Espanya és el país de l’orbe amb més artistes empresonats i Pablo Hasél n’és, per ara, l’últim exemple. Conseqüències del fet que alguns no copsin què significa la llibertat d’expressió. Tanmateix, que ningú no s’exclami. Els creadors d’arreu, independentment de la disciplina que conreïn, pateixen la fúria i la censura del poder des de fa segles.

August va desterrar el poeta Ovidi el 8 dC per glossar l’adulteri en la seva Ars Amatoria, quelcom subversiu per a la legislació moral que havia instaurat a Roma. En temps més moderns i suposadament tolerants, Baudelaire va ser multat per ultratjar la moral pública amb el seu poemari Les flors del mal, Flaubert va ser jutjat i absolt de la mateixa acusació a causa de Madame Bovary, Verdi va haver de modificar Rigoletto i Un ballo in maschera perquè no es veiés en escena el llibertinatge o l’assassinat d’un rei, Reinaldo Arenas fou tancat i torturat per dissident i gai a la Cuba castrista, i Bertold Brecht, Charles Chaplin, Dalton Trumbo i altres actors, directors i guionistes de Hollywood van ser víctimes de l’anomenat Comitè d’Activitats Antiamericanes, obsedit a buscar comunistes pertot.

La tradició espanyola, en aquest apartat, també compta amb noms il·lustres. A Goya, la Inquisició va enjudiciar-lo per la Maja desnuda, que acabaria segrestada i fora de la vista de la gent durant gairebé un segle. El diable és una dona, film de Josef von Sternberg, va ser retirat de les pantalles de tot el món per la imatge ridícula que s’hi oferia de la Guàrdia Civil. En la darreria del franquisme, Lluís Llach, que podia cantar a Catalunya però no a Espanya, és objecte de sancions i prohibicions per establir diàlegs amb el públic en els recitals... En fi, com la cabra avesada a saltar que fa de mal desavesar, i el cas de Pablo Hasél ho demostra, esperem per aquesta banda del planeta (i en altres on les dictadures no dissimulen ser-ho) nous episodis de tan lamentables exercicis de repressió.