Qualsevol que entri en una botiga de joguines, especialment en època nadalenca, es pot sentir una mica aclaparat. Allà on es miri, no hi ha un espai buit: un cotxe teledirigit, un laboratori de maquillatge, peluixos gegants o robots. Però quan va començar i proliferar la indústria de la joguina a casa nostra? El filòsof Walter Benjamin va escriure diversos assajos en els quals reflexionava si realment el joc infantil estava tan allunyat dels rituals i litúrgies del món dels adults. En el seu context d’entreguerres, ell es fixava en el material, en el procés de producció i en l’ús que donaven els infants a aquelles joguines, que sovint no coincidia amb la intenció que tenien els adults en oferir-les. Benjamin considerava que les joguines eren eines per a entendre el món, i no només l’esfera infantil i aïllada. Però això des de quan?
Si mirem enrere, veiem que han existit joguines des de temps remots. Ja a la prehistòria, els infants es feien joguines amb elements de la natura. N’és un exemple la figureta amb forma de tigre i fet amb banya de ren que es va trobar a Isturitz, al País Basc francès. A Empúries, s’han trobat nines articulades de terracota que daten del segle V aC. A l’edat mitjana i moderna, trobem joguines autofabricades o d’elaboració senzilla: baldufes, bitlles, xanques, cèrcols i cavalls de fusta. Les joguines que requerien un procés de fabricació més complex eren objectes de luxe, com les nines de fusta amb el cap de cera.
Les joguines es van convertir en béns de consum gràcies a la industrialització i a la producció en sèrie
Al llibre Joguines d’abans, María del Agua Cortés Elía explica que el punt principal d’inflexió en la història de la joguina va ser la industrialització i la fabricació en sèrie. D’una banda, es van donar les innovacions tècniques per produir joguines de forma intensiva i convertir-les en béns de consum. També va ser el moment en què la família burgesa va tenir temps per a l’esbarjo i l’educació dels fills. Els infants de les classes benestants s’entretenien i, fins i tot, es fotografiaven amb nines de porcellana i joguines importades. Una realitat allunyada de les criatures de les classes populars, que vivien en unes condicions d’extrema duresa i sense temps per al joc.
La industrialització no tan sols va afectar la producció, sinó també els tipus de joguina que es fabricaven. Segons explica Pep Canaleta, director del Museu del Joguet de Catalunya, “els avenços tecnològics que enorgullien la burgesia industrial, com la invenció de l’electricitat o del motor d’explosió, va provocar que es fabriquessin joguines de trens a vapor, cotxes i cuinetes econòmiques”. I, així, a través de les joguines, l’infant descobria un món que evolucionava de forma accelerada.
Les exposicions internacionals
La indústria de la joguina es va consolidar inicialment a Alemanya i França, al segle XIX. A partir de la primera Exposició Universal, que es va celebrar a Londres el 1851, les joguines fetes de llauna es van situar al capdavant de la producció, uns artefactes que sovint es trobaven al llindar entre la joguina i l’objecte decoratiu. En aquesta mateixa mostra, també van tenir un paper desta cat els cavalls-balancí de fusta i les nines de cera, que espantaven alguns visitants pel seu realisme. La cera, però, era un material altament sensible als canvis de temperatura, cosa que en dificultava l’exportació.
En aquell moment, els Països Catalans la indústria seguia centrada en el sector tèxtil, i les joguines industrials eren un bé de luxe. A la segona meitat de segle, però, es va començar a configurar un incipient teixit industrial de la joguina. El 1870, Jorge Rais va fundar a la Vila de Gràcia la primera fàbrica de joguines considerada industrial, que, a inicis del segle XX, va passar a dir-se Juguetes Mundial. Un any més tard, a la ronda de Sant Pau de Barcelona, obria la fàbrica de nines Salusiano Domenech, especialitzada en nines de cartró i cera, bust de porcellana i vestits i perruques confeccionats per cosidores del barri. El 1875, al carrer de Sepúlveda, també a la capital catalana, Eusebi Roca Farriols fundava Juguetes Hispania, reconeguda per l’alta qualitat dels productes.
Durant la dècada dels vuitanta i els noranta del segle XIX, hi va haver una proliferació d’indústries d’aquest sector arreu del país. Va ser aleshores quan Catalunya es va consolidar com la capital de la fabricació i la venda de joguines a l’estat espanyol, productes que omplien els aparadors dels grans magatzems, com El Siglo. Una indústria creixent que va tenir un paper destacat en la primera Exposició Universal que va acollir la ciutat, el 1888. D’aquella època destaca la marca Cruset, que va inaugurar una fàbrica de cartró i joguines al carrer de Santa Elena. També va ser el primer fabricant de joguines català que el 1883 va sol·licitar una patent, en aquest cas, vinculada a una nina feta de pasta de paper.
El 1920, en plena febre d’or del sector, a Barcelona, hi havia més de setanta marques de joguines
Altres fàbriques que van obrir en aquella època van ser Isidre Palouzie, el 1891, a Barcelona, una marca especialitzada en capses d’abecedaris i jocs de taula; Agapito Borràs, el 1894, primer instal·lada a Calella i després a Mataró, on fabricaven jocs de taula i el seu famós frare que pronosticava el temps, i Antoni Pena Sardà, el 1892, a Barberà del Vallès, una indústria especialitzada en cavalls de cartró. I, així, la creixent producció industrial i seriada va convertir el joguet en un producte de consum, més resistent i econòmic. Si el 1842 es comptaven onze tallers de joguines, a Catalunya, el 1900 ja n’eren cinquanta. Paral· lelament, algunes empreses estrangeres van decidir instal·lar sucursals a Barcelona: va ser el cas de la societat francoalemanya Eden-Bebé, que tenia la patent d’una pasta composta de serradures, farina i ciment, per a figures i nines, i que expedia amb el nom de Lehmann & Cia.
