La cinquena miliciana

La Josefina, asseguda a la taula de la cuina, mira el paper. És una carta important i vol fer servir les paraules adequades. El pis de lloguer del carrer de Riudarenes, al barri Gòtic de Barcelona, on viu la família Garcia Prats, està en silenci. És el 15 d’agost del 1936, fa calor i una finestra és oberta, però fins al cinquè pis només arriba una gatzara esmorteïda. Les altres dues integrants de la família –la mare, Lluïsa Prats Jaumandreu, i la germana, la Carme, de disset anys– han sortit. 

És una carta crucial, perquè demà la Josefina, com a membre de les Milícies Femenines del PSUC, embarcarà cap a Maó. Des d’allà, la intenció de l’exèrcit republicà, dirigit pel capità Alberto Bayo, és desembarcar a Mallorca i recuperar l’illa, en mans feixistes des de fa un mes, quan va tenir lloc l’aixecament militar. La jove és conscient que inicia una aventura amb un final incert, no sap com serà la guerra i no vol deixar la família desemparada. Des que el pare, Vicenç Garcia Quinto, pintor, va morir el 1932, viuen d’una forma molt modesta. De fet, és ella, amb el seu sou, qui sustenta la família. Té vint-i-sis anys, i sent que viu un moment clau de la història. No pot no implicar-s’hi. 

La Josefina mira per darrera vegada el paper, sospira i es posa a escriure. La carta va dirigida a la seva entitat, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), del qual és membre des del 1933. No vol preocupar la mare. Aquesta és l’única raó per la qual ha decidit escriure que hi participarà com a infermera: “Autorizo a mi madre, Luisa Prats Jaumandreu, viuda de Garcia, para que cobre mis haberes en las milicias antifascistas de las que formo parte como enfermera. Caso de no cobrar en Casa Inform, sita en la plaza de Cataluña, 16, 1º, 1ª, Barcelona, en la que presto mis servicios en la sección de archivo”. I especifica, en una mena de premonició: “En caso de muerte, como soy la mayor y mi hermana no gana para ella, deben ya que yo hago lo que buenamente puedo para ayudar a los humanos que sufren, ayudar a mi madre para que no se muera de hambre, que derecho tenemos todos de vivir como humanos que somos”. 

L’embarcament cap a Maó 

L’endemà, la Josefina sortirà des del port de Barcelona amb les tropes republicanes que viatgen cap a les Illes. L’autora del diari narra com es va fer la partida, el 16 d’agost: “A las seis de la tarde salimos a bordo del Ciudad de Tarragona con rumbo a Mahón, 30 milicianas y 400 milicianos, con objeto de tomar parte en las operaciones contra los fascistas. Una vez en el barco se nos hizo una despedida por demás cariñosa y entusiástica, y entre los vítores a la República, la Revolución y las milicias antifascistas”. 

L’expedició està formada per militars professionals de l’Exèrcit de Terra i de la Marina de Guerra, membres de les forces d’ordre públic i més de quatre mil civils voluntaris, enquadrats a través del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, els quals s’han allistat a través de les seves organitzacions polítiques o sindicals: la Confederació Nacional del Treball (CNT), el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), Esquerra Republicana de Catalunya - Estat Català (ERC-EC) i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). A més, també hi viatja un petit contingent de metges i infermeres. 

Sempre juntes 

Després de passar per Menorca, el 18 d’agost, l’autora del diari trepitja Mallorca: “A las doce desembarcamos en barcazas carboneras para ir hasta la isla, en donde nos aguardaban ya otros milicianos, quienes nos manifestaron que las cosas no estaban nada bien”. Ho fan a l’est de l’illa, entre l’arenal de cala Millor i Porto Cristo. En primera instància, és designada al comitè d’abastaments, la qual cosa implica cuinar per a centenars de milicians, un objectiu complex quan no hi ha gaires aliments. En aquest punt de la costa de l’illa es queden “reunidas las hermanas Mercedes y Daría Buixeda, Teresa y yo”, mentre altres companyes són enviades al front, a uns quilòmetres a l’interior de l’illa. Algunes, fins i tot, tornen a Barcelona. 

