"Aquesta carta et va adreçada per convèncer-te que esdevinguis una assassina. [...] He assassinat l’àngel de la llar. I no ha estat fàcil; potser per això me’n sento tan orgullosa." A Cartes impertinents de dona a dona, Maria Aurèlia Capmany desenvolupava la metàfora de l’àngel de la llar, un ésser dolç que apareix quan l’esposa i mare entregada deixa per un instant les obligacions de la llar per dedicar-se una estona: “Però què fas? —li diria en veure que es posa a llegir—. D’aquí a mitja hora ve el teu marit, i li agrada tant trobar un vermut preparat!”.
Capmany adaptava una metàfora introduïda el 1931 per Virginia Woolf amb què l’anglesa criticava la definició feta de l’“àngel-esposa”, una dona passiva, submisa i amable. Woolf va influir molt Capmany, però qui realment va marcar un abans i un després en l’escriptora fou la nord-americana Betty Friedan, autora de La mística de la feminitat, una obra que el 1963 va trasbalsar els Estats Units i que es va convertir en un clàssic del feminisme modern i en un catalitzador del feminisme a Catalunya quan la llarga dictadura franquista encara era viva.
La mística de la feminitat
Després d’haver entrevistat més de 80 dones que havien estudiat, com ella mateixa, a l’Smith College, Betty Friedan exposava que les nord-americanes no eren aquelles dones felices i realitzades que apareixien a revistes i estudis diversos. La dona estava atrapada per l’àngel de la llar, era un objecte relegat a les tasques de la casa i a la criança, algú que vivia en una realitat construïda amb estereotips i discursos masculins que Friedan anomenà la mística de la feminitat.
En llegir l’obra, Capmany va dedicar-li un article a la revista Presència, un dels primers que escrivia sobre feminisme. Per a l’escriptora, el llibre servia per preguntar-se quin era el paper de la dona en la societat i per trencar un gran mite: les descendents de les primeres sufragistes no eren unes dones alliberades, sinó “un objecte tan útil com les múltiples màquines” dels americans.
Quan va escriure l’article, Capmany ja sabia que el Ministerio de Información y Turismo havia donat el vistiplau per traduir The feminine mystique, que va superar la censura “por ser de carácter científico y no simple literatura”. Després d’eliminar una al·lusió a “las mujeres de la España de Franco”, l’obra va arribar a les llibreries catalanes l’agost del 1965.
La dictadura franquista havia enclaustrat la dona a casa amb la missió de donar fills a la pàtria
Donada la seva bona acollida, Josep Maria Castellet, director literari d’Edicions 62, encarregà a Capmany que en fes una adaptació a la catalana. El resultat va ser La dona a Catalunya. Consciència i situació, que va veurre la llum l’abril del 1966. L’escriptora va fer un treball de camp basat en una enquesta realitzada a 120 dones barcelonines d’entre 20 i 50 anys pertanyents a la burgesia, a la classe mitjana i a la classe obrera amb l’objectiu de “polsar l’estat de consciència de la dona catalana”. Capmany començava fent una contextualització històrica i presentava la tesi del seu feminisme: la dona és una entitat històrica i, per tant, el seu problema no es pot abordar sense plantejar el problema social i polític.
Les primeres feministes
El feminisme s’havia introduït a Catalunya a inicis del segle XX com un hoste exòtic vingut de terres llunyanes que trucava a les portes de les dones catalanes. Amb Dolors Monserdà i Carme Karr com a deganes, les primeres feministes s’havien preguntat com es podien aplicar aquelles idees a Catalunya i havien posat el seu objectiu en el treball, en el fet que la dona pogués subsistir per ella mateixa d’una manera digna (la feina havia de ser un dret i no una necessitat vergonyant).
Però per a Capmany aquell plantejament era erroni, perquè no tractava la qüestió principal: trobar a la dona una situació paral·lela a la de l’home. Aquest era un raonament que només es podia fer la dona de classe mitjana, ja que l’obrera, que havia abandonat la llar per exercir de mà d’obra barata a la fàbrica, havia de resoldre “el seu problema de subsistència” i la de classe alta es movia “en un clima d’indiferència absoluta”. A més, “l’educació d’adorn” que rebia la dona en limitava el ventall de feines: cosir, brodar o col·locar-se en una botiga o en un magatzem. Les dones aprenien una cultura femenina, però no entraven en la Cultura en majúscules.
El feminisme-trampa
Tot i que havien passat més de cinquanta anys, les conclusions que va extreure Capmany no estaven tan allunyades d’alguns plantejaments i realitats d’aquell feminisme primigeni. I no només per la llarga i involutiva dictadura, sinó perquè de feministes, a la Segona República, ja no n’hi havia. Les primeres feministes no només havien desaparegut a inicis de la dècada dels 30 sinó que, provinents com provenien de la petita burgesia i de la menestralia catalanista, representaven el feminisme de dretes.
