Josep Fontana ha estat present a diversos números del SÀPIENS. La primera vegada que va aparèixer a la nostra revista va ser el maig de 2004, al número 19, quan va explicar a Toni Aira quin era i com li havia arribat el seu 'moment SÀPIENS'. Si continueu llegint, el descobrireu.

Josep Fontana: "Quan vaig entendre com es produeixen els canvis de règim em va venir l'eufòria"
Sempre. Josep Fontana creia que un historiador sempre és un procés d’aprenentatge. Per a ell, tota professió hauria de ser fruit d’una vocació que faci que l’individu es diverteixi amb allò que fa. Deia que de ben jove va veure clar que això ell ho tindria amb l’estudi de la història.

Com li va arribar el seu ‘moment sàpiens’?
En el meu cas, després de començar la tesi que donaria lloc al llibre ‘La quiebra de la monarquía absoluta (1814-1820)’, hi va haver un moment en què les coses encaixaven. No sabria concretar a partir de quin fet, però sí que recordo aquella gran sensació d’eufòria quan vaig veure clar el veritable motiu de la meva recerca. Va ser com una mena d’il·luminació sobtada.

S’esperava una investigació amb uns resultats tan durs?
Com els passa a la immensa majoria d’investigadors, jo treballava un tema per alguna raó que no sabia ben bé explicar. De fet, per això és important divertir-se quan es fa una recerca, perquè això vol dir que allà hi ha alguna cosa que t’importa. Jo em vaig ficar en un tema que per alguna raó em semblava que m’interessava. I efectivament, no va ser fins que estava ja bastant ficat en la recerca que em vaig preguntar: per quina raó em poso jo a estudiar el regnat de Ferran VII i el canvi de l’antic al nou règim?

I la resposta va ser…
Doncs que en el fons intentava entendre un tipus de processos de canvi global, polític i social que tenien a veure amb l’entorn que jo vivia: el franquisme. Jo volia entendre dinàmiques que em fessin explicables les coses.

I en tot això, Ferran VII?
Em vaig adonar que, en el fons, el senyor Ferran VII no m’interessava gens ni mica i que allò que m’interessava era el traspàs del seu règim. I tot plegat per fer-me entenedora la meva pròpia època.

Els va trobar, doncs, aquests paral·lelismes amb la seva època? 
Sí. Paral·lelismes que demostren que en tot règim hi ha un grup de persones decisives. Per què i com un ordre social retrògrad que hauria de ser injustificable aconsegueix mantenir-se, i com es produeixen els fenòmens de conscienciació que el fan insostenible i que acabi canviant?

Per tant, l’important serien els reformistes?
Vaig veure que l’important no és la caiguda de l’antic règim, sinó la formació del nou. Com els mateixos que estan en una cosa que s’ensorra diuen: “Salvem el que puguem d’aquest enfonsament i establim un nou joc de regles on puguem convèncer la gent que a partir d’ara comencem de bell nou.

Més d’un ens podria parlar en primera persona d’aquest tema…
Aquesta és la història de la caiguda de l’antic règim i la història de la transició a la democràcia. Els mateixos que són a dins, es posen d’acord per canviar la frontera tant com calgui sense que allò que és fonamental no canviï.