Amb prou feines el quatre per quatre s’obre camí entre el laberint d’arbustos espinosos. I és que fora de la Lluna i els estels, la foscor domina la sabana dels hadza. Matisem-ho: seria el seu territori si aquesta ètnia de caçadors-recol·lectors fos conscient del concepte de propietat, però són nòmades que no han conquerit mai res que no els pertanyi. Les dones i els homes d’aquest poble es mouen pel medi de la mateixa manera que ho fan la lleona, l’elefant o una colònia de formigues. No es consideren especials, ni superiors. Són un animal més en la natura, on troben aliment i aixopluc. Precisament, ens trobem buscant el campament d’un clan que, pocs dies abans, eren per la zona de les balmes que envolten la conca del llac Eyasi, a Tanzània.
Abandonem el totterreny i caminem en direcció a unes siluetes gegantines de braços acabats en mans de dits llargs. Semblen espectres de la nit —la Lluna, brillant, afavoreix el miratge—, si no baobabs, l’arbre d’El petit príncep que, durant l’estació seca, despullat de fulles, sembla que estigui plantat a l’inrevés. Ja fa més de dues dècades que estem estudiant la regió. Ara només som convidats; les ràtzies dels exploradors, amb salacot i fusell, que creien procedir de pobles superiors queden lluny. És per això que ens movem amb cura i respecte, com aquell que camina de puntetes per no despertar ni molestar els de casa. Però aquest cop la precaució no dona el resultat esperat: rastregem un poble nòmada i el campament està abandonat. Els petits iglús fets amb pals entrellaçats i cobertura vegetal estan buits, i a l’entrada de les coves i els abrics rocallosos trobem la fusta carbonitzada de les llars de foc, així com alguns ossos d’animals i closques de fruits. Les petjades humanes del dia anterior duen en direcció a un dels rius, ara secs. Els trobarem abans que surti el Sol?
Els primers sapiens
Els hadza formen part dels grups khoisànids; és a dir, els que parlen una llengua antiquíssima de clics i espetecs. Durant molt de temps, i de la mateixa manera que altres ètnies —els san de l’Àfrica austral—, se’ls va catalogar, despectivament, de boiximans (bushmen), ‘els homenets dels arbustos’. Juntament amb els aborígens australians, els inuit boreals, els ona i els yamana de l’Amèrica del Sud, i els baka i els mbuti africans —els aleshores mal anomenats pigmeus—, molts zoos humans els van exhibir com a atracció de fira, als segles XVIII i XIX, i fins i tot a inicis del XX.
Ara bé, mentre fixàvem el nostre bressol en el llegat grecoromà o en els fòssils de cromanyons europeus, l’arqueologia i la paleontologia van acabar demostrant que les restes més arcaiques, atribuïbles a l’Homo sapiens, provenen d’Àfrica. I aquí rau la singularitat dels hadza: la genètica ens diu que són un poble viu molt estretament emparentat amb els primers sapiens fòssils. Un pedigrí que no ha evitat que continuïn tenint dificultats per sobreviure.
Avui queden poc més d’un miler de membres de l’ètnia hadza, a Tanzània. Només uns quatre-cents mantenen la seva vida tradicional; és a dir, caçant i recol·lectant al nord i a l’est del llac Eyasi. Subsisteixen en grupets que, de mitjana, aglutinen unes trenta persones, però també trobem assentaments d’una única família nuclear i d’altres que, a l’estació de les pluges, poden reunir fins a cinquanta individus. Tal com reflecteixen el genoma i les troballes fòssils, els hadza són en aquesta regió africana des de fa milers d’anys, una prova que la depredació és una estratègia econòmica reeixida, quan el medi ho permet. Amb tot, l’arribada d’altres pobles va pertorbar la seva existència.
Els efectes dels safaris dels caçadors blancs a la Tanganyika colonial —un antic estat independent que ocupava part de l’actual Tanzània—, més el creixement de la ramaderia i l’agricultura, van posar la biodiversitat local en perill. A inicis dels seixanta, diferents zoòlegs van advertir d’aquest fet, un avís que va coincidir amb el mandat del primer president de la Tanzània independent: Julius Nyerere. El mandatari va apostar per preservar el patrimoni natural i va empènyer a crear una àmplia xarxa de parcs nacionals i àrees de conservació.
