Actualitat

El meu pas per la Model

Crònica de l'acte convocat per Òmnium Cultural a la presó barcelonina per reclamar justícia pels crims del franquisme

Arnau Cònsul
21 de novembre de 2016
Una de les imatges de l'acte organitzat per Òmnium a la Model -  Òmnium Cultural
Una de les imatges de l'acte organitzat per Òmnium a la Model - Òmnium Cultural
El neguit perquè l'entrada al recinte, que ens havien anunciat que seria lenta i meticulosa, comencés d'una vegada, després d'una bona estona esperant a la vorera del carrer Entença, de presenciar la sortida de familiars amb rostre compungit, i fins d'aguantar quatre gotes de pluja, va convertir-se de seguida en brometa d'agrupació escolta quan, un cop enteses les normes de conducta (ús restringit de mòbils i càmeres, prohibició de fumar…), periodistes i convidats vam ser dividits en grups de 15 o 20 persones, amb un responsable de l'organització i un funcionari acompanyant per a cada camarilla. P1 i P2 per a la premsa, enumeració sense lletra per als pocs privilegiats que tenien permís d'entrada. A diferència de l'any anterior, l'acte del 20N d'enguany per reclamar justícia pels crims del franquisme no era obert a tothom: la institució penitenciària només havia donat permís perquè un centenar de persones poguessin viure una mena de ‘Model Experience'. Hi va haver queixes, a la porta, d'homes que reclamaven el dret d'entrar-hi lliurement, brandant com a argument les tortures patides a l'interior, anys ha.

Un piano de cua al pati exterior de la Model
Primer cop d'efecte: trobar un piano de cua, il·luminat amb focus de tons morats i grans espelmes al pati exterior, al costat de l'exposició sobre les ‘Lluites compartides', que Òmnium Cultural passejarà per places i jardins de tot el país –i la presentació de la qual era el primer motiu de l'acte a què assistíem. Quan, feta la presentació de la directora de SÀPIENS, Clàudia Pujol, Carles Santos va sortir d'entre la gentada per interpretar un parell de composicions pròpies, vam ser conscients que la vetllada estava pensada per oferir emocions fortes. El músic de Vinaròs, un dels 113 empresonats l'any 1973 en una operació contra l'Assemblea de Catalunya, va expressar la ràbia literalment amb els punys: la segona peça va executar-la picant les tecles amb les mans tancades. Una estona després, Josep-Lluís Carod-Rovira ens va fer saber que una de les demandes dels 113, en els mesos que van estar tancats, era aconseguir un piano perquè Santos toqués dins la Model. Deute acomplert. Fotos, filmacions, whatsapps… i respostes atònites des de fora: "Això és la presó?". No del tot. Faltava passar els quatre rastells que condueixen al panòptic i a les galeries interiors. Quan a la segona comporta el funcionari que ens acompanyava va demanar-nos el DNI per guardar-los en un sobre, l'aire burleta de gimcana va acabar-se de cop. Ara ja era de debò. Tant, que al panòptic, el malentès sobre si el grup P2 podia esperar el que venia després, amb alguns vips, per tal de fer-los fotografies, va tallar-se en sec: "He dit que no. Han de seguir endavant".

Al pati interior, amb porteries i cistelles, on s'endevinaven ombres rere finestres minúscules, el contrast amb els neons blaus de la Torre Catalunya, l'hotel vora l'Estació de Sants, resultava gairebé violent. Tant, com sorprenent va ser trobar-se, de cop, en un teatret, dotat de joc de llums i cortinatges, amb desfilada de cares conegudes del món polític, intel·lectual i tertulià: de Xavier Trias a David Fernàndez, passant per Núria de Gispert, Marina Llansana, Camil Ros o historiadors com Antoni Batista, Quim Torra o Agustí Alcoberro. Entre els periodistes corria la brama que la Colau i la Forcadell, al final, no havien vingut.

