Un perill invisible

A finals del segle XIV, Catalunya va patir una dotzena d’invasions que no obeïen a cap causa política ni religiosa. Es tractava de companyies de soldats professionals que es movien per un pur afany de saqueig

Al segle XIV, Catalunya va patir diversos atacs de companyies de mercenaris
Al segle XIV, Catalunya va patir diversos atacs de companyies de mercenaris British Library
27 de maig del 2026 a les 00:00
Autor
Clàudia Pujol, directora de 'Sàpiens'
Guardar a favorits

Escolta l'article ara…

0:00
1:33

Quan avui admirem les muralles de Cervera, Montblanc, Manresa o Girona, rarament ens preguntem en quin moment i per quin motiu van ser alçades. Si ho féssim, les respostes ens transportarien al convuls regnat de Pere el Cerimoniós (1336-1387), un monarca que, més enllà de les disputes nobiliàries habituals, va haver de fer front a una guerra sense nom: l’amenaça constant de les companyies de mercenaris. Eren els residus de la guerra dels Cent Anys, homes d’armes sense senyor que, un cop acabades les campanyes a França, davallaven cap al sud buscant botí en una terra que creien indefensa.

Gràcies a una recerca exhaustiva en una trentena d’arxius del medievalista Flocel Sabaté, avui podem entendre aquestes incursions no com a fets aïllats, sinó com un fenomen conjunt que va posar el país en escac. El més revelador no és només la violència extrema –pobles cremats, vilatans segrestats i extorsió de comarques senceres–, sinó el buit de poder que deixaven al descobert. La monarquia, lligada pel sistema de pactisme propi de la Corona d’Aragó, no podia mobilitzar recursos ni convocar l’exèrcit sense el consentiment i el finançament de les Corts. Per tant, quan el rei reaccionava, els mercenaris ja feia temps que s’havien volatilitzat amb el botí.

Aquesta indefensió va convertir el terror en una eina psicològica devastadora. Les companyies no només buscaven l’enfrontament directe, sinó que sembraven el pànic per forçar pagaments ràpids. Els rumors sobre la seva proximitat corrien més de pressa que els mateixos cavalls, provocant que les alarmes fossin constants i que la població visqués en un estat d’angoixa permanent. Aquell estat de setge invisible va obligar les viles a blindar-se: es van aixecar muralles noves, es van crear impostos d’urgència i es van inventar mecanismes de defensa municipal que canviarien la fesomia del territori per sempre.

Però d’aquest desgavell en va sorgir una resiliència inesperada. La necessitat de protegir la terra i el comú va reforçar els vincles interns i va despertar una consciència col·lectiva. Aquelles incursions nascudes del caos europeu van acabar sent un factor estructurant: van devastar el país, certament, però també van obligar Catalunya a repensar la seva política, la seva economia i la seva manera d’entendre el poder.

Aquest article es va publicar en el número 290 del Sàpiens (juny 2026)