Podrien representar una de les arrels principals de l'arbre genealògic de la humanitat
L’abolició de la cacera dins els terrenys protegits va ser providencial per a tota la flora i la fauna, llevat dels hadza: se’ls va prohibir abatre preses al Serengueti i el Ngorongoro, i van haver de limitar la caça a la regió de l’Eyasi. És una terra inhòspita, amb molt poca aigua a l’estació seca, i on van aposentar-se clans d’ètnies guerreres i ramaderes: els datoga i alguns massai. Les vaques, les cabres i les ovelles d’aquests pobles productors van alterar la vegetació local i van afavorir que marxessin els elefants, les girafes, els nyus, les zebres i altres grans herbívors que formaven part de la dieta d’aquest poble nòmada. Després van arribar els agricultors, que van desforestar extenses àrees per a les plantacions i van talar arbres per construir cases i produir combustible —el carbó vegetal—. Els hadza mai no es van oposar mai al desembarcament de nouvinguts, però no entenien la situació. No podien capturar aquells animals domèstics que devoraven el bush, ni arreplegar els fruits estranys que brollaven de la terra. Si ho feien eren amonestats per pastors i pagesos. Per això hem d’aventurar-nos a les zones més recòndites i deprimides del llac Eyasi, lluny dels nuclis poblats, per localitzar les poques famílies que intenten sobreviure del que queda en el medi.
Una enciclopèdia viva per als historiadors
A l’horitzó, les franges de color ataronjat anuncien que el Sol demana fer acte de presència. Cal espavilar, si volem trobar els membres del clan abans que es dispersin per la sabana buscant aliment, si és que no ho han fet ja. I n’és la prova un noi hadza que es creua amb nosaltres mentre caminem pel llit sec del gran riu. Només van vestits amb unes bermudes de tela esparracades i la capa de babuí que els cobreix, parcialment, el tors nu i fibrós. És el vestigi de quan només es vestien amb pells.
En unes hores, les temperatures poden superar els 40 graus, a camp obert, però ara fa fresca. El jove ha caçat de nit i està content; a la mà duu un petit dic-dic (petit antílop). Escruta somrient els forasters —el color de pell, el barret, les botes, el GPS i la llibreta de camp ens delaten— i, sense necessitat de l’intèrpret local, esbrinem que som ben a prop del nostre objectiu. Preferim anunciar-nos emetent uns quants xiulets —el sistema de comunicació que fan servir els hadza—, tot i que és més un protocol de cortesia, ja que el frec de les motxilles, l’olor de repel·lent de mosquits i la respiració entretallada, lluny de mimetitzar-nos amb el paisatge, ens fa ben visibles.
Comento al petit equip d’arqueòlegs i antropòlegs que s’esperin. Els hadza són hospitalaris, però no gosaríem mai presentar-nos a casa d’un conegut sense preguntar: “Que es pot passar?”. Veig la primera foguera al voltant de la qual s’ordenen una colla d’homes; adults, nois i nens. Les cabanes —en veiem cinc— són formes arrodonides que es confonen amb la penombra. La planta circular recorda les de Pincevent, un jaciment francès del paleolític superior. A dins hi ha activitat i, per la petita obertura que les connecta amb l’exterior, surten figures antropomorfes encara indistingibles. Les flames de la llar sí que il·luminen la cara dels caçadors que hi ha aplegats.
Tot i que els hadza són tan contemporanis i intel·ligents com nosaltres, el fet que ocupin un ecosistema molt similar al dels primers sapiens i que hagin mantingut l’economia caçadora-recol·lectora que va caracteritzar el paleolític —des de la Lucy, fins als autors de les pintures rupestres d’Altamira—, ens porta a deduir que moltes de les seves conductes de supervivència, les eines i l’estructura social han estat, molt probablement, compartides per pobles del passat. D’aquí que l’estudi dels hadza ens obri nova llum sobre les qüestions que el registre arqueològic i paleontològic no ens pot oferir únicament a través dels fòssils que excavem. Són una valuosíssima enciclopèdia viva per als estudiosos del passat.
