Fa 48 milions d'anys, l'Anoia estava coberta d'aigua. Era un mar càlid que s'obria cap a Lleida i Aragó. En aquest entorns ric en coralls i havitaven tota classe d'animals marins. També les estrelles de mar, uns invertebrats singulars que fan vida als esculls, alimentant-se d’animals de closca. En el període en què ens situem proliferaven les Calliderma atagensis, un grup d’estrelles de mar actualment extingides.
La Calliderma que protagonitza aquest article va quedar enterrada en el fang en morir, sense que fos menjada per cap altre animal. Va romandre 48 milions d’anys en aquest estat fins que aquest 2020 l’expert en paleontologia Josep Llansana la va trobar, fossilitzada, al vessant nord de la Tossa de Montbui. “Es tracta d’un cas únic –detalla Llansana– perquè rarament se’n troben exemplars complets, ja que els ossicles de les estrelles de mar estan units per unes membranes musculars que es destrueixen molt ràpidament en morir l’animal i les peces es dispersen.”
Una troballa miraculosa
La troballa, que Llansana descriu com “un miracle”, va ser del tot fortuïta: “Estava fent una excursió quan vaig veure dos o tres ossicles d’estrella de mar que em van cridar l’atenció. En veure’ls, de seguida m’hi vaig acostar i em vaig adonar que n’hi havia molts altres fragments, i que potser tenia una estrella tota sencera. Anava sol, però si algú hagués passat per allà en aquell moment, hauria vist un home que cridava i feia salts com un boig per l’emoció”, detalla.
L’operació de recuperar tots els ossicles va ser delicada i lenta, perquè la roca sedimentària on hi havia els fòssils, anomenada marga, és argilosa, i en tocar-la és fàcil que s’esmicoli. És per això que Llansana va passar tot un matí recollint bocins de terra i dipositant-los en dues bosses de plàstic. “Content com un gínjol, me’n vaig anar cap a casa i, un cop allà, vaig dedicar hores i hores a anar retirant els ossicles amb l’ajuda d’unes pinces, talment com si fos en un quiròfan”, explica.
Consultant bibliografia i material publicat sobre altres troballes, en Josep va certificar que, efectivament, tenia una Calliderma atagensis completa. En aquell punt, l’emoció el va desbordar: “Quan domines una mica la paleontologia i has caminat per la conca d’Òdena, saps que és molt difícil sortir i tornar a casa amb una espècie nova. Això vol dir que, quan passa una cosa com aquesta, es fa realitat el somni de la teva vida”.
La troballa de l’investigador igualadí consta de 580 peces soltes que es reparteixen entre els cinc braços de l’estrella i les dues cares, la superior i la inferior, on hi havia la boca de l’animal. “El problema és que una bestio- la tan petita pugui tenir tantes peces, i per tant reconstruir-la ha sigut com muntar un puzle, ubicant cada fragment de nou al seu lloc, fins a reproduir la forma de l’animal”. La reconstrucció de l’esquelet de la Calliderma permet fer-se una idea de l’anatomia de l’estrella de mar, un animal marí que consta de cinc braços que parteixen d’un disc central. Se’n coneixen més de 1.900 espècies que habiten a tots els mars i oceans, però la Calliderma atagensis es va extingir.
Com va arribar la nostra Calliderma des del fons del mar fins a la Tossa de Montbui? El biòleg Josep Castelltort explica que aquell primer sediment al fons marí va quedar enterrat, enfonsat pels dipòsits de milions d’anys, que el van compactar fins a esdevenir una roca calcària. Al llarg de les eres geològiques, els moviments tectònics, responsables del relleu, van fer que les roques enterrades formessin plecs i falles que amb el temps van acabar pujant i aflorant un relleu de serres i valls. El fet excepcional és que, en aquest cas, els fragments no quedessin dispersos, com passa habitualment, sinó que es van mantenir junts, tot i estar solts.
Un salvament ‘in extremis’
Fou també excepcional que Llansana passés per aquell indret en aquell precís moment. Si hagués trigat uns dies més a fer aquella mateixa excursió, potser ja no hauria vist la Calliderma: “L’exemplar estava a la superfície del terreny, exposat a la pluja, al vent, al sol i a la humitat. Si no hagués estat recollit llavors, una pluja forta s’ho hauria pogut emportar tot”. En aquest punt també es pot pensar que és rellevant que fos precisament ell, un expert en paleontologia, qui topés amb els fòssils.
Llansana ha fet entrega del fòssil a la Generalitat de Catalunya. “La nostra voluntat és que amb aquest exemplar es pugui fer un treball itinerant per les escoles i, conclòs aquest recorregut, pugui ser exhibit a la mateixa Tossa de Montbui, al castell que està en remodelació” detalla. A hores d’ara, paleontòlegs de referència, com el catedràtic Jordi Martinell i la professora Rosa Domènech, ambdós de la UB, han confirmat l’excepcionalitat de la troballa.
En aquest cas, el text més detallat és el que signa l’autor de la descoberta, Josep Llansana, on descriu, contextualitza i analitza la troballa fòssil: S Calliderma atagensis. Un estel·làrid de l’Eocè de la Tossa de Montbui. Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada (CECI). Ell i Josep Romero Marsal són també els autors de la Guia de camp dels fòssils de l’Anoia. Invertebrats marins. Publicada pel Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada el 2016, es tracta d’una guia profusament il·lustrada amb els invertebrats marins característics de l’Eocè marí de l’Anoia i comarques properes.
Aquest article es va publicar en el número 219 del Sàpiens (juny 2020)