El ritme llegendari d'Isadora Duncan

Moltes artistes llegendàries tenen una mort tràgica, i la d’Isadora Duncan no s’escapa d’aquesta màxima: el 14 de setembre del 1927, va morir escanyada pel seu propi fulard, que es va enredar amb les rodes del descapotable en què viatjava, a la Costa Blava. Anys abans, Duncan havia revolucionat el món de la dansa. La dansa representava una missió amb la qual proposava un model de dona lliure, la ballarina del futur que ajudaria les dones “a assolir un nou coneixement sobre les possibilitats de la força i la bellesa que hi ha als seus cossos”, en paraules seves.

La música va ser la seva eina principal per fer entendre la dansa com un art: la barroca i la romàntica. Per a Duncan, la música és la clau que desperta una emoció: Gluck, Mendelssohn, Chopin, Bach, Schubert, Beethoven i Wagner formaven part del seu repertori. No coreografiava partitures, se servia de la música per anar a trobar el moviment natural i autònom. El ritme de la dansa naixia de l’escolta de les pulsacions de la terra, unes pulsacions que ressonaven a l’obra de grans compositors.

Aquests plantejaments i el referent grec, que elevava el seu model, va despertar ràpidament l’interès d’altres artistes: per exemple, Rodin, Clarà, Walkowitz o Craig, que van deixar dibuixos de Duncan en acció. Aquests dibuixos han estat l’eina principal per reconstruir les seves danses, de les quals no es guarda cap enregistrament.

Una vida en set minuts

La seva primera inspiració sorgeix en la infantesa, segons explica ella mateixa a Escrits sobre la dansa, contemplant una reproducció de la Primavera de Botticelli mentre el seu pare tocava la Cançó de primavera de Mendelssohn al piano. Duncan va desenvolupar bona part de la carrera a Europa, on els seus plantejaments van ser més ben acollits que als Estats Units, on va haver de tornar quan va esclatar la Primera Guerra Mundial.

Amb la guerra, les seves propostes es van fer més polítiques i va incloure al seu programa Redempció, de César Franck, la Patètica de Txaikovski i La Marsellesa, una “determinació humana de no sucumbir ni rendir-se mai”. El 1917, Isadora va incloure al repertori la Marxa eslava de Txaikovski. I va intentar dur a terme un gran projecte d’escola a Rússia, un model diametralment oposat al model de ballet clàssic.

Si voleu sentir la seva història en set minuts, no us perdeu Isadora, de Celia Cruz, una autèntica invitació al ball.