Modelo 77

Quin petit miracle, quan una pel·lícula aconsegueix més d’un propòsit. Modelo 77 és un relat tens i vibrant, una pel·lícula del vell i estimat gènere de presons, gènere fosc sobre la privació de llibertat, l’anhel de reconquerir-lo, la reforma de l’ànima. Aquest és el primer propòsit.

Un temps, una ciutat i un país

El segon és aprofundir en la història que explica, en el seu context, en la mirada del seu temps. La famosa i decisiva Llei d’Amnistia aprovada només arribada la democràcia a Espanya és el teló de fons del film d’Alberto Rodríguez. La presó Model de Barcelona en temps de la Llei d’Amnistia, quina bona idea per a un thriller polític i social.

Rodríguez és un gran director de cinema, sempre inquiet, sempre amb ganes de més —malgrat que el parèntesi de les sèries no li ha provat gaire—, sempre amatent al batec emocional dels personatges, de la força expressiva que contenen i desfermen.

Modelo 77 tracta d’un temps i un país, però també d’una ciutat, la Barcelona fascinant de finals dels anys setanta. Apareix quasi sempre latent, com un intangible, però és una presència fonamental, elidida però eloqüent. Al terç final, tot explota, la força creativa i narrativa del film et deixen sense alè.