"Visca Catalunya lliure! Jesús, Jesús, Jesús!"
Certament, van entrar desapercebudes, i molts no vam ser-ne conscients fins que els va tocar tancar l'acte amb els parlaments institucionals de rigor. Abans, havia estat el torn dels testimonis: lluitadors i víctimes del franquisme que, amb variació de tons i gravetats, van desplegar els moments passats a "l'hotel del carrer Entença". Presentats per Clàudia Pujol, en funció de mestra de cerimònies, i precedits per la "benvinguda" (amb la boca petita i riure nerviós) del conseller de Justícia, Carles Mundó, el to informal d'Alcoberro recordant la "celebració" del seu dissetè aniversari a la sisena galeria i la visió del famós vídeo d'Arias Navarro anunciant la mort del dictador, just dos dies després; o el matís reivindicatiu de Carod recordant l'organització dels presos, les classes que es feien i "els punts pendents" de l'Assemblea, va deixar pas a l'emoció de Raimon Carrasco parlant de la detenció de pares i germans a bord del vaixell 'Canarias', en plena Guerra Civil, "inclosa la meva germaneta de sis mesos", fins que la veu se li va trencar en recordar el darrer crit del pare, davant de l'escamot que va afusellar-lo: "Visca Catalunya lliure! Jesús, Jesús, Jesús!".



Els casquets de les bales que van matar Jon Paredes Manot

I només era el primer esglaó de l'escala de sentiments que vindrien a continuació, entre la desesperació d'una premsa que teclejava amb fúria i mirava el rellotge. Una ascensió emocional no exempta de petites revenges personals, com la de Núria Roig, coordinadora de la Fundació Randa, fundada per Lluís Maria Xirinacs, que va voler ensenyar el carnet de l'Assemblea: "M'ha fet il·lusió entrar-lo aquí". O la del president de l'Associació d'Expresos Polítics del Franquisme, Enric Pubill, explicant cruament les condicions insalubres de "cel·les on ens amuntegàvem deu persones, sense portes per al vàter ni res" i fent un agraïment públic a totes les esposes. Anna Sallés va afegir-hi la por dels pares, quan la seva detenció a la universitat, després que els grisos hi entressin a cavall, va coincidir amb la crisi dels míssils de Cuba i ningú podia sospitar què podia decidir Franco sobre això. Ara bé, quan Magda Oranich va treure's de la butxaca alguns dels casquets de bala que havien matat Jon Paredes Manot ‘Txiki' en un descampat a Cerdanyola, l'estupor de la sala va fer un primer ‘crack', que va créixer quan a continuació va prendre la paraula Montserrat Puig Antich. La sensació d'haver viscut un estrany acte de reparació històrica va permetre que els posteriors parlaments protocol·laris passessin més lleugers, entre promeses de no descansar mai fins aconseguir l'anul·lació dels judicis de la dictadura i de convertir la Model en un centre per a la memòria històrica. Uns actes de contrició per acceptar que tot plegat fa tard, i denúncies a un Estat espanyol que, fos del color que fos el seu govern, mai no ha volgut acceptar els crims del franquisme, tot i ser-ne hereu directe, i responsable que certs botxins acabessin sent ministres o membres de consells d'administració d'empreses públiques. "El poble català no busca revenja, però és tenaç", avisa la presidenta Carme Forcadell abans que Joan Isaac pugi a l'escenari per entonar "No sé on ets, Margalida, / però el cant, si t'arriba, / pren-lo com un bes. / Crida el nom del teu amant, / bandera negra al cor".

Aplaudiments, xiuxiuejos i foto final
La resta d'aplaudiments, abraçades (sentida la de David Fernàndez amb el cantautor d'Esplugues) i xiuxiuejos, foto final inclosa, al panòptic, mentre s'arranja la sortida ordenada i per grups, cap al carrer Entença, passen en uns llimbs que ja ningú no relaciona amb cap gimcana, mentre ressonen acords, la indignitat de les declaracions del president de la Fundación Francisco Franco minimitzant els afusellaments, i la frase de Montserrat Roig que Jordi Cuixart, president d'Òmnium, ha citat en el seu discurs mentre denunciava el neofeixisme i la intolerància que creix al món: "Si hi ha un acte d'amor, aquest és la memòria". Algú fa saber que, a Twitter, es dóna per feta la derrota de Sarkozy a les primàries franceses. A fora, recuperat el DNI, alguns panells lluminosos encara recorden el Dia Mundial dels Accidents de Trànsit, commemorat tres dies enrere. Hi ha feina a fer.

Subscriu-t'hi

Portada 194

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada 194

1968: quan la guerra del Vietnam va sacsejar el món

Ens endinsem en les mobilitzacions estudiantils de caràcter global contra el conflicte que van donar peu a l'eclosió de moviments com l'ecologisme o el feminisme

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto