El Tour: una crònica de l'Europa contemporània

Enguany, Barcelona serà el punt de partida de la 113a edició de la cursa ciclista per excel·lència. Més enllà de l’esport, el Tour és també un mirall de la història contemporània europea: des del seu naixement, el 1903, la competició ha avançat en paral·lel als grans conflictes i tensions del continent

Un grup de ciclistes líder d’una de les primeres etapes del Tour, el 1903, fotografiats per Joseph Jules Beau, un dels primers periodistes esportius de França
Un grup de ciclistes líder d’una de les primeres etapes del Tour, el 1903, fotografiats per Joseph Jules Beau, un dels primers periodistes esportius de França
29 de juny del 2026 a les 00:15
Autor
Guardar a favorits

Escolta l'article ara…

0:00
1:33

El 4 de juliol d'aquest 2026, Catalunya donarà el tret de sortida a la cent tretzena edició del Tour de França, una prova que s’ha convertit en un dels esdeveniments esportius més importants del món. Barcelona, que acollirà el Grand Départ, s’afegirà així a la llista de localitats europees que, més enllà de les fronteres franceses, han servit de punt de partida de la prova. Aquesta tradició es va iniciar amb Amsterdam, ciutat que va veure sortir el Tour del 1954, en ple procés de reconstrucció europea, després de la Segona Guerra Mundial.

Testimoni de la història d’Europa

De fet, la més que centenària història del Tour de França ha fet que la crònica de la ronda francesa hagi estat testimoni dels principals fets socials i polítics que han marcat l’evolució d’Europa durant el darrer segle i quart. Que la història del Tour és indestriable de la de França i la d’Europa ens ho demostra l’origen mateix de la cursa, que va iniciar la seva singladura el 1903, i que va estar profundament marcat per l’afer Dreyfus. Aquest cas judicial va evidenciar l’antisemitisme existent a finals del segle XIX i a l’inici del segle XX, i va dividir la societat francesa entre detractors i partidaris del capità de confessió jueva Alfred Dreyfus, que havia estat injustament acusat d’espionatge en favor de l’enemic alemany.

No exagerem si considerem que el cas Dreyfus va ser l’etapa pròleg del Tour. Per entendre la relació entre aquest polèmic afer i la gran ronda ciclista gal·la, ens hem de remuntar fins a finals del segle XIX, quan Le Vélo, el diari esportiu de referència a la França de l’època, que estava dirigit per Pierre Giffard i que era el responsable de l’organització de les principals proves ciclistes del moment, va prendre partit en favor del capità Dreyfus, reclamant la revisió del seu cas i el reconeixement de la seva innocència, tot denunciant la discriminació que patien els jueus a l’estat francès.

Aquesta circumstància no va agradar gens ni mica als anunciants principals del diari, molts d’ells, grans industrials vinculats amb una dreta nacionalista que atacava qualsevol gest de complicitat amb Dreyfus. Entre aquests industrials, cal destacar Jules-Albert de Dion, el patró de l’empresa automobilística De Dion-Bouton, fervent catòlic i simpatitzant de l’extrema dreta, la mateixa per la qual, més endavant, esdevindria diputat a l’Assemblea Nacional francesa.

Amsterdam va ser la primera ciutat no francesa que va veure sortir el Tour

La polarització entre la posició de la redacció del diari i la dels seus grans anunciants va arribar al zenit l’estiu del 1899, quan es va produir la revisió del cas Dreyfus, que va comportar que el capità tornés a ser declarat culpable, tot i que se li va reduir la pena i, finalment, el president li van concedir l’indult.

L’Auto s’imposa

En aquell moment, l’afer Dreyfus va tenir una importància cabdal a les pàgines de Le Vélo, fins al punt que va relegar a un segon terme les notícies esportives. La línia del diari era clara: reclamar el reconeixement de la innocència d’Alfred Dreyfus i lluitar contra l’antisemitisme que traspuava el cas. Aquella fermesa va indignar els anunciants principals del diari esportiu, amb De Dion al capdavant, que no només van decidir retirar la publicitat, sinó que van acordar impulsar la creació d’un nou periòdic esportiu que fes la competència al que dirigia Giffard, i que va ser batejat amb el nom de L’Auto Vélo, malgrat que una sentència judicial el va obligar a canviar de nom per convertir-se, senzillament, en L’Auto.