Daría i Mercedes Buixeda, com ella les anomena, són Daria Buxadé Adroher, de vint-i-dos anys, i la seva germana Mercè, de divuit. Els seus pares, pastissers de professió, es van casar joves i se’n van anar a Mèxic, on van néixer elles; però el 1920 van tornar a Santa Coloma de Farners, el seu poble natal, i després es van traslladar a Barcelona. Una altra membre del grup és Teresa Bellera Cemeli, de Roda d’Isàvena. Té divuit anys i, igual que les altres, es va allistar a les Milícies Femenines del PSUC a principis d’agost. Malgrat que és més gran, cinquanta-tres anys, també les acompanya Maria Garcia Sanchís, veïna de Barcelona, que, encara que està afiliada a la CNT, també s’havia allistat a les Milícies Femenines del PSUC. 

Les quatre noies i l’autora del diari es mouen juntes per Mallorca. Hi ha jornades que no se senten segures ni entre els seus companys d’armes: “Pasamos una noche malísima de calor y algo de miedo, pues este día habían llegado 2.600 milicianos entre los que vienen bastantes maleantes y temíamos que se metieran con nosotras”. El 27 d’agost, després de dies de bombardejos, reben la notícia d’una nova destinació: “Fuimos destinadas al Hospital de Sangre, lo que estamos deseando”, perquè, malgrat que no són infermeres, creuen que allà faran “una labor útil”. I, els dies posteriors, treballen entre l’hospital de sang de les cases de Sa Torre Nova i un punt auxiliar de la Creu Roja prop de Son Carrió. 

Infermeres de primera línia 

Se sap amb certesa que no eren infermeres perquè, per anar al front com a tal, calia ser diplomada en aquesta especialitat i formar part del Comitè Sanitari de les Milícies Antifeixistes de Catalunya. És important tenir en compte que les sanitàries vestien el tradicional uniforme blanc, mentre que les milicianes portaven la granota blava. A més, la majoria d’infermeres que van participar en el desembarcament a Mallorca van sortir de Barcelona el dia 10 d’agost, una setmana abans que la Josefina i les seves companyes. Això no volia pas dir que no poguessin fer tasques d’infermeria, si així els ho encomanaven. 

El mateix dia 27 d’agost, l’autora del diari escriu que han desembarcat vint-i-set companys, i diu: “Hemos charlado mucho con ellos en nuestra cabaña, la que les dejamos para ellos. Tienen como nombre de grupo el de ‘Gabina Viana’, el que íbamos a tener nosotras”. Gabina Viana va ser la impulsora de les Milícies Femenines del PSUC. Les milicianes la coneixien des del moment que es van inscriure a les oficines de les Milícies Femenines del PSUC al passeig de Gràcia de Barcelona. Però també les va acompanyar als entrenaments que van fer al Camp de la Bota i va estar acomiadant les milicianes al port el dia que van sortir cap a les Illes. Finalment, no havien agafat el nom de Gabina Viana i l’havien substituït pels de Rosa Luxemburg, Boltxevic i Aida Lafuente, però aquesta frase del diari referint-se al nom del grup com a Gabina Viana ens confirma que les cinc milicianes abandonades en l’evacuació de l’illa eren del PSUC. 

Encara que entre quatre mil i cinc mil cinc-cents combatents republicans van participar en l’intent de recuperar Mallorca, durant els dinou dies que va durar la batalla, no van avançar molt més enllà de set quilòmetres terra endins. La manca d’efectius i les disputes entre el Govern de la República i el de la Generalitat (qui havia organitzat el desembarcament) van provocar que, la matinada del 3 al 4 de setembre, Bayo ordenés la retirada i el reembarcament. 

