Caral, la primera ciutat d'Amèrica

Quan l’arqueòloga Ruth Shady va recórrer la vall de Supe, al Perú, entre el 1994 i el 1995, va descobrir un jaciment que posaria de cap per avall les teories que s’havien formulat fins llavors sobre els orígens de la civilització a l’Amèrica del Sud

L’existència de les piràmides i de diversos temples va fer sospitar que la religió era un dels pilars fonamentals de la vida dels pobladors de Caral
L’existència de les piràmides i de diversos temples va fer sospitar que la religió era un dels pilars fonamentals de la vida dels pobladors de Caral Zona Arqueológica de Caral
1 de maig del 2017 a les 00:00
Autor
Ferran Caldés
Assessor
Meritxell Tous
Guardar a favorits

Ni va ser un descobriment casual, ni va ser la primera persona a fixar-s’hi. Ruth Shady, una arqueòloga peruana nascuda a Callao i que havia estat directora del Museu Nacional d’Arqueologia i Antropologia de Lima, va arribar el 1994 a la vall de Supe, a dos-cents quilòmetres de la capital peruana i a 350 m d’altitud, sabent que, com a mínim des de feia cinquanta anys, els investigadors havien visitat la regió i havien identificat quatre complexos arquitectònics monumentals que van anomenar Chupacigarros. Shady també sabia que no s’havien fet excavacions exhaustives a la zona i, a més, contemplant el paisatge desèrtic de la vall, estava convençuda que sota l’aparença de turons, s’hi amagaven estructures creades per l’home.

Per tot això, el 1996, Ruth Shady va començar l’excavació del complex anomenat Chupacigarro Grande. Va donar-li el nom de Caral per diferenciar-lo de la resta de zones i perquè aquest era el nom de la vila més propera al lloc arqueològic. Aleshores encara no ho sabia, però havia començat una tasca que la portaria a descobrir la civilització més antiga del Perú, de cinc mil anys d’antiguitat, desposseint d’aquest títol la civilització Chavín, assentada tres mil metres més amunt, als Andes. Però per això encara faltaven cinc anys de treballs.

La ciutat de les piràmides

El que va anar trobant l’equip d’arqueòlegs a partir de les excavacions va ser una ciutat d’unes 65 hectàrees, amb 32 estructures públiques i conjunts residencials. La ciutat de Caral es disposa en tres sectors. El sector alt i baix és on se situen les estructures més importants, com les set piràmides al voltant de les quals s’organitzen la resta d’edificis i que els arqueòlegs han batejat com a piràmides Major, Menor, de la Pedrera, de la Galeria, de la Huanca, Antiga i de l’Amfiteatre. També hi ha un tercer sector, perifèric, que limita amb la vall, que seria la zona residencial i on hi havia diversos conjunts d’habitacions.

Al jaciment s’han trobat evidències d’un sistema d’escriptura incipient i arquitectura monumental, però no hi ha rastre ni senyals de violència

L’existència de les piràmides i de diversos temples va fer sospitar de seguida a Shady i el seu equip que la religió era un dels pilars fonamentals de la vida dels pobladors de Caral i el principal element de cohesió social —i també coercitiu. I aquest va ser, precisament, l’element revolucionari del descobriment de Caral. Les piràmides no són, per si mateixes, tan excepcionals; de fet, les civilitzacions coetànies a les de Caral (egípcia, mesoamericana, índia, mesopotàmia i xinesa) ja en construïen. Però allò sorprenent en el cas de Caral és que al jaciment no es van trobar ni armes ni cap indici de guerra, com sí que s’havien trobat en els nuclis d’altres civilitzacions.

Creuar la gran divisòria

Fins al descobriment i la datació de les restes de Caral, els elements comuns entre totes les poblacions conegudes que havien creuat la gran divisòria —és a dir, que havien abandonat el nomadisme i s’havien agrupat per formar una societat estructurada i, per tant, havien donat origen a la civilització— eren el coneixement de la matemàtica, l’ús d’un sistema numèric i d’escriptura, la fabricació de ceràmica, l’existència d’arquitectura monumental i la guerra.

A Caral s’han trobat evidències d’un sistema d’escriptura incipient i d’arquitectura monumental, però no hi ha ni rastre de senyals de violència, ni entre les restes ni en els cossos que s’han desenterrat i estudiat. I, tot i que l’equip de Shady esperava trobar-ne, la seva absència no li va fer dubtar ni un sol moment que era una civilització, sobretot per l’existència de les piràmides, dels temples i de la ciutat en si mateixa, ja que la seva construcció implicava, necessàriament, un nivell de planificació, organització i jerarquia social que no existia abans del naixement de les civilitzacions.

Relligar la societat

Quin era, però, l’element de cohesió que va motivar els habitants de Caral a organitzar-se? En aquest cas, no hi ha dubte que va ser la religió, que també tenia una funció coercitiva per part de les classes dominants, que la feien servir per justificar el seu poder sobre la resta de ciutadans. Les excavacions van demostrar que els edificis, a més d’una funció administrativa, tenien un element religiós indiscutible: als temples hi havia altars de foc sagrat encesos de manera permanent i al seu voltant se celebraven els ritus de culte i les reunions dels habitants de Caral. En cap cas, però, es van trobar restes de ceràmica, i això va donar una pista a l’equip de Ruth Shady per datar el jaciment al voltant del 3000 aC, una data molt anterior a la que tenia Chavín, la que fins aleshores es considerava la civilització més antiga del Perú.

Una dona important

La batejada com a Dama dels quatre ‘tupus’ es va trobar en una piràmide a Áspero, el 2016. Era una dona d’entre 40 i 50 anys, enterrada en posició flexionada. Estava embolcallada amb teles de cotó i tenia un aixovar funerari de collarets de petxines i arracades d’os esculpides amb forma d’animals. Tot embolicat en un fardell de joncs lligats amb cordes, i col·locat sobre una ofrena que constava de llavors, tubercles i un bol per infusionar mate.

Tot apuntava, doncs, que a Caral hi havia hagut la civil·lització més antiga de totes les que s’havien conegut fins aleshores. Que hi hagués alguns elements de civilització —religió, escriptura— però en manquessin d’altres semblava corroborar-ho i la convertia en una mena de civilització de transició. De fet, no es pot descartar que les altres civilitzacions antigues que coneixem i que sí que reuneixen tots els elements, com Egipte, Mesopotàmia, l’Amèrica Central, la Xina i l’Índia, s’haguessin format com a civilització seguint el mateix procés.

Una xarxa providencial

Sigui com sigui, avui són minoria els que posen en dubte que Caral va ser una civilització i que és la més antiga de l’àrea andina. I això ho sabem gràcies a la datació per carboni 14. Durant els primers anys d’excavació, l’interior de les piràmides gairebé no es va explorar i els treballs es van centrar en els temples i els habitatges, però enlloc van aparèixer restes orgàniques que permetessin datar el jaciment. Shady en sospitava l’antiguitat, però, lògicament, necessitava assegurar-la per mètodes científics. Per fi van trobar restes de fibra vegetal d’una xarxa que s’havia fet servir, probablement, per transportar les roques per construir la piràmide.

Davant de la manca de recursos de l’equip local per fer la datació, un matrimoni d’arqueòlegs de Chicago, Jonathan Haas i Winifred Creamer, es va oferir per fer-ne l’estudi a la Universitat d’Illinois. La conclusió va ser clara: les restes tenien una antiguitat de gairebé 5.000 anys i, per tant, el lloc de Caral datava del 2600 aC, de la mateixa època que les piràmides d’Egipte. Aquesta confirmació va permetre centrar el focus de la investigació en el coneixement de més detalls de la civilització de Caral: com vivien, amb qui es relacionaven i per què van desaparèixer, gairebé mil anys després, sense deixar cap rastre.

L’estatus pacífic de la civilització de Caral queda reforçat a partir de les restes i els indicis que han estudiat els arqueòlegs. Al centre de la ciutat hi havia sis piràmides al voltant d’una plaça central i, al costat, un amfiteatre i un temple que marcaven el lloc on es desenvolupava la vida dels habitants de Caral. La piràmide més gran de totes hauria allotjat els òrgans de govern de la ciutat i, per tant, seria el símbol de la civilització. De fet, Caral es va erigir com a capçalera d’un territori més ampli que incloïa uns altres dinou assentaments com Áspero, Allpacoto, Kotosh, La Galgada o Miraya, entre d’altres. Era una mena de capital on es concentraven els tres poders fonamentals —administratiu, religiós i polític. Tot això es pot observar en les construccions i en les proves que apunten al desenvolupament d’una xarxa de reciprocitat i intercanvi molt important.

