Els primers artistes de la història al Museu d’Arqueologia de Catalunya

Des de quan som capaços de fer creacions artístiques? Els neandertals també pintaven? Una nova exposició al Museu d’Arqueologia de Catalunya ens fa reflexionar sobre la manera com s’ha estudiat i mostrat tradicionalment la prehistòria

Pintures rupestres de la cova de Chauvet, al sud de França
Pintures rupestres de la cova de Chauvet, al sud de França
1 d'abril del 2020 a les 00:00
Autor
Oneka Anduaga
Assessor
Antoni Palomo i Inés Domingo
Guardar a favorits

Els coneixements que tenim de la prehistòria evolucionen ràpid. Pràcticament cada any es fan noves descobertes que capgiren conclusions, responen incògnites i en generen de noves. En qualsevol cas, una cosa queda molt clara: els humans primitius també eren artistes.

Les cavernes on es refugiaven van esdevenir llençols ideals per plasmar els bisons, mamuts, óssos, rens o lleons amb els quals convivien; animals que també van gravar en ossos, banyes o fusta. Els dibuixos es feien barrejant colorants naturals (òxid de ferro o carbó) amb aglutinants naturals (greix animal o extracte vegetal), i aplicant la pintura amb els dits, pinzells o bufant. Sovint, en l’art paleolític, apareixen també figures antropomorfes; és a dir, personatges amb caps d'animal i cos humà. Volien representar un déu, un ésser mitològic, algú disfressat?

"No se sap. A França se'ls anomena bruixots però no sabem si realment tenien un rol ritual o caràcter sagrat. Potser representaven els cossos barrejats perquè aquells caçadors recol·lectors se sentien connectats amb els animals, molt més que nosaltres”, explica l’arqueòleg Antoni Palomo.

Les pintures permeten resseguir el canvi climàtic que es va viure a la fi del paleolític

El que sí que sabem és que la capacitat artística no és una exclusiva dels sapiens, els humans moderns. Fa 40.000 anys els neandertals, aquesta altra espècie del gènere Homo que va conviure i fins i tot es va reproduir amb els sapiens abans d'extingir-se, feien ornaments i penjolls amb petxines i marcaven les parets amb signes geomètrics i siluetes de mans amb colorants. Ho corroboren, per exemple, les petxines farcides de colorant i pigment que s’han descobert a la cueva de los Aviones (Murcia). O també les pintures rupestres que s’han descobert a les coves de Maltravieso (Extremadura) i Ardales (Andalusia).

Certament, els objectes prehistòrics i l’art associat a ells ens parlen. Parlen, per exemple, d’un canvi climàtic. Els humans del paleolític van viure el pas entre l’últim període glacial, una època coneguda com l’edat de gel, a una època més càlida durant la qual es van retirar les glaceres i van aparèixer els 

boscos, ara fa 11.700 anys. A l’arc mediterrani, la proximitat amb el mar va accelerar el procés i a les acaballes de l’era glacial el clima ja era més temperat, prou agradable perquè a les coves, en lloc d’aparèixer-hi bisons, mamuts i rens, hi apareguessin cavalls, cérvols, cabirols i cabres.

Neix un nou tipus d’art

A casa nostra, les escoles d’artistes més prolífiques d’aquest moment de transició es troben a la cova del Parpalló, a Gandia, a l’abric del Molí de Salt, a Vimbodí, o a l’Hort de la Boquera, a Montsant, un jaciment on s’han trobat uns gravats excepcionals que capturen una escena d’interacció entre homes i aus (molt inusual al paleolític) i que anuncien el naixement d’un nou tipus d’art. Si fins aquell moment havien imperat les imatges aïllades, a partir d’aleshores es començarien a dibuixar escenes: caceres, danses, manades de cérvols corrent... Eren les primeres narracions i la seva eclosió definitiva es va produir a casa nostra, a tot l’arc mediterrani, ja en era postglacial (en algun moment entre fa 11.700 i 7.000 anys).

