Espai Mammuthus

La història de l'Espai Mammuthus comença amb una torrentada. El setembre de fa nou anys, un episodi de pluges va desbordar les rieres dels afores de la Canonja. La força de l’aigua va erosionar les parets del Barranc de la Boella i va deixar al descobert unes restes fossilitzades que, sense la perícia de l’arqueòleg Josep Vallverdú, investigador de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), segurament haurien passat desapercebudes. En una sortida de camp amb alumnes de la Universitat, Vallverdú es fa fixar en els canvis de textura dels vessants del barranc, encara humits. I entre estrats geològics antiquíssims hi va saber distingir el que semblaven les restes dels ullals d’un mamut. El que hi va acabar trobant superaria totes les expectatives.

L’anècdota me l’explica l’arqueòloga Palmira Saladié des de l’entrada del nou Espai Mammuthus, que es va inaugurar a principis d’aquest estiu: “Aquella troballa inesperada i extraordinària va desencadenar una campanya d’excavacions que ens va permetre documentar restes fossilitzades de mamuts. Va posar al descobert dos molars i dues defenses, que és com anomenem tècnicament els ullals, d’un mamut prehistòric, un animal extingit que va habitar aquestes contrades fa un milió d’anys”.

Però la recerca ha anat molt més enllà, perquè, des de llavors, els treballs paleontològics al jaciment del Barranc de la Boella, que codirigeix Saladié, han tret a la llum peces d’hipopòtams, cérvols gegants i rinoceronts. I fins i tot les restes d’un Ursus deningeri, que es troba a la línia evolutiva de l’os bru actual. I també eines de pedra fabricades per homínids fa més de vuit-cents mil anys que han obligat a repensar el procés d’expansió dels primers humans al continent europeu.

Un centre d’interpretació

Les restes acumulades han estat tan espectaculars que, nou anys després, l’IPHES i l’Ajuntament de la Canonja han impulsat la creació d’un centre d’interpretació per donar a conèixer la importància científica del jaciment, situat a pocs quilòmetres del nucli urbà. Saladié comença la visita amb un missatge clar: “Tot el que trobem ho hem d’explicar. Investigar no té sentit si no compartim el coneixement, si no socialitzem la recerca”.

A l’entrada del centre, s’exposen dos grans ullals de mamut, que són una de les joies de la corona. Fan més de metre i mig i estan en posició creuada, pels efectes de l’erosió. “No només són interessants per la mida i la bellesa, sinó que també ens ofereixen informació sobre l’entorn natural de l’època”, adverteix l’arqueòloga. “Al seu voltant, a més de mamuts, també hi han aparegut restes d’herbívors i mamífers, perquè som just al damunt del territori que havia estat el delta fòssil del riu Francolí. Hi convivien espècies aquàtiques, animals propis de medis oberts, que requerien grans quantitats d’aigua per sobreviure. També hi hem trobat restes d’animals de bosc, com ara porcs senglars, que ens indiquen que probablement hi havia una zona forestal molt propera. Era una regió molt abundant en recursos i, sobretot, amb molta diversitat de fauna”, comenta Saladié. Per això, els dibuixos de les parets de l’entrada reprodueixen el paisatge del plistocè, una àrea fluvial plena de llacunes i fonts, travessada pel paleofrancolí. 

Repensar l’arribada dels humans

El jaciment també és ric en restes d’eines de pedra, que estan en un estat de conservació perfecte. “Són eines molt elaborades, que indiquen una planificació prèvia. No són pedres colpejades a l’atzar, sinó que tenen una forma simètrica, una funcionalitat i una tècnica refinada”, m’explica mentre assenyala la reproducció d’un pic exposat a l’entrada, associat directament a les restes d’un mamut. Es tracta d’un pic trifacial acheulià, una pedra de no més d’un pam i amb tres cares treballades, més o menys triangulars: “Per la localització de la peça, podem concloure que un grup d’homínids va fabricar l’eina amb la intenció de descarnar o aprofitar l’animal. No sabem si el mamut va morir atrapat en el fang de l’antic delta o si el van caçar, però, en qualsevol cas, la troballa suggereix una presència humana molt més antiga i tecnològicament avançada del que es pensava fins ara”.

La cultura de les destrals de mà

Les dades que s’han obtingut a través d’aquesta peça de liti tenen una gran rellevància a escala internacional, perquè mostren una línia migratòria d’homínids que ve d’Àfrica i de la qual no es tenia constància fins que es va començar a excavar el jaciment del Barranc de la Boella. “Aquestes proves materials confirmen que som en una de les ocupacions humanes més velles d’Europa”, assegura Saladié. I tot plegat ha obligat a repensar la cronologia de les primeres dispersions humanes que des d’Àfrica es van escampar pel nostre continent.

