El primer que hem de fer abans de començar a pensar en bèsties de la prehistòria, és pensar com era Catalunya a la prehistòria. O, millor dit, el que ara coneixem com a Catalunya. Per fer-nos-en una idea, cal que agafem el país i n'esborrem d'una passada les ciutats, les carreteres, els ports, els parcs d'atraccions... en definitiva, tot el que és resultat de la intervenció humana. El que ens queda (quin gran exercici d'imaginació!) és un territori salvatge, on només domina la natura i no hi ha res més que el que el temps ha anat portant.
Períodes interglacials
Un cop hem dibuixat l'escenari,el segon exercici que ens cal fer és canviar-ne el clima. Situem-nos en un entorn de temperatures generalment fredes, amb períodes molt extensos de grans glaciacions alternats amb èpoques de pujada de temperatures. I ja està. Si hem aconseguit imaginar tot això, ja hem fet un salt d'aproximadament uns dos milions i mig d'anys i hem anat a parar a la Catalunya del Quaternari. I mireu, allà lluny... no és un mamut? I aquest rinoceront de mides paquidèrmiques, tot pelut, què hi fa, pasturant en aquesta plana? Però no podem aturar-nos gaire a badar, no fos cas que ens olorés un ferotge lleó de les cavernes... no volem pas convertir-nos en futurs fòssils...
Fa més de dos milions d'anys, animals com el rinoceront, l'hipopòtam, l'elefant, el mamut o el lleó campaven per les terres que avui trepitgem. A bona part d'Europa hi havia un paisatge com el que avui presenten les terres àrtiques, i espècies com el rinoceront llanut, el ren o el mamut, pròpies de climes freds, trobaven a casa nostra un hàbitat adequat per a viure-hi. Però, com que els períodes de glaciacions es van anar alternant amb èpoques de clima benigne, espècies com l'hipopòtam o l'ur (una mena de toro elevat al quadrat) també van pasturar al nostre territori.
Aquest escenari va caracteritzar el Quaternari, un període que comprèn una part de la prehistòria i que arriba fins als nostres dies. Ja va començar fa més de dos milions d'anys, i a la vegada es divideix en dos períodes més: el Plistocè i l'Holocè. Durant el Plistocè es van produir unes variacions climàtiques molt fortes. Hi va haver períodes de glaciacions, amb fred molt intens i gel al nord i al centre d'Europa, i uns períodes més càlids, intercalats entre aquestes glaciacions, anomenats interglacials. Després de l'última glaciació del Plistocè, hi va haver una certa estabilitat climàtica que va marcar el principi del període següent, l'Holocè, en el qual encara ens trobem immersos. Aquests canvis tan radicals van portar al nostre país espècies faunístiques de terres àrtiques en moments de fred i animals de terres tropicals en períodes de bonança.
I en èpoques determinades totes les espècies van conviure en un mateix espai, de manera que es va produir una interessant combinació de fauna africana i eurasiàtica. La majoria d'animals que van viure al Quaternari català han acabat extingint-se (cas del mamut) o evolucionant en la seva espècie, com és el cas de l'elefant antic, avantpassat remotíssim de l'elefant asiàtic.
Animals caçats i caçadors
Aquest no és l'únic exemple: la llista d'animals que han evolucionat des de la prehistòria i que encara no hem aconseguit extingir és llarga: musaranyes, ratpenats, conills, llebres, esquirols, cavalls, senglars, llops, cérvols i daines, guineus o linxs. Fa milions d'anys, ja existien els avantpassats de les espècies que avui coneixem. Actualment, però, alguns d'aquests ja només són propis d'altres continents, com és el cas de les hienes.
La relació que van establir les diferents espècies entre elles es regia per les mateixes lleis que avui: les cadenes tròfiques. Hi havia animals caçadors i animals caçats; els primers eren els grans carnívors i els últims, els mamífers herbívors o petits carnívors. I al capdamunt de la piràmide alimentària hi havia una espècie, mamífera, omnívora i de dues potes, que caçava tota la resta: els homínids, avantpassats remots nostres. Els avantpassats dels humans van conviure, en temps pretèrits, amb el llarg catàleg d'animals esmentat anteriorment. La relació que hi van establir era bàsicament depredadora, per bé que només anaven de caça per a alimentar-se o aconseguir productes secundaris, com ara pells o ossos.
