El mateix que va succeir en altres països, la idea d'establir una data per reivindicar i consolidar el sentiment nacional va sorgir a Catalunya en el darrer quart del segle XIX. L'any 1880, França va instituir el seu ‘14 de juliol' per recordar l'assalt a la Bastilla, i Portugal el seu ‘10 de juny' amb motiu del tercer centenari de la mort del poeta Camoes. Al nostre país, l'inici de la commemoració de l'11 de setembre fou més de recordança del passat que no pas amb una finalitat reivindicativa. L'inicià un sector del Centre Català l'any 1886 a Santa Maria del Mar. A la parròquia barcelonina del Fossar de les Moreres s'hi celebrà un funeral per recordar les despulles que acollia de part dels barcelonins morts en la lluita contra les tropes borbòniques el 1714. El funeral en memòria "dels que moriren en defensa de la pàtria i de les llibertats catalanes" concità de forma automàtica l'obstrucció per part de les autoritats militar i eclesiàstica.

La següent notícia que es té de la celebració de l'11 de Setembre, publicada al diari reusenc 'Lo Somatent', es tractava d'una convocatòria d'una vetllada patriòtica del Foment Catalanista el 1890. Una vetllada que, com les següents, va comptar amb rememoracions patriòtiques, anàlisis polítiques d'actualitat, recitals poètics i alguna representació teatral també de caire patriòtic. A partir de 1898 totes les vetllades van començar a cloure's amb el cant d''Els segadors'. I l'any 1899, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat convocà cada aniversari un funeral a l'església dels Sants Just i Pastor, enllaçant amb el que havia tingut lloc el 1886.

No fou fins a l'any 1894 que de manera individual o en petits grups començaren les ofrenes florals al monument a Rafael Casanova. L'any 1899 fou el primer any que ho recollí la premsa. A partir de 1901, la detenció d'un grup de joves que hi portaven una corona transformà l'acte, de tall minoritari a cada vegada més popularitzat. A partir d'aleshores, les autoritats successives van fer mans i mànigues per posar tota mena d'entrebancs als grups, principalment de joves, que volien apropar-se al monument a fer l'ofrena a Casanova. Encara que és difícil de precisar, els impulsors d'aquest format de la Diada foren joves provinents del nacionalisme radical català, amb tota l'ambigüitat d'enquadrament i classificació que aquesta denominació comporta. La majoria d'ells eren dependents de comerç i oficinistes, molts dels quals afiliats al CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria) amb idees d'un ampli ventall, des de regionalistes i federalistes fins a vagament separatistes. En aquelles dates, la iniciativa barcelonina aviat va ser copiada a comarques per grups propers a sensibilitats republicanes i federals.

A partir del 1905, la creació, a proposta del CADCI, d'una comissió per coordinar les iniciatives esparses de les entitats catalanistes va donar l'impuls definitiu a l'homenatge a Casanova, que trobà en la Solidaritat Catalana el màxim divulgador. A partir del 1913 amb el primer acte al Fossar de les Moreres, pròpiament, impulsat per l'entitat Els Néts dels Almogàvers, i, sobretot, arran de la radicalització d'un sector del nacionalisme català a redós de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), l'entusiasme patriòtic va augmentar considerablement. La presència de les institucions, en canvi, fou tardana. Pràcticament no es començà a generalitzar una clara adhesió de l'Ajuntament de Barcelona i els municipis catalans a la Diada fins a principis dels anys vint.

Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), la commemoració passà a la clandestinitat. I fou amb la proclamació de la República, el 1931, que la Diada agafà definitivament empenta. A migdia de l'11 de setembre de 1932, per exemple, es calcula que davant el monument a Casanova s'hi van aplegar 200.000 persones. A partir de la Guerra Civil, la propaganda va equiparar l'exèrcit rebel amb els botiflers i aquells que els combatien amb els herois de 1714. De fet, com a mínim des de 1840 diversos literats i publicistes maldaren per transmetre –primer en castellà i després en català– el coneixement del setge i la caiguda de Barcelona en la guerra de Successió, la promulgació del decret de Nova Planta i les pèrdues de llibertats següents. I fou a partir d'aquí que va començar a fixar-se el clixé dels austriacistes com els bons, avançats i pioners en la lluita per les llibertats nacional i individual, enfront dels borbònics, com els dolents, retrògrads i limitadors de les llibertats esmentades. Va ser Enric Prat de la Riba qui, el 1899, escandalitzant alguns sectors catalanistes, va denunciar la poca consciència nacional catalana dels resistents de 1714. Retraient-los que la defensa de l'arxiduc Carles responia en realitat a una defensa d'un model monàrquic hispànic i no pas a una opció catalana o, encara menys, catalanista. A partir d'aquest moment, el debat encès al voltant de la interpretació, gairebé sempre ideologitzada, de qui eren i què representaven els atacants i defensors del setge de Barcelona va ser continuat.

Des de les acaballes del segle XIX l'esperit reivindicatiu i la interpretació progressista del que representaven les llibertats perdudes el 1714 van anar agafant força com a eixos de la Diada. Així com l'interclassisme, la presència de persones pertanyents a totes les classes socials, homes i dones. Una commemoració popular, doncs, que subsistí en la clandestinitat durant la dictadura de Primo i després durant el franquisme –que fins i tot va desmantellar el monument a Casanova– i que amb la represa de la democràcia, va esdevenir una celebració protocol·litzada i allunyada de la seva espontaneïtat inicial.

• 1886. Funeral a Santa Maria del Mar de Barcelona en record dels barcelonins morts en la lluita contra les tropes borbòniques el 1714
• 1890. Convocatòria d'una vetllada patriòtica del Foment Catalanista a Barcelona
• 1898. Les vetllades patriòtiques de l'11 de setembre comencen a cloure's amb el cant d''Els segadors'
• 1894. Primeres ofrenes florals al monument a Rafael Casanova
• 1899. La premsa recull les ofrenes per primera vegada
• 1901. Un grup de joves és detingut durant l'ofrena i la commemoració es comença a popularitzar.
• 1913. Primer acte al Fossar de les Moreres, impulsat per l'entitat Els Néts dels Almogàvers. El discurs patriòtic de la Diada guanya entusiasme
• 1923. Darrera Diada abans de la dictadura de Primo de Rivera
• 1931. Primera Diada després de la proclamació de la República
• 1980. El 12 de juny, el Parlament reconeix per llei l'Onze de Setembre com la Festa Nacional de Catalunya