Si Le Vélo tenia les pàgines de color verd, De Dion va optar pel groc per identificar els fulls de la seva nova publicació, que va iniciar una batalla ferotge per imposar-se al seu competidor als quioscs francesos. El combat entre les dues capçaleres era, en un primer terme, molt favorable a Le Vélo, un fet que situava L’Auto en una situació financera delicada i obligava el director, Henri Desgrange, a buscar noves iniciatives per tal de promocionar el diari.

Paradoxalment, la idea que necessitava L’Auto va arribar per part de Géo Lefèvre, un antic periodista de Le Vélo, que, el 15 de gener del 1903, va proposar al seu patró organitzar una competició que impliqués fer la volta a França en bicicleta. Malgrat que en un primer moment Desgrange va considerar que la proposta era una autèntica bogeria, la idea de Lefèvre va ser molt ben acollida per l’entorn del diari, fins al punt que, només quatre dies després d’haver-la formulat, el 19 de gener del 1903, L’Auto no va dubtar a anunciar a la portada la creació de “la més gran competició ciclista mai vista”. Naixia així el llegendari Tour de França.

El cert és que, a França, la celebració del Tour va canviar per sempre més l’evolució del periodisme esportiu. Mentre L’Auto va multiplicar les vendes, Le Vélo es va ensorrar i va desaparèixer, el novembre del 1904, enfonsat pel seu competidor, gràcies a l’èxit inusitat que havia tingut el Tour de França. El vincle establert entre el nou Tour i la història de França es va anar consolidant amb el pas dels anys, certificant que la prova és un mirall de la societat francesa i també europea.

Així doncs, cal tenir present que la primera vegada que el Tour va creuar les fronteres de França ho va fer, entre el 1906 i el 1910, per visitar els territoris d’Alsàcia i la Lorena, que aleshores es trobaven sota sobirania germànica, arran del resultat de la guerra franco-prussiana del 1870-1871. L’innegable component polític que tenia que la ronda francesa passés per un territori sota control alemany, però que el seu nacionalisme ambicionava recuperar, va provocar que les autoritats alemanyes acabessin prohibint que el Tour passés pel seu territori, en un context que avisava de les hostilitats franco-alemanyes que esclatarien poc després, amb l’inici de la Primera Guerra Mundial.

La primera pausa

La Gran Guerra va tenir un impacte molt important en l’evolució de la prova. En primer lloc, perquè va provocar la suspensió de les edicions compreses entre el 1915 i el 1918, en la que va ser la primera interrupció de la cursa, però també perquè gairebé cinquanta ciclistes que hi havien participat van morir durant el conflicte, entre els quals fins a tres guanyadors del Tour: els francesos Octave Lapize i Lucien Petit-Breton, i el luxemburguès François Faber, que s’havia enrolat a la legió estrangera.

En el retorn, que es va produir l’estiu del 1919, el Tour va deixar clara la dimensió política en programar una etapa entre Metz i Estrasburg, que certificava que la Lorena i Alsàcia tornaven a ser franceses, arran de la desfeta germànica a la Primera Guerra Mundial.

Cinquanta participants de la cursa, entre els quals tres guanyadors, van morir a la Gran Guerra

La dècada dels vint, i, molt especialment, la dels trenta van ser claus en l’expansió del Tour, que va emergir com un fenomen social i cultural que transcendia el vessant purament esportiu. En aquest sentit, és especialment ressenyable el que va passar al Tour del 1936, que es va disputar poques setmanes després de l’accés del Front Popular al poder i de l’aprovació, per part del nou govern, de les vacances pagades, una circumstància que va permetre que centenars de milers de treballadors francesos es llancessin a les carreteres del país per seguir la prova.

Aquesta gran rellevància social del Tour va tornar a quedar palesa amb l’ocupació alemanya de França, que es va iniciar el juny del 1940, quan els combats lliurats en el marc de la Segona Guerra Mundial van aturar, per segona vegada a la història, la ronda francesa.

