150 anys de clonació: de l'eriçó de mar al macaco

Crear vida ha estat un dels somnis de la humanitat des de fa segles, però mai havíem estat tan a prop d’aconseguir-ho com ara. Els avenços en biologia i genètica han fet realitat la clonació d’animals. És qüestió de temps que puguem fer còpies amb humans?

El cas de l’ovella Dolly va encendre el debat sobre els límits ètics de la clonació
El cas de l’ovella Dolly va encendre el debat sobre els límits ètics de la clonació Getty Images
1 de setembre del 2019 a les 00:00
Assessor
Xavier Puñet
Guardar a favorits

Fa relativament poc, un grup d’investigadors de l’Institut de Neurociència de Xangai va fer públic que havia clonat amb èxit dos macacos. El cap de l’equip, el xinès Mu-ming Poo, va assegurar que el seu objectiu era seguir reproduint aquests simis, que comparteixen moltes similituds genètiques amb els humans, per tal de trobar solucions que ajudin a prevenir o curar malalties com l’Alzheimer o el Parkinson. Més enllà de la voluntat filantròpica, l’avenç assolit va posar en alerta una part de la comunitat científica. En paraules de Leonard Zon, director del programa de cèl·lules mare de l’Hospital Infantil de Boston, la clonació dels macacos situa la ciència el més a prop que ha estat mai d’assolir la replicació humana i cal que ens plantegem si volem avançar cap a aquesta direcció.

Però és realista pensar que es podrà replicar l’experiència dels macacos amb l’espècie humana? Darrere l’èxit de l’equip de Mu-ming Poo s’amaguen molts intents fallits que fan del procés una aventura molt poc rendible, per l’alt cost i els escassos resultats generats. El cert és que els biòlegs i genetistes que investiguen la clonació són genis que s’asseuen a espatlles de gegants. La darrera gran fita en aquest camp, i que ha quedat en el pòsit de la memòria col·lectiva, la van marcar Ian Wilmut i Keith Campbell, el 1996, amb l’ovella Dolly. Però abans d’arribar al mamífer clonat més famós del món, va caldre més d’un segle d’experimentació genètica.

Moltes plantes tenen la capacitat de reproduir una còpia de si mateixes, com els geranis o les patateres

Un clon és una còpia genèticament idèntica d’un organisme o grup de cèl·lules. A la natura en trobem diversos exemples, tant en el món vegetal com en l’animal. Moltes espècies de plantes tenen la capacitat de reproduir una còpia de si mateixes amb un únic fragment, com és el cas dels geranis (n’hi ha prou amb un esqueix que et doni el veí per fer-ne créixer una còpia exacta al teu jardí) o de les patateres. Aquesta tècnica, coneguda com a clonació reproductiva, ha permès que algunes espècies s’hagin estès arreu del món a gran velocitat, com ho demostra el cas de l’elodea, una planta aquàtica originària de l’Amèrica del Nord. Fa 150 anys algú va plantar-ne una a Europa i avui en dia s’estén per canals i rius de tot el continent.

En el regne animal la clonació també és habitual. Algunes espècies de meduses, cucs, granotes o llangardaixos fan servir aquest mètode per 

reproduir-se. De fet no cal anar tan lluny: els bessons univitel·lins o idèntics són organismes amb la mateixa càrrega genètica. A l’inici de la gestació, l’embrió es divideix i cada meitat creix fins a formar dos fetus.

Aquest procés natural és el que va replicar al laboratori de manera artificial el biòleg alemany Hans Adolf Driesch, l’any 1885. Aleshores ell i altres pioners de la genètica creien que si se separava l’embrió, les cèl·lules se seguirien multiplicant fins a crear dues meitats d’un individu complet, en lloc de dos individus independents. Mentre experimentava amb eriçons de mar, Driesch va descobrir que si dividia l’embrió en la fase més pròxima a la gestació, les cèl·lules restants se seguien multiplicant fins a desenvolupar dos eriçons independents però genèticament iguals.

La tècnica del pèl de nadó

A Driesch li va agafar el relleu el també alemany Hans Spemann, que va aconseguir clonar una salamandra. Les cèl·lules embrionàries d’un animal vertebrat són més difícils de separar que les de l’eriçó de mar, però Spemann va aconseguir-ho fent servir una soga feta amb pèl de nadó. El científic va seguir experimentant amb embrions de salamandra i pèl de nadó fins que uns anys més tard va assolir el primer cas conegut de transferència nuclear, un mèrit que li valdria el premi Nobel de medicina i fisiologia.

L’experiment consistia a lligar una cèl·lula embrionària sense trencar-la. El nucli quedava a una banda del citoplasma, en la qual començava el procés de divisió cel·lular. Quan ja s’havien format 16 cèl·lules, Spemann deixava anar el fil, el nucli es desplaçava a l’espai que havia estat aïllat i a continuació separava aquesta cèl·lula de la resta. Així va aconseguir que naixessin dues salamandres, demostrant que, en essència, n’hi havia prou de mantenir el nucli de la cèl·lula embrionària per aconseguir la clonació.

El procés de transferència nuclear el van perfeccionar, l’any 1952, Robert Briggs i Thomas King experimentant amb capgrossos. A més de constatar que el nucli de l’embrió contenia la informació genètica necessària per crear una còpia de l’original, van comprovar com era vital treballar en els estadis més inicials de la gestació. Uns anys més tard, John Gurdon va descobrir que el nucli emprat no calia que fos d’un embrió. Va trasplantar el nucli d’una cèl·lula intestinal d’una granota adulta a un citoplasma buit i va aconseguir crear una còpia exacta de la primera granota. Per primera vegada, es creava un clon d’un exemplar adult i no en la fase inicial de la gestació.