La retirada és ràpida i l’endemà al matí el reembarcament cap a Barcelona i València queda complet, segons fonts oficials, sense baixes aparents. Però la realitat és molt diferent. Un mínim de trenta milicians no han estat avisats de la retirada. I en aquest grup hi ha l’autora del diari i les seves quatre companyes. Quan arriben a la costa descobreixen que el campament està destrossat i buit. Observen els vaixells a l’horitzó i se senten traïdes. Les han abandonat. La miliciana escriu per darrera vegada al seu diari: “¡Qué emoción ante el momento enorme de peligro sin arreglo posible! Yo he cogido nuestra bandera, pues no quiero quede abandonada y debe ir con nosotros hasta el último momento. ¡Qué nerviosismo existe! ¡Todos quieren mostrarse valientes y, sin embargo, se les ve que el abatimiento, el temor y el miedo les domina! Tenemos víveres para un par de días, municiones también, esperemos los acontecimientos”. 

Les tropes franquistes no tarden a arribar a la costa, i tots els milicians que no han pogut fugir en la retirada són detinguts. Els milicians presoners són portats primer a Son Servera i després a Manacor, on són fotografiats, vexats i afusellats el mateix 4 de setembre. Les cinc dones –Teresa Bellera, Daria Buxadé, Mercè Buxadé, Maria Garcia Sanchís i l’autora del diari– són retingudes a l’Escola Graduada d’aquesta mateixa localitat. I, al pati, també les retraten. A la foto es pot veure que totes cinc vesteixen l’uniforme del PSUC, que portaven des que havien sortit de Barcelona. Aquest és el darrer testimoni de la seva presència a l’illa i l’única imatge que es conserva de les cinc juntes. Totes miren a terra –saben quin final els espera– menys l’autora del diari, que, a l’esquerra de la imatge, manté la mirada alçada, com desafiant. 

Segons diferents fonts, són torturades, violades i, finalment, executades i enterrades a Son Coletes, un cementiri creat el 1820 fora de vila. A l’agost del 1938, el setmanari Arriba, editat a Manacor pels feixistes, publica per primera vegada el diari confiscat, amb algunes parts censurades. 

El març del 2023, dins el Tercer Pla de Fosses aprovat pel govern balear, els arqueòlegs, en els treballs d’exhumació del cementiri de Son Coletes, descobreixen vint individus, quatre de les quals són dones. Els cossos van ser enterrats de forma simultània, de bocaterrosa i coberts de calç. Les característiques del grup –tots milicians– i les restes de roba apunten que podrien ser elles, sepultades amb el grup que no va poder reembarcar. 

La primera pista 

Quines pistes ens porten a afirmar que l’autora del diari podria ser Josefina Garcia Prats? En primer lloc, els subsidis que cobraven els membres del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Un subsidi era un document que certificava la concessió d’una ajuda econòmica als milicians i les seves famílies per cobrir necessitats bàsiques durant la guerra. Segons aquesta documentació, d’agost a novembre del 1936, només set milicianes del PSUC van caure mortes o desaparegudes al front. 

De les set milicianes mortes, fins ara només de cinc se sabia que havien estat a Mallorca: Daria i Mercè Buxadé Adroher, Teresa Bellera Cemeli, Maria Garcia Sanchís –totes elles identificades per diferents investigacions– i Amàlia Lobato Rosique. Aquesta darrera va quedar descartada que fos l’autora del diari tant per la comparativa fotogràfica com perquè, segons el certificat de defunció, va morir a causa d’una peritonitis a l’hospital de Ciutadella, a Menorca, el 24 d’agost del 1936. 

Així mateix, per la documentació que ha sobreviscut a l’Arxiu Nacional de Catalunya, també se sap que tant la mare de Daria i Mercè Buxadé, Maria Adroher Ribas, com el marit de Maria Garcia Sanchís, Agustí Alonso Castells, així com Josep, el germà de Teresa Bellera Cemeli, van cobrar el subsidi per haver desaparegut o mort al front. De totes elles hi ha un subsidi que documenta que van participar en l’expedició a Mallorca. Per tant, també hi havia d’haver un subsidi que havia de documentar el nom de la cinquena miliciana, l’autora que al diari cita les seves companyes, però que en cap moment dona el seu nom. 