Malgrat les pressions germàniques, L’Auto, que va continuar publicant-se durant l’ocupació, es va negar a organitzar el Tour, un fet que va provocar que les autoritats nazis busquessin una alternativa per tal de donar sensació de normalitat, recuperant la prova ciclista que, fins al 1940, havia entusiasmat els francesos. Així doncs, el 1942, el diari nazi La France Socialiste va organitzar el Circuit de France, una prova per etapes que pretenia substituir el Tour, però que va resultar ser tot un fracàs, ja que el públic va donar-li l’esquena massivament.

L’Équipe asumeix el control

Amb l’alliberament de França i la fi de la Segona Guerra Mundial, el Tour va tornar a ser objecte de disputa, entre altres raons, perquè el govern francès havia tancat tots els diaris que s’havien publicat durant l’ocupació, entre ells L’Auto, i els havia confiscat els béns, entre els quals hi havia el preuat Tour.

La versió nazi del Tour, organitzada pel diari ‘La France Socialiste’ el 1942, va ser un fracàs enorme

En aquell context, els sectors comunistes, amb diverses capçaleres esportives al capdavant, van intentar tenir el control del Tour i, amb aquesta finalitat, van organitzar, el 1946, la Ronde de France, una prova ciclista que pretenia demostrar que estaven perfectament capacitats per assumir el control del Tour. La decisió del govern de Charles de Gaulle, però, va ser concedir l’organització de la històrica prova a dos diaris que eren força més propers a les seves posicions, i que havien format una aliança per as- sumir-ne el control. Aquestes capçaleres eren Le Parisien Libéré i L’Équipe, el diari esportiu que va agafar el testimoni del difunt L’Auto, el creador de la prova.

França i molt més

Durant les dècades següents, el Tour es va consolidar com un referent social i polític de primer ordre, tant a França com a Europa, i va participar en el procés d’integració europea quan, després de la signatura del Tractat de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, la prova va sortir per primera vegada des de l’estranger, concretament des d’Amsterdam.

Des d’aleshores, els Grands Départs de la prova des de fora de les fronteres franceses s’han multiplicat, amb inicis tan simbòlics com el del 1987, des del Berlín Oest envoltat pel mur, o el del 1992, quan la prova va sortir de Sant Sebastià i va recórrer set estats europeus diferents, celebrant així la signatura del Tractat de Maastricht, l’acord que certificava el naixement de la Unió Europea.

Aquest 2026, arribarà el torn de Catalunya, que, per primera vegada a la història, veurà com Barcelona serà l’escenari del Grand Départ d’un Tour de França que, a més d’una prova ciclista llegendària, ha esdevingut un reflex fidel de la crònica contemporània del Vell Continent.

Ho sabies?
El Tour i Catalunya: de Barcelona a la Seu d’Urgell

D’entre els diferents municipis que el Tour ha visitat durant els seus periples catalans, en destaquen especialment dos: Barcelona i la Seu d’Urgell. La capital del país va ser la primera localitat catalana que va acollir un final d’etapa, el 1957, així com també una contrarellotge individual pel circuit de Montjuïc i dos passos per
la ciutat, el 1965 i el 2009. Per altra banda, La Seu d’Urgell (Alt Urgell) va veure com el Tour arribava per primera vegada al municipi el 1968, per repetir el 1974. Més enllà d’aquestes dues localitats, també han estat ville-étape, és a dir, punt d’arribada o de partida d’una etapa del Tour, les ciutats de Girona, Naut Aran (amb arribada al Pla de Beret), Vielha i Ordino (amb arribada a l’estació d’Arcalís), aquesta darrera, a Andorra. Una llista selecta a la qual aquest 2026 s’afegiran Tarragona i Granollers.

L’origen del mallot groc

El groc és el color per excel·lència del Tour, un fet que es deu al mallot que distingeix el líder de la cursa, i que s’ha convertit en una de les peces més mítiques no ja del ciclisme, sinó del conjunt de l’esport.

L’origen d’aquest mallot cal anar a buscar-lo el 1919, durant la primera edició de la prova després del final de la Gran Guerra. En aquella ocasió, els organitzadors de la cursa, amb el director Henri Desgrange al capdavant, van decidir que el líder del Tour lluís un mallot distintiu que permetés que els espectadors l’identifiquessin ràpidament durant el pas del pilot.

El color escollit va ser el groc, ja que aquest era el color en què s’imprimien les pàgines de L’Auto, el diari organitzador de la prova.