ciutat d’Uruk (d’on es
diu que ve el nom d’Iraq) i se’ns descriu com un monarca conqueridor amb les característiques pròpies d’un heroi: força sobrehumana, invencibilitat... Però, alhora, aquesta heroïcitat estava limitada per aspectes personals dramàtics, com quan gairebé embogeix després de la mort del seu amic Enkidu i es va exiliar a l’estepa sol i només cobert amb una pell de lleó. Aquest relat va impressionar profundament els grecs, que van fer-lo servir com a font d’inspiració per descriure la biografia d’Hèracles i d’Aquil·les.
Gilgameix estava obsessionat a aconseguir la immortalitat, però mai en va saber el secret i va entendre que només podia ser rememorat a través de les seves obres. Per aquell motiu va fer construir una muralla entorn d’Uruk que va ser recordada durant molts segles. També va establir un precedent: perquè un rei fos recordat no hi havia res millor que deixar-ne constància material en grans edificis.
És per això que molts monarques mesopotàmics, guiats per les seves ànsies de grandesa, van construir ziggurats. Aquelles enormes obres de tova (maons d’argila i palla) permetien als sacerdots entrar en contacte amb les divinitats, ja que se les considerava elements que feien de pont entre el cel i la terra. Ziggurats famosos foren el gran ziggurat d’Ur, construït en temps immemorials i reconstruït per l’antic rei Ur-Nammu vers el 2100 aC (i pel modern dictador Saddam Hussein vers el 1980). O el ziggurat de Babilònia, fet construir pel rei Hammurabi vers el 1750 aC a sobre d’un d’anterior. Malgrat que avui no se’n conserven les restes, entorn el 450 aC, l’historiador grec Heròdot parla de la seva colossal alçària de vuit pisos.
Aquestes mides també van impressionar els jueus, que els van fer aparèixer a l’Antic Testament a través del relat de la Torre de Babel, aquella gran edificació mitjançant la qual els homes volien arribar al cel, i que Déu va frustrar multiplicant les llengües que parlaven.
En un territori gairebé pla que no oferia cap mena de desnivell natural que servís de contenció, les pujades del riu es convertien en un element desastrós per a la vida de les ciutats, tot i que tard o d’hora sempre acabava tornant tot a la normalitat, com demostren les superposicions dels assentaments. Tot i això, hi ha qui pensa que el diluvi potser sí que tenia una base històrica, molt més antiga que les inundacions de les ciutats mesopotàmiques i recordada en forma de llegenda. En cas que això fos cert, aquestes teories assenyalen que el gran diluvi s’hauria produït vers el 10.000 aC i que podria haver estat provocat per una crescuda inusual del mar d’Aràbia que hauria conformat el que ara és el golf Pèrsic. D’altres pensen, en canvi, que el mar que hauria crescut de manera inusual hauria estat el Mediterrani, un fenomen que hauria tingut lloc vers el 7500 aC i del qual n’hauria quedat com a romanent el mar Negre.
També hi ha certs fonaments històrics en aquests mítics deu regnats prediluvians, allò que els sumeris veien com l’origen de la seva llarga tradició històrica. Evidentment, mai no es trobarà cap inscripció que ens digui "aquí hi ha enterrat Ziusudra"; ara bé, sí que sabem que els sumeris utilitzaven el diluvi per separar la seva realitat històrica d’una època anterior. Actualment sabem, efectivament, que hi va haver un poder regional que va dominar Mesopotàmia i que coneixem com a període d’Uruk.
Aquesta és una època molt desconeguda, en la qual tot està basat en hipòtesis extretes de les restes arqueològiques. Allò que sabem, però, és que bona part de Mesopotàmia va restar dominada per un imperi el centre del qual era Uruk, entre el 3500 aC i el 2900 aC. Parlem d’imperi perquè no hi ha cap paraula en la nostra llengua capaç de descriure un sistema polític com aquell. El poder estava en mans de la classe sacerdotal, que governaven les ciutats des dels seus temples. Aquests espais també eren els llocs des d’on es repartien lots de menjar a canvi de feina. Tot plegat, es tractava d’un model de funcionament amb èxit i que es va estendre més enllà d’Uruk, generant noves ciutats — ara les anomenaríem colònies— en zones tan llunyanes com l’actual frontera entre Síria i Turquia. Va ser un moment d’esplendor en el qual es va produir un dels invents més revolucionaris de tots els temps: l’escriptura.
Els primers textos
D’aquesta època són els primers registres en tauletes d’argila que descriuen inventaris en què apareixen nombres com el 5 o conceptes com pa a través d’un conjunt de pictogrames primitius. Amb el temps, l’alfabet sumeri va arribar a tenir 700 signes, i va ser també adaptat a la llengua accàdia, hittita i persa. També es van anar refinant fins a donar lloc a l’escriptura cuneïforme, capaç de representar des de conceptes abstractes bàsics fins a veritables històries. Aquestes llegendes sumèries van tenir, així, una amplíssima difusió entre els accadis, els assiris, els babilonis, els hittites, els perses, els grecs i els hebreus.
Entre el 586 i el 537 aC, els jueus van estar presoners a Babilònia. En ser alliberats i tornar a casa, van escriure l’Antic Testament
De fet, cal no oblidar que l’origen dels hebreus sempre va ser mesopotàmic: el patriarca Abraham venia d’Ur, una de les grans ciutats de Sumer. A més, els jueus van passar una llarga temporada a Mesopotàmia, presonersdelsbabilonis,després que Nabucodonosor II destruís Jerusalem en el 586 aC, i fins que en el 537 aC el rei persa Cir II els va permetre retornar a casa. I fou precisament després del "captiveri de Babilònia" quan els jueus van començar a escriure els textos de l’Antic Testament. Així, tota la tradició mesopotàmica, molta de la qual crèiem que havia restat oblidada sota terra fins a les primeres exploracions del segle XIX, estava en realitat molt més present en la nostra cultura del que crèiem a través de l’Antic Testament i a la cultura de la Grècia clàssica. I és que no solament el relat del diluvi va ser un préstec mesopotàmic. Com podeu veure a la pàgina següent, molts dels nostres mites provenen de relats que enfonsen les seves arrels en una èpocaanterior a la història mateixa.
Aquest article és exclusiu per a subscriptors
Suma't a Sàpiens i llegeix tots els articles sense limitacions