Aleshores, la cinquena miliciana havia de ser alguna de les dones que constaven com a mortes o desaparegudes, tal com es va documentar en els casos de la Daria, la Mercè, la Teresa i la Maria. La cinquena miliciana havia de tenir un document amb el seu nom. Per tant, calia revisar les altres dues dones del PSUC que constaven com a mortes en aquelles dates: la murciana María Barbero Solano, resident a Barcelona i morta a Tardienta (Aragó), i de la qual no hi ha cap constància documental que participés en l’expedició a Mallorca, i una darrera, la nostra candidata, Josefina Garcia Prats. 

D’ella se’n conserva un subsidi, que cobra la seva mare a les oficines del PSUC de l’Hotel Colon, i un certificat de permanència al front, amb el segell “baixa per mort”, explicitant, però, que mor a Madrid el dia 15 de novembre, i que formava part de la Columna Llibertat. Què ens fa pensar, doncs, que una miliciana que mor documentalment a Madrid realment ho fa a Mallorca? Per entendre-ho, cal remetre’ns als subsidis de la Daria i la Mercè Buxadé. Són aquests dos certificats els que ens confirmen que la manipulació de la localització dels milicians era habitual, ja que d’elles es conserva un subsidi, datat el 25 de novembre, que assenyala que es trobaven al front de Madrid, curiosament, també a la mateixa Columna Llibertat on era la Josefina. No obstant això, sabem que és impossible, perquè les dues germanes van morir a Mallorca el 5 de setembre. D’això podem concloure que la destinació de la Columna Llibertat a Madrid per a algunes de les milicianes desaparegudes a Mallorca va ser la solució proposada per guanyar temps mentre s’aclaria què havia passat amb elles. Una estratègia que segurament també es va seguir amb el cas de la Josefina. 

Buscant el rastre dels desapareguts 

S’ha d’afegir que fins a finals de novembre del 1936 hi ha un buit legal sobre les persones desaparegudes als fronts i, per tant, els familiars han de continuar dient que són al front per poder cobrar. No poden posar el front de Mallorca, ja que ja no existeix, i es veuen obligats a posar els fronts i les columnes en les quals operen les seves organitzacions. 

La Josefina havia sortit al front el 16 d’agost, ho havia fet amb el PSUC i hi havia constància que havia mort al front. Havia anat a Mallorca? Quina documentació hi ha que apunti que Josefina Garcia Prats va participar amb l’expedició del capità Bayo a Mallorca i no va tornar? 

A l’Arxiu Nacional de Catalunya, entre la documentació del CADCI, es conserva una carta de Lluïsa Prats Jaumandreu, mare de la Josefina, adreçada a l’entitat amb data de 15 de desembre del 1936. En l’escrit, sol·licita ajuda econòmica al centre per tal de poder sobreviure, ja que Josefina, amb la seva feina és l’únic sostén de la casa. El més important de la carta és que ens dona una evidència: la Lluïsa escriu que la seva filla va marxar com a primera destinació a Mallorca. És així que confirmem que la Josefina va participar en aquella expedició. De fet, quan un dels seus se n’anava al front, els familiars només tenien una certesa: el dia que sortia i a on anava. De la resta, si no en tenia informació directa, només podia fer suposicions, sumades a l’esperança que encara continués viva. La Lluïsa explica que la Josefina va anar amb la columna Libertad López Tienda a Mallorca, l’Aragó i Madrid en qüestió de dos mesos, un itinerari que no feien els milicians que tornaven de Mallorca, i amb una columna que no havia fet aquell recorregut. Aquest fet podria indicar, per tant, que la ruta que informen a la mare que ha fet la seva filla és falsa, i que realment desconeixen que la Josefina ha quedat a Mallorca. 

La carta de la mare 

En l’escrit, la mare també demana ajuda per poder repatriar el cos, que, segons l’havien informada, es trobava a el Puente de los Franceses, a Madrid. Un fet improbable. La columna Llibertat, amb presència femenina testimonial, estava formada per militants del PSUC de les comarques del Barcelonès, el Segrià i el Tarragonès, i va sortir el 3 d’agost al front de les Balears. Un cop a Maó, el dia 5, va rebre nous contingents, i va desembarcar a Mallorca el 16 d’agost. Per tant, la Josefina no podia haver anat en aquesta columna, si el 15 d’agost encara era a Barcelona escrivint la seva carta. 

