En un dels gravats més reconeguts de la sèrie Caprichos, el pintor Francisco de Goya va immortalitzar un lema que ha fet fortuna: "El sueño de la razón produce monstruos". Des que va publicar-se, l'any 1799, s’hi han donat diverses interpretacions: si, d'una banda, s'entén com un consell per a artistes perquè s'alliberin de les cotilles de l'academicisme i obrin la porta a la fantasia i la imaginació; de l'altra, cal llegir-lo com un avís, si no una amenaça, filosòfica: quan la rauxa s'anteposa al seny i les passions van per davant la virtut, les conseqüències són imprevisibles i sovint dramàtiques. El cas de l'Institut Nova Història (INH), capitanejat per Jordi Bilbeny, podria adherir-se a totes dues accepcions. Però el silenci i el desdeny que els historiadors li han dedicat fins ara ha provocat que el fenomen creixés i ara sigui, en paraules de José-Enrique Ruiz-Domènec, "una amenaça per al prestigi internacional de la historiografia catalana". Perquè el que va començar com l'afirmació, d'altra banda gens innovadora i perfectament discutible, sobre els orígens catalans de Cristòfor Colom, s'ha convertit en una conxorxa mundial de falsificació d'arxius i censura en diversos països. El seu missatge conspiratiu, però, té una recepció fàcil i ha creat una legió de seguidors arreu de Catalunya, que omplen auditoris disposats a creure's, acríticament, totes les "descobertes" que se'ls planteja.

Casals: "És el moment de dir prou i de desemmascarar unes pràctiques pseudohistòriques"
Àngel Casals parla clar: "És el moment de dir prou i de desemmascarar unes pràctiques pseudohistòriques que no s'allunyen gaire de les teories d'Erich von Däniken sobre la intervenció extraterrestre en la construcció de les piràmides egípcies, maies i les línies de Nazca". És per això que, el passat 18 de gener, Sàpiens va reunir quatre reconeguts historiadors, especialistes en l'edat mitjana i l'edat moderna, i amb molt de treball de camp a l'esquena, a l'Ateneu Barcelonès. L'objectiu no era tant rebatre les tesis de l'INH, sinó "desemmascarar les seves pràctiques i deixar ben clar que el que fan els seus pretesos investigadors no és història", assevera Vicent Baydal, que de forma ben planera resumeix: "Com tota ciència, l'estudi de la història requereix un mètode, que crea un consens científic, i saltar-se'l és tant com afirmar que la Terra és plana". I, sobretot, insisteix Ruiz-Domènec: "Cal deixar ben clar que això no és catalanisme, no hi té res a veure".

El cert, però, és que avui en dia l'INH no només té una gran repercussió mediàtica, sinó que és ben acollit en algunes institucions culturals, per partits polítics i ràdios i televisions públiques. I això que els seus inicis no eren gaire prometedors, ja que es va fundar, l'any 2008, com una escissió de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, que el mateix Jordi Bilbeny ja havia creat quatre anys abans, quan va allunyar-se del Centre d'Estudis Colombins (CEC), on s'havia afiliat per seguir les seves investigacions sobre la censura i Cristòfor Colom. I al CEC ja hi havia arribat després de veure truncada la via acadèmica, com recorden Àngel Casals i Agustí Alcoberro, que eren docents del curs de doctorat de la Universitat de Barcelona on s'havia matriculat: "Passa que no va complir els requisits mínims d'assistència i dedicació". L'un i l'altre neguen la teoria que fa circular Bilbeny, segons la qual la Universitat va vetar la seva tesi doctoral i no li va donar suport.

Alcoberro: "L'INH és com una religió. Més que lectors, té seguidors"
El que no pot negar-se, però, és la capacitat de Bilbeny, llicenciat en Filologia Catalana, per reinventar-se i persistir en la divulgació de les seves tesis, aconseguir suport econòmic i convèncer una gernació de partidaris: "L'INH és com una religió", diu Alcoberro, "més que lectors, té seguidors". I Baydal, remata: "Sí: és com una secta, per no dir com una droga, perquè cada descobriment és com una gran pujada de substància química al cervell i cada cop en vols més, però al final el resultat és tòxic". 