Era un feminisme-trampa que donava a les dones les eines i els coneixements necessaris per quedar-se a casa o per tenir una feina auxiliar que els permetés acontentar les exigències de l’estimat àngel de la llar. Capmany es referia a les esmentades Monserdà i Karr i, també, a Francesca Bonnemaison, l’obra de la qual sempre va criticar. A més, durant la Segona República la dona va assolir un sostre legal (dret de vot, d’avortament i de divorci) que mai no es va reflectir en els costums i en la consciència.
El feminisme-trampa donava a les dones només les eines i els coneixements necessaris per quedar-se a casa
I així arribem als resultats que va ex- posar Maria Aurèlia Capmany a La dona a Catalunya. L’escriptora assegurava que, tot i estar alienada, la dona era conscient de la seva alienació, especialment la de classe mitjana, per a qui el treball era un mitjà d’emancipació. Per a l’obrera, el treball —més dur i esclau— significava subsistència. La dona estava fora de la societat, el matrimoni era el seu “ofici específic” i la seva intervenció en la vida pública era esporàdica i sense eficàcia.
Totes aquestes idees, Capmany les va explicar una vegada i una altra en les conferències que va impartir per tot el país presentant el seu llibre i, també, un model de dona que va ofendre més d’un dels assistents. Com “un senyor respectable que, en un col·loqui a la part alta de Barcelona, es va alçar i es va posar a cridar que a casa seva ell era el rei”.
Capmany es convertia en la cara del feminisme de postguerra. S’havia alçat com la portaveu de Betty Friedan, però també ho va ser de l’altra gran referent feminista, la francesa Simone de Beauvoir, de qui se sentia més propera ideològicament.
Simone de Beauvoir i ‘El segon sexe’
A El segon sexe, Beauvoir desenvolupava algunes idees i conceptes revolucionaris que li van valdre crítiques i amenaces. L’existencialista afirmava que la dona no neix, es crea (és una construcció històrica gestada a partir de les condicions materials de l’època que li ha tocat viure), que la dona arriba a ser dona a través de la lluita contra el model establert i que és “l’Altre”, un ésser no autònom que es defineix a partir de la visió i de l’existència de l’home.
Capmany va escriure el pròleg de la traducció catalana de Le deuxième sexe, que, a diferència de La mística de la feminitat, sí que va tenir problemes amb la censura i es va publicar a Catalunya el 1968, dinou anys després que hagués aparegut a França. L’escriptora catalana tornava a insistir en la situació subsidiària de la dona i, tot i que segurament s’estava autocensurant, al·ludia a la dictadura, que havia enclaus- trat la dona a una casa amb moltes cor- tinetes per planxar i amb la missió de “donar fills a la pàtria”.
A El segon sexe, Beauvoir desenvolupava algunes idees i conceptes revolucionaris que li van valdre crítiques i amenaces
Tot i això, la intel·lectual tancava aquell prefaci amb esperança, esmentant una joventut que començava a dir les coses pel seu nom sense esborronar-se. No s’equivocava. Ella mateixa, després d’haver contribuït al desvetllament de la consciència feminista, va inspirar escriptores nascudes als anys 40 i 50, com Isabel-Clara Simó, Montserrat Roig o Maria-Mercè Marçal.
Els primers corrents feministes
Roig es va declarar hereva de Capmany (“ella era el feminisme”, va dir) i va experimentar personalment l’evolució que va patir col·lectivament el moviment feminista. Va assistir a les I Jornades Catalanes de la Dona del 1976, on va irrompre un dels primers debats, el de la militància doble o única.
El primer grup, lligat al feminisme socialista i al de la igualtat, defensava que la lluita pels drets de les dones podia fer-se dins dels partits polítics. Així ho pensaven Roig, militant del PSUC, o Capmany, membre del PSC i convençuda que el socialisme podia vehicular el canvi de mentalitat de la societat que es necessitava per aconseguir l’alliberament de la dona. Aquest corrent abraçava les idees del feminisme de la igualtat, el que buscava l’equiparació dels drets i deures entre homes i dones.
El segon grup, el de la militància única, representava el feminisme radical, amb Lidia Falcón com una de les principals portaveus. Argumentava que la lluita pels drets de la dona s’havia de fer de manera autònoma, desvinculada dels partits polítics tradicionals, ja que aquests són tan patriarcals com la societat que es vol canviar. Roig, com tantes altres dones, es va acabar allunyant del feminisme de la igualtat en viure el masclisme de molts companys de partit, un desencís que es va fer col·lectiu amb l’arribada de la democràcia.
