Subscriu-t'hi
Actualitat

Mor l'últim supervivent català que va participar en l'alliberament de París

Lluís Royo va formar part de ‘la Nueve', la companyia de soldats republicans que va tenir un paper decisiu en la victòria aliada el 1944

Redacció
25 d'agost de 2016
Royo i els seus companys de 'la Nueve' a Pocklington (Anglaterra)
Royo i els seus companys de 'la Nueve' a Pocklington (Anglaterra)
Tot just quan es compleixen 72 anys de l'alliberament de París de l'ocupació nazi, que va tenir lloc el 25 d'agost de 1944, ens hem assabentat de la pèrdua del darrer supervivent català que va participar en la victòria aliada: el barceloní Lluís Royo. El veterà de guerra va morir el dia 23 d'agost als 95 anys a la capital francesa, on residia des de 1945. Malgrat que la historiografia va silenciar durant anys el rol principal dels militars republicans en aquest episodi de la Segona Guerra Mundial, des de SÀPIENS volem recuperar la figura de Lluís Royo, un dels herois oblidats de la Divisió Leclerc.

Lluís Royo (Barcelona, 1920 - París, 2016), fill d'anarquistes, va ser cridat a les files republicanes l'abril de 1938, amb només 17 anys. Va participar en les batalles de Balaguer i l'Ebre, on va ser ascendit a sergent. Després de la derrota republicana va emprendre l'incert camí de l'exili. Despullat d'armes i patint les adversitats derivades del fred i la fam, va ser deportat al camp de concentració d'Agde, al sud de França. Malgrat alguns intents frustrats d'escapar-se, no va ser fins al cap de sis mesos, a l'agost de 1939, que Royo va poder sortir del camp.

Però al setembre Alemanya havia envaït Polònia i la situació a França, que havia declarat la guerra a Berlín, era inestable. Royo va ser detingut i deportat de nou al camp d'Agde, ja que les autoritats van decidir reclutar tots els homes que havien estat al front a la Guerra Civil Espanyola. "Preferia morir al front que viure com un refugiat", va afirmar en una entrevista amb SÀPIENS el 2013. Va ser aleshores quan es va enrolar a la legió francesa. Més de tres mil espanyols es van allistar aquelles setmanes a la legió i van ser enviats a Àfrica, on van seguir durs entrenaments i en alguns casos van ser cridats de nou a França per combatre contra els alemanys. No va ser el cas del Lluís, que va romandre uns mesos a Algèria en espera d'entrar en primera línia de foc.

La lluita al costat dels aliats
Després de l'armistici francoalemany del juny de 1940 i el posterior règim col·laboracionista de Vichy, Royo i els soldats republicans que havien lluitat contra Franco van romandre al servei del Reich, una situació macabra que trigaria un temps a canviar. "Tots volíem lluitar al costat de les tropes fidels del general De Gaulle perquè ell no s'agenollava davant els alemanys", va recordar Royo. Tot va fer un gir el novembre de 1942, quan les tropes nord-americanes comandades pel general Eisenhower van desembarcar a les costes d'Algèria i el Marroc per conquerir les colònies de la França ocupada al nord d'Àfrica. Aprofitant el desconcert, Royo i altres republicans espanyols van veure clar que era l'oportunitat per continuar la guerra al costat dels aliats.

Així, Royo i un grup de companys van aconseguir unir-se a l'exèrcit fidel de la França Lliure coordinat pel capità Philippe de Haugeclocque, més conegut com François Leclerc, l'home a qui De Gaulle havia confiat la missió d'aconseguir que les colònies franceses de l'Àfrica occidental i equatorial rebutgessin l'armistici amb els alemanys. D'un dels batallons de soldats de Leclerc va sorgir una companyia formada per soldats que havien lluitat per la República Espanyola. Va ser batejada com ‘la Nou' o ‘la Nueve' i estava formada per 160 homes, 146 dels quals eren espanyols. "Hi havia un bon ambient, tot i les discussions habituals entre anarquistes i comunistes; jo sempre em quedava al mig, perquè deia que era republicà i punt", va assegurar Royo.

Ja preparats per eliminar Hitler, van ser destinats al Regne Unit per després desembarcar a la costa de Normandia la nit del 31 de juliol a l'1 d'agost de 1944, només dos mesos i mig després que ho fessin els primers soldats aliats en l'operació aerotransportada més colossal de la història. "Allò era una trampa mortal, no solament per les metralladores alemanyes que apareixien del no-res, sinó també perquè tot estava llaurat de mines i bombes", recorda Royo. Les jornades posteriors al desembarcament ‘la Nou' va patir baixes, però, tot i així, va seguir avançant fins arribar als afores de París, el gran objectiu.

Els republicans prenen París
La resistència parisenca contra l'exèrcit ocupant estava molt debilitada, però, coneixedora de l'avanç de les tropes aliades cap a la ciutat, va intensificar els atacs. L'avanç de la novena companyia va ser lent, però imparable. El vespre del 24 d'agost el blindat conduït per Lluís Royo va entrar a París. Després dels darrers combats contra les forces alemanyes, la companyia republicana va arribar a la plaça dels Invàlids la tarda del dia 25. Poc després, el general Dietrich Von Choltitz es va rendir i va firmar la capitulació oficial. S'havia conquerit París!

"La gent arribava d'arreu per saludar-nos; abraçades, visques, llàgrimes, petons, ens oferien vi...", es va emocionar Royo. "París era un símbol de la llibertat i nosaltres havíem ajudat a alliberar-la". Però la guerra continuava a Europa més enllà de França. La novena companyia va rebre l'ordre de marxar cap al nord. En els durs enfrontaments amb els alemanys en el camí cap a Berlín, Royo va ser ferit i traslladat a Oxford, on es va recuperar lentament de les ferides. ‘La Nou' va prosseguir, sense Royo, la seva marxa cap a Alemanya, on va participar en la presa del Niu de l'Àliga, el refugi final de Hitler a Berchtesgaden. Tres dies després, la guerra arribava al final amb la rendició de l'Alemanya nazi.

La novena companyia acabava la seva missió. "Era el moment de tornar a Espanya per liquidar Franco, però a partir d'aquell moment els nostres superiors, francesos, anglesos i nord-americans, es van desentendre de nosaltres", va afirmar Royo. La majoria dels supervivents republicans van desmobilitzar-se de l'exèrcit francès i van continuar amb la seva vida en territori gal. El barceloní es va quedar a viure a París "comptant el pas dels dies perquè fóssim cridats a tornar a lluitar per la nostra terra". Es va casar i va enviduar dues vegades, i va tenir tres fills.

L'espera va ser en va. Els militars republicans van ser oblidats per la historiografia francesa, que durant anys va explicar que la seva participació havia estat testimonial. I a casa nostra, un llarg silenci durant la dictadura i algun discret homenatge en democràcia. Tot i així, Royo no va dubtar a afirmar que ho tornaria a fer, una i mil vegades.

Subscriu-t'hi

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Elionor d'Aquitània, la reina més poderosa

Fem un recorregut per la biografia d'una dona que va tenir una vida de novel·la

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto