L'historiador Carles Salmerón Bosch i l’advocat Joan Antoni Raventós compartien una passió: els trens. Aquella afició, que normalment satisfeien intercanviant informacions i fent sortides amables, el 6 d’agost del 1988 els va permetre viure un dels moments més emocionants de la seva vida. Es van trobar a la plaça de Catalunya, ben equipats amb motxilles i calçat esportiu, i van baixar les escales de l’estació dels ferrocarrils. Allà mateix, al cor de Barcelona, els esperava una aventura sota terra.
Tot havia començat uns dies abans, quan Carles Salmerón, remenant documents a l’Arxiu Històric de la Ciutat, va topar amb una informació que li va fer brillar els ulls: les autoritats franquistes parlaven del descobriment d’una “obra importante entre las estaciones de Gracia y Barcelona”. Ho va haver de llegir diverses vegades. Salmerón coneixia pam a pam les línies de metro i de tren, les estacions fantasma, les línies inacabades... i entre l’estació de Gràcia i la de Barcelona (és a dir, la de la plaça de Catalunya) no hi havia res.
Segons aquell document mecanografiat, que formava part d’una memòria del 1939 sobre l’estat dels ferrocarrils a Catalunya al final de la Guerra Civil, les autoritats republicanes “efectuaron la instalación de un tercer carril tipo Norte, con intención de hacer circular trenes de material de guerra desde el Transversal al túnel de la calle de Balmes Tibidabo”. I, segons aquell text, per crear aquell carril s’havia construït un túnel al carrer de Pelai. Existia encara aquell túnel? Com és que no n’havia sentit a parlar mai, ni als companys més veterans de l’Associació dels Amics del Ferrocarril? Salmerón va sortir atabalat de la Casa de l’Ardiaca. Allò ho havia de veure en persona al més aviat possible.
La primera expedició
No va parar fins que va aconseguir que els responsables de Ferrocarrils li donessin permís per accedir a aquell espai que feia més de quaranta anys que estava tancat. Li van demanar discreció, perquè no sabien ben bé què s’hi trobarien o si hi podia haver algun problema de seguretat. I si hi havia explosius o cadàvers? I així va ser com Salmerón, amb la companyia còmplice de Raventós, que a més d’advocat aficionat als trens era un espeleòleg expert i reconegut, van baixar a les andanes de Ferrocarrils que hi ha sota el carrer de Pelai.
Armats amb cascs, amb frontals i cordes, a més d’algunes llanternes extres, i amb un silenci expectant, van passar la porta metàl·lica que separava aquell espai tan familiar per a ells que era l’estació de la plaça de Catalunya per recular fins a la foscor extrema de l’any 1939. Abans de fer una passa, Raventós va treure el mesurador d’oxigen que portava. Cap risc en aquest sentit. De seguida van veure que podrien caminar sense dificultat i que semblava un espai ampli, ben conservat i prou airejat (van calcular que en alguns llocs el túnel arribava a mesurar cinc metres d’ample per quatre i escaig d’alçada; per tant, prou ampli perquè hi cabés un vagó). De vies no n’hi havia, però se sentia la circulació de trens: quan van arribar al final del túnel (que s’estrenyia molt), hi van descobrir una finestra enreixada des d’on es veien passar els metros que entraven o sortien de la parada d’Universitat.
Dues coses els van sorprendre de manera especial: sobresortint de les parets de formigó, van trobar els fonaments de dues torres de la muralla medieval de Barcelona, i també, com si algun manobre despistat hagués hagut de fugir corrents, hi havia un pic atrapat al formigó. El túnel es va construir seguint el mètode belga, que consisteix en una excavació progressiva: primer s’obre una petita galeria i després es va eixamplant. Segons van documentar, en aquest cas el túnel fa poc més de 200 metres de llarg, i està dividit en quatre seccions: les tres primeres són força amples, entre 3,80 i 5 metres, però la quarta, la que arriba a la ronda de la Universitat, està en un estat molt poc avançat de construcció: fa 1,3 metres d’ample i només 2 metres d’alt. No van tenir temps de res més, ja que les tropes franquistes van ocupar la ciutat el 26 de gener del 1939.
Veïns molestos per les obres
Construir un túnel al centre de Barcelona no va ser una tasca ràpida ni còmoda per a la ciutadania. Calia extreure molta terra i controlar les fuites d’aigua –que no van ser poques–. “Para efectuar el enlace hicieron una rampa y levantaron la vía, siendo preciso volver a nivelarla para utilizarla como apartadero de coches. Debido a las obras y a la explosión de petardos, se abrieron varias vías de agua que repetidas veces han inundado el túnel”, es detalla en un document de l’Arxiu Històric de la Ciutat.
El carrer de Pelai va estar obert diversos mesos, una dificultat afegida al caos d’una ciutat que ja patia la incertesa dels bombardejos i els efectes destructius de les bombes. Les molèsties van ser tantes, que en una carta del 30 de juny del 1938, el president de la Comissió de Serveis Públics del consistori, Vicens Pérez, es va queixar als promotors dels inconvenients a la mobilitat que provocaven “les obres que sense permís ni intervenció de l’Ajuntament d’aquest municipi es fan al carrer de Pelai i la plaça de la Universitat per enllaçar els túnels”.
L’objectiu era la construcció de 1.322 refugis antiaeris arreu de la ciutat, dels quals només se’n van construir un centenar
A més, demanava que s’alliberés de noses la calçada de la ronda de la Universitat per poder recuperar la normalitat: “En 140 metres hi ha una rasa de 20 metres i tres pous. Inútil dir que el tramvia no funciona. En vista d’aquestes dificultats, exigim el restabliment en tot l’indret de la calçada de la ronda de la Universitat ocupada per maons”. Malgrat els esforços de l’alcalde Hilari Salvadó i el seu equip, era difícil mantenir la normalitat en una ciutat que vivia el tercer any de guerra.
En el context bèl·lic, el subsol va ser un element clau per a la protecció dels barcelonins. El 13 de febrer del 1937, els primers obusos contra la capital catalana es van disparar des del creuer italià Eugenio di Savoia; a partir d’aquella data, la població pràcticament es va acostumar al so de les sirenes. L’agost del 1937, es va crear la Junta Local de Defensa Passiva de Barcelona (JLDPB), presidida per Josep Escofet, entre les competències de la qual hi havia l’allistament del personal civil, la regulació del trànsit i els sistemes de llums i senyals d’alarma a la ciutat. La JLDPB també havia de vetllar per tots els refugis, tant els que havia construït o habilitat l’Ajuntament, com els de la Junta Local de Barcelona i els que havien construït els habitants de la ciutat. L’objectiu de la JLDPB era planificar la construcció de 1.322 refugis antiaeris escampats arreu de la ciutat, dels quals només se’n van construir un centenar, a causa de la manca de materials i de recursos econòmics, però aquests –juntament amb les estacions de metro– van servir per salvar moltes vides.
El perill ve del cel
El carrer de Pelai no va quedar al marge d’aquest boom constructiu. Segons el llistat de refugis antiaeris, del 9 de desembre del 1937, en aquesta cèntrica via n’hi havia dos, un que estava situat al número 28, a l’edifici del diari La Vanguardia (R1271), i un altre a l’edifici del Banco Urquijo Català (R1288). Mig any després, al llistat del 16 de juliol del 1938, ja n’apareix un tercer, situat al número 38 (R.1106), possiblement construït els primers mesos del 1938, ja que el 31 de gener d’aquell mateix any, el subsecretari d’Armament del Ministeri de Defensa Nacional enviava una carta a l’alcalde de Barcelona sol·licitant-li informació i plànols referents al subsol del carrer de Pelai.
La població civil era la víctima principal dels bombardejos. Els enemics de la República no només batallaven a la primera línia de front, sinó que també atacaven la rereguarda. Els socis de Franco, el líder nazi Adolf Hitler i el feixista Benito Mussolini, aprofitaven la seva participació en la Guerra Civil espanyola per provar tècniques que els podien servir en futurs conflictes. La innovació principal era provocar el terror i la desmobilització de la ciutadania. L’abril del 1937, els aviadors alemanys de la Legió Còndor van destruir Gernika, i a Catalunya els feixistes italians no van voler ser menys i van fer diverses incursions, des dels seus quarters de Mallorca, sobre territori català, amb l’objectiu de bombardejar fins a cent quaranta poblacions.
Els socis de Franco, Hitler i Mussolini aprofitaven la seva participació en la Guerra Civil espanyola per provar tècniques que els podien servir en futurs conflictes
Concretament, els primers mesos del 1938, Barcelona –des de l’octubre del 1937, seu també de la República espanyola– va viure un autèntic malson. Només aquell gener, el nombre de víctimes mortals va superar el global de morts de l’any anterior, amb atacs tan durs com el del dia 30, en què es van superar les 200 víctimes, incloent-hi la trentena de nens i nenes refugiats a la parròquia de Sant Felip Neri. Era el primer avís de l’horror que estava a punt d’arribar.
El 16 de març, el cap de l’Aviació Legionària italiana establerta, Vincenzo Velardi, va rebre un telegrama amb l’epítet “urgentissimo”. El general Valle, subsecretari de l’aviació italiana a Roma, li transmetia una ordre directa de Mussolini: “Iniziare da stanotte azione violenta su Barcelona con martellamento diluito nel tempo”. O sigui: l’ordre d’executar un atac intens i continuat que s’havia de posar en marxa
aquella mateixa nit. I així es va fer. Catorze incursions en quaranta-una hores van causar el terror i el caos a la ciutat. Els bombarders Savoia van llançar més de quaranta tones de bombes, en zones sense cap valor militar, sinó purament civil. Els atacs eren tan constants que els serveis de defensa amb prou feines tenien temps de reaccionar, i la gent ja no tenia clar si les sirenes sonaven per anunciar l’arribada dels bombarders o la retirada. La por, el desànim i la confusió es van multiplicar fins a un punt difícil de suportar.
Un camió ple d’explosius
El segon dia, el 17, va ser el pitjor. A tres quarts de dues del migdia, cinc avions italians van creuar el cel de Barcelona volant en formació. A aquella hora, la Gran Via estava plena de tramvies i autobusos carregats amb gent que anava a casa a dinar. La sirena va sonar. Els barcelonins que estaven al carrer van intentar córrer cap als refugis, però molts no hi van ser a temps. Just en aquell moment, un camió transitava per aquesta cèntrica via carregat amb quatre tones de natamita en direcció a l’estació de la Sagrera. Quan travessava la cruïlla de Gran Via amb Balmes, una de les bombes llançades pels italians va impactar de ple en el vehicle, provocant una explosió fortíssima i seca. El so es va sentir per tot Barcelona.
La Vanguardia va descriure els bombardejos a la ciutat com "una filosofía de destrucción sistemática al margen de toda sensibilidad"
L’espectacular columna de fum, fotografiada des de l’aire per l’exèrcit italià i reproduïda en diversos mitjans els dies posteriors, va servir fins i tot d’advertència per als catalans d’altres ciutats. Quan els barcelonins van sortir de sota terra i el núvol de pols es va esvair, ningú no es podia creure l’escena: diversos edificis de la Gran Via estaven ensorrats o havien perdut la façana. Només, enmig de munts d’enderrocs –es van necessitar mesos per netejar la zona— i de ferralla, el Coliseum continuava impertorbable al seu lloc.
“Al centre de la calçada de la Gran Via, hi havia alguns vehicles de transport públic totalment carbonitzats, amb el passatge i tot (...). Del tramvia, un home havia tingut temps de sortir-ne. No li havia servit de res. La metralla li havia segat les dues cames, que restaven damunt l’estrep. Ell era a sota, ja escolat, de panxa enlaire, amb els ulls desorbitats. Els braços li havien quedat mig alçats, rígids, amb els punys apuntant al cel, en un gest de maledicció infinita”, explicava Santiago Albertí, víctima de la bomba. L’impacte d’aquella explosió va deixar un balanç d’uns cinc-cents morts.
L’endemà, l’editorial de La Vanguardia, titulat “La conducta ante la ciudad destrozada”, s’exclamava amb desesperació: “No es esto la guerra. Esto es una filosofía de destrucción sistemática al margen de toda sensibilidad. No puede existir casuística, como no sea de monstruos, capaz de dispensar estas hecatombes de la población civil. El procedimiento totalitario, cómodamente administrado desde un despacho de Berlín o de Roma, implica la liquidación de Europa, la muerte histórica de la cultura, de sus riquezas”. I quan escrivien això, encara quedava un dia sencer de bombardeig. El dia 18, a les 15.07 h, al final de la darrera incursió aèria, el balanç era esfereïdor: 979 morts, més de 1.500 ferits, i 45 edificis ensorrats.
L’agressió havia estat tan cruel que va provocar protestes diplomàtiques dels Estats Units, França, la Gran Bretanya i fins i tot del Vaticà, i Franco es va sentir obligat a parar els peus a Hitler i Mussolini, que era evident que tenien una agenda pròpia i, si bé l’ajudaven a guanyar la guerra, també feien servir el territori per a les seves lluites de poder.
Catalunya comença a fabricar armes
Però la bomba del Coliseum també deixava una altra reflexió: si s’havia comprovat amb els refugis i el metro que el subsol de Barcelona era el millor sistema de protecció per a la societat civil en cas de bombardeig, per què no fer servir també aquest espai per fer circular material de guerra? Si es volia evitar una nova massacre com la que s’havia viscut el 17 de març, els camions carregats d’explosius havien de deixar de circular per la superfície, eren un blanc massa perillós sota una pluja de bombes. I aquesta és una de les hipòtesis més plausibles de per què es va idear el túnel del carrer de Pelai.
Abans del 19 de juliol del 1936, la situació de Catalunya respecte a les indústries de guerra era molt negativa. I no és cap exageració. De les 800 indústries metal·lúrgiques catalanes, ni una estava preparada per desenvolupar material bèl·lic. Passava el mateix amb les indústries químiques: eren expertes en adobs, en colorants o en àcids minerals, però cap no havia fet mai un explosiu. I, a casa nostra, mai no s’havia construït un avió. Aleshores, les conseqüències que Catalunya no hagués gaudit d’autonomia política en matèria militar es feien notar.
La bomba del Coliseum va demostrar que subsol de Barcelona era el millor sistema de protecció per a la societat civil
El 7 d’agost del 1936, el president de la Generalitat, Lluís Companys, va signar el decret de creació de la Comissió de les Indústries de Guerra de la Generalitat (CIG). Aquest organisme, dirigit pel conseller d’Economia i més tard conseller en cap, Josep Tarradellas, tenia l’objectiu de planificar, organitzar i impulsar la producció d’armament, perquè era absolutament necessari dotar d’armes l’exèrcit que naixia i tornar a omplir els magatzems d’armament, com el Parc d’Artilleria de Barcelona, buidat pel poble el 19 de juliol.
Amb aquest objectiu, des del sector públic es van crear quinze fàbriques de guerra distribuïdes en diferents localitats del país (Badalona, Olot, Torelló, Girona, l’Hospitalet de Llobregat...), que es van unir a les més de dues-centes fàbriques d’origen privat dels sectors metal·lúrgic, siderúrgic i químic reconvertides al servei de les necessitats de la guerra. D’aquesta manera, en un temps rècord, a Catalunya es van començar a fabricar granades, bombes, armes i motors per a avions militars. Un sector que va arribar a ocupar més de seixanta mil persones.
Les fàbriques 7 i 14
Barcelona, òbviament, no va quedar al marge d’aquesta reorganització. De les quinze fàbriques, cinc estaven situades a la capital catalana, la majoria en zones allunyades, com el carrer de Parcerisa, al barri de la Bordeta; al carrer de Niño, a Sant Andreu, i al carrer de Llull, al Poblenou. A la part alta de la ciutat, n’hi havia dues; una altra, la més cèntrica, al barri de Gràcia, concretament, al carrer de Dénia, cantonada amb Porvenir (actualment Avenir), i una altra creada a les antigues Escoles Salesianes de Sarrià.