Hi ha un darrer element clau que ens permet pensar que la Josefina no va tornar de Mallorca. En el seu expedient del CADCI, hi ha el rebut del desembre del 1936 pendent de pagament i tres més. Això significa que no va pagar la quota des de l’agost. Tot i que els milicians estaven exempts de pagar la quota del CADCI si estaven al front, ho havien de comunicar, però la Josefina no ho va fer mai, un fet estrany si hagués tornat del front de Mallorca. 

Des del 1933, Josefina Garcia era sòcia del CADCI, una entitat que a principis d’agost del 1936 havia caigut en l’òrbita de la UGT i del PSUC. A l’Arxiu Nacional de Catalunya, es conserven parcialment els expedients dels seus afiliats. I és aquí on es troben dades rellevants, tot i que, malauradament, no es conserva cap fotografia de l’associada. Un dels documents més significatius que hi trobem és la carta que va escriure el 15 d’agost, just el dia abans de l’embarcament de les milicianes del PSUC cap a Mallorca. Un text que comparteix grans similituds estilístiques amb el diari. L’ús de frases subordinades, l’estil senzill però precís, la gran consciència de classe, però també de responsabilitat i sacrifici davant les injustícies, es troben de manera molt evident als dos textos. La coherència estilística, emocional i ideològica, però també el to i l’estil, indiquen que, molt probablement, els va escriure la mateixa persona. 

Si una pista és la carta de la mare en què es diu que va participar en la batalla de Mallorca, hi ha altres indicis que s’extreuen del diari que poden aportar noves connexions. La miliciana hi relata que al front de Mallorca s’ha trobat amb un tal Santiago, “compañero de Telégrafos, lo que me ha dado alegría tener a un conocido aquí”. Quina relació tenia amb el personal de Correus o de Telègrafs? Hi treballava? 

Ni Josefina ni cap altra miliciana o infermera de l’expedició a Mallorca no surt com a personal de Telègrafs o de Correus. I tampoc no hi ha indicis que els seus pares o germana fossin d’aquests cossos. Si ella o algun dels seus pares hagués sigut de Correus o Telègrafs, el seu nom hauria sortit a la secció Classes passives de la Gaceta de Madrid, ja que els empleats i els familiars d’aquests cossos tenien dret a una pensió de viudetat, orfandat o mort del seu fill. Durant tot el període 1936-1939, en aquesta publicació no hi ha cap cas de família de miliciana de Catalunya, o de qualsevol altre lloc de l’estat,que participés en l’expedició a Mallorca. 

I, doncs, quina era la seva connexió amb Telègrafs? Josefina Garcia treballava a la casa Inform, dedicada a informes comercials, al departament d’arxiu. En Santiago podia ser qui duia o s’emportava les cartes o els telègrafs de l’empresa on ella treballava. A més, la proximitat del domicili de la Josefina i la central de Correus i Telègrafs de Barcelona era evident. Uns escassos cent metres. De fet, no calia que treballés a Telègrafs per conèixer algun dels seus treballadors. 

La família de la Josefina 

La Carme, la germana de la Josefina, va morir el 2006 sense descendència i el seu cos va ser incinerat. La família propera dels seus pares s’extingeix fins a desaparèixer gairebé del tot. Els familiars distants no tenen cap constància de tenir una familiar que participés en la guerra o hi morís. Però la descoberta de restes òssies de dones, molt possiblement milicianes, al cementiri de Son Coletes obre noves esperances per confirmar definitivament si la Josefina és l’autora del diari. Per això, però, es necessita fer una comparació entre ADN. Just quan estàvem a punt de tancar aquesta investigació, vam localitzar la tomba d’Eulàlia Prats Jaumandreu, una germana de la mare de la Josefina, al cementiri de Sant Boi de Llobregat. Si la comparativa del seu ADN pot confirmar algun tipus de parentiu amb alguna de les restes de les milicianes de Manacor, la certesa que Josefina Garcia és l’autora del diari serà absoluta.