Àtoms per la guerra

"Avui anuncio que els Estats Units es retiraran de l’acord nuclear amb l’Iran. (...) Amèrica no es deixarà segrestar pel xantatge nuclear. No permetrem (...) que un règim que clama mort a Amèrica! obtingui accés a les armes més mortíferes del planeta.” Amb aquestes paraules, Donald Trump anunciava, el 8 de maig del 2018, la retirada del país que presidia d’un acord que els mateixos EUA, juntament amb França, el Regne Unit, la Xina, Rússia, Alemanya i la UE, havien signat amb l’Iran, el 2015. Era el Pla d’Acció Integral Conjunt, que acordava eliminar les sancions econòmiques a Teheran a canvi que el país de l’Orient Mitjà es comprometés a tenir un programa nuclear pacífic.

Un any després, “l’Iran va deixar de complir els compromisos relacionats amb l’energia nuclear en virtut del Pla (...) i els va deixar de complir del tot a partir del 23 de febrer del 2021”. Així ho resumia, el 2 de juny passat, l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica (OIEA), l’organització de les Nacions Unides que té l’objectiu de promoure l’ús de les tecnologies nuclears amb finalitats pacífiques. Uns compromisos que feien referència a la vigilància i a la verificació de l’acord per part de l’OIEA. Tres dies abans, en un dels informes trimestrals, l’Organisme va publicar una dada que va fer la volta al món: l’Iran disposa de més de 408 quilograms d’urani enriquit al 60%, un percentatge que és més a prop del 90% d’enriquiment que es necessita per a les armes nuclears i molt lluny del quasi 4% que es necessita per produir electricitat. La informació va aparèixer en mitjans d’arreu del món després que, el 13 de juny del 2025, Israel llancés un atac contra l’Iran per destruir el seu programa nuclear que va desencadenar la ja anomenada guerra dels Dotze Dies. Un conflicte en què van morir més de sis-cents cinquanta iranians, segons l’organització Human Rights Activists News Agency (HRNA), entre els quals, diversos científics nuclears i comandaments militars, i que va causar vint-i-nou morts a Israel, com a causa de la resposta iraniana.

Els resultats de l’atac

A l’ofensiva hebrea s’hi van afegir els EUA el 21 de juny, que van atacar tres instal·lacions nuclears iranianes. Amb tot, “l’atac no ha acabat amb la infraestructura iraniana, l’únic que ha aconseguit és endarrerir el possible programa nuclear de l’Iran”, afirma David Hernández, doctor en Relacions Internacionals per la Universitat Complutense de Madrid. “Tot i que l’argument que van fer servir Israel i els EUA per justificar l’agressió va ser l’informe de l’OIEA, els motius reals cal emmarcar-los dins de la resposta d’Israel als atacs de Hamas del 7 d’octubre del 2023”, afegeix Hernández. A partir d’aquella data, “el govern israelià va sentir la necessitat de donar resposta com mai abans ho havia fet, i es va sentir legitimat per prendre accions en tota la regió. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha reiterat en diverses ocasions que l’objectiu del seu país és canviar el mapa regional de l’Orient Mitjà. Ho està fent a la Franja de Gaza, que està destruint completament i està convertint en un lloc inhabitable per als gazians, als quals està intentant expulsar; ho ha fet al Líban, on ha deixat Hezbollah totalment debilitat; també ha atacat Síria, on, abans, s’havia trobat amb la fortuna de la caiguda de Bashar al-Assad, el gran aliat dels aiatol·làs. I ara veu una oportunitat per acabar amb qui considera que ha estat la seva gran amenaça, que és l’Iran”.

“Des d’un punt de vista històric –remarca Hernández–, hi ha dos fets clau per entendre aquesta nova crisi: la creació de l’estat d’Israel, el 1948, “i el fet que ha estat pràcticament en conflicte des de la seva aparició”, i la Revolució islàmica del 1979, en què es va deposar el xa Mohammad Reza Pahleví i en què el que fins llavors havia estat Pèrsia es va convertir en la República Islàmica de l’Iran. El xa, recorda David Hernández, era “un aliat importantíssim dels EUA”, i aquells fets van canviar totalment una nació “que si bé no era una aliada, sí que era un país amb qui fins llavors Israel havia tingut bones relacions”.