Un gran salt endavant

Amb tot, és molt més complex treballar amb òvuls de mamífers, que són més petits i més difícils de manipular, que amb els de petits rèptils o amfibis. No va ser fins al 1975, quan ja hi havia eines que ho permetien, que J. Derek Bromhall va aconseguir replicar l’embrió d’un conill emprant la tècnica de la transferència nuclear. L’experiment no va passar del laboratori, on va observar que les cèl·lules efectivament es multiplicaven, però mai va aconseguir que el conill clonat creixés. Per fer-ho, caldria haver posat el nou embrió en un conill femella, experiment que mai va arribar a fer.

Amb el desenvolupament de les tècniques in vitro, cap als anys vuitanta, els genetistes que treballaven en la transferència nuclear es van plantejar avançar en el punt en què s’havia quedat Bromhall. El científic danès Steen Willadsen ho va provar amb xais i va tenir èxit, es va convertir en el primer científic capaç de clonar un mamífer. La seva contribució no es va limitar a completar els experiments de Bromhall, sinó que també va innovar emprant un impuls elèctric per introduir el nucli de la cèl·lula embrionària en el nou contenidor (una cèl·lula a la qual prèviament se li havia extret el nucli). Aquest procediment es convertiria en norma per a tots els genetistes que el seguirien. Així, altres científics van aconseguir clonar cèl·lules de vedells o ratolins.

Una clau mestra de l’organisme

L’objectiu de les cèl·lules mare és crear altres cèl·lules amb funcions especialitzades. Una línia d’investigació treballa per programar cèl·lules normals perquè actuïn com les cèl·lules mare embrionàries. Un cop orientades per transformar-se en el tipus desitjat, es poden emprar per reparar o regenerar teixit malmès de qualsevol part del cos. Per evitar que el cos ataqui aquestes cèl·lules alguns científics proposen la clonació terapèutica, una tècnica en què s’empra un òvul no fertilitzat i el nucli d’una cèl·lula d’un donant per crear una línia de cèl·lules mare genèticament idèntiques a les del donant.

Arribats a aquest punt, la genètica estava preparada per fer un gran salt endavant amb l’arribada de l’ovella Dolly. I és que la dècada dels noranta del segle passat va estar dominada pels experiments dels britànics Ian Wilmut i Keith Campbell. Per una banda, van ser pioners a l’hora de convertir el nucli de cèl·lules cultivades en un laboratori en embrions funcionals. D’aquesta manera s’obria la porta en un futur a la creació d’animals transgènics, ja que aleshores ja se sabia com transferir gens a una cèl·lula cultivada. Per altra banda, l’experiment que els faria més famosos i gràcies al qual saltarien a les primeres planes dels diaris d’arreu del món: van convertir el nucli d’una ovella adulta en un embrió, del qual naixeria la Dolly. Mai ningú abans havia estat capaç de clonar un mamífer a partir d’una cèl·lula somàtica (és a dir, del cos) adulta.

Consideracions ètiques

Per primera vegada, la societat s’adonava que la clonació humana podia esdevenir una realitat en un futur no gaire llunyà i van multiplicar-se els debats sobre la conveniència o no d’aquesta pràctica. L’Assemblea General de les Nacions Unides i la Unesco van aprovar un text l’any 1997 en què es llegia: “No s’han de permetre les pràctiques que siguin contràries a la dignitat humana, com la clonació amb fins de reproducció d’éssers humans”. La comunitat científica, però, va veure una porta oberta en aquest document: la clonació sí que podia ser vàlida sempre que no reproduís éssers humans; per tant, es podia treballar en la direcció de clonar grups de cèl·lules al laboratori que es poguessin emprar per als trasplantaments d’òrgans, per exemple.

Els científics treballen per clonar grups de cèl·lules que es puguin emprar per a trasplantaments

Després de l’èxit de Wilmut i Campbell, altres grups d’investigadors d’arreu del món han clonat, seguint la seva tècnica, porcs, ratolins, gossos, gats o cabres. L’experimentació amb primats ha estat la més delicada, per la seva similitud genètica amb els humans, fins que l’equip xinès de Mu-ming Poo ho va fer possible al final del 2017 i ho va donar a conèixer uns mesos després.

El pas següent que veurem és la clonació humana? És poc probable. Perquè surti bé un sol dels experiments cal fer centenars de proves amb embrions. En el cas dels humans caldria una mitjana de 1.200 oòcits (òvuls immadurs) per aconseguir un bebè clònic, però les dones, al llarg de la seva vida, produeixen entre 200 i 300 oòcits, dels quals com a màxim se’n podrien obtenir una desena part per la complexitat del procés.

Per descomptat, en el futur la tècnica es refinarà i serà possible minimitzar els experiments fallits, però aquest és només el primer obstacle d’una llarga cadena d’entrebancs que els científics haurien de superar. Mentrestant, tenim feina a debatre quins són els límits ètics que ha de tenir (o no) aquesta branca de la investigació científica.

Per saber-ne més

Si voleu aprofundir en el tema, trobareu abundant bibliografia científica, sobretot en anglès. Si preferiu una obra divulgativa, us recomanem ¿Quieres clonarte?: Ciencia y ética de la clonación humana d’Arlene Judith Klotzko i pròleg d’Anna Veiga, editat per Publicacions de la Universitat de València. El cinema, per altra banda, contribueix a fer-nos preguntes sobre els límits de la clonació, des de la mítica Gattaca, d’Andrew Niccol, fins a L’illa, de Michael Bay.

Aquest article es va publicar en el número 210 del Sàpiens (setembre 2019)