Sembla que va ser la reina sumèria Shubad la primera a pintar-se els llavis de color vermell, ara fa més de quatre mil anys. Devia tenir èxit, perquè al cementiri reial de la seva ciutat, Ur (a l’actual Iraq), s’hi han trobat cossos enterrats que tenien al seu aixovar funerari pintures de llavis guardades curosament en closques.
Tot i que la idea no sempre va tenir tan bona reputació, a mitjan segle XIX el costum d’alguns actors es devia encomanar a l’alta societat i la marca francesa Guerlain va crear, el 1870, el primer llapis de llavis, que va anomenar Ne m’oubliez pas i que estava reservat a clientes de classe molt alta. El llapis de llavis es va democratitzar a partir del 1915, quan un americà de Waterbury (Connecticut) anomenat Maurice Levy va trobar la manera de produir-ne en massa un que anava protegit en un tub de metall.
Va ser també un americà, James Bruce Mason Jr., qui va patentar el primer pintallavis que es treia i es ficava al tub amb un senzill sistema giratori, l’any 1923. Després ha estat la composició la que ha donat moltes voltes, perquè els pintallavis fets amb colorant procedent d’insectes triturats es tornaven rancis amb facilitat i, a més, deixaven marques comprometedores en cigarretes o al rostre o el coll d’altres persones. Amb els anys, els químics trobaren solucions amb pigments, ceres i olis que permeteren que el carmí i altres colors es quedessin als llavis que corresponien.
Aquest article es va publicar en el número 91 del Sàpiens (maig 2010)