La fàbrica del carrer de Dénia, la número 7, es va crear en un local que havia estat un antic taller metal·lúrgic, en aquell moment propietat del Banc Hipotecari. Segons l’informe de la Comissió de la Indústria de Guerra d’octubre del 1937, ràpidament es va convertir en una de les més ràpides i efectives, perquè, a diferència de les altres, disposava de maquinària nova que s’havia adquirit a França el febrer del 1937. Estava dedicada a la producció de cartutxos Màuser i peces d’artilleria (morters), i va arribar a produir 9 milions de cartutxos en un mes. L’octubre del 1937, 186 persones formaven part de la plantilla –si hi havia material per a la producció, es feien dos torns de vuit hores, inclosos els caps de setmana–, però és possible que aquesta quantitat augmentés fins al final de la guerra, ja que, segons l’inventari de mitjan 1938, hi havia 89 guixetes per a homes i 179 per a dones. La mà d’obra femenina sempre va tenir un paper important en la indústria de guerra.
3.000 fusells en un mes
En canvi, la fàbrica número 14, també coneguda com la fàbrica dels Salesians, estava situada en unes naus anomenades Escoles Professionals Salesianes, situades a la carretera de Sarrià, i es va especialitzar en la producció de fusells Màuser. La primera necessitat que es va fer notar a l’inici del conflicte va ser la reparació de fusells –la majoria tenien els canons descalibrats–, però a partir del 1937 la mancança de noves unitats encara era més urgent. Així, doncs, en aquell conjunt de naus i tallers, on abans de la guerra els joves del barri hi aprenien un ofici, s’hi van començar a produir armes. Un informe de l’agost del 1938 sobre els equipaments d’aquesta fàbrica permet fer-se una idea de la grandària de les seves instal·lacions: 103 torns, 140 motors, 25 fresadores, 4 rectificadores, 6 esmoladores, més de 200 moles d’esmeril, 38 màquines de foradar, 3 màquines de llimar, 1 màquina de planejar, 1 serradora, 5 premses i 2 màquines de verificar punts de mira. La fàbrica, amb 279 treballadors, tenia una capacitat de producció de 3.000 fusells al mes.
60.000 catalans es van dedicar a fabricar bombes, granades i armament per enviar al front
Però com es podia aconseguir que tota aquella producció pogués sortir de Barcelona en direcció al front sense rebre cap impacte de bomba, sense passar per la superfície i sense haver de canviar de comboi? L’objectiu era complicat, perquè aleshores Barcelona tenia bàsicament dues línies de transport urbanes subterrànies.
Connexions subterrànies
D’una banda, la línia Tranversal (l’actual línia vermella de metro, la L1), que s’havia inaugurat el 1926, i que al tram inicial unia les estacions de Catalunya i La Bordeta; però el 1936 ja tenia una longitud de 6,5 km i 13 estacions, i connectava Santa Eulàlia, a l’Hospitalet de Llobregat, amb Marina per la plaça de Catalunya. Aquesta línia tenia vies d’ample ibèric compatibles amb els trens que circulaven arreu de l’Estat, però no pujava a la part alta de la ciutat, l’àrea menys atacada per les bombes i, per tant, la més adient per fabricar i emmagatzemar armes i explosius.
En canvi, a aquella zona sí que hi arribava el tren de Sarrià, un recorregut pioner en la història de les línies urbanes –es va inaugurar el mateix any que el metro de Londres (1863)– i construït, inicialment, amb vies d’ample ibèric, però que van ser substituïdes per ample de via europeu. Igualment, el 1929, amb motiu de l’Exposició Internacional, el traçat per superfície es va substituir per un altre de subterrani entre les estacions de Catalunya i Muntaner.
Calia, per tant, unir, a través del carrer de Pelai, les dues línies: fer una connexió entre l’estació d’Universitat del metro amb l’estació Barcelona dels ferrocarrils (plaça de Catalunya). L’historiador Joan Carles Salmerón, fill del descobridor del túnel i gran expert en trens, explica que “podien haver seguit recte fins al lloc on acaba de plaça de Catalunya i anar a buscar el metro travessant la plaça sencera o, fins i tot, anar en direcció a Urquinaona, però van calcular que era més curt fer contra direcció per sota del carrer de Pelai”. I, un cop comunicats els dos túnels, com que eren d’amples de via diferents, van trobar la solució de modificar la via entre la plaça de Catalunya i Gràcia del Tren de Sarrià col·locant un tercer carril.