Fa uns 1,7 milions d’anys, la cultura acheuliana, coneguda popularment com la cultura de les destrals de mà, va marcar un salt tecnològic clau en la història de l’evolució humana. “Es creia que aquesta tecnologia no havia arribat a Europa fins fa uns cinc-cents mil anys, però el que hem descobert aquí demostra que la data va ser molt anterior”, comenta.

Pregunto si, a banda d’eines, s’han trobat restes d’homínids. Saladié em respon que, de moment, no, però que no es pot descartar que en puguin aparèixer en el futur, ja que la seva presència al jaciment és indiscutible. “I, si se’n trobessin, de quina espècie d’homínids estaríem parlant?”, insisteixo. L’arqueòloga m’explica que, probablement, es tractaria d’Homo antecessor, tot i que no es pot descartar que pertanyessin a una altra espècie encara no identificada.

El passadís del temps

Són tantíssimes les conclusions que es poden extreure del resultat de les excavacions, que, sense adonarnos-en, ens hem quedat parlant a l’entrada del Mas de l’Abeurador, l’edifici històric on s’han habilitat els diversos àmbits temàtics que expliquen l’ecosistema del plistocè i el comportament dels primers homínids. És moment, per tant, de començar el recorregut per les estances interiors. Travessem la recepció i ens endinsem per un passadís on s’explica cronològicament la història de la recerca al jaciment. Perquè, tot i que la descoberta moderna és recent, les primeres referències daten de fa gairebé un segle. Durant els anys trenta del segle passat, ja s’hi havien recollit alguns instruments de pedra, però no va ser fins a la troballa de les restes del mamut, l’any 2006, que l’espai va adquirir la dimensió científica.

El corredor desemboca a una sala interactiva amb pantalles digitals que contextualitzen els primers mapes geològics, les característiques del jaciment i les últimes tècniques de datació que s’han fet servir en els treballs de recerca. A la vegada, dona visibilitat a la feina de l’equip científic que ha treballat en la recuperació de les peces. També hi ha un espai dedicat a la indústria lítica, on es poden veure les eines originals, al costat de rèpliques que es poden tocar, vídeos sobre la seva fabricació i panells interactius que expliquen quin ús se’n feia.

Un paradís prehistòric

Un dels espais més impactants de l’Espai Mammuthus és la sala dedicada a la fauna del plistocè inferior, on es presenten les restes fòssils originals de diverses espècies d’animals: mamuts, hipopòtams, rinoceronts, cavalls, cérvols, porcs senglars, castors, llúdrigues i hienes, entre d’altres. S’hi exposa, per exemple, una tíbia de mamut impressionant, amb marques de mossegades molt clares, atribuïbles a hienes: “Sabem que són hienes perquè són pràcticament els únics animals amb una mandíbula prou potent per trinxar i reduir ossos tan grossos. A més, es tractava d’una espècie de hiena més gran que les actuals”. L’os formava part d’un mamut imponent, d’una mida equivalent a tres vegades la d’un elefant actual. A diferència dels típics mamuts llanuts que sovint imaginem, aquest (Mammuthus meridionalis) no tenia pelatge, perquè vivia en un ambient amb temperatures mitjanes més càlides, uns dos graus més que les actuals, de mitjana, i amb un clima molt més estable.

També s’hi exposa la mandíbula d’un hipopòtam antiquus i el molar d’un Ursus deningeri, avantpassat de l’os bru. “Unes restes molt interessants són els excrements fòssils de hiena, que, tècnicament, s’anomenen copròlits”, indica l’arqueòloga. “A la Boella, n’hem trobat més de cinccents, la qual cosa indica que les hienes ocupaven aquesta àrea de manera regular.

El recorregut acaba a la primera planta del centre, on ens endinsem en l’arbre evolutiu de la història humana. Hi trobem infografies cronològiques, rèpliques de cranis, jocs i un gran mirall on em puc comparar amb l’Homo erectus i l’Homo Heidelbergensis. “És una manera lúdica i pedagògica d’apropar la ciència a tothom”, explica Saladié quan veu que em diverteixo buscant les comparacions amb els nostres avantpassats més remots.  Els recursos interactius d’aquest centre em semblen didàctics i divertits. “La tecnologia ens ha permès crear una estructura dinàmica, que s’anirà renovant a mesura que avancin les excavacions. Cada any, trobem entre tres i quatre-centes peces noves. Aquest jaciment és una font inesgotable de coneixement, i anirem actualitzant els dispositius digitals amb la nova informació, perquè volem que el centre evolucioni al ritme que ho fa la recerca”, conclou l’arqueòloga que té molt clar el seu objectiu principal: que el coneixement arqueològic i històric arribi a com més gent millor.