Principis del Segle XVIII,en una regió del País Basc, els homes han deixat casa seva per sortir a pescar. Passaran unes setmanes fora de casa. Les dones fan una festa al bosc, una festa d’autoafirmació i complicitat. Un jutge les acusa de bruixeria, les empresona i vol treure’ls el diable de dins. Suggeridora història, d’arrels tel·lúriques, màgiques, capbussada en el món de la superstició, l’obscurantisme, les caceres de bruixes. Suggeridora a priori, és clar.
Manca de credibilitat
L’argentí Pablo Agüero manlleva un determinat traç narratiu del cinema basc que recorda aquell poderós Handia de fa tres anys. El film s’ha vist a la competició del Festival de Cinema de Sant Sebastià i un es pregunta: si no passés al País Basc, també l’haurien seleccionat?
Llàstima que es malbaratin els no pocs focus d’interès que acumula. Succeeix que tot acaba subsumit per un afany d’espectacle, de coreografia, de flirteig amb l’estètica de com s’enregistraria un ball regional amb ínfules de videoclip passat de voltes.
No acaba de funcionar tampoc la intencionalitat feminista que transpira el conjunt. No resulten creïbles les actituds de les noies en l’època en què s’esdevé la història. No està ben resolta la dialèctica entre el temps pretèrit i la mirada actual. Sí, d’acord, un pot assumir un determinat nombre de llicències poètiques. Però això, un determinat nombre.
Us agradarà si...
Teniu curiositat per supersticions, creences ancestrals i bruixeries mai comprovades.
Aquest article es va publicar en el número 224 del Sàpiens (novembre 2020)
