La Dolors Canals tenia 26 anys quan es va casar. Era un 19 de desembre de l’any 1938, i Barcelona vivia les seves últimes setmanes de guerra. El seu company, el pintor Joan Junyer, va presentar-se a la cerimònia amb una rialla d’orella a orella i un ram de flors a les mans. L’acte, presidit per una bandera republicana i amb el soroll de les bombes de fons, va acabar amb un banquet ben modest a base d’ous, enciam, pa negre i unes quantes pells de taronja amb sucre. Poques setmanes després, el que havia de ser la seva lluna de mel es va convertir en una amarga fugida cap a l’exili.
París va ser el seu primer destí. Només de posar-hi els peus, el pintor Joan Miró, amic de Junyer, els hi donava la benvinguda amb unes coques de verdura mallorquines preparades per la seva esposa. La Dolors no les oblidaria mai, aquelles coques. I després va venir una estada a Londres i, més tard, a Cuba. A ell, al país caribeny, li van obrir les portes de l’Institut d’Arts Plàstiques, ja que la seva fama com a pintor el precedia. Ella, per la seva banda, es va dedicar a donar classes de pediatria a la Universitat de l’Havana i a escriure el llibre La infancia del Caribe. I encara van tenir temps de fer amistat amb Ernest Hemingway, el genial escriptor nord-americà, que és qui els va facilitar un aval per ajudar- los a entrar als Estats Units. Així, gairebé tres anys després d’haver deixat Barcelona, es plantaven al bell mig de Nova York, on passarien unes quantes dècades de les seves vides.
Temps de rosari i de viure de genolls
Entre viatge i viatge, la Dolors recordava la seva plàcida infantesa, bressolada pel brunzit de les màquines tèxtils de la fàbrica del pare i la música de Puccini o de Stravinski que deixava anar aquell innovador tocadiscs que tenien al menjador. Però també li venien al pensament les estrictes parets del col·legi Dames du Sacré Coeur. Eren temps de rosari, de viure de genolls i de marginar la pròpia llengua. Tan aviat com va poder, i malgrat no tenir el consentiment de la família, es va posar a estudiar medicina i psicologia, i a sovintejar la Casa de la Lactància, de la qual l’avi Farriols n’era el director. Allà, va entrar en contacte per primer cop de manera professional amb els nounats. I més endavant, va seguir la seva investigació a l’Hospital Clínic. I com més anava més clar veia la importància d’estimular i fomentar la capacitat d’aprenentatge dels nens de 0 a 3 anys per al seu futur desenvolupament. Una màxima que va acompanyar la major part de les seves investigacions.
L’amor li va arribar en una època plena de conflictes que van culminar l’estiu del 1936 de la pitjor manera possible Aquell maleït 19 de juliol, la seva mare la va despertar molt esverada: tot plegat caminava cap al desastre. El Joan es va presentar a casa seva i va convidar-la a fer un tomb per aquella Barcelona en guerra. Ella ho va acceptar i junts es van dirigir cap a la Rambla, i van asseure’s a la terrassa d’un bar prop del monument a Colom. Va servir-los un cambrer molt polit, amb una tovalloleta blanca penjant del braç. Allà van esmorzar i és allà on van decidir que calia treballar en favor de la República i contra els sublevats.
Una fàbrica convertida en guarderia
Mentre el Joan es dedicava a salvar el patrimoni artístic, a la Dolors li van oferir d’aportar la seva experiència per dirigir la primera guarderia de guerra que s’obriria a Catalunya, concretament en una fàbrica de Sants. Es tractava d’una empresa col·lectivitzada, Manufactures Bofarull, els obrers de la qual, autoorganitzats, havien apostat per crear un menjador, un servei de dutxes i una guarderia. Allí els nens i les nenes tenien tot allò que les circumstàncies els negaven a les seves llars proletàries. Els banyaven amb aigua calenta i sabó, estaven ben alimentats i l’atenció de les cuidadores era constant.