El programa nuclear iranià

De fet, va ser el xa de Pèrsia qui va signar, des del moment en què es va crear, l’1 de juliol del 1968, el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP), el gran acord internacional per a la prevenció de la propagació de les armes nuclears, per al seu desarmament i per fomentar la cooperació en els usos pacífics de l’energia nuclear. I, encara abans, a l’inici de la dècada del 1960, Pèrsia havia iniciat un programa nuclear amb la col·laboració dels EUA, que el proveïen d’urani enriquit per fer funcionar les seves centrals amb l’objectiu de produir electricitat. Una iniciativa que s’emmarcava en el programa Àtoms per la Pau, del llavors president dels EUA Dwight D. Eisenhower, mitjançant el qual Washington compartia la tecnologia nuclear amb els seus aliats i amb altres països buscant aliances en un món dividit per la guerra freda.

Àtoms per la Pau prenia el nom del discurs que Eisenhower va pronunciar, el 8 de desembre del 1953, davant l’Assemblea General de les Nacions Unides: “El propòsit del meu país és ajudar-nos a sortir de la cambra fosca dels horrors i avançar cap a la llum (...). Els Estats Units aspiren a més que una simple reducció o eliminació dels materials atòmics destinats a finalitats militars. Els Estats Units estarien més que disposats a col·laborar amb els altres principalment implicats en l’elaboració de plans que accelerin l’ús pacífic de l’energia atòmica”.

En la ment del president, i en la de tots els presents, hi havia les bombes atòmiques que s’havien llançat sobre les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki, el 6 i 9 d’agost del 1945, respectivament. Dos projectils que van causar la mort, en el primer cas, de més de 140.000 persones, els mesos següents a l’explosió, i d’unes 74.000, cap a finals d’aquell any, en el segon. Unes morts a les quals cal afegir les que es van anar produint posteriorment a causa de la radiació.

Segurament, Eisenhower també pensava en Trinity, la primera explosió nuclear de la història, produïda el 16 de juliol d’aquell 1945 a l’estat de Nou Mèxic. “Hi havia la sensació d’un núvol ominós que penjava sobre nostre. Era d’un porpra molt intens, amb tota aquella lluentor radioactiva. I semblava que s’havia de quedar allà per sempre. És clar que no va ser així. Devia ser només un moment molt breu abans que s’enlairés. Va ser molt aterridor. I el tro de l’explosió. Rebotava contra les roques, i després va continuar (...). Va ser un moment molt angoixant, quan va esclatar.” Són les paraules que va anotar el físic Robert Oppenheimer, director del Projecte Manhattan, iniciat el 1942 pels EUA per desenvolupar l’arma nuclear.

El pla l’havia establert el president Franklin Delano Roosevelt després que rebés, l’agost del 1939, una carta d’Albert Einstein en què li feia un advertiment: els darrers descobriments relacionats amb l’urani podrien portar al desenvolupament d’unes bombes “extremadament poderoses”. El premi Nobel havia escrit la missiva al seu apartament de Peconic, a Long Island, juntament amb Leó Szilárd, mentre la seva esposa Elsa els servia te i el també físic Edward Teller prenia notes. Tots tres formaven part d’un grup de científics que havia fugit d’Alemanya després que els nazis haguessin arribat al poder.

Tot i que Einstein va ser la cara visible de l’advertiment, era Szilárd qui havia arribat a aquella conclusió, a partir dels avenços que havia fet Enrico Fermi, un físic italià que s’havia traslladat als EUA i que, el 1940, va desenvolupar el primer reactor nuclear. Leó Szilárd, que de jove havia quedat fascinat amb la lectura de la novel·la distòpica The World Set Free (1914), en què H.G. Wells imaginava l’ús d’energia atòmica de gran escala i el desenvolupament de bombes atòmiques, va ser qui va pensar en un concepte clau, la reacció nuclear en cadena, que té lloc quan un àtom es trenca i, en fer-ho, allibera energia i unes partícules diminutes, els neutrons, que, en ser alliberats, xoquen amb altres àtoms, de manera que també es trenquen i alliberen més energia i més neutrons. Una mena de filera de fitxes de dòmino que cauen una rere l’altra i produeixen una explosió tremendament potent. “Si es pogués generar una reacció en cadena amb grafit i amb urani, la construcció d’una bomba seria molt probable”, va concloure.

Tota aquella recerca i tots aquells experiments van derivar en el Projecte Manhattan, un programa secret del qual Szilárd, Fermi i Teller van formar part. Un pla tan confidencial que el president Harry S. Truman va assabentar-se’n durant les vint-i-quatre hores posteriors a la mort de Franklin D. Roosevelt, el seu antecessor. “Stimson [secretari de guerra nord-americà] em va dir que volia informar-me d’un projecte immens que s’estava desenvolupant (...). Un projecte que buscava el desenvolupament d’un nou explosiu amb un poder destructiu gairebé impensable”, va escriure Truman anys més tard a les seves memòries.

El secret, al descobert

Tot i que la voluntat dels nord-americans era mantenir en secret el desenvolupament de l’arma nuclear, aviat van saber que el seu gran enemic, la Unió Soviètica, també havia adquirit els coneixements per crear-la. Així, i malgrat que la primera resolució de l’ONU, del 24 de gener del 1946, era una crida a eliminar les armes atòmiques, diversos països van començar a construir-ne. El 1949, l’URSS va fer explotar, al Kazakhstan, un arma nuclear i el 1952, el Regne Unit va fer el mateix a les illes Montebello, a la costa oest d’Austràlia. I poc menys d’un mes després, l’1 de novembre, els EUA van fer detonar, en un atol de les illes Marshall (Oceania), la primera bomba d’hidrogen, que tenia una potència cinc-centes vegades superior que la que es va llançar sobre Nagasaki, i que havia concebut, principalment, el company d’Einstein i Szilárd, Edward Teller.

Va ser, precisament, la constatació que “el terrible secret i els temibles motors del poder atòmic” no eren només nord-americans, en paraules d’Eisenhower, el que va portar el país que presidia a la campanya Àtoms per la Pau. Amb tot, durant la dècada dels seixanta, França i la Xina van conduir diversos assajos nuclears i l’URSS va fer explotar la bomba Tsar, la més poderosa de la història. No obstant això, les veus contra l’ús d’aquestes armes ja es feien sentir: el 1955, Einstein i altres científics havien signat un manifest que alertava dels perills d’una guerra nuclear, i la Campanya per al Desarmament Nuclear, nascuda al Regne Unit el 1958, ja havia convertit el seu logotip en una icona internacional.

Tractats de prohibició

Les manifestacions a Europa i Amèrica contra aquests assajos van portar, el 1963, al Tractat de Prohibició Parcial de Proves Nuclears, signat entre els EUA, l’URSS i el Regne Unit poc temps després de la crisi dels míssils de Cuba. L’acord vedava els assajos a l’aigua, l’atmosfera i l’espai exterior. La dècada va acabar amb el Tractat de Tlatelolco (1967), que desnuclearitzava l’Amèrica Llatina, i el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP), el 1968, que a dia d’avui han signat 191 països.

Malgrat que el nombre d’ogives nuclears s’han anat reduint –d’unes 70.000, durant la guerra freda, a les 12.331 actuals–, hi ha quatre estats que no s’han adherit mai al TNP: l’Índia, que el 1974 va fer el seu primer test nuclear; Israel, el programa nuclear del qual es va revelar el 1986; el Pakistan, i el Sudan del Sud. A més, l’estat hebreu tampoc no ha seguit les directrius de seguretat establertes per l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica (OIEA) ni va signar, el 2017, el Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears, el primer legalment vinculant que prohibeix aquestes armes i que té com a objectiu final la seva total eliminació.

Després dels atacs del passat 13 de juny, la Campanya Internacional per l’Abolició de les Armes Nuclears (ICAN, per les sigles en anglès), Premi Nobel de la Pau el 2017, va emetre un comunicat en què manifestava: “L’OIEA i els EUA coincideixen a valorar que l’Iran no està desenvolupant armes nuclears, tot i que informes recents de l’OIEA indiquen un augment en la quantitat d’urani enriquit que el país està produint. Israel és l’únic país de la regió que disposa d’armes nuclears. La Federació de Científics Americans informa que actualment en té noranta. L’ICAN calcula que el 2024 Israel va gastar més de mil milions de dòlars en el programa d’armes nuclears”.

El doctor en Relacions Internacionals David Hernández també destaca que “la versió més estesa, i confirmada pels serveis d’intel·ligència nord-americans, és que l’Iran està lluny de tenir una arma nuclear. Malgrat el discurs de Donald Trump, els EUA, en realitat, el que van fer va ser frenar Israel en l’objectiu d’acabar amb el règim dels aiatol·làs. L’experiència els diu que les intervencions estrangeres que s’han fet per enderrocar un règim no solen sortir bé, com va passar, per exemple, a l’Iraq de Saddam Hussein”.

I afegeix que, des d’un punt de vista històric, “els EUA i altres potències globals no volen veure’s en una situació semblant a la dels anys noranta, en què es va apostar per una posició dialogant amb Corea del Nord. Però, al final, aquest país, que es va retirar del TNP el 2003, va aconseguir l’arma nuclear. És per això que ningú no es planteja intervenir-hi. Aquest podria ser, també, el motiu d’un possible programa nuclear iranià. Al final, el que aporta l’arma nuclear és capacitat de dissuasió”, tot i representar una amenaça enorme pel planeta i unes inversions gegantines.