Aurora Picornell, la represaliada

Dimarts, 5 de gener del 1937, Palma. Aquestes últimes hores a la presó de Can Sales han estat agredolces. El goig de tornar a veure l’Octubrina Roja, que amb els seus dos anys és tot alegria, no pot amagar el temor que em produeix una visita que, a més d’excepcional, és insòlita, malgrat ser la vigília de Reis. No me’n refio gens ni mica, aquests regals d’amor maternal no són habituals entre els nostres repressors. Na Maria Pasqual, que també ha rebut la visita de la Natàlia, la seva nina de dos anys, està molt nerviosa, pensa que aquesta concessió no és sinó el preludi de la nostra desgràcia, que ens mataran sense deixar rastre. Pobreta, des que fa uns mesos van executar el seu marit, en Josep Julià, que no aixeca el cap. Un escamot falangista el va assassinar vilment en una de les anomenades tretes de presons: el van alliberar per ser segrestat i ajusticiat sense judici, sense condemna, sense testimonis... Malgrat tot, crec que a nosaltres només ens volen espantar o, potser, canviar-nos de presó. Aquí, a Can Sales, ja no hi cabem. Quan em van detenir el 19 de juliol passat, vaig ser la primera dona empresonada per motius polítics després del cop d’estat, però des d’aleshores el nombre d’internes no ha parat de créixer.

Havent sopat, n’Assumpció, la zeladora, ens ha donat la notícia. En veu alta i, davant de tothom, ha dit el meu nom: Aurora Picornell Femenias. També ha anomenat na Catalina Flaquer Pascual i les seves dues filles, n’Antònia i na Maria Pascual Flaquer, conegudes com les roges del Molinar, el nostre barri estimat. La darrera que ha escoltat el seu nom ha estat na Belarmina González Rodríguez, una noieta de 22 anys de Palència, sense militància política i a qui cap de nosaltres coneix. Ara ja no tenim cap dubte del nostre futur: ens duen a matar. N’Assumpció, però, ens diu que som lliures, que podem sortir de la presó i marxar cap a casa, amb les nostres famílies. Jo li demano a na Catalina Gelabert que em doni dos rodets de fil, d’aquells que ella fa servir per cosir tan bé. Els hi faré arribar de retorn, si sobrevisc. A la sortida de la presó ens esperen dos cotxes...

Una nit de Reis funesta

La matinada del 6 de gener havia estat triada per ser una nit negra. La Passionària de Mallorca —com també les roges del Molinar— va ser vexada i executada a l’oratori de la Creu, al costat del cementiri de Porreres, un municipi a trenta quilòmetres de Palma amb una activa i nombrosa Falange local. Aquesta va ser l’única treta de presoneres de Can Sales, tot i que va ser pràctica habitual a la presó dels homes. Altres detingudes van ser condemnades, després de judici, però cap d’elles no va ser ajusticiada.

Però, per què aquesta jove costurera, filla del barri mariner del Molinar de Llevant, va ser detinguda el 19 de juliol del 1936 quan sortia d’una botiga prop de casa seva? Per què va ser la primera dona empresonada després del cop d’estat? Just després de l’Alzamiento nacional es va encetar a Mallorca una dura repressió contra els elements considerats subversius i especialment contra aquelles persones que tenien una certa significació amb la lluita obrera i d’esquerres. N’Aurora, amb 25 anys, tenia un llarg historial com a política, sindicalista i activista. El seu currículum inclou que va ser la primera dona que va militar en el Partit Laic de Mallorca, va organitzar el Sindicat de Sastresses de Palma i el Socors Roig Internacional, va ser una dirigent activa de la Federació Balear del Partit Comunista (PCE) i es va significar especialment en la defensa dels drets dels treballadors i, sobretot, de les dones. De fet, només uns mesos abans de ser detinguda, va tenir un rol decisiu en la commemoració del Dia Internacional de la Dona Treballadora, un míting multitudinari presidit per primer cop exclusivament per dones a l’illa.

Aquesta significació clara i decisiva en la lluita de l’alliberament de les dones explicaria per què el matí del 6 de gener, un grup de cinc homes, tres de paisà i dos vestits amb camisa azul, van entrar en un bar del Molinar i van deixar glaçats tots els presents. El tal Mateu de ses gasoses, veí falangista del barri, exhibia, fent-los voleiar per sobre el seu cap, els sostenidors ensangonats d’Aurora Picornell. Una mostra cruel que la dona lliure i alliberada havia caigut.

Intentar esborrar el passat

Articulista i oradora brillant, els discursos de la costurera revolucionària havien estat sempre dels més victorejats i, durant la que havia de ser la seva última primavera, s’havia consolidat com a símbol per excel·lència de l’esquerra mallorquina. Per si tot això no fos suficient, Aurora Picornell formava part d’una família amb uns ideals comunistes marcats. Picornell era, per tant, l’objectiu ideal dels falangistes que volien exemplificar la seva repressió fent caure un símbol: represaliada, detinguda, assassinada i esborrada de la història. Aquest últim punt, però, no va ser aconseguit, ja que el cruel assassinat va ajudar a fer créixer el mite de la Passionària mallorquina en l’ideari popular de la clandestinitat. Amb l’arribada de la Transició, als anys 70 del segle passat, la lluitadora va ser reconeguda públicament com a màxim referent històric del comunisme mallorquí de preguerra i de la repressió posterior, fins a ser nomenada, el 2017, filla predilecta de l’illa de Mallorca.

La història de Picornell, però, podria haver estat una altra si, com tenia previst, el dissabte 18 de juliol del 1936 hagués salpat, amb els seus germans Joan i Llibertat, amb el vaixell Ciutat de Barcelona que els duria cap a la capital catalana per participar en l’Olimpíada Popular. La notícia que s’havia produït un cop d’estat ho va canviar tot. Aurora va decidir quedar- se a Palma, sense saber que estava signant la seva sentència de mort. Probablement, aquell mateix dia va ser una de les dirigents d’esquerres que van anar a demanar al governador civil que activés la resistència contra els colpistes i armés les classes obreres. Antonio Espina no ho va acceptar, hores després es declarava l’estat de guerra.

Si bé l’alliberament de la dona i el seu paper en la revolució socialista i comunista eren els temes principals dels articles que Picornell va escriure al llarg de la seva vida, la denúncia de l’explotació laboral —amb noms i cognoms— i les condicions de vida a les presons també van ser qüestions recurrents. El setembre del 1935, Picornell va ser detinguda, per primera vegada, per vendre exemplars del setmanari comunista Nuestra Palabra, que suposadament duia encartats uns manifests subversius. La van processar per un delicte d’excitació a la rebel·lió i la van tancar a la presó provincial de Palma (o dels caputxins). Setmanes després, escrivia una dura crítica a la insalubritat i l’escassedat alimentària que va trobar a la presó: màrfegues mullades completament, catres de palla sense llençols, acumulació de nou dones en un departament per a sis i una dieta amb què “no pot viure cap persona humana”. Una situació molt similar a la que es va trobar el juliol del 39 a la presó del carrer dels Caputxins, el primer lloc on va ser ingressada: brutícia, xinxes per tot arreu, sobresaturació... Unes condicions que, fins i tot, van ser denunciades pel mateix comandant militar de les Balears, motiu pel qual es va habilitar un hospici del número 42 del carrer d’en Sales, que les Germanetes dels Pobres feien servir com a asil d’ancians, conegut popularment com a Can Sales o Ses Hermanites.

La vida al penal de Can Sales

Les condicions de vida de les internes van millorar lleugerament al nou espai, però continuaven estant amuntegades, amb una alimentació escassa i una monotonia constant, entre la lectura prohibida i l’obligatorietat de cantar l’himne feixista, el Cara al sol, a l’hora de baixar la bandera. Més d’un centenar de dones van passar per Can Sales fins als anys 40, quan es va deixar de fer servir com a presó. Picornell va ser una de les més joves, però també una de les més combatives, exercint un cert lideratge moral sobre la resta atesa la seva experiència política i organitzativa. Fins i tot, va plantar cara a l’obligatorietat d’assistir a missa. Malgrat les condicions inhumanes de l’espai, les presoneres van intentar organitzar-se mínimament per passar les hores: una reclusa ensenyava francès, una altra feia classes de gramàtica i història. De les classes de costura se n’encarregava na Catalina Gelabert, que mai més va saber res dels rodets de fil que va deixar en penyora a n’Aurora Picornell.