L’anglicisme sportswashing designa la pràctica mitjançant la qual els estats utilitzen l’esport com a mecanisme per millorar la seva reputació i netejar la seva imatge. Aquest terme va començar a popularitzar-se a partir de l’any 2018, quan Amnistia Internacional va denunciar l’ús de l’esport que fan governs opressius per tal de legitimar els seus règims i no centrar l’atenció en les vulneracions dels drets humans que hi tenen lloc. Des d’aleshores, el mot ha fet fortuna i es fa servir per designar una pràctica cada cop més estesa i que implica la instrumentalització de l’esport com a eina diplomàtica, geopolítica i de rentat de cara de governs poc o gens democràtics.

Malgrat que amb l’entrada del segle XXI l’sportswashing ha esdevingut d’allò més recurrent, el cert és que podem afirmar que la instrumentalització política de l’esport és un exercici gairebé tan antic com la mateixa pràctica esportiva i que es remunta als Jocs Olímpics de l’antiguitat clàssica o al famós panem et circenses dels emperadors romans que, amb l’oferiment de lluites de gladiadors a les arenes o de curses d’aurigues als circs, pretenien mantenir la pau social i evitar la contestació del seu poder omnipresent.

La generalització de l’sportswashing no va arribar, però, fins ben entrat el segle XX, quan l’esport va esdevenir un fet social i els règims dictatorials van entendre la importància estratègica que tenia i no van dubtar a utilitzar-lo al servei dels seus propòsits. El camí el va senyalar Benito Mussolini amb el Mundial de Futbol del 1934, un esdeveniment esportiu que es va disputar a Itàlia i que va estar marcat per l’exaltació dels valors feixistes.

Mussolini el va seguir Adolf Hitler amb l’organització dels Jocs Olímpics d’estiu del 1936 a Berlín i dels d’hivern del mateix any a Garmisch-Partenkirchen, dues ocasions immillorables per al règim nazi per netejar, tot i les controvèrsies, la seva imatge internacional. Un rentat de cara que pretenia continuar amb la Copa del Món de futbol del 1942, que s’havia concedit a l’Alemanya nazi però que no es va poder celebrar per l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

De fet, es fa difícil trobar algun dictador que no caigués en la temptació d’instrumentalitzar l’esport, convertit en un autèntic fenomen de masses, en funció de la seva conveniència política. Ho va fer el franquisme durant l’Eurocopa del 1964, que es va celebrar a l’Estat espanyol i que va acabar amb victòria estatal sobre la mateixa Unió Soviètica a la qual Franco s’havia negat a enfrontar-se quatre anys abans, durant la primera edició del principal torneig futbolístic continental.

El dictador espanyol tenia la lliçó ben apresa i havia entès, des de mitjan dècada dels cinquanta i gràcies als triomfs del Reial Madrid en les primeres edicions de la Copa d’Europa de clubs, la importància que podien tenir els èxits esportius a l’hora de netejar la imatge internacional d’un govern poc amic de la democràcia. A la llista que formen Mussolini, Hitler i Franco, hi podem afegir també el portuguès António de Oliveira Salazar, que, tot i desconfiar de la professionalització del futbol, no va dubtar a utilitzar els èxits internacionals del Benfica lisboeta per netejar la imatge del seu Portugal dictatorial. 

A l’Argentina, el dictador Jorge Rafael Videla va organitzar el Mundial del 1978, en què el país sud-americà va acabar assolint el seu primer ceptre futbolístic mundial en un moment en el qual les tortures i les execucions sumàries dels opositors al règim estaven a l’ordre del dia.

I, a Xile, Augusto Pinochet, a més d’apropiar-se de les gestes de la selecció xilena o d’un club d’allò més popular al país com és el Colo-Colo, va impulsar la creació dels equips miners del Cobresal i el Cobreloa, en ple desert d’Atacama, per oferir una distracció als obrers, augmentar la seva identificació corporativa amb l’empresa i reduir així la conflictivitat social a imatge del panem et circenses romà.

També hem d’incloure a la llista el romanès Nicolae Ceaușescu, que va fer-se seu l’èxit continental de l’Steaua de Bucarest, el primer equip d’un país socialista a guanyar la Copa d’Europa de futbol, després d’imposar-se al Barça en la final que el 1986 es va disputar a Sevilla.

La fi del món bipolar i de la guerra freda, que havia propiciat dos moments àlgids de l’sportswashing amb la celebració dels Jocs Olímpics de Moscou, el 1980, i dels de Los Angeles, el 1984, i els boicots respectius liderats per nord-americans i soviètics, no va suposar, ni de bon tros, el final d’aquesta pràctica. En el nou context internacional, caracteritzat per l’emergència d’un món multipolar, la pràctica de l’sportswashing va multiplicar-se i va esdevenir, més enllà d’un element diplomàtic i de neteja de cara a través de l’esport, un instrument clau de nation branding, és a dir, de construcció de marca de país, i un dels mecanismes més importants de soft power, l’exercici del poder tou amb el qual els estats pretenen, a través de mitjans culturals i ideològics, completar les accions diplomàtiques orientades a augmentar la seva influència internacional.

