A la classe de zumba retruny l’últim èxit de reggaeton, i als casaments més tradicionals no hi pot faltar la solemne marxa nupcial de Wagner. Però és que els maoris de Nova Zelanda no es llançaven a la batalla sense haver entonat la temible haka; en les gelades estepes siberianes, els xamans cantaven per invocar l’ajuda de l’esperit del llop, i a l’Imperi inca, no hi havia trobada que no anés acompanyada de música. És ben evident que, al llarg de mil·lennis d’història, a tots els racons del planeta i en totes les cultures, allà on ens ajuntem uns quants humans, sempre hi sona alguna melodia.
La música és un ingredient tan habitual en les nostres vides, que ens pot passar per alt com és d’extraordinària la seva omnipresència en l’espècie humana. Aquesta constatació planteja un dilema per als estudiosos de l’evolució, ja que, en la natura, cada conducta o tret físic té un cost. I el cost de les activitats musicals és especialment alt: tant per l’energia que consumeixen com pel temps de pràctica que requereixen. A banda que qui fa música en un entorn natural es posa en perill, ja que revela la seva situació precisa a rivals i potencials depredadors. El mateix Charles Darwin va quedar astorat quan hi va reflexionar: “Ja que ni la capacitat de gaudir ni la de produir notes musicals té la menor utilitat per a l’home en els seus hàbits quotidians, aquestes facultats les hem de classificar entre les més misterioses de les quals està dotat”. Per què, doncs, ens és tan natural cantar i percudir? I sobretot, per què ens ve de gust fer-ho?
La capacitat de percudir és força atípica en el món animal. Els picots tamborinegen sobre els troncs per foradar-los i trobar-hi els insectes que mengen. La cacatua negra galta-roja colpeja amb un pal sobre els troncs dels arbres buits per cridar els congèneres. I alguns rosegadors del desert, com els jerbus, percudeixen sobre la sorra amb les potes del darrere, amb ritmes diferents si és per atraure la femella o per avisar d’un perill.
Ximpanzés amb molt de ritme
Però els que més s’assemblen a nosaltres en aquest aspecte són els nostres parents més propers en l’escala evolutiva. Ximpanzés i bonobos percudeixen sovint sobre els troncs, i els goril·les es colpegen el pit amb les mans —no sempre com a mostra d’agressivitat. En canvi, els orangutans, no percudeixen. Això suggereix que podem remuntar la percussió al nostre ancestre comú amb ximpanzés i goril·les, que va viure a l’Àfrica fa entre 8 i 10 milions d’anys. Per tant, en el nostre llinatge evolutiu, la tendència a generar ritme amb les extremitats va precedir la vocalització. Resta pendent definir en quin punt exacte es va desenvolupar la capacitat mental, la destresa i la coordinació necessària per produir seqüències de ritme, una de les primeres formes de música que vam inventar.
En canvi, la conducta vocal és força freqüent en el món animal. Des de l’albada fins al vespre, per aire, mar i terra, algun animal vocalitza amb senyals acústics de molt diversa naturalesa. La vocalització és un tret que ha evolucionat en paral·lel múltiples vegades en espècies molt allunyades entre si. Mil·lennis d’implacable selecció natural han actuat sobre una varietat immensa de formes de vida, per optimitzar les seves formes de captació i producció de sons. Sons que solen ser innats; és a dir, programats genèticament. El que ja no és tan comú és la capacitat d’aprendre cançons: ho poden fer alguns ratpenats, els elefants, algunes foques, molts cetacis i evidentment els ocells cantaires. Molts d’ells utilitzen aquesta capacitat en el context de la selecció sexual. Sens dubte, una bona raó per entrenar-se per cantar millor...
Neix la capacitat de cantar
En els humans, la conducta vocal és una adquisició evolutiva que segurament es remunta al moment posterior en què ens vam separar dels ximpanzés i els bonobos, fa uns 6 milions d’anys. Aleshores el nostre aparell fonador va experimentar una sèrie d’ajustos, alguns provocats pel pas de la locomoció de quatre a dues potes i d’altres per l’increment de la massa cerebral. Ximpanzés i bonobos vocalitzen, però el seu abast tonal és limitat, en part degut a la posició de la laringe. Com en tots els mamífers, en ells aquest òrgan reposa a la part alta de la gola, per separar-se del tracte digestiu i evitar el risc d’asfíxia en empassar-se aliments. En els éssers humans, la laringe es troba a la part baixa de la gola, amb un increment significatiu de l’àrea de ressonància, cosa que augmenta molt el rang de sons que podem emetre. Aquest reajustament de posició també va modificar la posició de l’arrel de la llengua, i ens va dotar de més control sobre aquest múscul.
Malgrat tot, per produir una melodia no basta d’emetre sons de tonalitat variada. També resulta fonamental poder perllongar-los sense reduir-ne el volum ni la intensitat. En el curs de l’evolució del gènere Homo observem que la medul·la espinal s’ha fet més gruixuda en el segment que passa pel tòrax, on hi ha la cavitat pulmonar. El control de la respiració ha estat una facultat crucial per al control de les vocalitzacions. Malauradament, els òrgans de fonació estan fets de teixit cartilaginós i no fossilitzen. Això fa difícil establir en quin moment evolutiu van ocórrer aquests canvis. Però els experts han descobert que hi ha una relació directa entre la forma de la base del crani i la posició de la laringe. A partir d’aquesta troballa s’ha determinat que el tracte vocal i la dimensió del canal vertebral toràcic de l’australopitec (fa entre 4,5 i 2 milions d’anys) eren força similars als dels grans simis moderns.
