Si fins ara la seva biografia era completament desconeguda, és perquè la historiografia havia tendit a situar el “gran” bandolerisme a inicis del segle XVII –amb figures com Perot Rocaguinarda i Joan de Serrallonga– i havia obviat personatges anteriors com el capellà Antoni Roca (vegeu Sàpiens 91) i el mateix Guillem de Josa, protagonista d’aquest número.
Noble de naixement i proscrit per un crim d’honor, el seu recorregut vital –des de les sales d’un palau barceloní fins al comandament de quadrilles armades als camins del Pirineu i la Catalunya Central– simbolitza un món en extinció: el d’un ordre medieval en què els nobles consideraven absolutament legítim defensar l’honor, el prestigi i fins i tot l’odi personal a través de la força.
A Itàlia, les vendettas van enfrontar famílies durant generacions; a França, les guerres privades entre llinatges van persistir fins al segle XVI, i al Sacre Imperi, la fragmentació política va permetre que els senyors territorials mantinguessin estructures pròpies de violència. Tot i això, és difícil trobar un cas tan singular com el de De Josa: un aristòcrata caigut en desgràcia que es queda al territori i mobilitza seguidors armats fins a aterrir bona part del país.
La gran especificitat del bandolerisme català és que la guerra privada era legal, una situació molt diferent de la majoria de territoris europeus, i especialment de Castella, on la noblesa havia estat sotmesa molt abans al control de la monarquia. Aquesta particularitat explica per què De Josa, malgrat la seva activitat delictiva, no va perdre mai la protecció de les grans cases nobles, sobretot la dels Cardona.
La recerca documental que ha dut a terme l’historiador Àngel Casals –sobre el seu pas per la justícia, pels camins fora de la llei i pel servei militar al rei Felip II, que finalment li va concedir el perdó reial– ens ha permès reconstruir la vida d’un personatge fascinant que desafia els límits del seu estament i del seu temps.
Aquest article es va publicar en el número 285 del Sàpiens (gener 2026)