Un dels actors principals d’aquest nou sportswashing va ser la monarquia qatariana, que el novembre d’aquest 2022 acollirà una Copa del Món de futbol envoltada de polèmica, tant per l’escàs respecte als drets humans que demostra l’Estat àrab com pel procediment corrupte que va acabar propiciant la seva designació com a seu. Qatar va començar a desenvolupar la seva particular diplomàcia de l’esport a l’inici de la dècada dels noranta, després de la invasió de Kuwait per part de l’Iraq liderat per Saddam Hussein, que va fer témer al petit Estat del golf la possibilitat de patir un destí similar a mans del seu poderós veí saudita.

En conseqüència, el Qatar governat per l’emir Hamad bin Khalifa al-Thani, l’avi de l’actual regent del país, va posar en marxa una estratègia basada, entre d’altres, en la geopolítica de l’esport que tenia una doble finalitat. D’una banda, guanyar influència i visibilitat internacional per situar el petit emirat fora de la tutela de la veïna Aràbia Saudita. De l’altra, diversificar una economia centrada essencialment en el gas i en el petroli.

Promocionant Qatar al món
Amb aquest doble objectiu, Qatar va iniciar una cursa esportiva que l’ha portat fins a l’organització de la Copa del Món de futbol, acollint prèviament múltiples esdeveniments esportius internacionals i convertint-se en patrocinador de clubs de futbol amb projecció mundial, com és el cas del Barça, que va lluir propaganda qatariana a la samarreta entre el 2011 i el 2017, o esdevenint propietari d’una entitat com el París Saint-Germain, amb l’objectiu de poder regnar en el futbol europeu i així promocionar Qatar al món, un dels objectius essencials de l’sportswashing.

Tot i ser pioner, Qatar ha trobat diversos competidors en aquesta cursa, entre els quals destaquen l’Aràbia Saudita, amb qui manté una forta rivalitat de caràcter geopolític, i els Emirats Àrabs Units. Totes dues monarquies àrabs han invertit quantitats ingents de diners en clubs de futbol, com és el cas del Manchester City o del Newcastle United anglesos, i no han dubtat a gastar abundants petrodòlars per dur esdeveniments esportius de primera magnitud fins al golf Pèrsic.

Entre aquests actes, destaquen proves com ara el París-Dakar, grans premis de Fórmula 1 i curses ciclistes com les voltes a l’Aràbia Saudita o als Emirats Àrabs Units, un Estat que, per cert, és patrocinador de l’equip de Tadej Pogaçar, vencedor de les dues últimes edicions del Tour de França. Per fer-nos una idea del volum econòmic que es mou en aquest àmbit, l’organització pels drets humans Grant Liberty xifrava com a mínim en 1,5 bilions de dòlars la despesa de l’Aràbia Saudita en activitats esportives, fins al març del 2021.

L’ambició última de l’sportswashing dels Estats del golf Pèrsic és organitzar uns Jocs Olímpics, els primers que acolliria un país àrab. Un somni que Doha, la capital de Qatar, ja ha intentat materialitzar en dues ocasions, presentant candidatures per esdevenir seu olímpica als Jocs del 2016 i del 2020, per bé que totes dues fallides. Tot i així, si agafem com a referència el que ha passat en l’àmbit del futbol, cada cop ens sembla més factible que algun dels Estats del golf Pèrsic acabi acollint la celebració d’uns Jocs Olímpics.

De fet, amb l’entrada del segle XXI, l’olimpisme s’ha obert a nous territoris, fins al punt que Pequín, la capital de la República Popular de la Xina, s’ha convertit en la primera ciutat del món a ser la seu d’uns Jocs d’estiu, el 2008, i d’uns d’hivern, aquest mateix 2022, evidenciant, en el terreny esportiu, la creixent puixança xinesa en l’escena internacional, un dels objectius evidents de la geopolítica de l’esport.

En aquest mateix sentit, la Rússia de Putin també ha acollit, les dues primeres dècades del segle XXI, dos esdeveniments esportius de primera magnitud: els Jocs Olímpics d’hivern del 2014, que es van celebrar a la ciutat de Sotxi, i el Mundial de Futbol del 2018. L’organització d’ambdues competicions tenia l’objectiu de netejar la imatge internacional de Rússia, però també de projectar-la al món. Una situació que, després de la invasió a Ucraïna, ha canviat absolutament.

En conseqüència, l’esport s’ha convertit en una eina diplomàtica de primer nivell que els Estats no dubten a utilitzar per tal de reforçar la seva imatge al món. Una imatge que l’sportswashing sovint contribueix a millorar perquè, tal com ja feia a l’època imperial romana, el gran públic tendeix a oblidar les injustícies si li ofereixen un bon espectacle, sigui en forma de circ, d’Olimpíada o de Copa del Món de futbol.