El desencís de la Transició va allunyar una part del moviment feminista dels partits polítics tradicionals
Aquell canvi històric havia estat impulsat tant per dones com per homes, però elles van veure com les seves peticions quedaven apartades en pro de l’estabilitat i el consens marcat per la Transició. La democràcia per a les dones va ser menor, un fet que es va constatar en la Constitució, que va aparcar algunes de les seves reivindicacions, com la despenalització de l’avortament, que no s’aconseguiria fins al 1985 i només parcialment.
El feminisme de la diferència
Un altre gran debat va ser el del feminisme de la diferència, segons el qual les diferències que hi ha entre homes i dones en la construcció de l’individu i de la societat impossibiliten una lluita conjunta, una opció que reproduiria l’esquema patriarcal. Aquest sector va acabar recollint el terme de feminisme independent, a dins del qual van aparèixer col·lectius com el de les Dones Antimilitaristes (DOAN), contrari a la incorporació de la dona a l’exèrcit pel vincle existent entre militarisme i patriarcat i perquè l’exercici de la vi- olència va en contra de les dones i de les persones. A dins del col·lectiu independent també es van agrupar les lesbianes feministes, que el 1986 van formar el Grup de Lesbianes Feministes de Barcelona.
El bar biblioteca feminista LaSal
Vint anys abans, les lesbianes ja havien trobat un espai propi al bar biblioteca feminista LaSal, obert a la capital catalana el juliol del 1976, menys d’un any després de la mort de Franco, el 1975, que havia estat declarat per l’ONU Any Internacional de la Dona. A aquesta plataforma s’hi organitzaven activitats i s’hi oferia assessorament laboral, sanitari i jurídic en temes com la violèn- cia masclista, el divorci o l’avortament.
Capmany va obrir la porta als estudis de gènere
Dos anys més tard, el bar es va convertir en un segell editorial, LaSal Edicions de les Dones, que fins al 1990, any del seu tancament, va desenvolupar projectes com el Centre de Documentació de Ca La Dona i va publicar més de 60 obres “de i per a dones”, tot introduint al país les idees feministes del moment. Aquell 1978 Capmany treia la desena i última obra dedicada a la dona, Dona i societat a la Catalunya actual, amb què tancava un cicle cabdal: havia elaborat la primera història moderna del feminisme a Catalunya i havia obert la porta als estudis de gènere.
Fades i bruixes
El 1979, Maria-Mercè Marçal va publicar el poemari Bruixa de dol, en què ens deia que fades i bruixes s’estimen. A més del seu compromís amb el lesbianisme, de l’escriptora urgellenca cal destacar la seva voluntat de crear una genealogia literària femenina, de recuperar referents femenins en els quals les dones poguessin emmirallar-se. Va ser ella, també, qui va començar a parlar de sororitat, de la complicitat nascuda a partir de la compartició de problemes i experiències.
El qüestionament del subjecte
Als anys 90 i a la primera dècada del segle XXI, el moviment feminista va continuar creixent i evolucionant, i plantejant nous debats, com el del seu subjecte, que primer era un jo collectiu basat en la identitat de gènere: el jo com a dones. Però per ser feminista cal ser una dona cis (persona que s’identifica amb la identitat de gènere que se li va atribuir en funció del seu sexe)? O també ho poden ser els homes i les persones trans? El debat con- tinua viu, com el feminisme, que hi ha de ser perquè les desigualtats i l’androcentrisme persisteixen.
Potser caldria acabar preguntant-nos, com va fer Capmany, si la dona se sent satisfeta del lloc que ha conquerit a la societat. És probable que moltes dones hagin assassinat l’àngel de la llar, però també és probable que la resposta a la pregunta sigui un no. Ara bé, encara que ho sigui, una cosa és certa: aquella consciència que l’escriptora va despertar té els ulls ben oberts. Les dones continuen lluitant per sentir-se protagonistes de la seva pròpia història.
He gaudit amb la interessant connexió que estableix Pilar Godayol entre traducció i feminisme (Tres escriptores censurades: Simone de Beauvoir, Betty Friedan & Mary McCarthy. Punctum, 2016); he somrigut amb La Dona a Catalunya i les Cartes impertinents de Capmany, i he descobert els debats del moviment feminista a Montserrat Roig: feminisme, memòria i testimoni (M.Àngels Francés. PAM, 2012) i a El maig de les dones: el moviment feminista a Catalunya durant la Transició. (Meritxell Ferré. Arola Editors, 2017).
Aquest article es va publicar en el número 216 del Sàpiens (març 2020)