Caral va ser un centre comercial de primer ordre, on arribaven béns procedents de centenars de quilòmetres de distància que s’intercanviaven per productes de cotó

D’una banda, a la piràmide de l’amfiteatre, l’equip d’arqueòlegs van descobrir diverses flautes fabricades amb ossos de pelicà, decorades amb representacions zoomorfes com micos, serps i aus, i una mena de trompetes fetes d’ossos de camèlid o cérvol. Aquests instruments tenien un paper fonamental en el sistema cerimonial i en la religiositat dels habitants de Caral. D’altra banda, hi ha proves que demostren que la ciutat va ser, a més d’un centre religiós i espiritual important, un centre comercial de primer ordre a la seva època. S’hi han trobat llavors de bixa, una planta d’origen selvàtic, que es fan servir per pintar el cos i es consumeixen pels efectes afrodisíacs que tenen. I també restes de caragols marins que es feien servir com a plats.

Si tenim en compte que la bixa i els ossos de pelicà no pertanyen al desert on se situa la vall de Supe, sinó que procedeixen dels Andes i de la selva, a més de 300 quilòmetres de distància, i que els caragols i les restes de peixos que s’han trobat i que formaven part de la dieta dels ciutadans han de provenir de la costa del Pacífic, a una trentena de quilòmetres de Caral, es pot concloure que hi havia una xarxa comercial entre la ciutat i altres zones del Perú.

        

Camps de cotó i canvi climàtic

Per què, doncs, Caral es va construir en una vall desèrtica? La resposta, com passa a Egipte amb el Nil, és el riu Supe, que travessa la vall i que va permetre implantar un sistema de regadiu que, al seu torn, va permetre l’existència d’extenses plantacions de cotó, com ho demostren les llavors i les abundants restes de teixits que s’hi han trobat. Algunes de les restes són xarxes de pesca de cotó. Xarxes de pesca, recordem-ho, en una ciutat a trenta quilòmetres de la costa, que són la prova principal de l’intercanvi comercial que practicaven els ciutadans de Caral amb altres zones del Perú, i que hauria estat el motiu principal del naixement d’aquesta civilització.

El punt fort de Caral –el comerç del cotó— s’hauria convertit, a la llarga, en el seu punt dèbil. Les restes arqueològiques indiquen que l’assentament es va abandonar de manera gairebé sobtada cap al 1800 aC i la manca de signes de violència fa que es descarti la guerra com a causa de la seva fi. Ruth Shady apunta a una altra teoria que segurament, el 2017, ens és molt familiar: un canvi climàtic hauria propiciat l’abandonament de la ciutat. En una civilització que vivia del comerç del cotó per importar aliments d’altres zones, un canvi climàtic que hagués assecat el riu Supe i, per tant, acabat amb els camps de conreu, hauria suposat una estocada mortal. De fet, per la mateixa època que es té constància de l’abandonament de Caral, altres assentaments de la vall de Supe van ser abandonats, fet que donaria suport a aquesta teoria.

Sigui com sigui, la fi de Caral va comportar el final d’una civilització pacífica i, en alguns aspectes, molt avançada: el 2016 es va descobrir l’enterrament d’una dona en una piràmide a l’assentament costaner d’Áspero [il·lustració de l’esquerra], que demostra la importància del sexe femení en aquella societat. A Caral, les dones no tenien un paper secundari, i aquest hauria de ser un motiu suficient per demostrar que era una civilització.

Per saber-ne més
  • Shady, ruth. Caral. La civilización más antigua de las Américas. Lima: Zona Arqueológica de Caral-Supe, 2009.
  • Documental de Caral a la BBC (2002) doblat al castellà.
  • Web de la zona arqueològica de Caral.

Aquest article es va publicar en el número 181 del Sàpiens (maig 2017)