Actualitat

Eleccions als Estats Units: cosa de dos?

Als EUA les eleccions solen ser un ball entre els partits Republicà i Demòcrata. Ha estat sempre així? D'on ve aquest plantejament bipartidista tan rígid?

Thomas Harrington, professor d'estudis hispànics al Trinity College de Hartfort, Connecticut (EUA)
7 de novembre de 2016
Logo republicà i demòcrata -  Thinkstock
Logo republicà i demòcrata - Thinkstock
El 1798, només una dècada després de la promulgació d'una constitució que no feia cap esment del paper que havien de tenir els partits en el sistema polític, Thomas Jefferson, un dels pares fundadors dels EUA i principal autor de la Declaració d'Independència, constatava ja l'existència de dues "sectes" polítiques al país. Una d'elles, el Partit Federalista, advocava per un executiu fort i per establir bones relacions amb la Gran Bretanya, i disposava del suport urbà dels grans grups d'interès econòmic del país (banquers i empresaris). L'altra duia el nom de Partit Democràtic Republicà, i volia un govern més descentralitzat, cosa que li atorgava el suport dels sectors rurals i agrícoles, especialment del sud del país. El mateix Jefferson era el seu líder, mentre que el gran paladí del primer grup era Alexander Hamilton, un altre pare fundador dels EUA.

Un sistema que afavoreix el bipartidisme
Durant les primeres dècades del segle XIX, amb l'expansió del país cap a l'oest, els federalistes van anar perdent influència i suport popular, i sense un candidat potent es van diluir. Sense competència seriosa, el Partit Democràtic Republicà va dominar la política del país, i va guanyar sis eleccions de forma consecutiva. Tant era el seu poder que, en les eleccions presidencials del 1824, els quatre candidats eren del mateix partit. El sistema electoral, tanmateix, els va jugar una mala passada: als Estats Units no és la suma del vot popular la que decideix el president, sinó que l'elecció és indirecta, a través del que s'anomena col·legi electoral. Cada estat, segons el seu nombre de senadors i congressistes, té un nombre d'electors que voten en bloc pel candidat que la gent d'aquell estat ha triat majoritàriament. Aquest sistema és precisament el que més afavoreix el bipartidisme: com que el guanyador s'ho enduu tot, és molt difícil que un partit petit obtingui representació a escala nacional.





Dispersió de vot
Com que el 1824 hi va haver una gran dispersió del vot, cap dels quatre candidats republicans va assolir la majoria necessària. Aleshores, tal com estipulava la dotzena esmena a la Constitució, per primera i única vegada en la història l'elecció es va resoldre a través d'una votació a la Cambra dels Representants. L'escollit va ser John Quincy Adams, cosa que va enfurismar el militar Andrew Jackson, que havia estat el candidat més votat per la gent i que també tenia el nombre més gran d'electors. Davant del que considerava un sistema de corrupció institucionalitzada, Jackson va decidir fundar aleshores un nou partit de tarannà popular, el Partit Democràtic, amb el qual guanyaria les eleccions presidencials quatre anys després. Aquest fet va propiciar que els membres més conservadors del vell Partit Democràtic Republicà es rebategessin com a republicans nacionals, i que atraguessin alguns renegats del Partit Democràtic i membres antimaçònics. A partir del 1833, el partit dels republicans va passar a dir-se partit Whig, i durant les dues dècades següents va ser el principal contrincant del partit de Jackson.

Un seguit de desacords interns sobre la qüestió de l'esclavatge van conduir a la dissolució dels Whigs durant els primers anys de la dècada del 1850. La facció abolicionista es va reorganitzar i va impulsar un nou Partit Republicà en homenatge al partit inicial de Jefferson. El seu programa combinava un ferm rebuig a l'esclavitud amb un programa vigorós de modernització i d'inversió pública, i va resultar ser un autèntic cavall guanyador. Entre el 1860 i el 1908, aquesta formació va guanyar contra els demòcrates 11 de les 13 eleccions presidencials. Entre els presidents d'aquesta etapa daurada republicana hi va haver figures tan destacades com Abraham Lincoln, Ulysses S. Grant i Theodore Roosevelt.

Un partit progressista?
Va ser precisament Roosevelt qui, el 1912, va ordir el que possiblement va ser el desafiament més important al sistema bipartidista nord-americà. Després del seu pas per la Casa Blanca durant dues legislatures, entre el 1901 i el 1909, Roosevelt es va presentar de nou com a candidat el 1912, però aquesta vegada en representació del denominat Partit Progressista. Aquest nou partit, conegut popularment com el Partit Bull Moose, proposava un programa molt ambiciós de reformes socials, incloent-hi diverses mesures dissenyades a retallar el poder financer i institucional tant dels demòcrates com dels republicans. Roosevelt va aconseguir un 27% del vot, quedant significament per darrere del demòcrata Woodrow Wilson (42%) però per davant del candidat republicà, Robert A. Taft (23%). Amb la manca de suport financer per part de les elits, que van seguir fent les seves donacions als dos partits tradicionals, i la desaparició de la carismàtica figura de Roosevelt (que s'havia embarcat en una sèrie d'aventures a la selva amazònica), el Partit Progressista no va poder ampliar la seva base electoral, i el 1916 la majoria dels seus líders havien tornat a adherir-se a les files del Partit Republicà.

L'ascens dels EUA com a potència global, propiciat per les victòries dels aliats en les dues guerres mundials, va consolidar enormement les bases d'aquest duopoli polític. El context de tensió militar de la guerra freda va imposar encara una major uniformitat ideològica en allò que es considerava els interessos de la nació, i el camp polític va quedar estrictament delimitat per allò que representen republicans i demòcrates, que van aprofitar el suport cada vegada més poderós de l''establishment'.

Intents fallits contra el bipartidisme 
També va ser important en aquest sentit la fundació de l'FBI, que sota la llarga direcció d'Edgar Hoover (1935-1972) va perseguir milers d'activistes polítics que havien comès l'error de tenir uns ideals diferents, considerats subversius. Una bona prova n'és la cacera de bruixes del 'maccarthisme' a la darreria de la dècada del 1940 i la del 1950.

Malgrat tot, hi ha hagut alguns intents de trencar el bipartidisme, com el del Partit Progressista de Henry Wallace (1948), el del multimilionari independent Ross Perot (1992), el de l'activista Ralph Nader del Partit Verd (2000) o el dels dos candidats alternatius d'enguany: Gary Johnson, del dretà Partit Llibertari, i Jill Stein, del Partit Verd. En cap cas han aconseguit imposar-se a l'ombra dels dos grans rivals, encara que alguna vegada la dispersió del vot que han provocat hagi decantat la balança en favor d'un d'ells...

Les eleccions, a Twitter
La xarxa social dels 140 caràcters ja fa setmanes que bull amb motiu de les eleccions nord-americanes. Aquestes són algunes piulades, en temps real, recollides a través de l'etiqueta #USElections2016.


Subscriu-t'hi

Portada Sàpiens 196

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada Sàpiens 196

Mandela guerriller

Els primers anys del jove que va canviar Sud-àfrica

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Més informació Accepto