La paraula piràmide evoca una de les civil·litzacions més reeixides de la història: l’Egipte faraònic. El que acostuma a ser menys conegut és que va ser a l’extrem sud de l’imperi on les piràmides van assolir, quantitativament, el nivell més alt. A les terres de Núbia, a l’actual Sudan, se’n van construir 220. Més petites que les mítiques de Gizeh, però igualment impressionants. I, entre totes, destaca el conjunt de Mèroe, un dels indrets més màgics del planeta. Una alba al costat d’aquests temples funeraris, copsant com el sol lentament les va il·luminant, és un dels millors espectacles de què es pot gaudir.
Un espectacle visual
Des dels primers raigs de sol fins que el centenar de piràmides que formen el recinte s’il·luminen i adquireixen totes les tonalitats del color de l’albercoc, els nostres ulls no donen l’abast per copsar tanta bellesa. L’únic que vols quan estàs allà és que el temps passi lentament i que permeti gaudir de tots els matisos que la història, feta pedra, ens ofereix.
L’origen d’aquestes construccions va ser el 780 aC, quan, a les terres de Núbia, va florir el Regne de Cuix, amb capital a Napata, als peus del Jebel Barkal, un indret mític per a la cultura egípcia, perquè se’l considera la llar del déu Amon. Poc temps després, els cuixites van conquerir tot Egipte, i van donar lloc a la dinastia XXV, coneguda com la dels faraons negres, que es va allargar un segle, quan els assiris els van obligar a replegar-se a la seva Núbia originària.
El descobriment
Va ser durant el període hel·lenístic (332 - 30 aC) quan els cuixites, pressionats pels egipcis, van traslladar la capital a Mèroe, en un regne que va romandre sota control romà i bizantí fins que va desaparèixer, davant l’escomesa del del regne d’Aksum, l’any 647. En aquell període, més de vint segles després que es construïssin les piràmides de Gizeh, aquesta necròpolis reial va prendre forma i va romandre sota terra durant centúries, fins que, al segle XIX, van ser descobertes per un aventurer italià.
Avui, aquestes piràmides esperen ufanoses els visitants per oferir-los una veritable sim· fonia d’emocions, sempre a la vora del “do del Nil”, com Heròdot anomenava Egipte.
Aquest article es va publicar en el número 246 del Sàpiens (setembre 2022)