La seva tecnologia és molt propera a les eines del paleolític i ens aporta dades valuosíssimes
No oblidaré mai el primer cop que vaig observar els hadza tallant, doblegant i emmanegant amb tendons desfilats les plomes de les gallines de Guinea per convertir-les en estabilitzadors de les fletxes. O emprant fulles abrasives com a paper de vidre, per polir el cos dels arcs que després envernissen amb mel. Havia fabricat fletxes i arcs en sessions d’arqueologia experimental, envoltat d’ordinadors i telèfons mòbils, però els hadza els elaboren per fer-los servir a la vida real. La seva tecnologia és molt propera a les eines dels caçadors-recol·lectors de la prehistòria i ens aporta dades de com es podrien haver fabricat les fletxes més antigues excavades en jaciments paleolítics africans, i fins i tot pistes sobre els arcs que s’han trobat a l’assentament neolític de La Draga, a Banyoles.
Un dia de cacera amb els hadza
Tornem al grup d’hadza que estem observant. Els homes treballen en els preparatius de la partida de cacera matinal. Reparen les fletxes despuntades, llargues i esmolades només amb ganivet, que fan servir per abatre animals petits. En fan de noves. Fins fa poc, les fulles metàl·liques que emmaneguen a l’extrem de les fletxes eren de pedra tallada, però per què renunciar a materials més efectius? Les metàl·liques les aconsegueixen dels ferrers datoga mitjançant l’intercanvi de productes com la mel de les abelles salvatges. I tensen els arcs que duen cordes de tendó animal trenat. Val a dir que, cada cop més, impera el cordill de material plàstic que troben abandonat. Cau dels farcells que omplen els camions que transporten cebes i mercaderies entre les regions de Mangola i Karatu. És un altre exemple del fet que introdueixen noves matèries al seu cosmos sempre que suposi un avantatge clar. És l’únic motiu pel qual incorporen les cordes sintètiques. No perquè abatin menys animals grossos ni perquè les de tendó requereixin més elaboració. No, els hadza disposen d’un bé preuat que a la nostra societat envegem: el temps de lleure. Després de caçar i recol·lectar, descansen tota la tarda explicant-se històries, ballant, cantant i jugant.
Saludo, un per un, la rotllana d’artesans, intentant reproduir els espetecs que fan amb la llengua contra el paladar: “muta/ana”, pronuncio. És una transcripció personal, perquè els hadza no tenen escriptura. S’aixequen riallers per estrènyer-me la mà i retornar la salutació. Faig el mateix amb les dones, que també preparen la jornada d’obtenció d’aliment. Em recorden de visites anteriors i em presenten un nouvingut: el nadó que cerca el pit de la jove mare. La conversa, l’intercanvi de mirades i ocupar un lloc dins la rotllana ja duu implícita la concessió d’un permís que no et demanen mai: podem acompanyar-les.
Sortim amb els caçadors: un parell d’adults experts; en una societat igualitària, sense classes ni discriminació sexual, l’experiència i la saviesa són font d’admiració. S’hi afegeixen quatre adolescents i un parell de nens amb fletxes i arcs proporcionals a la seva alçada. És la seva escola: aprenen fixant-se i escoltant. I assimilen ràpid. El primer tret dels alevins abat un ocell petit. La jornada continua. Els seguim a una distància prudent, per no espantar les preses, i ells disparen, sense avisar, a mesura que les detecten. No duen carcaix i agafen les fletxes amb les mans, juntament amb l’arc. Entre els projectils n’hi ha uns que, a la punta, estan protegits per una cinta de pell enrotllada. Són les fletxes que contenen el potent verí que obtenen d’una planta tuberosa que matxuquen i espremen, un suc que després redueixen al foc fins a transformar-lo en una mena de pasta enganxosa. L’apliquen a les sagetes i és una substància mortal per a la qual no existeix cap mena d’antídot. De fet, poques dècades enrere, els hadza abatien amb aquesta toxina animals grossos com la girafa, l’eland, el kudu, la zebra i el nyu, i fins i tot l’elefant. Recorda les restes de projectils de caça del paleolític superior que s’han localitzat amb vestigis d’una planta amb fruits tòxics que es van trobar a la Cova de Kuumbi, a Zanzíbar.
Segueixen l’animal ferit durant dies, a mesura que el verí el debilita. Una cacera major que, en un ecosistema força alterat pels que venen de fora, ara només té lloc en ocasions puntuals. Ja és un èxit si poden capturar primats — babuïns, mones de cara negra i gàlags—, i altres espècies de mamífers, com el damà de les roques, gaseles i petits antílops, o algunes aus.
Tot i que aquesta tribu fa milers d’anys que viu en el territori de l’actual Tanzània, les darreres dècades ha anat perdent, de manera progressiva i aparentment irremeiable, gran part de les seves terres natives i, per tant, les fonts d’aigua, els boscos i els aliments, en benefici de ramaders, agricultors, caçadors i altres nouvinguts que han desembarcat a la zona i que han portat malalties —de la sida a l’alcoholisme— fins ara desconegudes per als hadza.
La seva naturalesa pacífica —sempre han optat per desplaçar-se abans que entrar en combat— ho ha posat fàcil als clans més guerrers o a colonitzadors sense escrúpols. Del miler de membres de l’ètnia hadza, es calcula que menys de la meitat conserva actualment la seva vida tradicional de caçadors-recol·lectors.
En paral·lel, els hadza disposen d’un sistema digestiu que els permet ingerir i processar la carronya. Els hem observat aprofitant un gat salvatge que havia mort feia uns dies, o vaques que els pobles ramaders datoga, massai i bantú abandonen quan traspassen. Qualsevol de nosaltres, en canvi, patiria un greu problema de salut si intentés alimentar-se de carn en avançat estat de descomposició. Els hadza són individus extremadament adaptats al medi, capaços de sobreviure amb poc aliment i molt poca aigua.
El retorn al campament
Han transcorregut cinc hores i la carn obtinguda no saciarà ni molt menys les necessitats alimentàries del clan. Per complementar-la, han aconseguit mel, després de foragitar les abelles amb fum. Però algunes captures, les més modestes, després de fer un foc per fricció amb dos pals, ja s’han consumit: és l’esmorzar reparador dels caçadors. Cap al migdia —allargar més, amb el Sol molt amunt, suposaria malgastar massa energia—, tornen al campament amb la resta de peces: les compartiran, a parts iguals, tots els membres de la comunitat. Potser demà hi haurà més sort.
Les dones també han dedicat mitja jornada a inspeccionar el territori. Entre els productes recol·lectats, hi ha abundància de tubercles salvatges similars a una patata dolça. Cal excavar a molta profunditat i empren pals cavadors, un estri del qual s’han detectat evidències entre els neandertals al jaciment basc d’Aranbaltza (Biscaia). Els hadza endureixen la punta del pal al foc: només així arriben als tubercles, que no són gens fàcils de localitzar, si és que no ets un d’ells.
El 85% de la seva dieta és d'origen vegetal, per això la majoria de nutrients els aporten les dones
A la vegada, comprovem que hi ha un grapat de ratolins. Les dones no van de cacera major perquè duen els nadons a sobre —que també alleten—, però són unes caçadores eficients: mentre remenen la terra, poden topar amb caus de rosegadors, i això és proteïna animal, igual que ho són els insectes, els cargols i els peixos de riu, a l’època de pluges. Cal afegir-hi diferents tipus de baies i resines i els fruits del baobab, que, amb encluses i percussors de pedra, fracturen a la cerca de les nutritives llavors interiors. Abans els han fet caure fent volar bastons, seguint un estil similar al dels bumerangs. Tot en conjunt podria semblar una contribució mínima, però el 85% de la dieta dels hadza és d’origen vegetal, per això la major aportació de nutrients prové de les dones.
Els pobles nòmades prehistòrics segur que van compartir un model semblant; la mida del grup era molt similar i la tecnologia de les eines excavades, a més de les restes culinàries, indiquen activitats de cacera i recol·lecció que s’han documentat en diversos jaciments catalans del paleolítc, com l’Abric Romaní (Anoia) i la Cova del Parco (Noguera).
En la cosmogonia hadza no existeix un déu figuratiu, sinó que parlen d’alguna cosa intangible que resideix en el si de totes les coses. Per aquest motiu, sempre donen gràcies a l’ésser viu que els alimenta; no fer-ho suposaria ofendre la natura, de la qual depenen. I ensenyen a filles i fills que només s’agafa el vegetal o es mata l’animal que et menjaràs. Cau el Sol, i entre rialles, escoltem les seves històries al voltant del foc. El demà serà com l’ahir, i l’avui. Sobreviure.
Aquest article és exclusiu per a subscriptors
Suma't a Sàpiens i llegeix tots els articles sense limitacions