El denominat art llevantí, per distingir-lo de l’art previ, molt abundant a la zona francocantàbrica, representa una veritable revolució artística tant en l’elecció dels temes dibuixats com en la forma de relacionar-hi les figures.

En la corrent llevantina, les figures humanes prenen el protagonisme de les pintures

En les narracions llevantines, els humans es converteixen en el centre de les representacions i les escenes esdevenen més dinàmiques. Els dibuixos de les persones també es fan més concrets: tenen trets distintius com nassos, barba o cabells; es comencen a representar vestits i ornaments: pantalons, faldilles, braçalets...; i duen armes o eines quotidianes, com arcs o bumerangs, eines més útils que les llances per caçar als boscos que han emergit amb les noves condicions climàtiques.

Igualment, la varietat d’escenes que eren capaços de representar els artistes llevantins resulta sorprenent. A les parets de les coves ja no només s’hi veuen caceres sinó també enfrontaments entre humans, marxes territorials o activitats concretes com la recol·lecció de mel, passant per figures que simbolitzen conceptes abstractes concrets com la mort o la maternitat.

No deixen de pintar animals, però els paisatges i les escenes humanes prenen més protagonisme. A diferència de l’art paleolític, els nous artistes llevantins pinten en parets a l’aire lliure, fan servir un sol color i donen prioritat a l’ús del pinzell per damunt d’altres tècniques com l’ús del dit. Al Principat, igual que al País Valencià, existeixen un munt de jaciments que conserven exemples d’art llevantí en bon estat, com ara els abrics de l’Ermita d’Ulldecona al Montsià, la roca dels Moros de Cogul, a les Garrigues o el barranc de la Valltorta, a l’Alt Maestrat. Precisament, d’aquí en va sortir el conegut Arquer de la Valltorta, originari d’un jaciment de Tírig (Castelló).

El llarg periple d’un arquer

Aquest guerrer que porta l’arc a una mà i un feix de fletxes a l’altra, amb una antiguitat d’entre 8.200 i 4.500 anys, es va descobrir a la cova dels Cavalls el 1917. Formava part d’una escena de caça, i en un acte vandàlic va ser arrancat amb un trepant i va desaparèixer abans d’anar a parar a mans de l’historiador i arqueòleg Agustí Durant i Sanpere, que es va adonar del valor de la peça i va donar-la al Museu Comarcal de Cervera. Actualment està cedida a Tírig.

La rivalitat entre dos equips arqueològics l'any 1917 va deixar material inèdit que ara s'ha pogut estudiar

El barranc de la Valltorta va ser l’escenari on van tenir lloc els primers estudis sobre l’art rupestre llevantí a la Península. Corria l’any 1917 i dos equips desenvolupaven les investigacions: el grup català, dirigit pel director de serveis d’excavacions de l’Institut d’Estudis Catalans, Pere Bosch i Gimpera, i l’equip madrileny, coordinat pel paleontòleg alemany i professor de la Complutense de Madrid Hugo Obermaier.

Aquell 1917, els dos equips es van repartir amistosament la Valltorta, però sembla que Obermaier va incomplir l’acord i que els científics catalans ho van descobrir en trobar els botons de la seva jaqueta en alguns dels jaciments que els pertocava investigar a ells. Fruit d’aquesta pugna, alguns dels materials no es van publicar mai.

Tres anys de feina

Ara aquest material inèdit s’ha pogut recuperar, estudiar i, finalment, exhibir a l’exposició organitzada pel Museu d’Arqueologia de Catalunya: Art primer. Artistes de la prehistòria, una mostra que precisament “reivindica l’extensa col·lecció de calcs de pintures llevantines que, des de principis del segle XX, ha desenvolupat aquesta casa”, detalla Jusèp Boya, el director del Museu. Tot plegat: pintures, estris, ornaments, art moble, calcs,... constitueix un conjunt arqueològic immens. Des del 1998, els abrics d’art llevantí han estat reconeguts patrimoni de la UNESCO.

Aquest article es va publicar en el número 217 del Sàpiens (abril 2020)