De fet, s'atribueix als homínids del Quaternari un important vessant carronyer; és a dir, s'alimentaven amb les restes d'animals ja morts. Tot i així, es creu que la caça era una activitat habitual com a font de recursos que es practicava amb gairebé totes les espècies disponibles. Pel que fa a la relació amb altres carnívors, com ara el ferotge lleó de les cavernes, es creu que aquests fugien més dels homínids que a l'inrevés, tot i que de vegades eIs humans no podien evitar ser-ne víctimes.
Reconstruint el passat
L'ocupació de les cavernes corrobora aquest domini dels nostres avantpassats: una cova ocupada per homínids mai no seria envaïda per animals, excepte si només l'utilitzaven en ocasions puntuals, per exemple, per a pernoctar. Se sol dir, en definitiva, que l'Europa del Quaternari era el paradís del caçador, afirmació que pot ser molt encertada si pensem que la varietat i la quantitat d'espècies que hi havia disponibles eren més grans que les que ens podem imaginar amb la nostra ment del segle XXI.
La paleontologia és la branca de l'arqueologia que s'ocupa de l'estudi de la fauna antiga. Juntament amb la paleobotànica –que estudia la flora prehistòrica–, és una bona base per a reconstruir cronològicament la successió de cultures de la prehistòria i, també, el marc geogràfic en què van aparèixer els primers estadis de la vida humana.
Els grans carnívors fugien més dels homínids que a l'inrevés, tot i que de vegades els humans no podien evitar ser-ne víctimes
I, com s'ho fa, la paleontologia, per a identificar els animals que van viure fa milions d'anys? Doncs analitzant les restes trobades als jaciments. Als Països Catalans, un dels jaciments faunístics més importants del Quaternari és la cova de les Toixoneres, a Moià. Amb el pas dels segles, el terra del que era la cova es va anar cobrint de capes. Un estudi capa a capa del sòl de la cova ha donat lloc a troballes de restes òssies del Quaternari i ha permès assegurar que la caverna va ser habitada tant per animals com per homínids.
D'aquesta manera, s'hi han trobat restes d'espècies com l'os de les cavernes, la hiena, el linx, el rinoceront o l'hipopòtam. Això no vol dir que, per exemple, un hipopòtam visqués a la cova, però sí que permet deduir que hi havia individus de l'espècie per la zona que potser van ser menjats per una hiena o un homínid.
Aquestes troballes són molt importants en la mesura que permeten establir valoracions i desenvolupar estudis sobre el nostre passat, aventurant teories al voltant de, per exemple, la competència entre homínids i grans predadors durant el Plistocè, especialment pel que fa a l'espai i la competència tròfica.
Extincions i substitucions
El que encara no s'ha pogut determinar amb certesa és per què alguns animals es van extingir completament. Fa 35.000 anys van començar a desaparèixer algunes espècies, molt probablement per causes ecològiques (el canvi climàtic és una de les més importants) i també, tot i que en molt menor mesura, per la pressió humana (els homes de neandertal i els Homo sapiens ja eren ferotges predadors per a algunes bèsties). Es pot dir que entre 50.000 i 30.000 anys enrere van anar desapareixent de casa nostra els lleons, les hienes, els rinoceronts i l'os de les cavernes, i encara no se sap de ciència certa per quina raó. A més dels múltiples factors ecològics, els científics pensen que aquest fet és resultat de l'existència de cicles que es van succeint de manera natural, de la mateixa manera que fa 500.000 anys el lleó de les cavernes va substituir el de dents de sabre, que es va extingir per sempre més.
També es pot aventurar per què hi ha algunes espècies, com ara el cavall o el cérvol, que no s'han extingit mai: l'explicació seria perquè són generalistes, que ecològicament no tenen gaires exigències i que es troben bé en tot tipus d'espai, a diferència d'altres animals altament especialitzats, als quals un petit canvi de l'entorn els pot afectar fins al punt de provocar-ne la desaparició total.
- Savage, R. J. G.; Long, M. R. Evolución de los mamíferos. Madrid: Acal, 1991. És una obra molt ben ilustrada i on s'expliquen detingudament aspectes tan interessants de la paleontologia com ara l'origen i l'evolució dels mamífers des del Mesozoic fins avui.
- Gamble, Clive. El poblamiento paleolítico de Europa. Barcelona: Ariel Prehistoria, 1990.
Aquest article es va publicar en el número 29 del Sàpiens (març 2005)