El olvido que seremos

A vegades a les pel·lícules s’estrenen quan s’han d’estrenar. A vegades el temps i el cinema es posen d’acord i es produeix un efecte multiplicador de l’interès i la pertinença de les pel·lícules, de la connexió entre elles, l’espectador i el seu temps.

Ha passat amb El olvido que seremos, que adapta la novel·la d’Héctor Abad Faciolince en què l’autor evoca la relació que va mantenir amb el seu pare, el doctor Héctor Abad Gómez, al convuls Medellín dels anys setanta.

Fernado Trueba aconsegueix un film veritable i emotiu sobre la paternitat, sobre la petjada que deixem en els fills, sobre la decència que intentem inculcar-los, sobre els valors que els deixem adherits i la lluita perquè això sigui la millor manera que tenim per llegar-los un món òptim. Abad no entenia la figura paterna sense, en paral·lel i en simbiosi, la preocupació per l’entorn. Va ser un activista social compromès en un país destrossat per la corrupció i la violència. Se la va jugar a favor dels drets socials, la reforma política i les classes desafavorides.

És colpidor conèixer avui la seva peripècia mentre veiem com de destrossada continua Colòmbia, com els drets més bàsics hi són vulnerats i la protesta és reprimida. No ha passat el temps? No hem après res? El cinema pot ser insuperable quan aconsegueix ser un mirall.

Agradarà...

A tothom a qui li interessi el cinema com a relator del temps, d’ahir i d’avui.