Ni les ordres polítiques ni la resistència acarnissada de les viles de l'est d'Europa. El motiu pel qual les tropes mongoles van abandonar les terres del que avui és Hongria durant la primavera de 1242 podria ser climàtic.
Ho afirma un estudi realitzat per Nicola Di Cosmo, de la Universitat de Princeton, i Ulf Büntgen, de l'Institut Federal Suís per a la Recerca de la Neu i les Allaus. La investigació presenta una anàlisi dels anells d'arbres de tot Europa oriental. Les dades recollides suggereixen que el 1242, zones de les actuals Polònia, República Txeca, Eslovàquia, Hongria i Àustria van experimentar un fred i nevat hivern, seguit d'una primavera excepcionalment humida.
Ateses les condicions climàtiques, els comandants mongols i les seves tropes a la regió, estimades en un mínim de 130.000 soldats i 65.000 cavalls, haurien vist com les pastures es convertien en pantans fangosos. Dependents totalment de les seves muntures per avançar, els combatents haurien trobat greus dificultats per moure's i per proveir-los d'aliments. Les greus dificultats que imposava el medi, doncs, explicarien la seva sobtada retirada a través dels contraforts dels Carpats, evitant el sòl pantanós, cap a Àsia.
Segons destaquen els autors de l'estudi, la "hipòtesi mediambiental" que proposen supera arguments deterministes i reduccionistes i alhora "demostra la importància de petites fluctuacions climàtiques en grans esdeveniments històrics". De fet, Di Cosmo i els seus col·legues van descobrir anteriorment que un període de temps sec i càlid que es va estendre entre el 1211 i el 1225 podria haver ajudat els mongols i els seus cavalls en la seva expansió inicial.
Un altre estudi de 2011, més sorprenent encara, afirma que les invasions mongoles del segle XIII van comportar una disminució petita però perceptible en els nivells de diòxid de carboni mundials, perquè la quantitat de mort i destrucció que van causar les hordes va alentir la desforestació per a l'agricultura.
Ho afirma un estudi realitzat per Nicola Di Cosmo, de la Universitat de Princeton, i Ulf Büntgen, de l'Institut Federal Suís per a la Recerca de la Neu i les Allaus. La investigació presenta una anàlisi dels anells d'arbres de tot Europa oriental. Les dades recollides suggereixen que el 1242, zones de les actuals Polònia, República Txeca, Eslovàquia, Hongria i Àustria van experimentar un fred i nevat hivern, seguit d'una primavera excepcionalment humida.
Ateses les condicions climàtiques, els comandants mongols i les seves tropes a la regió, estimades en un mínim de 130.000 soldats i 65.000 cavalls, haurien vist com les pastures es convertien en pantans fangosos. Dependents totalment de les seves muntures per avançar, els combatents haurien trobat greus dificultats per moure's i per proveir-los d'aliments. Les greus dificultats que imposava el medi, doncs, explicarien la seva sobtada retirada a través dels contraforts dels Carpats, evitant el sòl pantanós, cap a Àsia.
Segons destaquen els autors de l'estudi, la "hipòtesi mediambiental" que proposen supera arguments deterministes i reduccionistes i alhora "demostra la importància de petites fluctuacions climàtiques en grans esdeveniments històrics". De fet, Di Cosmo i els seus col·legues van descobrir anteriorment que un període de temps sec i càlid que es va estendre entre el 1211 i el 1225 podria haver ajudat els mongols i els seus cavalls en la seva expansió inicial.
Un altre estudi de 2011, més sorprenent encara, afirma que les invasions mongoles del segle XIII van comportar una disminució petita però perceptible en els nivells de diòxid de carboni mundials, perquè la quantitat de mort i destrucció que van causar les hordes va alentir la desforestació per a l'agricultura.