Els presents recorden la teoria bilbenyiana segons la qual Cervantes (de nom real Servent, valencià d'origen) va escriure el Quixot en català, i en va deixar rastre en el nom del personatge: escrit al revés, en surt toxiq, una manera amb què l'autor no només volia recordar el seu origen per a la posteritat, sinó subratllar el paper corrosiu d'un personatge malinterpretat pels seus coetanis. "El problema és que, segons Joan Coromines, tòxic és una paraula que no entra al català fins al segle XIX. O sigui que el pretès Servent no podia conèixer-la: no existia", subratlla Baydal.

La pretesa falsificació de la literatura del Segle d'Or
Vet aquí un dels fils de què l'INH més estira: "Com que és filòleg", apunta Casals, "centra tota la pretesa falsificació de la literatura del Segle d'Or castellana, que en realitat sembla que seria una traducció d'obres catalanes, els originals de les quals s'haurien fet desaparèixer, en l'estudi de diversos catalanismes que contindrien tant La Celestina, com el Lazarillo de Tormes, la poesia de santa Teresa de Jesús o el Quixot mateix". I Baydal replica: "És una bestiesa! Qualsevol historiador o filòleg castellà et pot demostrar que les preteses catalanades dels textos són paraules d'ús corrent al segle XVI".

Sigui com sigui, i malgrat la rapidesa amb què els quatre historiadors desfan arguments i teories, el cert és que l'INH ha copat pàgines en diaris com El Punt Avui o La Vanguardia i els reportatges que ha produït s'han programat, més d'un cop, en algun cas, en horaris de màxima audiència, a TV3, el Canal 33 i en diversos canals de la Xarxa de Televisions Locals. "Si ho preguntes als responsables de Televisió de Catalunya, et diuen que ells no en jutgen el contingut, sinó la realització, la part tècnica. I són reportatges ben fets en aquest sentit", diu Casals. La resposta no deixa de ser intrigant, però en tot cas només explica una petita part de la prèdica que l'INH ha aconseguit d'ajuntaments i de biblioteques de tot el país, que han après que programar actes sobre la falsificació de la història de Catalunya els garanteix èxit de públic: "En Bilbeny, que n'ha fet un modus vivendi, ha sabut teixir moltes complicitats políticament", avança Àngel Casals, que no amaga certa decepció en reconèixer que, en molts pobles, els actes culturals es puntuen segons l'assistència que obtenen. És allò que, en alguns àmbits, s'anomena la tirania de l'Excel: l'important per als tècnics municipals és omplir una plantilla on s'especifica quanta gent hi havia en tal acte, i amb quin tant per cent de dones i d'homes.

Les preguntes s'acumulen soles: vivim en una societat que s'empassa qualsevol cosa, doncs? Els catalans som especialment crèduls o hi ha circumstàncies específiques que han facilitat la divulgació de les teories bilbenyianes? Hi ha fenòmens similars en altres països? Vicent Baydal pren la paraula: "Internet ha dut la democratització del coneixement, la qual cosa té els seus efectes bons i dolents, i ha provocat alhora que qualsevol se senta capacitat per investigar: és un moviment antiintel·lectual, que afecta tots els àmbits científics. Hi ha la creença que només cal saber llegir per aportar novetats, i que tot el que vinga d'ens oficials és mentida". Agustí Alcoberro postil·la: "De fet, aquesta pretesa democratització acaba sent una negació del coneixement, i els metges bé que ho pateixen amb el moviment antivacunes o els que neguen el càncer com a malaltia. I ja no et dic tots aquells que afirmen que l'11-S no hi havia jueus al World Trade Center de Nova York. O dels que neguen l'Holocaust!". Àngel Casals ho confirma: "Les teories conspiratives són universals i han existit sempre, i d'alguna manera incideixen en l'eix de fricció de cada societat. A Espanya, per exemple, és la dicotomia esquerra/dreta, que deixa el terreny preparat a les tesis de Pío Moa per descriminalitzar el cop d'estat de Franco i responsabilitzar els grups esquerranosos de la guerra civil; o, últimament, aquesta tendència a negar la llegenda negra de la Inquisició. I a Catalunya és el victimisme, és clar: la sensació que, com que som petits, els nostres veïns poderosos ens han amagat la història".