Hi ha indicis que mostren que l’Homo ergaster (fa 1,7 milions d’anys) ja podia controlar la seva laringe per emetre tons molt semblants als que fem nosaltres, tot i que durant períodes de temps molt més breus. I finalment amb l’Homo heidelbergensis (fa 500.000 anys, el nostre darrer avantpassat comú amb els neandertals) l’anatomia laríngia és ja molt similar a la de l’Homo sapiens. Probablement podia emetre la mateixa gamma de sons que nosaltres, i controlar els canvis de to i fer vocalitzacions més llargues.
L’Homo Heidelbergensis podia emetre la mateixa gamma de sons que nosaltres, controlar el to i fer vocalitzacions llargues
Aquests són alguns dels canvis fisiològics que ha experimentat la nostra espècie en el seu viatge evolutiu, que han resultat cabdals per a l’evolució de l’activitat musical. Però el fenomen musical és sobretot un fenomen mental, resultat de processos neurològics de gran complexitat. Escoltar i seguir una melodia, tocar un instrument o imaginar música implica la participació en un mateix moment del sistema auditiu i de gairebé totes les funcions cognitives. Fa uns 2 milions d’anys, per mecanismes que encara no s’acaben d’entendre bé, als primers homes els va augmentar significativament la mida del cervell. Aquest òrgan va experimentar canvis importants: un rearranjament del lòbul frontal, l’expansió del còrtex prefontal, una lateralització cortical bàsica i una diferenciació amb el cervell d’altres primats en l’àrea de Broca, molt relacionada amb la parla. Aquesta va ser la base de la música... i del llenguatge.
Perquè, encara que sembli una hipòtesi contraintuïtiva, el llenguatge podria haver evolucionat a partir de la música. La teoria de Darwin diu que abans que els humans tinguéssim llenguatge, no érem gaire lluny dels gibons.
El poder de la música
Aquests primats poden cantar cançons complexes, però no les aprenen, sinó que formen part del seu llegat genètic. Aleshores vam fer una passa més, i ens vam acostar als ocells cantaires, que són capaços d’aprendre les cançons que canten. Darwin pensava que de mica en mica, gràcies a un augment general de la intel·ligència, vam afegir sentit a aquestes activitats musicals i, seguint aquest fil, va néixer el llenguatge. La música hauria estat un sistema comunicatiu per als primers homínids, que va quedar amb un rol més secundari quan els nostres ancestres van fer evolucionar el llenguatge. Així, segons Darwin, la música que fem i gaudim avui seria una mena de fòssil d’una capacitat que havia estat crucial fa centenars de milers d’anys.
Però la música té tal poder emocional sobre nosaltres, que no sembla que això sigui del tot cert. La música té efectes fisiològics claríssims, pot canviar els nostres estats d’ànim, i té un impacte social molt gran, en aconseguir la cohesió d’un grup de forma gairebé instantània. En tots els grups hi ha sempre alguna cosa que els manté units. En la majoria de primats, aquesta funció la fa el ritual de cura personal: els grans micos es passen molt de temps pentinat els altres i desparasitant-los. Aquesta activitat té un paper crític en la seva relació social, ja que és com mostren la seva amistat i proximitat. Però quan el grup es fa massa gran, esdevé impossible que els individus interactuïn d’aquesta manera amb tota la resta. Aleshores, sembla raonable suposar que en els primers grups humans va ser la vocalització (i la música, i el ball) la que va substituir les pràctiques de relació interpersonal un a un. Era una manera de posar altaveu a les intencions de cadascú i retransmetre-les al grup sencer, participant en una activitat conjunta que a més intensifica fàcilment les nostres emocions. Hi ha algunes proves que suggereixen que la música està relacionada amb l’emissió d’oxitocina, relacionada amb la configuració de records positius i agradables.
Està demostrat que fer música junts, cantar junts i ballar junts apropa la gent. Sincronitzar-nos amb altres individus i fer els mateixos moviments de manera expressiva és una manera molt efectiva d’acostar-nos als altres, de sentir que formem part d’una cosa més gran. No pel seu simbolisme abstracte, sinó per l’acte en si mateix. I ja sabem que tot el que fa que un individu se senti feliç i segur de formar part d’un grup cohesionat l’ajuda des d’un punt de vista evolutiu i de selecció natural. Sembla que, com a humans, necessitem la música per establir vincles amb els altres, tant com necessitem menjar i beure. I si considerem que alguns científics pensen que, quan els individus interactuen intensament, l’augment de la mida del grup implica un increment en les capacitats cognitives, podem concloure que la música pot haver estat, al llarg de mil·lennis, un dels vectors més rellevants en la nostra evolució com a espècie. Així que, ja ho sabeu, a ballar toquen!
Us recomanem The prehistory of music: human evolution, archaeology, and the origins of musicality d’Iain Morley; The evolution of language de W. Tecumseh Fitch i Brain and music de Stefan Koelsch. Podeu veure un trailer del documental aquí.
Aquest article es va publicar en el número 199 del Sàpiens (octubre 2018)