La gran oportunitat de la indústria catalana de joguines va esdevenir amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, quan la majoria de fàbriques d’Alemanya i França es van posar al servei de la indústria de guerra i l’estat espanyol va apostar per la neutralitat. Una mostra d’aquella situació va ser la inauguració de la primera Exposició Nacional de Joguines, convocada per Foment Nacional del Treball, el 1914.
Un món entreguerres
El 1920, Barcelona ja disposava de més de setanta marques de joguines. En aquella època, es van popularitzar jocs com el Teatro de los Niños, de Seix Barral, el joc de construcció Meccano, impulsat per Josep Meccano, el famós Magia Borrás –que avui encara es produeix– i, més endavant, el Cine Nic, que “per primer cop, permetia veure pel·lícules a casa i reunir tota la família, en un moment en què les pel·lícules només es podien projectar al cinema”, recorda el director del Museu del Joguet de Catalunya. També va ser durant les primeres dècades del segle XX, quan els tallers de joguines de fusta van orientar-se progressivament cap a la producció industrial. Aquest procés va arrelar especialment en territoris amb tradició artesana prèvia: al País Valencià –amb poblacions com Dénia– i a la comarca d’Osona, a Vic, Torelló i Sant Pere de Torelló.
La Guerra Civil va frenar gairebé en sec l’auge de la fabricació de joguines. En aquell moment, el metall i l’alumini tenien altres usos prioritaris. Les empreses de joguines van ser intervingudes o col·lectivitzades i els treballadors mobilitzats. Després del conflicte, van sorgir nous productes, com la Gisela, la nina catalana feta d’una pasta similar a la porcellana que seguia l’exemple de la basca Mariquita Pérez. La primera Gisela va sortir al mercat el 1944 i costava 107 pessetes. Totes les nenes en volien una. Els nens, en canvi, somiaven més amb tenir un tren elèctric, que produïen marques com Manamo, Víquim, Garbí, Ribas i Josfel.
Amb el desarrollismo, va arribar el plàstic, un material molt valorat per la resistència i la mal·leabilitat, i que va transformar profundament la indústria de joguines. L’any 1952, Arre Caballito, un personatge que anava dalt d’un carro estirat per un cavall, va ser la primera joguina que incorporava peces de plàstic. Durant la dictadura, a Catalunya, els Reis de l’Orient es van fer un fart de portar soldats de Comansi i el tocador de la Señorita Pepis, de Graines, ambdues empreses amb seu a Barcelona.
A la dècada dels setanta, amb la crisi del petroli i les dinàmiques de la globalització, va ser la producció asiàtica, de baix cost i de poca qualitat, la que va acabar dominant el mercat. En aquell moment, moltes empreses van haver de reconvertir-se o tancar.
Els desafiaments principals del sector són la poca natalitat, la infància més curta i les modes efímeres
Finalment, el darrer pas evolutiu de la joguina ha estat la incursió en el món digital. Un dels reptes de més magnitud, perquè, a part de l’arribada dels videojocs, que han robat bona part del temps que els infants dediquen a divertir-se, els antics jocs de taula han hagut d’adaptar-se a les noves tecnologies.
El futur de la indústria de joguines
Un informe publicat per la Generalitat de Catalunya assenyala que el sector avui afronta diversos reptes. En primer lloc, la disminució de la població infantil. A Europa, la ciutadania de menys de quinze anys no arriba al 16%, i es preveu que caigui més. Això obliga les empreses de joguines a pensar nous mercats. Els jocs adreçats a adults i les experiències per a famílies en són un exemple. Alhora, la fase de la infància també es fa més curta.
Aquestes circumstàncies es reflecteixen en les tendències del consum. Avui, el públic valora que els jocs permetin gaudir del temps en família, però alhora augmenta el poder de decisió dels infants en la compra. I, per aquest motiu, cada vegada tenen més pes les joguines relacionades amb els personatges de moda, com La Patrulla Peluda, els herois de Marvel o els Superthings, i també les que estan relacionades amb pel·lícules, youtubers o fenòmens vinculats a les xarxes socials; n’és un exemple la Nancy Aitana.
L’altre gran canvi és l’entrada de les compres en línia, que, segons l’Associació Espanyola de Fabricants de Joguines, ja representen un 35% en el conjunt del mercat espanyol. Les empreses de joguines d’avui també lluiten perquè la compra d’aquests productes deixi de ser estacional. I, finalment, la bretxa de gènere, que, malgrat els esforços del sector, continua existint.
Joguines d’abans, de María del Agua Cortés Elía (Brau Edicions, 2024), fa un repàs exhaustiu a la història de la joguina a casa nostra. L’estudi La història de la joguina, de Pere Capellà Simó (Revista d’Història de l’Educació, 2014), ofereix una perspectiva més àmplia sobre la matèria i està disponible en línia. Jugar, d’André Stern (Litera Libros, 2017), és una reflexió curosa i íntima sobre com juguen els infants. I, finalment, “Joguines. La indústria lúdica de Catalunya”, de Montse Armengol i Raquel Castellà, publicat a la revista Eix (núm. 16, novembre del 2023).
Aquest article es va publicar en el número 285 del Sàpiens (gener 2026)