Ruiz-Domènec "la societat catalana no es mereix la confusió que ven l'INH"
En aquest camp hi ha terreny adobat: és cert que a deu generacions de catalans, pel cap baix, no els van explicar l'esplendor medieval de la Corona d'Aragó o les claus del pactisme que eren la base del sistema polític català i tants altres capítols, però com subratlla Ruiz-Domènec "la societat catalana no es mereix la confusió que ven l'INH: pretendre que tothom era català és demostrar una debilitat que el catalanisme, per història i tradició, no ha tingut mai". En aquest punt, Agustí Alcoberro, antic director del Museu d'Història de Catalunya i exvicepresident de l'Assemblea Nacional Catalana, agafa el toro per les banyes i reconeix que "hi ha un sector de l’independentisme, per sort força minoritari, que ha convertit tesis com la conquesta catalana d’Amèrica en una mena de tabú, de secret que permet destriar els ‘autèntics’ i els altres. Òbviament això no ho compartim els més de dos milions de ciutadans de Catalunya que volem la República. Però sí que hi ha un cert nombre de polítics i personatges mediàtics disposats a donar-hi un coixí. Ara bé: els mitjans que donen més presència i credibilitat a aquestes tesis són els unionistes, perquè es converteixen en un magnífic argument contra l’independentisme".

Establert, doncs, que hi ha un públic àvid que se li expliqui tot el que creu que s'ha perdut, "en Bilbeny parteix de la base que tot està manipulat i, per tant, tots els arxius, que són la base del coneixement històric, deixen de tenir validesa. D'aquesta manera s'ha convertit en un superheroi per a aquells que pensen que, sistemàticament, s'ha amagat l'esplendor del país. O pitjor encara: que Castella, una mena d'ens totpoderós, per enveja i necessitat de grandesa, ho ha usurpat tot", explica Baydal. I Àngel Casals, irònic, hi afegeix: "Estem davant la conspiració més gran de la història: durant 400 anys cap censor se n'ha anat de la llengua i, a més, els ha quedat una trama absolutament coherent. Des de Felip II, que devia establir les directrius, tothom ha seguit rigorosament el pla".

Alcoberro: "Parlem d'una gent que no ha visitat mai un arxiu"
Alcoberro se suma a la sàtira: "Parlem d'una gent que no ha visitat mai un arxiu i que pretén fer-nos creure que els que sí que hi hem investigat, els que hem remenat papers antics, no ens hem adonat que tot era fals. Ara, és evident: si negues la validesa dels arxius, la recerca s'acaba molt de pressa". I tenint en compte que la manipulació ve de tan lluny: "Equival a afirmar que Jaume Vicens Vives, Ferran Soldevila, Pierre Vilar i tota la resta d'historiadors que s'han dedicat a investigar la història de Catalunya no només s'equivocaven, sinó que o bé eren rucs, o bé uns venuts que feien el joc a la historiografia espanyolista", rebla Casals.

Baydal tanca qualsevol escletxa de dubte: "És que cal que quede molt clar que, tal com estan organitzats els arxius, és materialment impossible manipular-los com ells pretenen! La quantitat d'informació és tan ingent, i la manera com es complementen els uns amb els altres tan lògica, que és un contrasentit absolut!". Ruiz-Domènec encara hi afegeix que: "Si tot és fals, no existeix la propietat privada. Perquè també els arxius notarials menteixen, oi?".

I ja som al cap del carrer, és clar, perquè negant la major, no hi ha possibilitat de diàleg: "En qualsevol debat o cara a cara que es planteja, per exemple el que va haver-hi al programa Millennium de TV3, sobre els orígens de Colom, qualsevol dada que hi aportava la Consuelo Varela, la historiadora que més ha investigat els viatges colombins, el Bilbeny la rebatia dient-li que tot ho treia de documentació manipulada", recorda Casals. "I el que menteix és ell i es pot demostrar", salta Baydal. Davant l'estupor de l'afirmació, el cronista interroga amb la mirada tots els presents, que afirmen convençuts: "A més, ho sap, que menteix. Potser altres pseudohistoriadors del grup, com el Pep Mayolas o el Lluís M. Mandado, ho fan sense tenir ben clar el que fan, però ell n'és ben conscient".