“Aquest tercer carril”, explica Salmerón, “havia de servir per pujar-hi trens de mercaderies... un cop haguessin acabat el túnel del carrer de Pelai. Però les obres van trigar més del compte i, com que no podien fer el transport de mercaderies, van construir una rampa de carretera a l’estació inacabada del Putxet i van començar a entrar explosius als túnels incomplets del tren que va de Gràcia a l’avinguda del Tibidabo. Un tren que s’havia començat a construir a mitjan anys vint, però que durant la Guerra Civil encara no tenia vies i que, per això, era susceptible que es fes servir de magatzem d’explosius.”
Una guerra dins la guerra
En aquella època, el govern de la Generalitat i l’espanyol mantenien un conflicte per les competències respecte a la indústria de guerra. A l’inici, la Generalitat va coincidir amb el govern espanyol que calia coordinar-se. La col·laboració, però, no va funcionar mai, perquè les autoritats espanyoles no estaven disposades a acceptar la iniciativa catalana.
El setembre del 1936, el govern espanyol va crear a Madrid la Comissaria d’Armament i Comissions (CAM) amb la voluntat de centralitzar l’activitat relacionada amb la fabricació d’armament a la zona republicana. Un organisme amb molt poca efectivitat. El juny del 1937, i encara amb la ressaca dels Fets de Maig, aquest organisme es va substituir per la Subsecretaria d’Armament i Municions. La proposta era que la Generalitat hi enviés algun representant i que, a canvi, es dissolgués la CIG. No va ser acceptada, i durant un temps van conviure els dos organismes. El govern de la República va arribar a jugar brut per guanyar el control de les indústries (per exemple, oferint més diners dels que els donava la Generalitat, i, si anaven mal dades, amenaçant amb la confiscació).
El Ministeri de Defensa va fer construir el túnel, segons un informe localitzat per ‘Sàpiens’
El setembre del 1937 van fer un pas més, quan el ministre de Defensa Nacional, el socialista Indalecio Prieto, va ordenar que es creés l’anomenada Comissió de les Indústries de Guerra de Catalunya (i no pas de la Generalitat, com es deia l’original). Això va ser l’inici de la fi del lideratge català i un nou impuls del centralisme del govern. El CIG es va resistir a desaparèixer, però va anar perdent poder. Al final, només va poder retenir la direcció de les quinze empreses públiques durant un temps, fins que, l’estiu del 1938, el govern de la República se les va fer seves de manera definitiva.
Qui va ordenar, doncs, que es construís el túnel de Pelai entre maig i juny del 1938? Tenint en compte que la Comissió de les Indústries de Guerra de la Generalitat ja tenia poc poder, es pot pressuposar que va ser una iniciativa del govern espanyol. Gràcies a uns documents localitzats per Sàpiens a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, hem pogut corroborar aquest supòsit i ara sabem que la responsabilitat de les obres del túnel del carrer de Pelai va ser de la Subsecretaria d’Armament, un organisme que depenia del Ministeri de Defensa.
El retorn a la normalitat
Tot i els secrets que encara amaga el túnel, una cosa és segura: quan el 26 de gener del 1939 les tropes franquistes van entrar triomfants a Barcelona, van trobar una ciutat ferida on havien mort més de 2.700 persones com a conseqüència de les bombes. A sota terra, ràpidament, el metro va tornar a fer només de metro i el tren de tren, i la majoria de refugis que havien salvat tantes vides van acabar desapareixent. El carrer de Pelai es va cobrir. Entre la plaça de Catalunya i la de la Universitat hi van tornar a passar els cotxes i els tramvies. I uns metres més avall, sota terra, el soroll dels pics i de les pales es va aturar, i s’hi va fer la foscor.
Per conèixer el funcionament de la indústria de guerra a Catalunya i concretament a Barcelona hi ha dos llibres imprescindibles: La indústria de la guerra a Catalunya (1936-1939). L’obra de la Comissió, creada per la Generalitat, i el seu report d’actuació, de Josep Tarradellas (Pagès Editors, 2008) i Tarradellas y la industria de guerra de Cataluña (1936-1939), de Javier de Madariaga (Editorial Milenio, 2008). I del mateix autor, la tesi doctoral Las industrias de guerra de Cataluña durante la Guerra Civil (Universitat Rovira Virgili, 2003).
Aquest article es va publicar en el número 233 del Sàpiens (agost 2021)
