Entre el 1968 I EL 1973, a Chicago, un grup de dones va començar a fer una cosa radicalment senzilla: ajudar altres dones a avortar de manera segura. Era el col·lectiu Jane. Cap d’elles no es deia Jane, en realitat, i alhora, totes se’n deien. Actuaven fora de la llei, perquè l’avortament era il·legal, assumint riscos personals enormes, però convençudes que desobeir era l’única manera que tenien de salvar vides.
Tot i que als Estats Units la seva història és coneguda des del 1995, quan una de les membres, Laura Kaplan, la va documentar en un llibre, no va travessar l’Atlàntic fins al 2022, amb l’estrena gairebé simultània d’un documental d’HBO i d’una pel·lícula protagonitzada per Elizabeth Banks i Sigourney Weaver. La pregunta, aleshores, era inevitable: va existir a casa nostra un col·lectiu Jane?
A Catalunya, no hi va haver una organització centralitzada, però sí una constel·lació de resistències. Dones que acompanyaven altres dones a Londres, a França o a pisos furtius de Barcelona. Dones que recollien diners, facilitaven adreces, feien de correu, de cuidadores i, de vegades, d’infermeres sense títol, sempre sota l’amenaça de la denúncia, la presó i l’estigma.
Gràcies a una intensa recerca de la periodista Caterina Úbeda Oltra, amb la col·laboració de Paula Boira Nacher –autora d’Un aborto, 8.000 pesetas–, hem pogut reconstruir aquest univers ocult. Ho hem fet a partir de sumaris judicials, però, sobretot, escoltant, per primera vegada, els testimonis estremidors de dones que van avortar a principis dels anys setanta.
Les seves memòries conserven imatges difícils d’esborrar: el doctor Góngora esterilitzant pinces amb alcohol en una palangana al mig d’un menjador; el conegut com a carnisser de Sants, amb el davantal tacat de sang, utilitzant agulles de fer mitja per provocar hemorràgies; les operàries de Telefónica passant clandestinament números de clíniques britàniques, o els militants del MLAC (Moviment per la Llibertat de l’Avortament i la Contracepció) francès arribant a Barcelona per practicar avortaments per aspiració, un mètode molt més segur que els raspats mortals de l’època.
Aquesta violència estructural, silenciosa i persistent va deixar seqüeles físiques i psicològiques profundes, i va marcar generacions senceres de dones.
Avui, elles ens ho expliquen.
Aquest article es va publicar en el número 287 del Sàpiens (març 2026)