Per posar un exemple, Baydal exposa el cas de Marco Polo, que té fresc a la memòria perquè n'ha escrit un petit assaig per a un llibre sobre el falsejament de la història, tant a casa nostra com entre el nacionalisme espanyol —en què l'INH ocupa uns quants capítols—, que es publicarà a la tardor: "En dos articles publicats a Canvi 16, i que es poden trobar a la web de l'INH, Bilbeny vol demostrar que els viatges de Marco Polo en realitat els va fer un català, Jaume d'Alaric, que, efectivament, va fer d'ambaixador de Jaume I al governador del gran khan a Pèrsia (però no a la Xina), com ho explica el Llibre del feits. Per a tal propòsit, cita la màxima autoritat en el tema, John Larner, biògraf del viatger, al qual fa dir... tot el contrari del que veritablement afirma! M'explique: Bilbeny extreu la frase ‘el llibre no és l'obra d'un mercader venecià’ i la fa servir per als seus propòsits, quan Larner, en realitat, diu que al segle XVIII es va creure això, però unes línies més avall declara contundent que ell creu que: ‘[...] el llibre es va compondre a la presó de Gènova, fruit de la cooperació de Marco i un company de cel·la, Rustichello de Pisa’. D'aquestes tergiversacions, n'hi ha diverses, però encara és pitjor quan afirma que l'única ambaixada documentada a la cort del gran khan, en aquella època, és la de Jaume Alaric. És rotundament fals! Només cal llegir un clàssic com Christians in China before the year 1550 del professor de Cambridge A. C. Moule per saber que n'hi va haver moltes, que la presència de monjos i mercaders, sovint amb funcions diplomàtiques, va ser una constant! Per citar-ne tres: Giovanni da Pian di Carpine, Giovanni da Montecorvino o Pietro de Lucalongo. Però, és clar: qui ho anirà a comprovar això? Ningú! Ell juga a això: sap que la gran majoria de lectors o d'assistents a les seves conferències, ni han llegit Larner ni aniran a comprovar què diu. I molt menys són especialistes en els viatges medievals. Perquè els especialistes no hi anem, a escoltar-lo."

Baydal, molt conegut al País Valencià com a gran comunicador de la història (és autor de dos blogs sobre història valenciana), no es dóna per vençut: "Hem de fer autocrítica i saber que ells són activistes de la divulgació i tenir present que, si cal, s'han de fer vídeos: la història també pot circular per YouTube! I quan algú publica un llibre, s'ha d'estar disposat a trepitjar terreny i a explicar les investigacions que hi ha al darrere allí on siga! Passa que ni la universitat ho potencia: tot el temps que dedique a la divulgació sé que em compta zero a l'expedient. No es valora gens". Alcoberro li dóna la raó: "És veritat: fins i tot et resta, segons com. Al Principat, ara potser passa menys, però durant molt temps col·laborar amb una revista com aquesta estava mal vist: alguns col·legues et miraven per sobre l'espatlla".

Casals: "fer recerca i aportar coses noves, en un camp com la història, costa molts anys!"
I el cert és que, com fa notar Àngel Casals, "fer recerca i aportar coses noves, en un camp com la història, costa molts anys! Ells van molt més de pressa, és clar. I sempre tenen a punt alguna pretesa descoberta que ho capgira tot de dalt a baix i, com tota fake new, circula a gran velocitat". De manera que, en això hi estan tots quatre d'acord, s'ha de fer una gran tasca de conscienciació social sobre el perill d'inventar-nos la història: si la gent necessita conspiració, que compri novel·les. "El gran problema és que els llibres de Jordi Bilbeny continuen a les prestatgeries de no-ficció", resumeix Agustí Alcoberro, que sentencia: "Després del segle XX, tots plegats ja hauríem d'haver après què passa quan s'intenta construir un model de societat sobre bases falsàries". I Vicent Baydal sentencia: "Un país s'ha de construir sobre una història ben feta. I en això els catalans teniu una llarga tradició: els models de societat, des de Capmany fins a Fontana, passant per Vicens Vives, s'han bastit sobre una visió històrica. Intentar construir sobre un deliri porta a... què sé jo! Quin futur pretenem aixecar sobre una mentida?".