L'ocupació de la SEAT

—Vostè va començar a treballar a la SEAT dos anys abans d’aquest episodi.
Sí, vaig entrar-hi l’any 1969, com a traductor. La SEAT depenia tecnològicament de la FIAT i tota la documentació tècnica estava escrita en italià. Jo parlava aquesta llengua perquè havia estudiat a l’escola italiana. 

—Aleshores es deia que era l’empresa model del règim. Per què?
Era la concentració obrera més gran en un sol recinte a tot l’Estat. Érem 25.000 treballadors. Estava concebuda com una empresa militaritzada, amb molts comandaments provinents de l’exèrcit i serveis de vigilància formats per policies i guàrdies civils. Tot estava pensat per evitar la conflictivitat laboral.

—La feina li permetia moure’s amb llibertat?
Jo podia circular pels tallers sense aixecar sospites, i això facilitava distribuir propaganda clandestina i mantenir contactes. Teníem una xarxa molt eficient: si sorgia un problema, l’endemà la fàbrica era plena d’octavetes.

—Quines eren les reivindicacions principals?
Vam començar per demandes bàsiques: seguretat laboral, salaris, ritmes de producció.

—Fins que el van detenir a finals del 1970.
Sortia de casa per anar cap a la Zona Franca quan la policia em va aturar. Duia a sobre uns poemes de Rafael Alberti de denúncia contra la pena de mort, escrits arran del Procés de Burgos, amb la intenció de repartir-los a la fàbrica. A partir d’aquí, va començar el malson: vint dies de tortures a Via Laietana i sis mesos a la presó Model, fins que vaig obtenir la llibertat provisional.

—Com s’arriba a la decisió d’ocupar la SEAT?
Després dels acomiadaments com el meu i el d’altres companys, vam veure que calia fer una acció més contundent. La decisió d’ocupar la SEAT es va prendre al setembre, en una reunió clandestina, fora de la fàbrica, amb els quadres de Comissions Obreres.

—Què va passar exactament aquell dia?
A primera hora del matí, diversos acomiadats van aconseguir entrar d’amagat a la fàbrica. Recorrien els tallers, es donaven a conèixer i molts operaris se sumaven a l’acció. Al final, es va escollir una comissió negociadora per anar a parlar amb la direcció. Aquesta, però, prèvia consulta amb Madrid, es va negar a rebre’ls.

—I aleshores?
La policia va entrar a cavall, amb metralletes, gasos lacrimògens... Una imprudència total, ja que als tallers de pintura hi havia molts materials inflamables.

—Com van reaccionar els treballadors?
Es va improvisar una guerrilla: van escampar oli a terra perquè els cavalls rellisquessin, van llançar peces i cargols contra la policia... Un dels agents va caure del cavall i va començar a disparar, ferint mortalment Antonio Ruiz Villalba. Hi ha haver molts ferits, però no sabrem mai quants, perquè els arxius del servei mèdic de la fàbrica van desaparèixer.

—Vostè seguia tot l’operatiu des de fora…
Sí, tant jo com els companys Silvestre Gilaberte i Armando Rafael Varo, que teníem peticions fiscals altes, vam participar-hi des de l’exterior. Jo em vaig encarregar, per exemple, d’atendre els periodistes de la RAI (la ràdio i televisió italiana), que és l’únic mitjà que va poder fer fotos i enregistrar-ho.

—Com va acabar la jornada?
La batalla campal va durar tot el dia. I al vespre es va muntar tota la logística perquè les persones més significades poguessin sortir d’amagat, aprofitant els túnels de la mateixa SEAT.

—Quines conseqüències va tenir l’ocupació?
Un locaut patronal i una onada de solidaritat impressionant: vagues a altres fàbriques (La Maquinista, Hispano Olivetti…), a les universitats... El conflicte es va estendre arreu. El que havia començat com una lluita laboral va acabar sent una lluita política.