Formació contínua
Durant aquells mesos, la Dolors va compaginar el dia a dia de l’escola bressol amb els caps de setmana a la Maternitat, on el doctor Trias Maxencs havia posat a la seva disposició una habitació des d’on podia continuar treballant en els seus estudis sobre la infància. Per ella, una guarderia havia de servir per desenvolupar plenament totes les potencialitats dels nens i les nenes. Per això, a més de mestres, creia que calien especialistes d’altres disciplines, com la psicologia o la pediatria. I després de la Bofarull va venir la guarderia de la fàbrica Montalfita de Badalona, fins que el Ministeri de Treball va nomenar la Dolors coordinadora de les guarderies de guerra de Catalunya. La nova tasca consistia a organitzar les guarderies que havien anat apareixent a les diferents fàbriques. A visitar-les, a imaginar amb els seus responsables com s’ho podien fer per superar una angoixant i creixent manca de subministraments i a coordinar la col·laboració entre els diferents centres.
El Ministeri de Treball va nomenar Canals coordinadora de les guarderies de guerra de Catalunya, amb l’encàrrec d’organitzar els centres d’ensenyament
Però la guerra continuava i cada dia anava pitjor per als republicans. I Barcelona era un immens blanc per als avions de Mussolini i Hitler. La Dolors molts anys després encara s’esgarrifava en recordar el bombardeig del 18 de març del 1938, entre els carrers de Balmes i la Gran Via. Ella ho va veure, i en aquell moment va entendre la seva mare, que es negava a baixar als refugis, i quan sonaven les alarmes antiaèries pujava al terrat de casa perquè deia que era millor acabar ràpid. Aquells avions van sembrar la ciutat de mort, mentre els combatents de les Brigades Internacionals eren obligats a partir. Barcelona els va acomiadar emocionada la tardor del 1938. Aquell dia la Dolors va contemplar des de la Diagonal com, tot cantant La Internacional, marxaven amb els punys enlaire i llàgrimes als ulls. Pocs dies després ella i el Joan celebraven aquell casament, sota un cel de bombes i entre aromes de taronja ensucrada.
Supervisora de les guarderies de guerra als EUA
L’estada de la Dolors i el Joan a Nova York era plàcida fins que el bombardeig japonès de Pearl Harbor del desembre del 1941, va sumir els Estats Units en la Segona Guerra Mundial. Ella va tenir la sensació que la guerra els perseguia, però ben lluny de quedar-se aturada, va optar per dirigir-se a les autoritats federals de Washington per explicar- los el projecte que havia posat en marxa a Catalunya. Durant dos anys, la Dolors Canals seria la supervisora del centre pilot de guarderies de guerra dels Estats Units. Però no només això, acabada la Segona Guerra Mundial, durant una dècada va ser la cap d’un programa d’ona curta que emetia la CBS, un espai que posteriorment es va emetre per diverses emissores europees, llatinoamericanes i africanes.
Resistència antifranquista
Tot i la intensa activitat que duien a terme, a la Dolors i al Joan encara els quedava temps per col·laborar amb la resistència antifranquista amb quadres, articles o diners. I també per organitzar els primers Jocs Florals a Nova York, a la sala d’actes del prestigiós Museu d’Art Modern. Van tenir lloc la primavera del 1951, i el músic Pau Casals va esdevenir el seu president d’honor. Els guardons van anar a parar a mans del poeta Agustí Bartra, del filòleg Joan Coromines i d’un joveníssim escriptor de Sueca anomenat Joan Fuster.
Les autoritats franquistes, conscients del prestigi de la parella, els van fer arribar el missatge que serien benvinguts si decidien tornar a Catalunya. Però la Dolors i el Joan ho tenien clar, molt clar. No tornarien a trepitjar el seu país mentre Franco governés el seu destí.
Què se'n va fer?
L’any 1976, deixant enrere prop de 40 anys d’exili, la Dolors i el Joan van tornar a Barcelona, on ella encara va continuar la seva feina i les seves investigacions. Fins i tot es va veure amb cor, amb 77 anys, de crear el Centre 0-3 Barcelona, una institució de documentació, recerca i formació professionals centrada en les necessitats dels infants des que neixen fins als 3 anys. La Dolors va morir el 31 de març del 2010 a Barcelona.
Sobre els sistemes d’esnyament abans i durant de la guerra us recomanem Els mestres de la República, de Salomó Marquès i Raimon Portell, publicat per Ara Llibres el 2006. Sobre la figura de Joan Junyer, existeix una biografia: Joan Junyer, de Josep Miquel Garcia i Fina Duran, Ed. Mediterrània, 2004. Al web de la Fundació Apel·les Fenosa hi ha l’arxiu de Joan Junyer amb fotos de la parella.
Aquest article es va publicar en el número 198 del Sàpiens (setembre 2018)